dijous, 29 de maig del 2008

HV 3/10: Irma, al país dels miralls

Ja acabem. Aquest, i demà passat, l'últim de la tercera tongada. I comencem una de nova.

En aquesta relat a una tal Irma (la dulce?) li passen coses inversemblants. Li passen, és clar, per deixar-se masegar per quatre lletraferides:
la Musa(que només viu el que ella ens diu), la Caliope (capitana d'animadors del Maleruveînes FC), la Cruella (que està en estat letàrgic i repòs) i la Xurri (que fa l'esforç de fer-ho en català perfecte, i li ho agraeixo). Semblava que anava pel polvo de la seva vida i acaba amb un conill... i no precisament el seu.

Heus-la ací.

____________________
Irma, al país dels miralls

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-ne. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»

Per l’Irma no era una nit normal, com qualsevol altre, no, era "la seva nit"! Per fi havia aconseguit que la convidessin a aquell local tan de moda a la ciutat, i, perquè no dir-ho, tan... morbós. L’hi havien explicat tota classe d’històries, de sexe salvatge, de zoofília, de drogues... però, en realitat, ella no havia conegut mai a ningú que hi hagués anat... Anava molt excitada, s’havia comprat un vestit per la ocasió, ple de lluentons blau elèctric i sandàlies a joc. El noi que la va convidar l’esperava a la porta de casa, amb un cotxàs esportiu platejat. L’hi va agafar la mà i molt suaument l’hi va besar. "Hola Irma, estàs preciosa aquesta nit!". El cor de l’Irma bategava fort i la respiració anava accelerada, ell ho va notar i llavors la va besar als llavis, molt suaument, i, a cau d’orella va dir "Ens ho passarem molt bé, princesa..."

Caram, tan de moda que estava el local i la porta era prou discreta. La música tot just se sentia des del carrer i en entrar, després de baixar unes escales que els menaren a una mena de caverna, una noia molt maca —no, maca no, formosa: pell filla, pits exuberants, cames d’infart enfundades en pantalons arrapats i caminant de manera decidida sobre uns talons que a l’Irma li haguessin trencat els turmells vint-i-cinc cops— els va guiar pel local, mostrant totes les sales i quasi tots els racons als dos convidats, cadascun amb un gintònic a la mà.

Es van asseure a uns sofàs, contemplant el panorama des d’una certa llunyania. Altres parelles poblaven la sala, algunes amb més timidesa que altres. Tot d’una l’Irma s’havia quedat presa d’un cert pànic escènic, que s’obligà a passar a cops de gintònic. El seu company, atent al tema, ja li havia posat una mà a la cuixa mentre li xiuxiuejava meravelles a cau d’orella. Tanmateix, a través del got la seva mirada s’havia creuat amb uns ulls inquisidors, morbosos, que la miraven sense discreció des de l’altre costat de la barra…

Música de Cake, tronadora, que li rebenta els timpans a la pobre Irma: My Italian leather sofa. El tio plom del cotxe platejat venga a remenar-li la cuixa. El tros d’home de l’altre costat de la barra, de cop, ha deixat de mirar-se l’Irma amb interès: una mena de deesa del sexe, rossa i amb una melena interminable, balla mig en boles dins una gàbia cromada que baixa del sòtil. Qui pot competir amb una noia rossa, alta com un santpau que es mou amb aquest ritme d’infart? Tot déu està pendent de la rossa. El món és ros, vaja. I l’Irma, invisible. “Mira, noi. Aquest gintònic se m’està posant fatal. Tinc hèrnia de hiato, jo, saps? I la ginebra de tres al quartu em fa venir agrura”. “Doncs mira, noia. Pilla’t un taxi”.

La mare del tano!

«Escolta, vols fer el favor de...?» El xupatintes del cotxe platejat baveja sense esma davant les evolucions delicades de la rossa escultural. A vera, de mona sí que n’és, la noia. La veritat sigui dita. Però tampoc no es pot dir que tingui millor pitram que l’Irma. I tothom sap que en llocs com aquests el que compta no és precisament la bellesa interior.

L’Irma es gira per mirar-se els pits a un mirall, però llavors es veu reflectida fins a l’infinit als miralls de les parets, de les columnes folrades, del vidre polit de les taules… Estranyada, apropa la seva cara a la superfície fosca i brillant del seu reflex, i allarga la mà: per un moment queda enganxada a la seva mirada, a la forma dels seus llavis, al moviment de la seva mà… i tot es torna absurd. El soroll, el lloc, la gent. El seu acompanyant, la rossa, i el tipus de la barra. Els pits. Els lluentons blaus. I el conill blanc d’ulls rosats que a un racó remuga «Déu meu, Déu meu! Faig tard!».

Quan el conill es treu de la butxaca de l’armilla un rellotge, el mira i arrenca a córrer, l’Irma s’aixeca de cop, perquè comprèn que ella mai no ha vist un conill blanc amb armilla, ni amb un rellotge per guardar-l’hi, i bullint de curiositat, surt del local corrents darrera seu, just a temps de veure’l pujar a l’autobús nocturn, que tanca les portes i arrenca, deixant l’Irma plantada veient-lo marxar.

Panteixant, l’Irma es descalça i es recolza a la barra de la parada del bus. Aixeca la vista al cel: una lluna plena s’intueix sota els núvols prims i ataronjats pels llums de la ciutat. Somriu, i comença el camí de tornada, gaudint de la frescor del terra que trepitja, i dels fils d’aire als braços i a la cara.


per Musa, Caliope, Cruella i la Xurri, de l'escala E


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dimarts, 20 de maig del 2008

El cadàver exquisit... per fi ha ressucitat!


Flipeu, veïns i veïnes. HEM ACABAT EL CADÀVER EXQUISIT que vam començar ara fa... uf!, un 2 de març, ja ni me'n recordo! Just per la Setmana Poesia Barcelona!

Ha costat, eh?. 43 versos de 43 blocaires en dos mesos i mig. Això suposa un vers cada tres dies, quasi. Amics, si tots escriviu a aquest ritme, us albiro un futur "literàriament" escàs, perquè enganyar-nos...

Al final, l'AVE va arribar abans que el cadàver fos enterrat! Però ha arribat i sobretot, ha valgut la pena. Vaja, jo estic encantat (se'm nota a la cara?) i exultant. I un pèl esgotat també, perquè negar-ho, de tant reclamar-vos els versos. Però bé està el que bé acaba. I mira que us dic: que estic per fer una festa i convidar-vos a tots al terrat de casa a llegir el poema plegats... Em sembla que sí, que ho faré.

Primer, tot el poema a pèl. No he tocat res; tan sols he entrat algun vers i he afegit alguna coma. Però juro que si tot això té un sentit (i a vegades sembla que el té i tot!) és gràcies a la vostra sapiència poètica. Ahí va!.

___________________

Un cadàver veïnal exquisit


La nit és una aventura al pit d’una dona

que es deixa acariciar per flonja seda irisada,

exquisida, imprudent i eixelebrada, ha caigut de l’escambell.

—Mengen ferros dels fogons

escabortant el caliu de flaires de compota i canyella—

bruna, sobre la teva orografia color de cafè amb llet.

Regalimant encara pels llavis mig oberts, ulls clucs, cos calent,

conjurant miralls tous que no mirem

i no veuen res més que la boira

translúcida damunt el riu silent.

M’envaeix el cap i em difumina els pensaments

recurrents

que sacsegen les ments

amb insans elements

com punyals punyents.

Paraules surant en l’aire espases forjades d’amor incomprès.

Qui no ha rebut besades d’ignorància?

Tot canviaria si tornéssim al primer vagit del palp dels dits

mentre resseguia una pell que es confonia amb el cel.

Tanco els ulls i deixo que l’aigua em llisqui coll avall

com les pedres de riu.

Descobreixo la soledat de la contingència

desada a l’esborrany dels seus llavis

i em mirar-los, vull mossegar-los fins la sacietat

per després ansiosament llepar-los

i més tard, en reviure l’ansietat

deixar-nos caure, extenuats.

Y cansados de este viaje sin razón

ellos piden sabiamente

fent realitat allò que té in mente, clourà fort els punys...

forts i marcats pels anys

perduts entre la mar

en la paz de su quietud.

Mi mirada relajada ante la tempestad

intensa de tus ojos.

Demà serà massa tard, com deia

“todo seran gozos”

Escoltar aquest mot em desperta sensacions llunyanes i oblidades

i tanmateix, tantes vegades repetides.

I amb un somriure li vaig picar l’ullet.

Caminat com un peregrí, arribà a la font

de riqueses, plaers, menyspreus,

de vides i malsons!

Feres indòmites i salvatges devoren les entranyes de la carronya humana,

adjectiu per descriure

teòricament

animals que pensen.

Ben curulls de tardança els cupidos l'arc tensen;

tensen la mirada, tiben el cos,

i la rigidesa de les seves paraules,

s’apaga, per indefinida, la mai descrita.

Si está tan claro, tan decidido

porque no termino de aceptarlo

porque no acepto las voces que vomitas,

que duelen, que golpean

porque no acabo con esto.

Entonces vuelvo.

Vuelvo a casa per Nadal, com un vulgar “Almendro”;.

almendro apenas florecido

con la primavera temprana que juguetea inocente,

inocente perversión.

Absurda mirada, ridícula sensació,

sento que balla, dansa, riu. Formigueig.

L’amor el fa parar boig

o anat de l'olla, és igual: Exquisit, al final!


I ara, repetint però dient de qui és cada vers. A la columna de la dreta del blog teniu el número d'ordre que tenia cadascú. Jo sóc el 0, és clar.

o. La nit és una aventura al pit d’una dona

1. que es deixa acariciar per flonja seda irisada,
2.
exquisida, imprudent i eixelebrada, ha caigut de l’escambell!
3.
—Mengen ferros dels fogons
4
escabortant el caliu de flaires de compota i canyella—

5. bruna, sobre la teva orografia color de cafè amb llet

6. Regalimant encara pels llavis mig oberts, ulls clucs, cos calent,

7. conjurant miralls tous que no mirem

8. i no veuen res més que la boira

translúcida damunt el riu silent.

9. M’envaeix el cap i em difumina els pensaments

10. recurrents

que sacsegen les ments

amb insans elements

com punyals punyents.

11. Paraules surant en l’aire espases forjades d’amor incomprès.

12. Qui no ha rebut besades d’ignorància?

13. Tot canviaria si tornéssim al primer vagit del palp dels dits

14. mentre resseguia una pell que es confonia amb el cel.

15. Tanco els ulls i deixo que l’aigua em llisqui coll avall

16. com les pedres de riu.

17. Descobreixo la soledat de la contingència

desada a l’esborrany dels seus llavis

18. i em mirar-los, vull mossegar-los fins la sacietat

per després ansiosament llepar-los

i més tard, en reviure l’ansietat

deixar-nos caure, extenuats.

19. Y cansados de este viaje sin razón

ellos piden sabiamente

20. fent realitat allò que té in mente, clourà fort els punys...

21. forts i marcats pels anys

22. perduts entre la mar

23. en la paz de su quietud.

24. Mi mirada relajada ante la tempestad

intensa de tus ojos.

25. Demà serà massa tard, com deia,

“todo seran gozos”

26. Escoltar aquest mot em desperta sensacions llunyanes i oblidades

27. i tanmateix, tantes vegades repetides.

28. I amb un somriure li vaig picar l’ullet.

29. Caminat com un peregrí, arribà a la font

30. de riqueses, plaers, menyspreus,

de vides i malsons!

31. Feres indòmites i salvatges devoren les entranyes de la carronya humana,

32. adjectiu per descriure

teòricament

animals que pensen.

33. Ben curulls de tardança els cupidos l'arc tensen;

34. tensen la mirada, tiben el cos,
i la rigidesa de les seves paraules,

35. s’apaga, per indefinida, la mai descrita.

36. Si está tan claro, tan decidido

porque no termino de aceptarlo,

porque no acepto las voces que vomitas,

que duelen, que golpean...

porque no acabo con esto.

Entonces vuelvo.

37. Vuelvo a casa per Nadal, com un vulgar “Almendro”;.

38. almendro apenas florecido

con la primavera temprana que juguetea inocente,

39. inocente perversión.

40. Absurda mirada, ridícula sensació,

sento que balla, dansa, riu. Formigueig.

41. L’amor el fa parar boig

42. o anat de l'olla, és igual: Exquisit, al final!

I per noms:

0. El veí de dalt; elveidedalt@hotmail.com

1. Duschgel; gel-de-ducha@hotmail.com

2. Arare; mmontsem@gmail.com

3. Cruella; cruellissima@hotmail.com.

4. Joana; arka_gi@hotmail.com

5. Anna; mailto:anna@laszlomail.com

6. Metamorfosi; meta-morfosi@hotmail.com

7. The silver blue; the.silver.blue.sea@gmail.com

8. Júlia Costa; jcostacod@gmail.com

9. Carme Rosanas; crosanas@gmail.com

10. L'Avi; personal.avi@gmail.com

11. Robertinhos; robertinhos.paris@gmail.com

12. Laura Arantes; laa.antares@ladygriselda.es

13. Nausica; muletgrimalt@gmail.com

14. Musa; koalasolitari@hotmail.com

15. Núria (Elizq); elizqbook@gmail.com

16. Jesús M. Tibau; jesusimaite@gmail.com

17. Babèlia; elmaildebabelia@gmail.com

18. Jo Mateixa; meritxellsalip_serret@hotmail.com

19. Gaby; gprieto@notariocprietoa.com

20. Zel; rosersuso@hotmail.com

21. Euria; candh0@gmail.com

22. Petit far; joanignasi.llinassantos@alum.uca.es

23. Xurri; xurriblog@gmail.com

24. Palito de las orejas; palitroquis@gmail.com

25. Té la Mà Maria; neonblues@mixmail.com

26. Violette Moulin; violettemoulin@hotmail.com

27. Clint; atotbloc@gmail.com

28. Núria Aupí; nurietta22@hotmail.com

29. Sol solet; solsoletr@gmail.com

30. Carme Fortià; carme.fortia@gmail.com

31. Marinetix; marinetix@gmail.com

32. Uriberty; uribetty.micaco@gmail.com

33. Alatrencada; alatrencada@hotmail.com

34. La veïna de sota; rosaviolant@hotmail.com

35. Raquel; raquelestrada_9@yahoo.es

36. Andrea: lobo0026@yahoo.com

37. Puji; poblenow_rangers@yahoo.com

38. Caliope; elhadadelamor@hotmail.es

39. Palimp; liblit@gmail.com

40. Alepsi; alepsiblog@gmail.com

41. Sir Villet; takolandia@gmail.com

42. Laura González; caudelaura@gmail.com


Nois/es: això, veient ara l'experiment, i com deien l'altre dia a la presentació de La catosfera literària, acabem de fer pura literatura 2.0.

O no?

Gràcies per la vostra paciència i participació.

I ara la pregunta...VOLEU REPETIR? Perquè jo ja tinc un altre cadàver en el calaix que diu que vol sortir... Però primer. acabem les dues Històries veïnals que falten i comencem una quarta tongada, amb poema en paral.lel.

D'aquí, a l'eternitat!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

dilluns, 19 de maig del 2008

HV 3/9: Buffy, la cazavampiros

Ja acabem la tongada. En faltes dues HV per publicar (i una ja la tinc) i comencem una nova alenada. Vinga!
Aquesta és la primera HV feta íntegrament en castellà. Cap problema. El quarteto és de nivell: una autora ve de lluny (la Gaby, des de Mèxic, on diu que s'avorreix una mica!, -i és curiós que hagi escollit la mateixa imatge que en una altra HV); d'altres s'estrenen al replà i també vénen de lluny(l'Andrea, amb aires de lloba amatent i des de l'Uruguai (flipo mandonguilles), i d'altres han sortit del seu cau; en Palimp, d'un cuchitril d'alçada literària i en Sir Villet.
d'un món oníric com és Takolandia on les majúscules imperen arreu.
En fi, que ens vénen a dir que tots els problemes, per antinaturals que semblin, tenen fàcil solució. I és que ja ho dic jo: on hi hagi un bon clau, que es treguin les estaques! Llegiu i entendreu...

___________________________

Buffy, la cazavampiros

La noche caía lentamente con su manto húmedo sobre la ciudad. La lluvia de las últimas horas había dejado una atmósfera límpida y fresca. Para muchos, era la hora de recluirse en su guarida. Otros aprovecharían para salir de ella. Las calles, los bares, los espectáculos, el metro, el autobús; por doquier era un cruce de vidas inconexas. La noche hacía renacer un paisaje cada vez diferente, sorprendente, imprevisible. En algún rincón alguien descolgaba un auricular. Más lejos, alguien arrancaba un coche. Alguien más se miraba una nota, nervioso. Y alguien más lejos todavía, pedía fuego a un transeúnte… La noche haría más evidente las inquietudes de todos, y quizás, sus coincidencias…

Y yo; yo no pintaba nada en la escena. Nada, absolutamente nada de nada. ¡Vamos!; ¿que es lo que un desgraciado vampiro alérgico a la sangre y con terror patológico hacia los hombres, puede hacer por las noches? Poco.... O nada.... Acaso sólo el ridículo. Maldita noche; ingrato crepúsculo. Estúpidos temores. Perra ¿vida?

Con dificultad me aparté de la ventana tratando de poner la mayor distancia posible entre la escena y yo. Sin pensarlo tomé el teléfono y marqué su número. Ocupado.¡Lógico!; mi psiquiatra nunca está cuando lo necesito. Bien.... Esto lo decide todo. Es hora de volver a intentarlo. Volveré con Buffy Van Helsing ¿Como lo haré esta vez?


Dang…, Dang… ,Dang…
Ding, Dong. Dang…, Dang..

- ¿Sí?

Dang… Dang

- Soy yo.

Dang… Dang… Dang…

- Sube.

Dang… Dang…

Nada más abrir la puerta Buffy me lanza agua que traía preparada. Unos diez litros me empapan al mismo tiempo que me aseguran tener el inicio de un buen resfriado.

- ¿Agua bendita, Buffy?

- Sí… y de la mejor calidad… bendecida por el mismo Papa… no entiendo… esto debería funcionar.

- Si te sirve de consuelo, tengo frío.

- Tendrías que estar retorciéndote de dolor.

- Lo siento.

- A ver, repasemos: el ajo no sirvió para nada.

- Tampoco diría eso mujer, conseguí evitar durante todo el día a la casera.

- La estaca no sirvió para nada, ya que no tienes corazón.

- Me dejaste un feo agujero…

- Ni siquiera muestras interés por morder a alguna virgen.

- Es que no quiero tener problemas con los aparatos.

- Y aunque nunca bebes sangre no mueres de inanición.

- Lo siento.

- No lo entiendo… eres el primer vampiro que llama a una cazavampiros para que le mate… y nada de lo que he probado funciona.

-Yo creo que existe un "por qué", una razón lo bastante grande por la que tu eres así... -Era evidente que Buffy estaba preocupada, nerviosa, impotente. Sus gestos veloces, su pelo hamacándose entre los dedos nerviosos, impregnaban de perfume toda la habitación a su paso…-Ambos sabemos lo que excita a los vampiros, lo que los hace estar realmente vivos. La sangre, la seducción, la lujuria esa sensación de estar por sobre el mundo, de vivir del mundo, vivir en exceso...

-¿Adónde quieres llegar?- dije ya, un poco confundido, no era esa la Buffy de cada día, porqué hoy la sentía más próxima. Ya estaba acostumbrado a sus ataques profesionales en busca de la placentera muerte, pero no era consciente de lo compenetrado que estaba con ella, ni de lo estimulante que podía llegar a ser mirarla ir de aquí para allá. Acaso la humedad de la noche, la desesperación, algún escote más indiscreto de lo habitual, ¿habían confabulado para despertarme? ¿Por qué mientras ella especulaba y caminaba, yo sentía en movimiento cada parte de mi, hasta ahora, frío e inexpresable ser?

- Creo que está claro a donde quiero llegar - me dijo con una voz susurrante y lasciva -Para que tu esencia vampírica aflore hace falta que te sientas vivo. Y yo lo voy a conseguir.

Mientras decía esto Buffy se acercó contorneándose. Sacó la punta de la lengua mientras me miraba con ojos lujuriosos. Sus formas quedaban realzadas por el vestido que llevaba, que, ahora que lo miraba con detenimiento, era ligeramente transparente y se ceñía a su cuerpo. Podía ver los pezones duros de Buffy a través de la tela. Empezaba sentirme excitado.

Sin poder contenerme, la besé con pasión mientras la atraía con fuerza hacia mi cuerpo. Notaba como su excitación iba creciendo cuando de repente sentí una quemadura en la mano. Había tocado el crucifijo que llevaba mi cazavampiros favorita.

- Yo tenía razón, al sentirte excitado recuperas tu esencia vampírica –me dijo. Y añadió -Ahora, si quieres, podría matarte.

- ¿De verdad crees que, ahora, quiero morir?

- Espero que no, pero tendremos que tener cuidado -sonrió coqueta- Me quitaré los crucifijos y guardaré el agua bendita.

- Y ahora -exclamé lujurioso- te voy a enseñar lo que es una buena estaca.

Gaby, Sir Villet, Andrea i Palimp, de l'escala B

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dilluns, 5 de maig del 2008

HV 3/8: Tercet veïnal

Com el quartet d'Alexandria, però aquest cop, en versió veïnal. Hi ha una Justina (no era Justine a l'original?) que surt malparada, no tant com en Guillem, pobret, tan pajilleru ell!; que somia amb la Laura que ja m'agradaria de veïna al celobert. I al final, tot es gira en un malson i amb un... hosti tu!, la quadratura del cercle! Ho ha aconseguit un dels autors del relat, la mateixa veïna del pìs de sota, del segon concretament, que espero no els gasti com aparenta al relat. I mira, que la Raquel, el Puji i el Nausica apuntaven cap a una orgia veïnal!

Un relat que va pujant i et deixa alatrencat, sense respiració. Genial!
_____________________

Tercet veïnal

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-te’n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»

GUILLEM

Era una de les poques vegades que s’oferia a treure les escombraries. Sa mare li havia manat que ho fes quan calgués, però aquell dia no li va fer tanta peresa, perquè li convenia airejar-se. Pujant les escales per tornar al pis, es va creuar amb la dolça nova veïna del segon. Se’n va anar directament cap la seva habitació, amb els últims esbufecs d’aquell fred humit als ossos, i va posar en funcionament el vídeo per fruir de les imatges que l’encenien a tot ell. Amb un ull vigilava la porta, i amb una mà es tocava. De sobte va trucar el Joan. Sense pensar a treure’s la mà dels baixos va córrer cap al telèfon. Va resar aixecant la vista al cel durant una centèsima de segon perquè algú els pogués portar a la Festa. El noi a l'altra banda de l'auricular li va comunicar que no havia aconseguit que el seu cosí els passés a buscar i ell li va penjar el telèfon cagant-se en l’hòstia. Va tornar a passos llargs cap a la seva habitació i va veure com sa mare, que li plegava la roba a punt de posar-la en un calaix, mirava amb un interès evident el vídeo. La història ja havia arribat a la fase pornogràfica. El Guillem va desitjar amb molta força que ningú tornés a penetrar el seu món. Disposava d’una càmera per intimidar a tot aquell que amagava algun secret, aquesta era la millor defensa per a la seva, d’intimitat. La veïneta del segon es rendiria, posant-se-li de genolls.


LAURA

Quin dia de merda! I a sobre plovia. No li agradava gens que plogués. Havia passat hores i hores aguantant aquells pesats. Ara toca’t aquí, ara remena't allà, ara ensenya’m això, ara posa’t així. És per això que li va caure el món a sobre quan, baixant les escales, es va trobar amb l’imbècil del fill dels veïns del tercer. Aquell adolescent pajilleru la treia de polleguera. El somriure de superioritat que li feia cada cop que es creuaven era insuportable. Però què es pensava aquell marrec? Es passava tot el dia veient porno del dolent, amb aquells gemecs sobreactuats que s’escampaven pel celobert i després es permetia anar pel món perdonant la vida a la gent. I la gota que havia fet vessar el got va ser quan l'havia enxampat gravant-la amb una càmera de vídeo des de la finestra mentre es dutxava. Només li faltava allò, que el nen dels nassos es matés a palles pensant en ella. Tot i que ben mirat era igual, perquè es dedicava a això, a moure’ls davant una càmera per posar calents una colla d’onanistes insuportables a l’altra banda de la pantalla. Què hi feia un de més? Un pensament fugaç li va venir al cap i va somriure. Potser aquell xitxarel·lo es pensava que podia fer-li xantatge amb aquelles imatges que havia robat. I l'internet anava farcida de les seves imatges en actituds molt més picants que les que tenia mentre es dutxava. El somriure es va convertir en una rialla. Pobre desgraciat!

JUSTINA

Ja feia temps que Justina es feia l’orni respecte de l’afecció del fill per la pornografia. Així que evitava entrar a la seva habitació si notava el mormoleig del televisor engegat o, encara més, els bleixos i gemecs del Guillem en plena escalada. Però quan hi restava sola sí que ho feia, i fins i tot havia visionat algun vídeo si hi era a mà. Només un instant, perquè tot aquell desenfrè de carns i esgarips li feien ois indefectiblement.

Anit, com tots els divendres, Justina es trobava sola i avorrida. Així que va tafanejar pel catau del fill fins que va encertar amb l’enregistrament de l’estimulant remullada de la veïneta de sota. “D’això fa una jornada, així que ja són 24 hores que munto a pèl en aquesta moguda” – s’ha dit la Justina mentre es despullava per esllavissar-se entre els llençols del llit. De primer cop l’havia sorpresa del tot aquella estranya calorada. Tot i que, d’homes, amb un, ja n’havia tingut prou i massa; les dones se les havia mirat sempre amb la mateixa asèpsia que valorava els patrons d’un vestit.

Però anit la veïna del pis de sota se li havia ficat al llit i l’havia embolicada amb el seu escalf humit. Just com ara, que el mateix miol estrany s’infiltra al dormitori des del cel obert i se li emporta el cos a dalt del terrat, a esconillar-se pel fimbreig dels llençols eixamorats, només per acabar topant amb l’altra nuesa que la percaça.

LA VEÏNA DEL PIS DE SOTA

L’escalfor humida del fluix li regalimava per les cames, esperant trobar-se la nuesa de la veïna del pis de sota... La nuesa d’un altre cos femení la feia esverar encara molt més, el tacte d’unes mans fines recorrent el seu cos com mai abans ningú havia fet...Però el què va trobar aquella nit dalt del terrat va ser una escena d’allò més esgarrifosa. La pluja havia deixat el cel net, sense boires i el llum de la paret deixava anar amb més evidència el que els seus ulls veien...El fill ajagut a terra ert, sense moure’s i la veïna de sota, damunt d’ell clavant-li els forts ullals sobre el coll del fill, blanc, prim. El xiscle de la Justina va fer que la veïna alcés el cap amb la boca oberta, les dents plenes de sang, i els ulls trets de les seves òrbites. La mare va agafar un llençol estès i es va tapar el cos nu, caminant enrere i espaordida...La veïna es va aixecar i rient amb tota la sang que li regalimava coll avall i amb un estat de follia es va apropar a la barana de ferro del terrat i va desaparèixer.

La Justina plorant va agafar el cos del seu fill que per ella no era una altre cosa que un cadàver exquisit.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!