dijous, 17 de desembre del 2009

Cadàver exquisit veïnal (5): al final!


Al final! En vigílies nadalenques hem acabat allò que vam començar pels volts de Sant Jordi! No cal dir, que al nostre ritme veïnal, Homer encaria estaria en el primer capítol de la seva Odissea. Perquè això ha estat quasi una ídem...; amb algun abandonament de pis sense avisar (evidentment, en aquests no els relloguem més al replà!) i algun oblit momentani que ha calgut refrescar. En fi; bé està el que bé acaba. I en aquest cas, com ja he dit altres vegades, feu por. En el seu conjunt el poema té un to de trista melangia, a voltes tendre, a voltes cruel; a voltes, rebel. I divertit. Però hi ha versos que llegits seguits, semblen escrits per la mateixa mà. O almenys a mi m’ho sembla. I juro que només he tocat alguna coma. Vull dir que he posat algun signe de puntuació al final d’alguns versos. Res més. I aquí la vostra criatura. L’any que ve,  tornarem amb més Històries veïnals i Cadàvers exquisits.  Ara per ara, toca Blocaire invisible. I si voleu flipar de debò, enganxeu-vos aquí. Dashiell Hammet ha renascut en la mà de l’Emily. Una història tot just i iniciada que promet. Crec que encara queden papers per adjudicar...

Però anem al que ens ocupa!


Cadàver exquisit veïnal (número 5)

1.         Els teus ulls són al meus dits una tempesta
2.         fresca i a l'hora obscura com els meus pensaments d'ahir, 
3.         i com un matí qualsevol em desperto entre els seus braços
4.         com un refugi  que m'aixopluga,
5.         lletania dolça de versos tàctils. 
6.         Així recordo els teus dits al voltant del meu penis erecte
7.         pujol  lluent  ennoblint  la carena, cercant l'embruix d'aquesta vall
8.         on les flors ballaven el ritme del riu a mans del vent
9.         que transpira per les escletxes i que em torna foll, tot i que en gaudeixo   plenament.
10.       Vull acariciar el meu cos lentament.
11.       «Mueren los pájaros en mi tierra».
12        Crit  esperançador i alliberador
de la negror del naufragi del somni
13.       que t'orientarà en els meandres de l'existència
i et durà a les càlides platges de la vida

14.       perduda entre afers enganyosos del braços d’atzar que la seguen
15.       doncs del plaer, solitari o col·lectiu, aquesta anima n'és galdosa.
16.       Però la mar sempre torna a llepar els turmells
17.       aquests peus exquisits viatjant  sols i despullats,
compleixen els requisits dels desitjos més agosarats.

18.       Es llençaren al seu destí obviant el final que els esperava.
19.       Dret davant del mirall, el retorn d'una imatge sagnant
21.       brollava sense parar, roja i espessa, lliscava per tot el cos
22        meu; recorda les nits que ens vam estimar
23.       com una púber que s’esvera
quan arriben els primers dies de la primavera
i tot el cos se li altera.
24.       Es capgira, em mira i comença el xou
25.       mostra l'ànima sense enrenou
26.       Quin soroll, quina fressa, cagum l'ou!
27.       Arraulida sense fer soroll dintre la closca fràgil
28.       aroma que captiva la dolça innocència del teu esguard
29.       blau, de profundes aigües somes
30.       sense remei, sense sospir…
31.       i l'alè s'envolà més enllà dels núvols
33.       negres i atemoridors com el dia
34.       entreteixit per hores de solitud.
35.       Ennuegada esmerço les hores en buscar-te
36.       compromès el meu seny pel dubte.
37.       Una qüestió que emociona, trasbalsa, aclapara
38.       du massa pors al seu llom de peix antic, que encara neda
39.       sirènid descolorit s'escola per pedres valves.
40.       Tinc pensaments salats, d'amor i platja
41        encesos els ulls amb el fulgor del mar;
42.       ploren les estrelles i la lluna alça el dit del mig.

@ els veïns i veïnes del replà (abril-desembre 2009)

I qui sou aquests veïns/es?

Heu-vos ací:

01. El veí de dalt (Malerudeveure't)
20. (veí desnonat)
32. (veïna desnonada)


GRÀCIES A TOTS I TOTES PER PARTICIPAR!


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

diumenge, 25 d’octubre del 2009

HV 6/8: Ningú ma va saber qui era Lady Tupper

Ha costat arribar però al fi el tenim al sac. Una història de veïns, com nosaltres, però amb estranyes desaparicions i reconversions. I l'església -que tot ho sap, per enmig. Vaja, un thriller amb tots els ets i uts, i un misteri per resoldre: qui és aquest estranya laddy Tupper? Llegiu i esbrinareu la curiosa història sorgida de la ment de Gabriel, l'Anna, el Té la Mà Maria, elveidedalt, i en Josep.

____________________

Mai ningú va saber qui era Lady Tupper



Mai ningú va saber qui era Lady Tupper. Li deien així perquè es rumorejava que en comptes d’anar a la Universitat, ocupava les tardes en altres negocis més profitosos.


Un dia la van veure per última vegada. Sortia del metro i diuen que va pujar per últim cop al replà número 10, un sobreàtic fantàstic amb vistes a la ciutat. Llogar aquell pis no deuria ser pas barat i per això Lady Tupper compartia habitació amb Maiko, una japonesa, Claudio un argentí i Sandrine, una noia belga.


Tothom pensaria que per ser un pis d’estudiants deuria ser un pis sorollós per les típiques gresques i festes. Doncs no! Ningú coneixia realment què estudiaven aquells quatre joves. Hi ha qui deia que no necessitaven fer festes perquè eren budistes i vivien amb un formosa pau espiritual. Això ho diuen perquè el veí del davant l’únic que havia vist, cada cop que obrien la porta, era un Buda assegut.


Un mesos enrere abans que Lady Tupper desaparegués, el veí del davant la va ajudar a carregar uns paquets. De sobte un dels paquets es va trencar i en varen sortir uns meravellosos objectes sexuals. El veí del davant no es va ruboritzar gens, tot el contrari. Va recollir les andròmines i les va col·locar en altre paquet.


Un dia, en una reunió de la comunitat, el veí del davant se li va escapar l’anècdota i tot el veïnatge va començar a rumorejar que la noia en qüestió no era estudiant i que entre altres negocis es dedicava al tuppersex. Això va aixecar les sospites de les més grans i la curiositat de les més joves de poder assistir a alguna reunió per conèixer tals objectes.


Ningú sap perquè va marxar Lady Tupper. Així l’havien batejat a la comunitat. Devia diners? A qui? I per què? No l’ajudaven els companys de pis? Quina relació hi tenia?


Aquella tarda plovia a bots i barrals, i el Claudio va arribar de la facultat xop de cap a peus. Es va quedar una estona a l’entrada de l’escala per tal de no deixar un bassal d’aigua a l’ascensor. Però estava glaçat, i quan va veure que s’obrien les portes de l’ascensor, va entrar oblidant-se de l’aigua.


— Caram noi has quedat ben xop –li va dir en Carles, el veí del de davant de casa.

—Si, ja ho veus, es que no ha parat de ploure –li va respondre en Claudi, tremolant., amb aquell accent argentí tan melós.

—Escolta, que en saps alguna cosa de la teva companya de pis? – li preguntà en Carles –han passat més de dues setmanes d’ençà de la seva desaparició, no?

—Perdona, però he de pujar estic agafant fred –li va respondre secament, mentre es ficava a l’ascensor d’un rampell.


En Carles es va quedar d’una peça. Mentre veia com en Claudio tancava les portes i s’enfilava rumb a l’últim replà de l’escala, es preguntava per quin motiu s’havia trasbalsat d’aquella manera. Havia sortit per cames, però al Carles no se li va escapar el detall de com havia baixat la vista mentre el seu rostre perdia absolutament el color. En el moment de tancar les portes de l’ascensor, semblava un fantasma de tant pàl·lid com estava, i abans de desaparèixer li va dirigir una fugaç mirada, que al Carles li va semblar fruit del terror.


De que coi tenia por? Si ja feia dies que li rondaven mil preguntes, ara estava ben intrigat, i començava a pensar que potser li havia passat alguna cosa a la pobre Lady Tupper. Ara fins i tot li semblava lleig dir-li així. Es va acostar a les bústies a veure si esbrinava quin era el seu nom real.


Va quedar d’una peça quan va veure que havien arrencat la “xapeta” amb els noms dels inquilins del sobreàtic A.

Carles a partir d’aquella data va iniciar un dispositiu de vigilància als veïns del davant. Sempre mirava per l’espill de la porta cada vegada que sentia soroll al replà. També es va agenciar una còpia de la clau de la bústia dels veïns per comprovar la correspondència. Però tot va resultar en va. No hi havia cap indici interessant per esbrinar on era la Lady Tupper.


Un dia va arribar a l’edifici un paquet que el portava el noi de correus i com que tenia presa va demanar-li al Carles si es podria fer càrrec ell. Era pel pis del davant.


—Cap problema; ja firmaré jo i després el faré arribar al seu destinatari.


Es tractava d’un paquet retornat, ja que indicava remitent desconegut i l’enviava la Lady Tupper. Va ser llavors quan se’n va assabentat del seu veritable nom: Magdalena Rouco.


Rouco..., de què li sonava aquest nom. Va entrar a internet i ficant el seu nom a google va sortir ...“BINGO!” Era la neboda del Cardenal Arzobispo de Madrid Rouco Varela! Ara ho entenia tot, la màfia de l’església havia fet desaparèixer un familiar incòmode i que per més morbo, es dedicava a la venta del tuppersex.


Només li faltava parlar amb el Claudio. Va esperar a sentir soroll al pis del costat per anar-ho a explicar. Quan li va semblar que hi havia brogit, va sortir a trucar a la seva porta. Li va obrir la Sandrine la noia belga que compartia pis. No havien creuat mai cap paraula, però sabia qui era.


—Que hi es el Claudio ?

—El Claudi no hi es, però si et puc servir jo,... em dic Sandrine –li va fer mentre s’arrapava al llindar de la porta i el mirava amb ulls felins.

—Encantat, un servidor es diu Carles.

Mai havia tingut temps per les dones i no es que el meu físic no fos l’adient, però els estudis li ocupaven quasi la totalitat de les hores lliures i les relacions socials les havia deixat una mica al marge, però aquella noia el va impactar a primera vista.


En aquell moment, sortia en Claudi de l’ascensor. Va fer cara d’astorament en veure parlar en Carles i la Sandrine davant la porta.


—Claudi, el carter m’ha dut això –va dir en Carles, mentre ensenyava el sobre amb la mà alçada. –Crec que ja sé que li pot haver passat a la vostra companya de pis. Sabies que és familiar d’un bisbe?

En Claudi va posar un ulls com plats i va fer entrar en Carles dins el pis; quasi a empentes, com si no volgués que ningú escoltés la conversa.

—Què en saps tu de la Magadalena?

—A banda que tota l’escala li deia Lady Tupper, res més –va fer en Carles una mica sorprès pel comportament del seu veí –Crec que es dedica a vendre o comerciar amb objectes de sex-shop, oi?

—Com ho saps? T’ho ha dit el carter?

—No, home! Ho vaig veure un dia que li vaig ajudar a recollir un “carregament”...

—I això del bisbe?

—Es diu igual que un de molt famós: Rouco Varela.

—Molta gent es dirà així...

—Però cap surt a la coberta d’una revista...

I li va ensenyar un full imprès que havia descobert per internet...

—Collons! –va fer en Claudi.


La Sandrine va agafar el full que duia el Carles i el paquet. El va obrir. Dins va sortir una cinta de vídeo embolicada en una bossa de plàstic de bombolles. No hi havia cap etiqueta identificativa.


—La molt tonta deuria escriure l’adreça malament... Mira; “Adreça desconeguda”, posa al remitent –va dir la Sabrine mentre picava amb la cinta del VHS el seu braç.

—Així és ella veritat? La neboda del bisbe... –va començar a inquirir en Carles.–A veure si l’han segrestada aquesta gent per pagar el seu silenci i ara..

En Claudi va fer un rialla i va aixecar la mà.

—Para, para...no et facis pel.lícules, tu ara. Que les pel·lícules ja les fem nosaltres... La Magdalena, la Lady Tupper que tu dius, no ha desaparegut. Està aquí, ben tranquil·leta. Però ens interessava fer córrer la veu que havia desaparegut entre la seva família. Aquesta cinta que veus, era una prova intimidatòria d’un alt càrrec de l’Opus..., amic del seu oncle; que ens va venir a visitar fa un parell de setmanes.

—Claudi! Per què li expliqués res a aquest paio? No veus que se’n pot anar de la llengua...! –va dir la Sabrine.

—No. No crec. Em sembla que quan us conegui a vosaltres tres a fons, no voldrà tampoc sortir del pis... Passa i t’ho explico tot.

—I que es veu a la cinta?

—Ho vols saber de debò? –va dir en Claudio, posant-li una mà a l’espatlla i fent-lo entrar dins el pis. –Mirem-ho, doncs... Van entrar en una habitació que semblava realment un plató televisiu. Focus, càmeres de vídeo, cables, paraigües de fotògrafs, i un gran llit central; amplíssim.


La Sabrine es va mirar el Claudio amb cert neguit. En aquell moment s’obria la porta d’una habitació que donava a la sala i apareixien la Magdalena i la Miko, abillades amb un batí lligat per la cintura, i descalces. Els pits de les dues aflorien, turgents, per l’obertura superior i les cames nues de les dues insinuaven un camí d’encanteri cap a un tanga vermell en l’una; cap a un pubis rasurat en l’altra. Una olor de perfum fresc va envair l’estança.


—Aquí la tens la teva Lady Tupper. Sana i estàlvia...

—Collons! –li va sortir de l’anima, en Carles.


En Claudio havia posat la cinta a un DVD i al monitor de plasma apareixia l’habitació on eren ara tots cinc. S’hi veien tres noies vestides impecables de primera comunió estirades al llit; amb un home vestit de cardenal que les mirava i un home que semblava un escolanet al seu costat. Es va fixar en els rostres de dues noies que, ajupides, començaven a fer una fel·lació al que anava d’alta alcúrnia mentre la tercera feia postures obscenes i l’escolanet es posava darrera seu i li aixecava la sotana ensenyant a càmera que anava nu sota la mitra... Va mirar els rostres que apareixien en pantalla i no havia discussió: eren la Magdalena, la Sandrine i la Maiko; mentre el que estava darrera el que anava vestit de cardenal era en Claudio, que mostrava un penis erecte que apuntava directe el forat fosc del pobre home...


—Però..., què hi feu aquí, exactament...? –va balbucejar en Carles.

—Em sembla prou evident que és el que fem! –va exclamar la Magdalena Rouco.

—Si us plau, que som al segle XXI... –va afegir la Sandrine

—Com pots veure fem servir un material de primera qualitat: càmeres, il·luminació, equip de so... – va explicar amb la Magdalena Rouco com si fos una hostessa de la Fira de Mostres.

—Hem insonoritzat la casa perquè cap veí pateixi cap molèstia. Triple vidre a les finestres, doble capa d’escuma i cartró guix al terra i al sostre... –completava la Sandrine, amb una veu més pròpia d’una professora d’institut que no pas d’una actriu de cinema per a adults.

—Hauràs notat que, d’ençà que som en aquest edifici, que la connexió a internet va més ràpida, que ja no falla l’electricitat quan plou, que no es perd pressió en l’aigua corrent, i que ja no hi ha interferències en les connexions telefòniques –va dir la Maiko, que fins eixe moment havia estat en silenci.

—Doncs sí, en menys de 48 hores vam fer arreglar totes les instal·lacions de l’edifici. La majoria estàveu de pont i ni us en vau adonar. No cal que ens doneu les gràcies, aquestes despeses les tenim incorporades en el nostre pressupost anual. La millora en la vostra qualitat de vida es pot considerar el que els economistes diuen “una externalitat negativa” –el posat de la Magdalena era el d’una actriu porno sense límits, però la veu, el ritme de l’explicació i els continguts ja eren pròpies d’una catedràtica.

—A veure si ho he entès: us dediqueu al negoci del sexe. D’amagat de la resta de veïns?

—Què potser els hi hem de demanar permís? No generem pas cap molèstia, no fem res il·legal i no obliguem ningú a participar-hi.

—Ja sabeu com és aquesta ciutat: la gent s’escandalitza per no res.

—Sí, per això som ben discrets.

—Fins i tot la discreció és sospitosa. Sabíeu que els veïns d’aquest bloc, i dels blocs veïns, estaven molt intrigats? Intrigats i preocupats.

—Ens fem responsables de tot allò que fem, però les elucubracions mentals dels altres no són cosa nostra. I ara, si ens permets, tenim un guió per interpretar.

—I no acceptem espontanis –va afegir la Sabrine amb un puntet burleta.

—Sí, és clar.


El van acompanyar fins la sortida i la porta es va tancar, i tot d’una va semblar que tornava a la realitat. A poc a poc es va girar. Era real allò que acabava de veure i escoltar?


El Carles va entrar a sa casa, es va escarxofar al sofà i va sentir que tornava a l’adolescència. La llunyana i gens enyorada adolescència. En eixos anys difícils (sí, difícils per a tothom, però per a ell encara més) hi havia un somni que es repetia nit rere nit. El somni no era cap prodigi de creativitat, però l’efectivitat era total.


Arribava el carter amb un paquet per la veïna, però aquesta no hi era. Ell la recollia i més tard es passava per ca la veïna a lliurar-li el paquet en qüestió. Aquesta obria la porta, vestida només amb un batí de seda fina, lligat per la cintura i descalça. Els pits li eixien turgents, per l’obertura superior i les cames nues insinuaven un camí d’encanteri cap a un tanga vermell en l’una. Una olor de perfum fresc va envair l’estança. La veïna l’acompanyava fins un set de rodatge i li convidava a participar, compartint pla amb tres noies, en la filmació d’una pel·lícula porno.


—El somni de la meva adolescència fet realitat! –va exclamar el Carles.


Silenci a la casa.


—El somni de la meva adolescència fet realitat? –es va preguntar el Carles.


Estava confús: allò que durant tantes nits de la seva adolescència –de la seva trista, patètica i oblidable adolescència– havia somiat, ara s’havia fet realitat. O més ben dit: s’havia gairebé fet realitat.


—O he tingut una al·lucinació, o he estat a punt de fer realitat un somni –va dir en veu alta, com si esperés que algú el respongués.


O li donés una pista, si més no.


© Gabriel, Anna, Té la Mà Maria, elveidedalt i Josep Braut; octubre 2009


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dijous, 23 de juliol del 2009

HV 6/7: El sobre

Un altre història sorprenent per a un mateix inici. I ara, amb flash-back; uns objectes-trampa i l'ús d'internet en la resolució del cas. Tot comença amb un sobre sospitós que assenyala pistes que més valdria no haver seguit. Però qui vol saber la veritat ha d'assumir les conseqüencies, no? Això és el que planteja, en un vídeo inicial de l'Anna; que ni el Dashiell Hammet (gràcies, noia!); segueix amb una línia agosarada en Jordi; manté la tensió l'Euria (que malgrat no manté el blog, li agraeixo seguir viva en les HV!) i remata amb fina venjança la Khalina.
Ja tenim la setena de la tongada al sac!

________________________


El sobre



http://www.youtube.com/watch?v=oGvnMb5zU6M


Feia un dia bonic i no sabia massa perquè havia decidit anar a l’adreça que havia trobat al sobre: carrer Marina, 30 6è 3a. Tot i que la consciència i les ganes d’aprimar-se li deien que havia de pujar a peu, ho va fer per l’ascensor.


Va entrar al pis i la llum groguenca i vella la va embolcallar.


—Bon dia venia per...

—Sí, sí... passi, passi jove­­ —L’home que li havia obert la porta anava amb pijama i duia una bata fina de seda que havia passat per millors èpoques. Als peus, sense mitjons, hi duia unes sabatilles de les de sempre; calçades de retaló. El vell, que devia tenir més de setanta anys feia olor d’avi que no es renta i tira de colònia. De fet tot el pis feia olor de resclosit, de tabac i d’aire reescalfat. Si hagués pogut hauria corregut a obrir les finestres.


Van caminar per un passadís llarg i la va fer entrar a una estança que hi havia a mà esquerra. L’habitació era gran i sense finestres. A dues de les quatre parets, una davant de l’altra, hi havia unes llibreries antigues de fusta fosca carregades de llibres. N’hi havia tants que en algunes postades n’hi havia una segona filera o llibres tombats a sobre dels verticals. A les altres parets hi havia quadres emmarcats barrocament amb força daurats i diplomes de color groc i tacats, carregats de lletra gòtica. Es va preguntar perquè es feia servir la lletra gòtica als diplomes. També hi havia un sant Crist, un rosari de boles grosses i la pell estesa d’una guineu que necessitava una jubilació urgent.


Al mig de la sala hi havia una taula d’escriptori antiga amb un portafolis de pell al damunt, un cendrer gran amb força burilles i un joc de plomes, tinter i secant que feia bonic, més que semblar ser útil. A l’esquerre, una pila amb mitja dotzena de carpetes. El vell va agafar la segona.


—Segui sisplau —va demanar mentre ell seia a l’altra banda de la taula i, després d’encendre’s un cigarret, repassava els papers que contenia la carpeta. Mentre el vell llegia va aixecar el cap i es va adonar que del sostre amb bigues de fusta, per il·luminar la sala només hi penjava un fil elèctric amb una bombeta de baix consum.


—Té la moneda? —va preguntar el vell.


Va obrir la bossa i de la butxaca interior amb cremallera en va treure els tres objectes que havia trobat a la bústia. Va allargar la mà mostrant-los. L’home va assentir i va prendre la moneda.


—Això altre s’ho pot guardar.

—Però em pot explicar de què es tracta tot plegat?

—Encara no —va dir mentre treia una lupa de joier i amb força traça, com si ho hagués fet tota la vida, se la posava a l’ull esquerre mentre tancava el dret i observava amb deteniment la peça. Li va donar un parell de voltes i la va fer dringar sobre la taula.

—Molt bé —va dir- Ja pot despullar-se.

—M’haig de despullar???

—Com vols que et prengui les mides, si no?


Li va dir que el seguís passadís avall. Van obrir una porta a banda esquerra. Era una estança ben diferent de la resta de la casa. Hi havia una cadira central i una finestra gran per on entrava molta llum. A davant de la cadira hi tenia dos cavallets amb teles de pintura.


Traces gruixudes i amb colors vius, tot allò era tan diferent de tot el que envoltava aquell individu.


—Deixa la roba sobre les caixes i ja pots seure a la cadira.

—Però perquè m’haig de despullar? Jo només vull saber què voleu de mi.

—T’han escollit, jo només sé que t’haig de dibuixar, que volen un nu i tu ets qui té més retirada. Seran unes hores i ja podràs marxar cap a casa. Això són negocis reïna i tu has vingut amb la moneda, la meva moneda.


Estranyament, no se sentia espantada. Sota la mirada del vell es va anar traient peça per peça i quedà nua sobre el parquet escalfat pel sol que entrava per la finestra. La va fer seure de costat, a la cadira amb les dues mans jaient sobre els genolls. Li va apartar el cabell de la cara i li pintà els llavis d’un roig intens.


El sol li escalfava l’esquena es sentia relaxada i ni notava com la resseguia aquell home tan estrany. Van passar unes quantes hores i encara es mantenia immòbil, fins que el vell li va fer un senyal amb el cap.


—Ja està. Ja pots marxar. Ja rebràs noticies. La moneda me la quedo jo.


Va posar a la bossa la resta de peces que hi havia al sobre, es va vestir en un moment i va marxar. En aquell moment va començar a córrer per les escales, les va baixar marcant una per una i no podia parar de seguir un ritme accelerat de caminar.


Quants dies passarien per dir-li alguna cosa? Com li ho farien saber? Semblava que en aquell moment s’havia fet conscient que podia córrer algun perill. Un nus a la gola va començar a fer-se-li evident.


Només quan va arribar a casa i va tancar la porta rere seu, es va sentir protegida.


La Giovanna caminava ràpidament. Tot li semblava una bogeria. Era ben absurd. Hauria d’haver anat a la policia. Però li feia por que en Marc patís les conseqüències.


Va entrar a un bar i va demanar una cervesa. Volia relaxar-se. Va encendre una cigarreta i va recordar tot el que havia passat des de la nit passada.


Primer de tot en Marc no era a casa. No havia deixat cap nota. Ni li havia enviat cap missatge al mòbil. Ell sempre l’avisava quan tenia partit de futbol sala o quedava amb algun amic. Després, aquella trucada anguniosa. Aquelles paraules que tenia clavades al cervell, repetint-se contínuament.


—Giovanna, és molt important que vagis a la bústia ara mateix. Allà trobaràs un sobre amb tres objectes i unes instruccions a seguir. Si us plau, segueix-les, o potser... (i llavors la seva veu havia tremolat) no tornaré... I sobretot no li ho diguis a ningú.


I havia penjat. No semblava cap broma. En Marc no feia bromes de mal gust.


Llavors ella va anar a la bústia i va trobar el sobre amb les tres adreces i l’hora que l’esperaven. Ja s’havia despullat davant d’aquell vell boig. Què hauria de fer passades dues hores a l’Hospitalet? En sortiria viva? I què passaria a quarts de dotze de la nit a Badalona? El cor li anava a cent per hora. Va pagar la cervesa i va agafar un taxi fins a casa.


El pis seguia igual que l’havia deixat. En Marc no hi era. Va obrir l’ordinador. En Marc des que vivien junts, anava a dormir ben tard per culpa d’internet. Ell li deia que jugava a jocs virtuals i que en el fòrum de futbol sempre tenien gresca, però potser li amagava alguna cosa. Seria algun estrany joc de rol? L’hauria captivat alguna secta? Volia matar-la de manera dissimulada? Alguna aposta estranya? Deutes de joc? Havia sentit tantes històries!


No sabia quin nick tenia. No sabia res de res. Es va adonar que malgrat l’amor que sentia per ell, no el coneixia prou. L’historial estava en blanc. No hi havia cap manera de saber per quins mons virtuals es movia en Marc.


Va posar al google “carrer Marina, 30 6è 3a”. Va clicar una pàgina web anomenada “trevol de la veritat, moneda”. Una suor freda li va recórrer l’esquena en veure aparèixer el seu quadre junt amb cinc quadres més de noies despullades en la mateixa postura que ella. Estava indignada! A dalt de tot un trèvol de quatre fulles negre i la famosa moneda.


Va seguir mirant què passaria amb el segon objecte a L’Hospitalet. No es creia el que veia! Hi havia tot de vídeos penjats amb noies cobertes de fang barallant-se. Eren les mateixes noies dels quadres! Pobre Marc, què li haurien fet a ell?


Abans de mirar els episodis amb el tercer objecte a Badalona, volia mirar la pàgina d' inici. Allò era massa! Una foto amb tot d’homes rient,vestits amb una samarreta amb un trèvol negre. I en Marc al mig! Amb lletres ben grosses: ARRIBA L’HORA DE LA VERITAT. DESCOBREIX FINS ON ARRIBA L’AMOR DE LES TEVES XICOTES.


Ho pagaria ben car. Ningú se’n reia d’ella. Ell tampoc la coneixia prou. No sabia quina sang corria per les seves venes. Seria dràstica: havia estat el seu pare fins que el van trobar ofegat en una piscina, deixant-la orfe de ben petita.


Va buscar al Google “matones”. Encara que li costés car, havia de cercar qui portaria els objectes a l’Hospitalet i Badalona, i de passada, podia disparar uns quants trets.


Adéu Trèvol de la veritat!


Adéu Marc!