diumenge, 31 d’agost del 2008

HV 4/6: La desmemòria del trapezista

Tornem de vacances i reprenem les HV, a veure si ho matem aquest setembre i l'octubre en comencen de noves... Aquest cop ha sortit ben liada la cosa. És que l'Striper fa un pseudohomenatge literari a un company d'escala. I és clar, això del circ sempre ha esta ben surrealista. Fins i tot parlen els animals! Si fora, poc, la Metamorfosi hi posa el seu granet de heavy metal (mai t'he dit que tens molt bon gust?) i fa vagar al pobre trapezista pels viaranys de la memòria. La Raquel, el porta lluny, en el temps i en l'espai: de petit i a Paris, en un toc de surrealisme dalinià, Total, que el pobre Jesús M. Tibau ho lliga tot i se'n surt per allà on li deixa el cinema, que sempre ha estat una fàbrica de somnis. Com aquest conte El títol? Jo me l'he empescat perquè venia sense. La desmemòria del trapezista

______________________

La desmemòria del trapezista

El gran circ internacional “Roda Món" dels germans Feliu feia 25 anys que, cada dia, sempre d’una festa major a una altrae, obria les seves portes donant mostres del seu art. L'arribada del petit circ aixecava molta expectació, i això els feia feliços i donava sentit a les seves vides. Feres salvatges, pallassos, un home bala..., però la seva principal figura era Tonet, el trapezista. Ara no podien dur a terme las seves representacions per culpa de El vertigen del trapezista.


Només haver-se d'enfilar al segon graó de l'escala de corda que pujava al trapezi, en Tonet sentia com li rodava el cap, com si tots els mals i totes les pors del món li caiguessin a sobre. Malgrat tots els remeis existents, la medicina tradicional, l'acupuntura, les flors de bach, el reiki..., en Tonet, considerat un dels millors del món amb el seu quàdruple salt mortal, no es guaria.

En Ramonet el domador de puces, va suggerir enviar un e-mail als altres circs per si s'havien trobat algun cop amb aquest problema. Les respostes que van arribar van ser totes negatives. El pessimisme ja guanyava a tota la gran família del circ. Els artistes, l'elefant i els cocodrils estaven també molt tristos.

Van fer una reunió i al dromedari se li va acudir posar un anunci als diaris. Al tercer dia, un personatge, molt petit i amb l'empremta de molts anys a la seva pell, va trucar a la caravana del Germans Feliu i els va dir que venia pel tema del trapezista, que segurament ell el guariria.

El van portar davant d'en Tonet. Aquell personatge va mirar al ulls al trapezista i va dir-li:


- Sí, definitivament has de ser tu qui he estat buscant tots aquests anys...
- Què diu?
- Eh... Com?... Oh, res, res, coses de vells. Que per a mi ets un gran repte, potser el repte de la meva vida..., no em facis cas.

I amb un dolç somriure i un punt d’enigmàtica brillantor als ulls, l’ancià va fer alçar en Tonet de l’atrotinada butaca de color taronja i es plantà al seu davant.

- Relaxa’t. Tanca els ulls, deixa caure els braços i relaxa’t. Ara només vull “sentir-te i que sentis”.


El vell va començar a passar les arrugades mans per damunt del cos d’en Tonet, des del cap fins els peus, resseguint-lo però sense tocar-lo, i amb els ulls també tancats. I en Tonet va començar a sentir moltes coses i de moltes maneres: sentia una estranya escalfor que el resseguia, sentia un formigueig a braços i cames, sentia una olor... ¿dolça?, ¿de fruites del bosc?, ¿d’espècies...? Malgrat li era molt familiar no aconseguia determinar de què podia ser aquella olor que l’embriagava. I també sentia..., què era allò, algú que cantava? Primer només era un murmuri que no podia entendre, però de mica en mica es va anar definint i la va reconèixer. Aquella cançó ja l’havia sentit abans... Què n’havien dit, d’aquella cançó...? El doble sentit de les paraules, el dimoni, ...

... and she's buying a stairway to heaven...But she wants to be sure

'Cause you know sometimes words have two meanings…

En Tonet no entenia què estava passant. No podia moure’s. Era allà palplantat, amb els sentits ben desperts, amb un problema com una casa –coi, que ell era trapezista i ara tenia vertigen, poca cosa, eh!- i el vell tocat del bolet que l’havia de guarir se li posava a cantar Stairway to heaven dels Led Zeppelin! Sort que allò era un circ...!


Sort del temps que s'havia pres per respirar quan havia de fer els vint anys. Tonet va estar a punt de fer-ho esclatar tot. El seu cap va començar a reproduir com va ser la vegada que va voler escapar-se. Sortint d’una classe de batxillerat nocturn, el seu amic li va dir que aniria a un concert dels Led Zeppelin. "T'hi apuntes o què?". Ell li va dir que no els havia escoltat mai, però després també es s’hi va enganxar.

No podia més, de tant fer les coses bé, i de tanta disciplina, i d’aquell mal d'esquena que li venia quan era dalt trapezi. Llavors els seus caps de setmana es van començar a fer llanguíssims perquè retardava cada vegada més l'arribada a la carpa. Per actuar s'ha d'estar concentrat i ben serè, li recordava la mare.

Mirant aquelles mans arrugades de l’ancià que, previsiblement, estava a punt d'extirpar-li una part vital d'ell mateix, amb els companys i les feres del circ expectants, va pensar en l'escapada a França d’aquell estiu. La seva mare es va tornar blanca, quan li va dir que segurament anirien a París.

Van pujar al cotxe, amb les cerveses i la música, i en algun moment van parar en un restaurant que més aviat era una casa particular on servien menjar sense tenir els permisos. Hi havia un vell borratxo, i, a la paret, o en un calendari, hi havia “La persistència de la memòria”, de Dalí.

El quadre el va tenir embadocat uns segons buscant no sé què que no hauria sabut explicar. Quan havia acabat de menjar i mentre s’embolicava un cigarret, el vell li va dir: “No facis el que van fer ells”. Ell no el va entendre. Els seus pares, si haguessin sabut que mai el coneixeria, no l'haurien deixat sortir, encara que només fos temporalment, del circ.

Els camins del pensament són ben estranys, i la visió del quadre el porta, sense saber-ne el motiu encara, cap a una famosa escena d’una pel·lícula de Hitchcock, Recorda, on Dalí va crear el decorat dels somnis del protagonista que emmascaren el passat.


El passat! Quin país més estrany i llunyà, de vegades, com una boira espessa que no ens deixa veure amb claredat el present.

Recordar, recordar, nota una estranya necessitat de recordar, com qui busca desesperadament les claus del seu futur, guiat per les notes de Stairway to heaven murmurades pel vell que li fa el massatge.

Però res sembla tenir sentit, ni tan sols la visió del nen que va ser un dia, amb tot just quatre anys, desafiant el pànic que sentia pel trapezi. No volia pujar-hi, però convertir-se en la riota del circ i decebre el seu pare no l’atreia gens, i es va haver d’empassar el somni de la seva vida, ser pintor.

El vell ha deixat de cantar i ja no nota les seves mans. Ja no li cal cap guia, ha retrobat la mena de persona que volia ser.


per Striper, Metamorfosi, Raquel Estrada i Jesús M. Tibau, agost 2008


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dilluns, 11 d’agost del 2008

HV 4/5: Algun dia tindré un disgust...

Noietes xafarderes, si viatgeu soletes per aquests cels de Déu, mireu bé a qui voleu caçar abans de llançar l'ham. Podria ser que la presa fos una altra! O sigui: vosaltres mateixes. És clar que si tot succeeix en un vol on es mesclen a Sade, en Woody Allen, el Gary More i un marquès-pintor d'aires divinitzants qualsevol cosa pot succeir! Les culpables d'aquest relat entre oníric, surrealista i excitant han estat la Núria (que engega els motors), el Puji (que el posa a mil), la Duschgel (que vol tocar de peus a terra) i la Júlia (que posa un llaç pictòric a l'assumpte).

Algú li agradaria tenir el disgust de la pobra Laura-Aitana?

_________________________

ALGUN DIA TINDRÉ UN DISGUST


«Nena, no parlis amb desconeguts!»
La mare a la Caputxeta
.

Buf! Just a temps, he arribat que ja tancaven les portes!!! Quin tip de córrer!!!

A veure si estic de sort i el seient de la finestra està buit. La de l’agència em va dir que no me’l podia donar, que estava reservat, però que hi havia la possibilitat que quan arribes no hi hagués ningú. Ostres! Que llarg, encara no s’acaba aquest coi de finger?

La hostessa m’han mirat amb mala cara perquè feia tard, a veure… 6, 7, 8…

No hi ha hagut sort, està ocupat, hauré de seure al passadís. Mirem-s’ho per la part bona, el tio està com un tren

-Bon dia!

Ni m’ha mirat. Està llegint com si li anés la vida, fa més de mitja que l’avió s’ha enlairat i no ha mogut ni un múscul, ni un sol cop ha aixecat la vista del llibre, deu ser molt interessant. A veure, dissimuladament miraré per la finestreta i donaré un cop d’ull al llibre... Ni un borrall no he entès, em sembla que està escrit en francès, qui se’n recorda del francès de l’escola? Jo no, llàstima! Quanta raó tenia la monja quan ens deia que el francès s’ha de dominar. No m’ha mirat ni un sol cop, i mira que estic bufona amb la samarreta que porto avui! No goso moure’m per por de tocar-lo, si miro de reüll li puc veure la cara, és guapíssim, i que fines les mans, es deu fer la manicura.

Ara he pescat una paraula: Justine. Deu ser la protagonista, no em sona de res. A classe de literatura tampoc no estava massa atenta. Fa mes de tres hores que llegeix, ni s’ha mogut, ni m’ha mirat (això és el més greu), ni tant sols ha mirat la hostessa quan li ha demanat si volia res. Aviat l’acabarà, li queden poques pàgines.

Sembla que li pesen els ulls, a veure si estic de sort i puc veure el títol abans que el desi. L’ha deixat sobre la tauleta... Brrrrrr! cap per avall i amb el llom cap a l’altre costat!!! Si s’adorm el giro, estic intrigadíssima, que pot ser tan interessant? Fa deu minuts que té els ulls tancats, respira acompassadament, segur que ja dorm. Lentament allargo la mà i giro el llibre deixant-lo amb la coberta a la vista.


Justine ou les malheurs de la vertu; Sade

Males hores? A la coberta hi ha una dona nua, l’autor em sona, però no sé de què, no hi havia una cantant que es deia Sade? Es desperta! Espero que no se’n adoni que l’he girat.

Mira el llibre, lentament gira el cap i per primer cop em mira. Les galtes em cremen, m’estic posant vermella...

Bé! Ha funcionat. S’ha posat vermella. El truc de fer-me l’adormit després de no fer-li ni cas durant tot el viatge ha donat els fruits esperats. La curiositat ha pogut amb ella i fins i tot ha gosat girar el llibre. En els breus moments en que les nostres mirades s’han creuat, fins i tot he pogut percebre un lleuger tremolor en les seves ninetes verdes. És guapa, molt guapa, i pel que he pogut intuir de reüll té un cos deliciós. El Marquès hauria gaudit de valent amb ella, i espero que jo també ho pugui fer. Segueixo mirant-la fixament, i ella ho sap. Tard o d’hora tornarà a mirar-me, i llavors serà el meu moment. Finalment ho fa. Molt tímidament, gira el cap per mirar-me des de baix, i no deixo passar l’ocasió.

-Hola, em dic Marc -li allargo la mà. Ella dubta, però l’encaixa amb la seva.

-Jo, Laura.

-Tens la pell molt suau. Vas a Nova York per feina?

-No, a veure una amiga – contesta ella- I tu?

-De turisme. Sempre hi he volgut anar, des de que vaig veure “Manhattan” del Woody Allen.

Ella somriu. Ja és meva. Tastaré els seus pits al lavabo de l’avió, però mai arribarà a Nova York. El Marquès estarà content amb mi.


- Per cert, em deixes passar un moment? Necessito fer una visita al “señor Roca”...

No he pogut evitar fer un soroll gutural estranyíssim en voler contenir-me l’esclat de riure.

- I si es diu "Grohe"? -goso dir-li pels nervis, per voler seguir la broma. Però..., que idiota que em poso, per Déu! Ja em cremen les galtes una altra vegada. Deu pensar que sóc tonta perduda!

Ei..., què fa? Em somriu, em mira fixament als ulls, s’apropa a mi en voler sortir al passadís... Se m’apropa molt... I em continua mirant... Els dits de la seva mà dreta s’atansen als meus, me’ls enfila, me’ls enganxa, me’ls encadena, i els meus passos han de seguir els d’ell, perquè ja no sóc capaç de pensar... Al cap només em sona aquella cançó que acudeix a mi quan se’m desperten els instints: Oh, Pretty Woman, del Gary Moore.

I els seients van passant a banda i banda de nosaltres, perquè jo vaig flotant en un núvol.

Obre la porta del lavabo: «Les senyoretes primer», sento que em diu. Una hostessa que és a prop del carretó del menjar ens mira de reüll i el seu company li pica l’ullet. El Marc entra darrera meu, però amb tanta estretor em quedo travada entre el wàter i ell. Tracta de tancar bé la porta amb uns quants cops, com si ens estiguéssim guardant en una maleta massa atapeïda de coses.

- Au!

Un cop al genoll contra la vora del wàter m’ha deixat mig seca.

- Que t’has fet mal, Aitana?

Em diu a cau d’orella, mentre m’esmuny descaradament els pits entre els seus dits.

- Però com saps que jo em dic...?

No puc acabar la frase. Sentir-me el nom de guerra m’ha deixat la gola eixuta, el cor se’m dispara descontrolat.

La beso profundament, la despullo i l’acarono. Ja no sap què fa. Tot ha sortit bé, fins ara, la meva fantasia s’està fent realitat. Defalleix, tem que la posseeixi però encara no ho faré, o potser no ho faré mai, no hi ha millor passió que la imaginada i encara ens espera un llarg camí abans de consumar la nostra possible unió.

-Deixa’t fer... –li mormolo a l’oïda.

La lligo de peus i mans, li embeno els ulls. Me la carrego a l’espatlla i surto del lavabo, tothom en mira, miren la meva arma, la pistola que m’he tret de la butxaca. Sort que pesa poc, la noia.

-Avisin als comandaments de l’avió, em cal aterrar a una illa, jo donaré instruccions.

El copilot és un home raonable, li explico una estranya història sobre la noia, li ensenyo documents falsos, sóc un agent secret, he d’entregar la noia a una base militar a l’illa de l’Aligator, li dono les dades. Sento Aitana que ploriqueja.

-No tinguis por... encara –li dic.

-Ha de dur-la en pilotes? –fa el copilot, estranyat.

-No faci preguntes, doni les ordres que calguin.

Tot funciona, a l’illa hi ha un bon camp d’aterratge. Avisen als passatgers, que estan aterrits. No passa res, una emergència, aterraran, ens deixaran a l’illa de l’Aligator i continuaran el viatge. Aitana sua, percebo la seva suor calenta, la seva pell fina com el vellut. No crec pas que sigui verge, però... qui sap. Baixem de l’avió i l’avió s’enlaira. Deslligo Aitana, nua, sense res més que el seu cos. És meva. Meva per sempre. Meva i del Marqués, és clar. El Marquès-pintor resta al seu palau de cristall, a la sala on nois i noies nus el serveixen. Tot és a punt.

-Has d’obeir-nos –insisteixo.

Al fons, l’elefant preferit del meu amo. M’indica que estiri la noia damunt un catafalc, ha decorat les parets amb una escena estranya, un paisatge eteri, que no puc identificar. Ella es vol escapar, ara, però l’amenaço amb un rifle que el Marquès-pintor m’amolla.

-Després te la podràs quedar... –fa, amb una rialleta inquietant. I afegeix: Aquesta serà la meva obra mestra, ‘El somni d’una verge’.

Al fons de la sala s’obre una porta, una reixa. Dos tigres s’atansen a Aitana que sembla haver-se desmaiat. Potser serà millor així...

El somni d'una verge, de Salvador Dalí

by Núria, Puji, Duschgel i Júlia (agost 2008)


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dissabte, 9 d’agost del 2008

HV 4/4: Let it be

Genial! Com d'una evocació musical passem a una evocació literària passant pel cinema i la pintura. El record és present en nosaltres i ens salva, a voltes, de fer una bajanada. Aquest relat és obra de quatre artistassos, però sembla escrit per una sola mà, que d'això es tractava!: L'Avi (com van les il.lustracions de la HV/3, mestre?), el Roberthinos (que li hauria encantat ser ell, el Humpry, oi?), la Zel, que li dona un bany d'angoixa i està a punt de fer-nos fer un gran salt, i de la Silver, que reivindica el paper de la dona en la literatura i, sense voler, dona resposta als maldecaps del tios. Com ha de ser...

En fi, llegiu-lo i deixeu-lo ser. Deixeu-vos anar.

Com la cançó.
_____________________

LET IT BE




When i find myself in times of truble
Mother Mary comes to me
Speaking words of wisdom, let it be...

El clàssic del Beatles sonava en l’atrotinat tocadiscs. Malgrat els avançaments de la tècnica, certes cançons encara les escoltava en el seu vell dual, fidel company supervivent d’infinitat de guateques. Creia fermament que quan es sent per primer cop una cançó i et captiva, sempre l’has d’escoltar com la primera vegada.

And in my hour of darkness
She is standing right in front of me
Speaking words of wisdom, let it be...

La veu de Paul McCartney sortia de l’altaveu acompanyada del típic soroll de fregit que es produeix quan el disc s’ha posat massa vegades i l’agulla del tocadiscs comença a estar gastada.

Let i be, let it be
Whisper words of wisdom, let it be...

Assegut a terra, amb els ulls closos, intentava fer memòria de quantes vegades havia tocat aquest tema mentre va ser el bateria del conjunt que va formar amb el Santi, el Martí, i l’Abel.

And when the broken hearted people
Living in the world agree,
There will be an answer, let it be...

Juntament amb la rotunditat del piano, la força de la bateria, la veu d’en Paul i el soroll de fregit, a la habitació també s’escoltava el xiulet que feia el gas que s’escapava dels quatre fogons de la cuina i que ell, una estona abans, havia deixat oberts.

Sempre havia estat amant dels clàssics. Va mirar el cigarret que, entre els seus dits, esperava pacient a ser encès. Va tancar els ulls i es va imaginar a sí mateix en qualsevol altre lloc.

Al obrir els ulls, va notar que s’havia acabat la cançó. Com el Humphrey Bogart a “Casablanca”, es va dirigir al seu vell DUAL i va dir a l’aire “Torna-la a tocar, Sam” al temps que tornava a escoltar la veu dels Beatles i el seu Let it be.


El pis començava a fer ferum de gas. Mirava el cigarret per encendre i l’encenedor. Bar-Restaurant l’Avi Mingo estava inscrit a l’encenedor. No recordava quan li havien donat. De sobte, se li va ocórrer que, si encenia ara el cigarret, seria l’última vegada que fumés. “Això sí que és un bon remei per deixar de fumar”, va pensar. No va poder evitar somriure a causa d’aquesta estúpida idea.

Es va incorporar, va anar cap a la cuina i va tancar el gas. Va obrir la finestra per airejar el pis i es va ficar a la dutxa. Li agradava ser melodramàtic de bon matí. Així encarava el dia amb el positivisme de saber que encara no havia tocat fons.

Tocar fons. Mai tocaria fons. La seva vida era un constant remolí d’anades i tornades sense futur, sempre al laberint dels malentesos, sempre embolicat en les cabòries de qui sap, desencisat i submís, conformat i dolgut amb el destí, que no té sortida. Per molts camins que provi.

La seva vida. Una vida tancada constantment en un seguit de rebomboris. Sense esma es va ensabonar, perdut en els pensaments foscos es va eixugar, només un costat, i va oblidar (com sempre) l’altre. Regalimant aigua pel passadís, es va aturar davant els cercles. Kandinsky. “Cercles dins un cercle”. Podria ser qualsevol altre (les reproduccions li van costar quatre xavos; tenia també “Tempesta” i ”Gravitació”). Pinzellades que l’encaraven a allò que podria definir qualsevol dels anys viscuts.

Una paret del passadís que reflectia el seu caòtic ser, el seu tempestuós viure.

Avui tampoc era un bon dia per morir, va decidir mirant els cercles.

-I si salto? Dins un altre cercle, vull dir...

I va deixar que la mirada se li passegés per sobre de les prestatgeries de llibres que flanquejaven el passadís, com gronxant-se dins un mar encalmat, suau i lent... un mar de paraules. Els ulls se li van aturar de sobte sobre el llom d'un dels llibres i va pronunciar cada síl·laba del seu títol, conscientment, tot gaudint de l'efecte del so dins de sí mateix: What I loved... I va recordar la dona que li havia regalat aquell llibre. Todo cuánto amé, en deia ella, amb aquell accent tant estrany que té una francesa quan intenta pronunciar quelcom en castellà. Aquell llibre tenia títol de bolero, certament. Com la història que el va lligar a ella aquell llarg estiu de feia ja tants anys. Què se'n deuria haver fet de l'Ellen?


I el pensament li va saltar a un altre cercle: Siri, la dona d'en Paul. Havia tingut el plaer de sopar amb ells a casa de l'ambaixador espanyol a Nova York. Potser aquell hivern del 2003 que va fer tant de fred i va decidir tornar a Barcelona per quedar-s'hi. No ho recordava. Però sí que li va venir al cap una cosa: Sempre havia pensat que na Siri Hustvedt era molt millor que el seu marit, en Paul Auster, tot i que ell, més mediàtic, era “el famós”. La fama, vet a qui un dels pilars que mou les voluntats humanes, es va dir.

I li van venir ganes de tornar per últim cop a Nova York. Qui sap si encara hi era la seva Ellen?

Ben pensat morir a la primavera seria més apropiat per un home com ell. I podria tornar a rellegir aquell llibre amb títol de bolero...


by L'Avi el Roberthinos , la Zel, i Silver (agost 2008)


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!