diumenge, 28 de juliol del 2013


Veïnat,

resulta que enguany es tornen a convocar els Premis Blogs Catalunya. Aquells que convoca el SIT.CAT. I un que és més xulo  que un vuit, doncs s'ha atrevit a presentat el blog Històries veïnals als premis. Com que en alguna ocasió hi has participat, em permeto la llibertat  de suggerir-vos te que aneu al seu web i el voteu. Si us et ve de gust, és clar. Que amb aquesta calda, l'únic que ve de gust és fotre's sota la dutxa i no sortir-ne (bé, si és acompanyat, millor).

El procés de votació dels Premis Blogs Catalunya 2013 està obert fins al 2 de setembre, (o sigui que teniu tot un mes pel davant), a qualsevol persona que vulgui participar-hi. Per fer-ho, primer caldrà registrar-se com a usuari a la web de STIC.CAT. El registre és molt senzill (i gratis, eh?) i es pot fer amb un email i password, o també amb l’usuari personal de Facebook o Twitter.  Aneu AQUí i voteu, doncs.

Procés de votació: un cop registrat, s’accedeix al panell d’usuari STIC.CAT des d’on poder veure el taulell de votació del Premis Blogs 2013, on hi haurà les categories temàtiques. La de les Històries veïnals està, com no, a l'apartat LiteraturaNo aneu al de Gastronomia, eh?

En fi, no cal dir que el 69.000 euros de premi seran destinats íntegrament a una festassa en el meu àtic de vistes privilegiades de Blogville on tots hi esteu  convidats i convidades.

PS
Per cert, tenim un cadàver a punt de tancar i ens falten dos relats per la darrera tongada 12+1 de les HV.  A veure si espavilem els "ressagats", eh? Que ens volem anar de vacances amb les mans buides!. 


Bon estiu a tot@s!

dijous, 18 de juliol del 2013

HV 12+1/6:Surant mar endins

El desig. Aquest seria el mòbil d'aquest relat. Un desig que no sabem explicar a voltes perquè. Per què ens desitgen, per què desitgem? Potser ni la mateixa protagonista ho sap...Ho això és el que ens expliquen >la Laura T. Marcel, GinebreMan, Gerònima i Puji.
________________________________




Surant mar endins

Com cada dia, quan encara és fosc, agafo el cotxe per anar a nedar. M'emporto només la meva bata xinesa i unes sandàlies per a conduir i un cop aparco el cotxe baixo fins a la cala. En aquelles hores no trobes a ningú enlloc i pots caminar nua fins a la platja i banyar-te i sentir com l'aigua fresca  t'acaricia suaument. Si l'onatge està en calma nedo cap endins sense por i busco, dia rere dia, la teva barca. Però no hi és..., i no aconsegueixo oblidar. Em tortura el record dels teus llavis estimant-me i no sabent quan podrem tornar a estar junts. No puc evitar que les llàgrimes rodolin galtes avall sentint el teu aroma, barrejat amb l'olor del mar, i notant-te tant a prop, encara que qui sap on pares.

Cada dia el mateix ritual. Cada dia la pena. Cada dia una inspiració profunda per a fer-me forta.

Em submergeixo completament a l'aigua i simbòlicament torno a néixer. Jugo a aquest joc amb mi mateixa. Ningú ho podria entendre. Segurament ni tu. Però a mi m'ajuda a tirar endavant, a enfrontar-me a la vida que m'espera un cop surt el sol i el poble es posa en marxa.
Surto de l'aigua, i a la primera esgarrifança, amb la pell eriçada, em poso la bata i torno a casa.

Els primers raigs ja despunten a l'horitzó. La cafetera ja xiula. Tots els elements comencen el ritme. Jo em poso el vestit jaqueta i que tremoli el món. La cuirassa no deixa passar res. La feina impol·luta. Professional “como la copa de un pino”.  Només flaquejo davant el teu record. No ho puc fer ni davant tu  perquè no hi ets. Mala peça tinc al teler!

Em bec el cafè d’un glop, i mentre profereixo un insult ofegat al sentir la cremor baixant-me pel pit, agafo la cartera de pell i m’enfilo escales avall. Com és habitual, surto de casa amb el temps just per a arribar a l’oficina. Metòdicament agafo la premsa del dia i la correspondència de la bústia, tanco la porta, salto dins el cotxe i surto derrapant.

Em dóna ràbia contemplar que és el típic moment de l’any en què el sol es troba en el punt just per a no deixar-me veure res. Instintivament, allargo la mà a la guantera per a agafar les ulleres de sol quan de sobte, en fixar la vista al retrovisor em pareix veure una silueta humana al seient posterior. Ràpidament em giro, i efectivament, comprovo aterrida com la meva mirada es creua amb la teva. Enfonso el peu al fre al temps que començo a girar el volant per intentar estabilitzar el cotxe, però m’és impossible aconseguir-ho; sento un fort esclafit i seguidament..., la foscor.

Obro els ulls, però una intensa claror em fa tornar a tancar-los ràpidament. On estic? Què ha passat?  Com si algú hagués polsat el botó d’arrencada, un fort dolor comença a envair totes les parts del meu cos. Intento tornar a obrir els ulls, però m’és impossible veure res. Mentre la vista es va adaptant a la intensa claror, noto amb les mans que estic sobre uns llençols suaus, sedosos, i, per l’olor que sento amb el poc aire que puc agafar pel nas, el lloc on em trobo deu d’estar ple de roses. A poc a poc, les imatges al meu voltant van agafant forma, i no tardo molt a distingir la porta que hi ha al davant del llit. Al costat, una tauleta de fusta antiga i prou ornamentada, aguanta el que sembla un pitxer de ceràmica i un gerro del que surten més d’una dotzena de roses. Giro un poc el cap i veig una finestra gran oberta de bat a bat, amb les cortines blanques descorregudes i empentades cap a dins per una suau brisa. Intento fixar la vista per veure més enllà de la finestra. Dec de trobar-me a un lloc prou elevat, perquè solament es veu la part final del que sembla ser una gran terrassa i, més enllà, tot cel. Només un arbre, a la vorera, porta el tremolor del mar.

Miro al meu voltant, buscant les meves coses: no veig el meu mòbil, ni la meva cartera. En aquest moment me n’adono que no porto la meva roba sinó la teva samarreta d’Iron Maiden que sempre t’agafava per dormir. “M’adormo abans si la porto” et deia, i tu feies veure que t’enfadaves perquè no te la podies posar mai. L’oloro per saber si porta la teva aroma. Hi ha olors que no s’obliden. Malgrat tot, no sé què pensar. M’entra una por i una pena terrible. Intento recordar què ha passat. Estava al cotxe. He mirat darrera. T’he vist? Eres tu? És impossible, em dic, però la samarreta em dóna esperances... Intento aixecar-me del llit i uns muscles que no sabia ni que existien em xisclen que és una mala idea. Malgrat tot, menyspreant-los, m’aixeco. Miro per la finestra però no veig res, només cel i muntanyes. És bonic però al mateix temps m’atemoreix. On sóc? Qui m’hi ha portat? I què hi faig aquí? Aguantant-me contra la paret i a passetes curtes aconsegueixo arribar fins la porta. Em tranquil·litza comprovar que és oberta. L’obro poquet a poquet. Amb por. Sense saber què hi haurà a l’altre costat. No sabent, en el cas que et vegi,  si t’abraçaré o et fotré una bronca per haver-me espantat al cotxe i per no haver-me deixat ni una trista noteta a la tauleta de nit. Recordo les roses de l’habitació i somric. Sóc d’il·lusionar-me fàcilment. Malgrat tot, intento estar preparada pel pitjor i torno a l’habitació per agafar qualsevol cosa que em pogués ajudar a defensar-me. Acabo agafant el gerro. Com pesa el maleït! Per fi, obro la porta i em trobo davant una saleta acollidora, i veig, sobre una tauleta rodona, una nota amb el meu nom. Et reconec la lletra. En aquest món mudable l’única cosa sòlida és la paraula escrita. Sento les palpitacions del meu cor desbordant-se. Sóc teva. Indiscutiblement teva. “He anat a comprar esmorzar, ara torno. T’he deixat el cafè amb llet al marbre de la cuina. Torna al llit, criatura!” I la cirereta: aquella paraula que tant he estimat. “Ot.”. Acaricio la paraula amb el tou dels dits. I em surt un sospir dels llargs. Em sento feliç. Com el Senyor Cordills amb els nusos mal fets, però feliç. Les explicacions que m’has de donar em semblen petiteses ara. Ets viu i estaràs amb mi de seguida. Em poso a buscar la cuina amb un somriure d’orella a orella.

A la casa no hi ha ningú més, però instintivament estiro avall la samarreta d’Iron Maiden, perquè sé que deixa veure les calces. Entro a la cuina i reconec la tassa amb el vers de Perejaume, “Un home s’asseu en una roca”, que vam comprar aquell cap de setmana inoblidable a Sant Pol i mentre m’escalfo les mans amb el cafè amb llet, penso que i una merda!. Que vas fotre el camp sense dir-me res. Que m’he passat mesos desitjant-te i somiant-te sense saber res de tu. I ara, apareixes del no-res, colant-te al meu cotxe, donant-me un ensurt de por i provocant un accident que m’ha deixat baldada. Ara estic emprenyada. Molt emprenyada. I allibero la ràbia llençant la merda de tassa amb el cafè sense tocar a la pica, que es trenca en mil bocins tacats de marró. Torno a l’habitació i foto un cop de peu al gerro. L’aigua s’escampa, els vidres i les roses cauen al terra de gres rústic. Obro un armari i trobo la meva roba. Me la poso, i l’Eddie em mira enfadat mentre estripo a consciència la samarreta. D’una revolada, me’n vaig cap a l’entrada, rebotint amb força totes les portes que trobo al meu pas. Ho tinc claríssim. M’has tractat com una merda i no vull sentir les teves explicacions. No vull saber res de tu. Obro amb fúria la porta del carrer i et trobo davant meu, amb una bossa de croissants a la mà i un somriure dolç als llavis. Els teus ulls són ben bé com els recordava, del mateix color que el mar als matins quan hi vaig a nedar. Em tremolen les cames adolorides, i sense saber com ni per què, em llenço als teus braços i et faig un petó molt llarg. Em submergeixo completament als teus llavis i simbòlicament torno a néixer.

Laura T. Marcel, GingebreMan, Gerònima i Puji (juliol 2013)
__________________________________

Els versos que calia introduir eren:

· Lluís Calvo
 «En aquest món mudable l’única cosa sòlida és la paraula escrita» (Del llibre Estiula)
· Joan Margarit
«Com cada dia, quan encara és fosc, agafo el cotxe per anar a nedar.» (Aquells temps)
· Perejaume
«Un home s'asseu en una roca.» (Del llibre Oleoducte)
· Bartomeu Rosselló-Pòrcel

«Només un arbre, a la vorera, porta  el tremolor del mar,» (Només un arbre, a la vorera)

dijous, 11 de juliol del 2013

HV 12+1/5:La conversa

Una nova història al sac. Aquest cop tot comença amb una conversa pescada al vol. I de les paraules, a un record. I del record, a una reacció sobtada, brutL. En fi: ja veureu que ningú està lliure de culpa. Un relat obra de Carles Mulet, Alba, Sílvia i Palimp.
______________________________


La conversa

He viatjat molt. M’agrada. Ho he fet a llocs ignots i també en algunes grans metròpolis. Per això hi ha poques coses ja que em provoquen estranyesa o –i això és més lamentable— curiositat.

L’altre dia, però,  em vaig enllaminir davant d’un fet tan habitual com és sentir, en un país estranger, algú que parla la teva llengua totalment aliè al fet que a la seva vora hi ha algú altre que l’entén perfectament. Tot i ser entrada nit, el metro anava encara prou ple. Acabàvem de deixar l’estació King Cross-St. Pancras i ens encaminaven cap a Caledonian Road  quan, del meu seient estant, vaig sentir una veu que deia desinhibidament: “Saps?  M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul”.  Si, si, m’hi vaig refermar instantàniament, hom havia dit clarament “cap” i hom havia dit clarament “cul”.   

Dissimuladament em vaig girar per detectar d’on venien tals paraules i a qui anaven dirigides. Dues noies es miraven amb un somriure sota el nas i una tenia la cara més vermella que l’altra. Continuaven parlant entre elles alegrement pensant-se que ningú les entendria.

Encara faltaven dues parades per arribar a Caledonian Road i les dues noies es van acostar cap a la porta. Jo instintivament i sense saber massa ben bé perquè també ho vaig fer.  La gent no s’adona del poder que té, amb una frase ben simple i beneita havien despertat en mi aquella curiositat que feia anys que m’havia desaparegut. Cap i cul! No m’ho podia creure que aquestes haguessin estat les paraules màgiques… i jo allà darrera d’unes desconegudes.

Primerament, mentre les seguia, bé pensava que eren desconegudes i que aquell impuls era fruit de reconèixer unes compatriotes, però..., no-no. A mida que m’acostava m’adonava que no era pas  aquell el motiu;  no-no, m’adonava que era la veu de la més baixeta, una veu musculosa, amb cos, no absenta de melismes que..., que...., la mare que la va fe!r!,  la vaig reconèixer de seguida que va dir a la seva amiga “...tu tens els ulls de cera. Jo de pedra....”. Era ella! L’Eulàlia Ronçana Riuprimer, altrament dita, la mala peça de la Lali!  Em va venir un glop de fúria...i  m’hi vaig acostar per darrera. Li vaig picar l’espatlla i encara no va dir un amén li vaig etzibar un  primer mastegot.  Va ser ràpida la paia: em va reconèixer i va engegar córrer com una esperitada. Però jo corria més, la rancúnia m’empenyia. La vaig encalçar i li vaig donar un seguit de mastegots a tort i a dret. Van caldre tres boby’s per aturar-me.

La meva sola persona amuntegava un grapat d’acusacions, entre elles, la “d’agressió sense provocació prèvia”. Ja!, sense provocació prèvia!!! Hi ha sis anys de provocació prèvia, senyor meu! Quan la meuca de la Lali va tocar el dos amb els diners que el darrer any de facultat havien recaptat.  Porto un dia i mig a comissària i no sé com acabarà el tema...

*   *   *

Algunos, además de ser tontos, tienen mala suerte. En su momento fue fácil engañar a Lluís sobre quien había levantado el dinero de la facultad. Lali se había ido por motivos familiares a Londres de repente, y sólo tuvimos que promover unos cuantos rumores para que se llevara la culpa de un desfalco que, en realidad, habíamos cometido Juan y yo.

S’han vist sovint al bar, a les hores de sol de migdia.
Portaven una bossa de viatge sospitosa…

La pobre Lali no podía defenderse y así quedó la cosa. ¿Quién iba a decir que Lluís se la encontraría en Londres? Y que iba a ser tan cretino como para agredirla... Pero mejor no me quejo, con toda la movida jamás volverán a dirigirse la palabra y nuestro secreto estará a salvo. Cada vez que pienso en Lluís encerrado en una comisaría londinense, me muero de la risa.

©  Carles Mulet, Alba, Sílvia i Palimp (juliol 2013)
___________________

Les frases a introduir eren:

· Joan Brossa
«La gent no s’adona del poder que té:» (La gent no s’adona del poder que té)
· Maria Mercè Marçal
«Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul» (Dins el llibre Sal oberta)
· Francesc Parcerisas
«S'han vist sovint al bar, a les hores de sol del migdia,» (Matí al bar)
· Carles Rebassa
«Tu tens els ulls de cera. Jo de pedra.» (Mural)

divendres, 5 de juliol del 2013

HV 12+1/4 : L'illa

Seguim. Aquest cop és un viatge a l'interior de l'ànima i a un passat incert. I a un pare i una mare, i una filla que viatja d'una illa marítima a una altra d'urbana. Un relat inquietant, poètic,vaporós, oníric. Un relat realment magistral. Obra de la Joana, en Martí, la Srta. Tiquismiquis i  el Sergi G. Oset.
__________________________________



L'illa

Tinc una mare que a moments no em reconeix. I tenia també una amiga, que vaig perdre, i amb qui podia parlar de tot. Encara no l'he plorada, però ploro i no ploro per la meva mare. No voldria perdre-la, i per moments visc en una solitud que em rosega l'ànima. És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades.

Estic sola al món. Voldria marxar i no puc. Sé d'unes illes on la solitud et fa companyia. He llegit que les balenes suren damunt el mar de nit, i que hi ha uns ocells de colors que canten abans d'un canvi de temps. Hi plou sovint, però no hi neixen gaire flors. El terreny és volcànic, i això fa que el paisatge sigui negrós, clivellat i rocós.

Fa molts anys, hi vivien baleners que es dedicaven a la caça de balenes i catxalots. Sortien de nit, i s'esmunyien mar endins fins que les sorprenien dormint.

La caça es feia amb mecanismes rudes, i la força dels homes era el que comptava. L'arpó feria la víctima igual com les persones ens fereixen, però sense cap arma.

Marxaré a una illa on el meu avi va viure molts anys. Cantava de nit en una taverna on els pescadors i baleners arribaven després de feinejar. El seu cant era malenconiós, com un plany, i amb els anys la seva veu es va anar tornant més ronca. Això m'ho ha explicat el pare perquè jo, de l'avi, només en tinc una fotografia tocant la guitarra i un llibre que va escriure per explicar els encants de la seva illa. Sembla un llibre de viatges, però no ho és. És un relat de la seva vida, quan va haver d'emigrar empès per la manca de diners, i hi va trobar l'amor. Un amor com un tsunami. La meva àvia.

—El teu avi era un aventurer -em diu sovint el pare-, i tu t'hi assembles. Ets una tastaolletes i un cul inquiet.

El que no sap el pare és que ho tinc tot a punt per anar-me'n un cop falti la mare. El pare és ferreny, té amics amb qui comparteix aficions. Ell no escriu com l'avi, però pinta, i quan la mare el reconeix, aprofiten per estar junts.

Després es tanca a l'estudi i s’aïlla...

Cada vespre, l'illa pren vida als seus ulls. Aniré a cercar-te -li vaig dir un bon dia- Vull entendre la melodia que dorm al fons d'aquesta teva mirada cristal·lina, necessito resseguir els paisatges feréstecs que et varen veure néixer. Vull sentir el so de les balenes en la nit i de fons, el cant dels mariners a la taverna.

—Tu cerques l'amor, ho sé prou bé, però tingues en compte que l'illa ja no és el que era, ja no hi queda res de tot allò: l'illa és deserta.
—Però on és la seva gent?
—A Manhattan.

La imatge de l'illa novaiorquesa em va subvertir de cop. Què podien tenir en comú aquelles dues illes tan diferents, tan distants? Què hi havien anat a fer a l'illa dels gratacels tota aquella gent de vida feréstega i solitària? La vella illa fou un tranquil recer de balenes, l'altra acabà convertida en un frenètic oceà de taurons despietats.

El debat interior entre les aventures del mític Robinson Crusoe i el romanticisme neurastènic de Woody Allen es va resoldre en pocs segons: proper destí, Nova York.

—Ja t'ho deia jo, cul inquiet -féu el pare. I afegí, sorneguer: No t'oblidis les xancletes.

Miro la mare de reüll, i per primera vegada sento vibrar alguna cosa al fons del seu insondable silenci. Sento com l'arquitectura de la seva mirada repassa la geografia del desig per darrera vegada, mentre amb la punta dels dits esbossa un gest que assenyala cap a la porta amb insistència. Marxa ja, no esperis més, fuig, acompleix el teu somni! sembla voler dir-me.

I lentament es fa de nit a l'abisme dels seus ulls. Les seves ninetes, brillants com les llums de l'illa de Manhattan, il·luminen el meu camí: 

Et besaria lentament @JohnST #Manhattan

I’ll kiss youuuuu... so slowly... uuuuh... la lletra de la cançó s’escola pel pati de llums de l’edifici on visc. A la pantalla el mateix nom de sempre JohnST... li envio un darrer missatge i decideixo de nou no quedar amb ell. Fa dues setmanes que l’evito. Està preocupat, diu. És el meu contacte amb la vida que vaig deixar fora de Manhattan. Aviat farà un any que transito  per aquesta gran illa, sense trobar les respostes que jo cercava. Ell m’ha fet de Cicerone per la gran ciutat, però em canso de veure’l. Cada cop més.  La mort de la mare em va deixar erma per dins, eixuta i sense ganes de conèixer ningú. Ell és plàcid, agradable, còmode, sense exigències, però em canso de veure’l.

El pare em va advertir que una fugida endavant no em serviria de res. Vam discutir, però malgrat tot em va acompanyar a l’aeroport i en el darrer moment em va donar un paquet i una targeta amb un número de telèfon. “Et farà falta.”

Manhattan em va engolir d’immediat, no calia que fes res, no em calia parlar, ni justificar els meus passos, ni preocupar-me per ningú. Col·laboro en les correccions d’una petita editorial via Internet que em proporciona ingressos i prou temps lliure per pensar i no estressar-me. La vida se’m va fer lenta, i anònima. Malgrat tot, desprès d’un temps sense fer gaires més contactes que els veïns, vaig trucar al telèfon de la targeta, per no preocupar al pare. Vaig retrobar John, un amic d’infància i adolescència. En John sempre li va agradar al pare i sé del cert que el té informat dels meus passos.

Fa una nit de lluna plena, les notes de la cançó i recordar anècdotes d’infantesa amb John,  m’han transportat sense voler a casa, a la mirada trista del pare, la mare i la seva intermitència cognitiva, la meva infantesa solitària i els estius adolescents. Em sento patètica. Vull fugir de nou. Cerco les maletes al fons de l’armari. Trobo el paquet del pare, que havia oblidat. A dins hi ha unes xancletes, les miro fixament i començo a plorar vessant totes les llàgrimes contingudes durant anys. La pantalla del mòbil s’encén de nou. Les llàgrimes no em permeten veure el remitent.

El salnitre d’una platja de sorra bruna i la xafogor del tròpic assequen el meu plor, deixant-me ferides obertes a les galtes. La mar és el meu oratori.

El primer pensament que em ve al cap, és: «Aquesta no és l’illa correcta».

Camino per l’aigua. Cada moviment és un esforç titànic per remoure les xancletes entre l’aigua que em llepa el turmells. La meva essència s’arrela al fons marí amb cada passa. El cel i l’onatge, esdevenen els pilars de la meva ànima, que aviat s’esmicola en mil bocins, quan tot el que m’envolta comença a girar a una velocitat vertiginosa.

És el dia que jo faig trenta anys que el matí es deixondeix. Mar endins, un tsunami fa desaparèixer en pocs segons, un illot rocós, mentre un biplà de la I Guerra Mundial cau en barrina, envoltat en flames. Fins a mi arriben els crits dels turmentats.

El pare passeja al meu costat sense reconèixer-me. Dels seus ulls cecs vessen canalons cromàtics de viu Pantone 313. Anorreat, empeny una cadira de rodes. Al damunt, la mare, nua, la pell ferida per les cremades, assaja bombolles de sabó amb ajuda d’una pipa d’escuma de mar. No se’n surt. Per cada intent fallit, rebo una fuetada a l’espatlla que m’infligeix algun dels amants ocasionals que vaig tenir. La pell se’m desfà en llenques què, en caure a l’aigua, es dissolen, convertint-se en sofre. En agraïment, voldria enregistrar a la memòria les seves faccions, però tots tenen el rostre buit, com en un llenç en blanc.

Assumeixo el càstig. Expio així els pecats dels meus progenitors.

No necessito veure’m les nafres per saber que al seu lloc brolla alguna cosa. El germen, la petita tija..., la promesa de tenir les meves ales.

Faig mitja volta, endinsant-me (tan ràpid com m’ho permeten les xancletes) a l’espessor luxuriosa de l’illa. Tot just he començat a fer camí. Serà difícil, lent, dolorós.

Aquest, és el dia que jo faig trenta anys. Sempre el recordaré.


@ Joana, Martí, Srta. Tiquismiquis i Sergi G. Oset (juny 2013)
___________________________________________
 
   El versos que calia incloure són:

· Vicent Andrés Estellés
«Et besaria lentament» (Tot açó que ja no pot ser)
· Josep M.Fulquet
«És el dia que jo faig trenta anys que el matí es deixondeix» (Poema de setembre)
· Pere Quart
«Una nit de lluna plena» (Corrandes d’exili)
· Joan Vinyoli
«És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades» (Abans que neixi l’alba)