diumenge, 27 d’abril del 2008

HV 3/7: 9 mmm

Ja veig que us van les històries tenebroses; de novel.la negra. Neguits, destins fatals, el pes del records,... Una situació tensa la d'aquest relat. Angoixant i desesperant. Brillant, com tots. Ni el Dashiell Hammett ho hagues fet millor. El relat és obra del Robertinhos, que també s'ha empescat un meeting d'aquells calentons; la Violette, que sempre duu la poesia (i la rosa) als llavis; l'Uribetty, que també és poeta de la imatge i la Cau de llunes, que s'estrena amb nosaltres a les HV amb aquesta relat i que té un gran espill on reflectir-se i emmirallar-se.

Cada vegada m'agrada més això de les HV. Crec que hi ens hauríem de dedicar en ferm. Ara bé, que ningú ens dispari per l'esquena...

____________________

9 mm


La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-ne’n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències.

Ja ningú es preocupava d’observar aquestes coses, tots convertits en autòmats del temps. Va apurar fins al filtre la seva cigarreta tot mirant com el cotxe que acabava d’arrencar desfilava per davant seu fent ostentació de l’últim disc d’aquell paio italià. Va mirar el rellotge que li va regalar el seu avi quan va complir la majoria d’edat. Havia arribat l’hora. Va sortir del portal on s’havia aixoplugat. Tornava a ploure. Es va cenyir la gavardina i va entrar a l’escala que duia anotada en un post-it, Gran de Gràcia 8.

En arribar al replà que li havien senyalat, va agafar aire. El pes dels anys cada cop es feia més feixuc. L’aire dens i humit d’aquell edifici afavoria que els fantasmes del passat prenguessin cos en la seva ment. Els seus dits van buscar dins la seva gavardina fins a sentir el fred tacte de l’acer del revòlver de 9 mm. Amb la destresa que li donaven anys d’ofici va muntar-hi el silenciador.

Va forçar la balda amb dits de prestidigitador. En silenci i lentitud va entrar al rebedor, tancant la porta darrera seu. Ara ja sol, podia tirar endavant el pla previst. De sobte, es va fixar en la decoració del pis.

La figura de porcellana i el llum de sobre la tauleta del rebedor li eren extremadament familiars. Va respirar profundament... Aquella olor dolça i picant li recordava algú. Algú agradable i sensual, sí... molt sensual, algú que li havia estat força proper quan era nen. Lentament, la boira de la memòria es va començar a dissipar. Entreveia unes cames llargues i brillants, una bata blava de setí, unes sabatilles de taló amb borles blanques i vaporoses. I un nom... un nom que començava per M..., Marta? No, no era Marta..., Mercè? Tampoc... De sobte, un llampec va travessar els seus records adormits: Marga!


Marga... L’amant del seu pare, la tan odiada Marga per la seva mare, el nom de la qual a penes es pronunciava a casa. La va conèixer perquè el seu pare el feia acompanyar quan l’anava a visitar els dissabtes a la tarda. El petit Ricard era una tapadora perfecta. La Marga els sortia a rebre somrient, envoltada en un núvol de perfum i vestida amb una roba d’estar per casa un tant sofisticada. L’enviaven a la cuina on berenava amb un nen de la seva mateixa edat mentre una minyona vella i grassa cosia al costat de la ràdio. Després jugava a soldats amb aquell nen fins que, al cap d’un parell d’hores, el pare el venia a buscar i tornaven cap a casa.

De camí a casa sentia l’olor d’aquella dona...la Marga, però no estava al seu costat, l’olor la feia el pare, feia cara de cansat. Va sacsejar el cap, com si volgués treure’s aquells records, espolsant-los. Un cop tornat al món real, es va treure la 9mm, freda, pesada i rígida. La imatge perfecta, va pensar, relacionada amb aquella situació.

El sofà era al mateix lloc. No l’havien mogut. Continuava esperant, tens, immòbil, que algú hi seiés. Ell, amb la gavardina posada, va cedir a les seves paraules amb regust a passat. Esperava, fregant amb la mà esquerra la 9mm i la cigarreta gairebé consumida il·luminava el seu rostre, impassible i vigilant. Va tirar la burilla a terra, la va apagar amb el peu i, a les fosques, es va quedar mirant l’entrada, esperant que entressin els fantasmes del passat.


Estava acostumat a les llargues esperes, als indrets estranys, a les víctimes ignorants del seu destí que, justament el dia que havien de morir, com si ho sabessin, arribaven molt tard a casa. Un professional és un professional i la paciència és la clau.

Al que no estava avesat era a la invasió descontrolada d’imatges i sensacions de la seva pròpia vida: «Ricard, bufó, com va a l’escola?» I una Marga de trenta i tants anys petonejava la galta d’un Ricard de catorze embriagat d’escot i de perfum. «Ricard, preciós, que has vist el teu pare?» I una Marga de mitja rialla i un Ricard que descobreix el desig...

El crit de la Marga en arribar a casa va quedar ofegat: el pànic la va paralitzar. L’impuls primer va ser córrer cap a la porta, però no va tenir temps. No va reconèixer aquelles mans fermes i rudes que li tapaven la boca i la immobilitzaven. «Tranquil·la Marga... sóc jo, el Ricard.»

A poc a poc, la Marga va anar cedint a la força d’aquells braços i, sense acabar de creure-s’ho massa, es va girar per trobar la mirada d’ell. Un vell desig ressorgia de vés a saber quines cendres, quan les mans es nuaven i els llavis es fonien a negre.

Mentrestant, entre els coixins del sofà, la 9 mm esperava, tranquil·la, el seu torn.


Per Roberthinos, Violette Moulin, Uribetty i Cau de llunes (escala I)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

divendres, 25 d’abril del 2008

HV 3/6: Les ombres dels secrets

Una història genial! És clar que han tingut més espai que la resta, ja que han escrit més del que havíem pactat. Té la cadència de còmic, que és el que es demanava. Un misteri, un encàrrec, i un final peculiar. La Carme Fortià estableix les bases. La Silver blue plateja el dilema. L'Arare força la màquina i L'Avi es treu el mort de sobre (mai millor dit) d'una forma elegant i sorprenent. Llegiu a veure què us en sembla...

______________________

Les ombres dels secrets


"La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l'hora d'arrecerar-se al cau. D'altres aprofitarien per sortir-ne. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l'autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències..."


Va tancar el llibre. S'aixecà d'aquell pub, acabà el seu whisky amb gel, pagà i sortí al carrer. Aquella era una nit de somriures de colors. Vestit amb pantalons i americana Armani, sabates italianes, camisa informal i maletí d'home de negocis, creuava els carrers amb una mirada gèlida. Duia anotada l'adreça on tot havia de començar. Al bar de la cantonada de l'avinguda B amb el carrer 36, aquella dona l'estaria esperant, li entregaria unes claus i l'arma. Deu minuts després havia de rebre una trucada anònima que li dictaria el camí al seu objectiu. Desconeixia quin era el rostre de la víctima, ignorava els possibles motius: venjança? jocs sàdics? política? xantatge? passions? No necessitava conèixer més. Eren negocis, simples intercanvis d’interessos.

Va parar un taxi i li demanà que el deixés a un punt oposat al seu destí. El taxista era un home pesat que li enterbolia la conversa amb fets banals, cosa que aprofità per forçar que recordés el seu rostre, el seu sobrenom i els motius que el duien a aquella barriada, si quelcom sortia malament, potser aquella xerrameca l'ajudaria. Li deixà la propina justa i baixà del cotxe. Es dirigí al portal, tragué unes claus i obrí la porta. Es dirigia al pati del darrera, amb sortida exterior. Una BMW l'esperava, es posà el casc, guardà les coses al maletí i sortí cremant la ciutat en direcció a la part alta.


De seguida va reconèixer aquella dona. L'esperava al bar, amb una copa a la mà i una cigarreta a l'altra. Quan si apropà, ella el va besar, com si fossin íntims, i li xiuxiuejà a cau d'orella: «estarà dormint a l'habitació de convidats. La tercera porta a l'esquerra, un cop hagis creuat el menjador. Sigues ràpid i silenciós. Ens posarem en contacte amb tu». Quan ell s'apartà, ella digué amb veu alta i clara, de manera que el cambrer la pogués sentir:

—Ja has de marxar, amor? Em pensava que aquesta nit podríem fer una copa plegats... La dona t'espera, ho sé.
—Fins demà reina, demà seré tot teu —I tornà a besar aquells llavis carnosos, seguint el joc.

Quan sortí a fora, sentí que tenia les claus promeses a la butxaca dels pantalons. Va continuar caminant avinguda amunt fins que sonà el mòbil.

El va deixar sonar tres vegades i, finalment, respongué. Era "ella". Podia recordar la seva veu de setí amb tanta precisió com el gust dels seus llavis. «Per què l'has agafat? Havíem quedat que la trucada seria d'aquí deu minuts. No ens podem permetre cap error». I va sentir com penjava sense esperar cap resposta per part d'ell. Quina dona! En altres temps no hagués pogut treure-se-la del cap. Sortosament, tot canvia; ara podia permetre's blindar-se el pensament i glaçar-se el desig per motius "laborals"... somrigué mentre deixava l'avinguda, notant als dits el pes lleu del maletí.

Tornà a sonar-li en telèfon. Ara, sí! Mirà el rellotge per a assegurar-se que havien passat els deu minuts pactats. Exacte! Deu, ni més ni menys. I a la pantalleta, número desconegut. Va prémer "despenjar" mentre se l'apropava a cau d'orella. Una veu masculina digué: «Terminal internacional de l’aeroport, consigna B-489, desmunta el clauer que t'ha donat "ella"; dins hi tens la clau que l'obre. Un cop tinguis el contingut del sobre que hi trobaràs llença-ho tot a la paperera que hi ha a tocar de la parada de taxis. Usa el silenciador. No volem enrenou ni per descomptat cap error». I va penjar sense esperar cap resposta, com ja començava a ser costum. Es va posar el casc, parsimoniosament, mentre recordava: B-489, terminal internacional... El vent li escolpia el cos tot creuant la nit amb la BMW en direcció a l'aeroport. Feia una nit freda i el terra estava mullat per la pluja recent. Gairebé arribant va pensar que li aniria bé un cafè ben calent i una copa de brandi, però tenia per costum no beure mai quan treballava. Així que va imaginar que tot aniria ràpid i que en una estona se'l prendria abans d'anar a dormir. Deixà la moto al costat de la parada de taxis i es dirigí a l'interior. Terminal internacional, i els seus ulls van resseguir l'indicador que menava a les consignes.

Va recordar de sobte on era la clau per accedir-hi i va decidir fer una parada al lavabo. Es mirà uns segons al mirall, impertèrrit. No recordava aquelles bosses sota els ulls, ni aquelles canes incipients. L'edat no perdona! va pensar mentre es somreia a sí mateix. Tancat convenientment dins un dels sanitaris va obrir el clauer i de dins en va sortir un paperet: "your shadow". Tot memoritzant-lo el va llençar i va fer servir la cisterna per a fer-lo desaparèixer. Va caminar com un de tants viatgers fins a les consignes, buscant amb els ulls la B-489. Va prémer cadenciosament les deu tecles que formaven la clau: Y-O-U-R-S-H-A-D-O-W, i la porta es va obrir a l'instant. Dins, només un sobre blanc. Va esgarrar la vora amb els dits i tot mirant l'interior se li va glaçar la sang d'una fiblada.

«No pot ser, he estat víctima d’una mala jugada», pensà, mentre es ficava el sobre a l’infern de l’americana. «T’ha dit que ho havies de destruir tot» li deia una veu interior que no escoltà. Es palpà l’exterior de la jaqueta, com si així s’assegurés que el sobre continuaria allà passés el que passés. «Una actitud infantil, nano», continuava xiuxiuejant-li la veu. Però no en va fer cas. Féu unes passes, s’adonà que estava tot suat i tornà a entrar al lavabo. Es mullà la cara amb aigua freda, s’eixugà amb cura i es mirà. Aquest cop, la imatge que li tornava el mirall ja no era la de l’home segur d’ell mateix; era la viva imatge d’un home destrossat. Ulls enfonsats, amb més bosses que mai a les parpelles de sota – en aquest moment ni li va passar pel magí allò d’operar-se-les – els cabells blancs semblaven més blancs que abans d’entrar a la consigna i de prémer el maleït password -—havia sentit a dir que un ensurt o un gran disgust han fet que a algú se li tornés el cabell blanc així, de cop— però aquell no era un moment per fer consideracions estètiques. Ni tan sols recordava, ja, el sabor dels llavis de la dona que li havia lliurat les claus. Les seves paraules se li clavaven al cervell

"estarà dormint a l'habitació de convidats. La tercera porta a l'esquerra, un cop hagis creuat el menjador. Sigues ràpid i silenciós. Ens posarem en contacte amb tu".

Si no hagués acceptat aquella feina mai no ho hauria sabut. Per què, per què li havia d’estar passant allò, a ell, que n’havia fet de tant grosses! Continuà esguardant la seva imatge i –com a aquell nàufrag que moments abans de morir veu passar tota la vida pel davant– recordà una per una totes les morts que havia dut a terme sense pensar-s’hi ni un moment. Només per diners. Tant per tu, tant per mi. Ja t’avisarem quan hi hagi alguna altra cosa. D’acord.

Era net, matant. Mai no se l’havia relacionat amb cap de les víctimes, mai no se li havien qüestionat els diners. Li pagaven el que demanava. El seu “cachet” d’assassí a sou era impressionant, però ningú no li discutia mai ni un dòlar. No podia comptar els llavis que havia besat, els cossos que havia estimat! – bé, això d’estimar era només una manera de dir- perquè ell a qui estimava de veritat era a la dona que l’havia fet embogir des del primer dia que es varen conèixer. La mateixa que ara... no, no hi volia pensar. S’agafà fort a la pica amb les dues mans i agraí que no hagués entrat ningú en aquell recinte – gens poètic – mentre intentava fer-se el càrrec de tot plegat. “Era un càstig?”

Es passà les mans per la cara i, d’una revolada, agafà el maletí i el llibre, comprovà que el sobre continuava en lloc segur i sortí del lavabo. Ningú no hauria dit , en veure’l sortir, que en ell s’havia produït aquella transfiguració.

Caminà durant una bona estona lentament. Semblava que les cames no volien dur-lo al lloc on havia de fer l’encàrrec. Anava absort, capficat. La imatge de la fotografia l’anava colpejant el cervell, al temps que es repetia a si mateix, que un encàrrec és un encàrrec i ell era un professional, per tant compliria...

RIIIIIIIIIIIINGGG!

RIIIIIIIIIIINGGG!

RIIIIIIIIIINGGG!

—Sí?
—Hola, sóc en Josep, el cap de redacció
—Hola, què hi ha?
—Et trucava per recordar-te que aquest vespre s’acaba el termini perquè lliuris el conte
—Sí, sí, ja me’n recordava hi estic treballant
—Segur?
—Ja t’hi pots posar de peus
—I de què va el conte?
—D’un assassí a sou, que li fan un encàrrec i quan rep la fotografia de la persona que ha d’eliminar, al veure-la es trasbalsa
—Per...?
—Coi, perquè coneix a la persona
—I qui és?


—Home, Pep, si t’ho dic, quan llegeixis el conte, no li trobaràs la gràcia
—D’acord, d’acord, ja m’esperaré a aquest vespre. No em fallis
—Que no, coi. Aquest vespre t’envio per correu electrònic el conte acabat.
—Adéu!
—Adéu!

Clic!

—Ara aquest volia que li expliqués qui és la víctima... Va llest, no ho sé ni jo que sóc l’autor...!


Per Carme Fortià, The Silver Blue Sea, Arare i L'Avi


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dimecres, 23 d’abril del 2008

HV 3/5:La venjança

Seguim amb les històries. Aquesta respira un aire barroc, perquè negar-ho. Records d'infatensa, seminari, capellans, un incident familair... Sordidesa a flor de pell. I és clar, això no pot acabar bé. Així ho han decidit el Petit far, l'Euria (el seu nom surt al relat!), la Sol Solet i la Palito. Que no us agafi desaprevinguts.

________________________

La venjança

“La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l'hora d'arrecerar-se al cau. D'altres aprofitarien per sortir-ne'n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l'autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...”

Coincidències, precisament una trobada de dues partícules en aquella ciutat va fer que la vorera es banyés d’aquell vermell fosc i brillant que destaca entre la foscor. Una taca que s’estenia lentament adaptant-se al relleu del gravat horitzontal i se n’oblidava sobrepassant-lo, frenant-se a poc a poc. Les passes d’una d’aquelles partícules s’anà allunyant amb pas ferm i calmat, parant-se fins i tot a demanar foc i exhalar un fum que es confongué amb els núvols que emmascaraven les estrelles. Havia complert la seva tasca. Ara era el torn de Juan de Euria, li havia de pagar el servei amb la capitania de la guàrdia privada del bisbat de Còrsega. El clergue vingut a menys sota les ordres del bisbe Alcison de Casiopea tenia un pla per fer-se amb el càrrec del seu superior, concebut per incriminar-lo en aquell assassinat que encara es desconeixia, però no per gaire temps, d’això ja se n’encarregaria ell mateix, era un plaer personal, massa terrenal per un eclesiàstic, però massa transcendental per deixar-ho a qualsevol altre.

—Monsenyor, monsenyor! —entrà cridant Juan de Euria just abans de matines— Es..., es tracta del vostre escrivà, l'han..., ell...

Aleshores es deixaria caure, aparentant dramatisme i un abatiment insuportable, Alcison ja entendria que la seva mà dreta no hi seria per la primera missa d’aquell diumenge de Pasqua.

I així va anar canviant els homes de confiança d'Alcison. Com aquell qui no vol la cosa, una ràfega de mala astrugància havia arribat a l’entorn del bisbe. No sabia com imposar-se i dominar aquella situació, no controlava al clergue i sabia que això seria molt perillós tant per ell com pels seus aliats. En pocs dies va anar rebent males notícies i tot i demanar ajuda als càrrecs més importants del moment, semblava que a tothom li feia prou nosa. Juan de Euria va aconseguir el poder, era una d’aquelles persones que cauen en gràcia i ningú sap perquè; d’aquelles que no tenen escrúpols per aconseguir el que volen. El que importa és el fi i no com aconseguir-ho.

La nit misteriosa podia amagar tants successos com aquest, però no era un fet puntual, els carrers de la ciutat guarden històries tant o més estranyes que aquesta. Històries d’assassinats, venjances, passions descontrolades i altres fets que passen desapercebuts amagats en la foscor. El més estrany era que tot això passés en un petit monestir al centre de la ciutat. Tot un secret; tot portes endins. Juan estava molt confiat, però no ho havia deixat tot lligat. El cosí d'Alcison quedava entre ells i havia promès venjança.

Sabia com fer-ho. Havien estudiat junts i compartit habitació en el seminari, per tant coneixia moltes de les seves pors i tenien històries comunes, que els anys i el càrrecs que ocupaven, un i l’altre, s’havien encarregat d’emmagatzemar en la memòria. Ara, arribat el moment, li serien d’una gran utilitat.

Només li feia falta una trucada de telèfon. Ella encara esperava. No havia oblidat mai aquell que, tan plors havia arrencat dels seus ulls, en voler desfer-se del pecat que no li permetria acabar de reafirmar els seus vots i el faria fora del seminari.

Ella ho va evitar. La filla era a punt de posar-se en mans d’aquella dona que li hauria provocat l’avortament sense manies, però hi va ser a temps; i la filla va arribar a parir, però en la vida va trobar la mort i de la infantada quedà el testimoni d’un fill mal format, que ara tenia ja vint-i-set anys.

Al món, només la tenia a ella, i ella era ja molt vella. Quantes nits s’havia desvetllat pensant en el futur del seu nét! Arribava el moment de la dolça venjança, hi havia rumiat tantes vegades... Sabia molt bé com actuar, li caldrien només uns dies per donar la volta a tots els plans maquinats pel d’Euria.

Va penjar el telèfon i es quedà contemplant el noi que jeia com cada dia amb el cap repenjat i aliè a tot allò que el faria protagonista, a nivell nacional, de tots els telenotícies dels propers dies.

Ho havia de fer, ella sabia que no podia, no devia dubtar en aquell moment. Però quelcom li impedia actuar, ara que havia arribat el moment... Fent-se forta, convençuda, que havia de fer-ho pel seu nét, va obrir el calaix on any rere any, havia guardat els retalls de premsa, les cartes, i la partida de naixement del seu nét, que s’anomenava com son pare... i, finalment, la prova que Juan de Euria era un assassí... una fotografia presa en el moment de l’assassinat d’aquell pobre diable, amb altres fotografies dels moments d’abans.

La vella va arreplegar tots aquells papers i els va posar un per un, suaument, recreant-se, en un gran sobre de color marró, mentre parlava en veu baixa, maleint aquell gendre que tants maldecaps li havia portat a la vida, i que li havia esgarriat la felicitat per sempre. No podia perdonar-li la mort de la seua filla, no podia perdonar-li el seu silenci, la seua indiferència cap aquell nét... I havia arribat el moment de venjar-se’n per tot plegat...


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

diumenge, 20 d’abril del 2008

HV 3/4: El seu mar

Pur lirisme femení. Una història trista, d'amors i desamors. Un retrobament. Una il·lusió vella i bella alhora. Un retret antic i caduc. Un a conversa de cafè. Un triangle. Un passat que torna. Poques paraules cal afegir quan ja s'han dit totes. Escoltem les d'aquestes quatre zeladores de la nit: la Júlia Costa, amb la seva primera participació a les HV; la Carme Rosanas, (recordeu els seus Personatges itinerants?; la Quela em recorda un d'ells), la Laura, de Prosopeia (alias Lady Griselda), i la Metamorfosi, feliçment retrobada.

Demostreu-me que no us agrada...i digueu-los-ho.
_______________________

El seu mar

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l'hora d'arrecerar-se al cau. D'altres aprofitarien per sortir-ne'n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l'autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»

Una dona va sortir d’un vell portal de l’avinguda. Va contemplar el cel uns instants i va mirar el rellotge. Després va començar a caminar aparentment sense rumb, en direcció al mar. Aquella trobada, després de tants anys, la neguitejava, perquè sabia que tot havia canviat massa. Però havia estat incapaç de negar una oportunitat a l’home que, aquesta nit l’esperava en aquell cafè on, feia molts anys, havien deixat escolar tants vespres de diumenge parlant d’un futur que mai va ser com el dibuixaven en les seves fantasies juvenils. Ell havia tornat, per trasbalsar la seva placidesa del present, des d’un indret on els records pesaven més que no pas la realitat. Volia creure que tot plegat era tafaneria, la necessitat de saber què havia fet l’home, durant tots aquells anys en els quals no n’havia sabut res. Potser hauria estat millor no respondre a aquella telefonada inesperada, tallar d’una vegada tots els llaços amb allò que no havia pogut ser perquè, precisament, ell mateix ho havia fet impossible. La nit escampava una humitat evocadora, i el cel tenia un to blau fosc crepuscular, damunt del qual uns estels maldaven per prendre protagonisme a les llums urbanes, excessives. El vell bar havia canviat molt, també. Les taules de marbre antigues, en aquella època de la seva relació, més amical que amorosa, s’havien substituït per unes de fòrmica i ara unes noves taules de marbre havien tornat a substituir les dels anys seixanta. En el fons, tot girava com uns cavallets de fira, malgrat l’orgull humà estés disposat a admetre que s’avançava en alguna direcció. De lluny, va veure el rètol lluminós, nou, falsament antic, i l’interior, també falsament modernista. L’home, intuïa, devia romandre en algú racó discret, esperant-la.

No hagués deixat mai que el seu cor bategués tant fort i tant desacompassadament si li hagués demanat permís. Però no ho va fer i anava a la seva, escampant per tot els seu cos una mena d’inquietud que desmentia la seva pretesa curiositat. Com podia ser que tingués tantes ganes de veure’l? Tantes ganes de saber? Va entrar al cafè, va mirar al seu voltant cercant amb els ulls i no va reconèixer ningú. Al fons de tot, allà al racó de més a la dreta un desconegut la va saludar amb la mà. S’hi va acostar i quan ell es va alçar per anar a rebre-la i li va dir: «Hola, estic content que hagis vingut» aleshores sí, aleshores li va reconèixer la veu. No semblava ell, s’havia quedat molt calb i a més a més duia un gran i molsut bigoti.
—Perdona, no t’havia conegut, et trobo molt canviat.
—En canvi, jo a tu et trobo igual. Vine; seiem.

Quan van seure, va ser capaç de reconèixer les seves faccions encara de nen sota el bigoti, darrera la seva disfressa d’home gran. I una vegada més, si algú li hagués demanat permís, no hagués volgut sentir aquella mateixa atracció, que no sabia com podia reproduir-se tant exactament, aquella que sentia fa tants anys quan seien allà i xerraven i xerraven i mentre ho feien ella només pensava en abraçar-lo.
—No pateixis, Quela, no m’estic morint.
Només ell l’anomenava així. Ja no recordava aquella escalfor al pit. I tenia raó: havia començat a témer que la cita fos alguna mena de comiat macabre. Va sospirar sense recança. Amb ell no en tenia mai, de recances. Ni d’orgull. Ni de por. Va notar com la mirava amb una barreja de curiositat i fermesa durant prou segons per reprendre la conversa i el va deixar continuar parlant mentre somreia, meitat nena meitat dona, plena de llum als ulls i de vermell a les galtes.

—Ens hem fet grans. Tu mateixa ni em reconeixies. També he canviat molt per dins. Ja no em cal fugir. Ara puc dir-te per què vaig marxar.
—Calla. Ara ets aquí. Jo ho donaria tot pel preu d’aquest moment. No hagués pensat mai que tornar a veure el mar al teu costat pogués guarir ferides de tants anys. Recordes quan dèiem...
—A la Isabel també li agradava molt el mar.
Un vent glaçat i invisible va esborrar somriures i va portar pors i recances desconegudes que es regiraven malignament i no deixaven respirar. Ell parlava, amb una amargor serena, eterna, inflexible, gairebé sense mirar-la. Ella volia cridar.
—Tu sabies que l’estimava. En una ciutat feixuga i grisa ella feia que cada dia fos un miracle per a mi. «El meu mar», li deia jo. El meu món d’onades de tendresa, de força i d’esperança. Però no hi estaves d’acord ni em volies escoltar. Ens coneixíem de tants anys que jo havia de ser per a tu, oi? Vas capgirar-ho tot i vas interpretar el meu afecte de sempre com una promesa de futur. I un dia vas endur-te la Isabel a nedar.
Silenci.
—Sé que la vas matar tu, Quela.
El somriure va desaparèixer totalment de la seva cara. La Quela se’l va quedar mirant als ulls durant uns segons que es van fer eterns. Per la seva ment van desfilar vells records que havia volgut oblidar totalment durant aquells anys. Com l’havia enganyada fent-li creure que l’estimava fins que se la va treure de sobre amb paraules d’amistat per mantenir-la a prop per quan li fes falta... Ara tornava a sentir aquell mateix dolor.
—Això has pensat tot aquest temps de mi? No em diguis que l’estimaves. Vas jugar amb ella de la mateixa manera que ho vas fer amb mi i res més. No ets gaire diferent de la majoria d’homes que he conegut. Realment et creus tant important?
—Quela, no...
—Ha estat un plaer retrobar-te.

La Quela es va alçar de la cadira poc a poc mentre li regalava un dolç somriure, i aleshores ell va ser conscient del que acabava de perdre. La Quela tenia raó, havia jugat amb totes dues. Que idiota havia estat! L’hauria pogut tenir una altra vegada, ella era especial, però ara...
—Per cert..., demostra-ho.

Per Júlia Costa, Carme Rosanas, Laura A. i Metamorfosi


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

divendres, 11 d’abril del 2008

Hv 3/3: El penjoll


L'escala K va quedar coixa al moment del repartiment. Van quedar un replà de tres, però quins tres! L'Alatrencada (que ja té un nom poètic de per si), el Babèlia (que sempre ens sorprèn amb els seus poemes i cançons) i el Té la Mà Maria, uns de Reus que més val deixar-los menja a part! És la història d'un retrobament de dos éssers estimats i un estrany penjoll que els uneix. Potser el destí ja estava marcat. Com sol passar sovint... Feu-li una queixalada a veure què us sembla

___________________________

El penjoll

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-ne’n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»

A l’hora que molts tornaven cap a casa, ella emprenia el seu vol. Sense pressa i amb poques ganes es dirigia cap a les seves obligacions diàries. Ja no plovia. Malgrat la frescor, li venia de gust anar tot passejant. Necessitava notar l’aire a la cara i veure gent. No suportava passar tot el dia tancada a casa. Almenys s’havia sentit acompanyada pel repicar incessant de les gotes sobre la teulada. Com unes carícies, la transportaven a aquells anys que les petites felicitats succeïen i queien a manera d’una agradable pluja fina.

Un home jove corria carrer avall. Un pas enèrgic i una mirada decidida que no s’esqueien gens amb aquella nit. I menys encara amb aquella vida desordenada que els seus cabells despentinats delataven.

No n’estava segura. L’havia vist passar massa ràpid. Tot vestit de negre.

—Andreu?

De sobte, aquella corredissa es va aturar. En el silenci de la nit es sentia una respiració cansada per l’esforç... Es va girar lentament... La seva mirada era profunda. Poc a poc va deixar entreveure un somriure... forçat, però somriure... Les seves passes es van encaminar cap a ella.

—Rosa?

El seu cor va saltar. Per moments el seu imaginari va recordar aquells moments compartits. En un segon el va dibuixar en el seu cap una altra vegada... en aquella habitació de l’hotel a les afores de Besalú.

Ell es va apropar... li va acariciar els cabells... Ella no s’hi va poder estar i es va atansar als seus llavis, improvisant una passió desmesurada. Tot era fosc, massa fosc.

Amb la delicadesa del moment, ell va buscar la seva pell, aprofitant l’escot de la camisa, i...

Ho va veure. No podia donar crèdit. Encara conservava aquell penjoll en forma de cargol que un dia a Trípoli l’hi va regalar. Recordava ara allò que el venedor de la petita tenda de productes exòtics els va dir: «Tingueu molt de compte, els seus poders poden esdevindre poderosos i màgics!» No li van fer gaire cas. Les olors i uns cigarrets de grifa els envoltaven i els atordien, només volien córrer fer sexe a la pensió de mala mort on s’allotjaven.


No va ser fins passats uns dies que, de forma misteriosa, el cargol va canviar de color, d’un marró fastigós va passar a un blau cel brillant. «Mira Rosa, quin color ha agafat el penjoll» i a l’apropar-se, ella va veure com també els ulls de la noia havien canviat de color: ara eren de color blau cel. «Ostres! És extraordinari, els teus ulls de color avellana han canviat hi ara son blaus. Quina meravella, i que bonica que se’t veu!»

Els dies passaven i el color del cargol anava canviant: un dia gris, un altre verd turquesa, maragda,... I amb ell també ho feien els ulls de la Rosa. Color que prenia el cargol, color que es tornaven els seus ulls; molt intrigant tot plegat. Van anar a veure al venedor de la casbah, la tenda estava tancada i al pregunta-li al veí, els va informar que Mustaphà va desapareixe el mateix dia que ells havien comprat el penjoll i no havia tornat a obrir.

Els avatars de la vida van fer que l’Andreu i la Rosa és distanciessin. Els ulls d’ella havien continuat canviant i la cosa és va tornar en rutinària, fins el dia de la retrobada, quan ell és va fixar de nou amb l’escot d’ella i que entre les sines hi havia el penjoll amb el cargol. Però aquesta vegada el color del cargol era d’un vermell encès. Va ser aleshores quan la vista de l’Andreu, que per la foscor del lloc no ho havia fet abans, va pujar fins als ulls de la Rosa, dos ulls plens de sang i vermells el miraven fixament.

Van trobar a l’Andreu a terra tot dessagnat, amb una forta mossegada al coll. L’informe policial va concloure que la mort havia estat produïda per un gos de mida grossa i feréstec.


per: Alantrencada, Babèlia i Té la Mà Maria


Si t'ha agrada't, pots votar-nos a:
Votam al TOP CATALÀ!

dimecres, 9 d’abril del 2008

HV 3/2: Nit paral.lela

Ostres! M'ha agradat aquesta història. Perquè és senzilla, directa, crua i planera. I té un final trist. Com a mi m'agraden. Però sobretot també, perquè L'Avi ho tindrà fàcil per dibuixar. Ës còmic en estat pur. Dos personatges tan sols. La nit. La ciutat que els embolcalla. Uns éssers que es troben i que , a la seva manera, satisfan els seus desigs més fondos en un destí fatal. Aquesta petita joia és obra de la Marinetix, que planteja l'acció; la Jo Mateixa que torça cap el cantó sorpresiu; l'Alepsi, que no es deixa entabanar i el Clint que ho remata com ell ho sap fer: ras i curt.
__________________

Nit paral.lela


La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-ne’n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...


Al Paral·lel, l’olla del vici s’havia destapat amb l’arribada de les hores fosques, en què tothom transita pel barri perseguint la mateixa inquietud: el sexe. La Greca es fumava les estones mortes entre client i client, repenjada en un portal pròxim a El Molino. La pluja havia refrescat l’ambient i ella només portava una faldilla excessivament curta i un corpinyo massa inexistent. Ja començava a impacientar-se perquè la nit es presentava lenta, quan li va cridar l’atenció un jove amb pinta d’universitari, alt i cepat, que s’apropava per la vorera. Caminava mirant a terra. En una mà hi portava una carpeta negra i en l’altra, penjant cap per avall, un ram de roses grogues. Quan el noi estava a punt de travessar el carrer, la Greca el va cridar:

—Hola, guapíssim. Em pots donar foc?

L’estudiant es va girar i, en veure-la amb la cigarreta apagada entre els llavis, se li va apropar tot buscant els llumins per les butxaques dels texans, sense èxit. Quan la Greca el va tenir ben a prop, li va veure millor les faccions boniques. Grosses, però dolces.

—Tens plan aquesta nit? —la Greca es va llançar.

L’estudiant va aturar la recerca dels llumins i la va mirar als ulls. Per uns segons, la Greca va pensar que se li posaria a plorar

—M’acceptaràs les flors, si fem un clau? —li va suplicar l’estudiant.


La Greca va saber superar l’astorament inicial amb un «clar que sí, carinyo» volgudament protector. Va guardar-se la cigarreta a l’escot, va agafar el noi de la mà i el va fer pujar al pis que compartia amb la Melanie i la Bibiana. Aquell estudiant necessitava alguna cosa més que un polvo. Necessitava el clau de la seva vida. I ella l’hi donaria. A canvi d’unes roses grogues i mil duros pelats.

El jove se la mirava de reüll i a una distancia prudencial, mentrestant ella feia lliscar els seus dits a l’escot. La Greca tenia la sensació que aquell cadell li donaria feina i que no seria tant senzill guanyar-se els mil duros, però tot mirant-lo als ulls va veure un repte que volia assolir i no s’ho va pensar gaire, es va acostar al nano i l’hi va plantar la llengua dins el gargamelló.

Ell va tancar els ulls i la va rebutjar. Era novell en el sexe, però havia tingut la sort de trobar una bona mestra que podia ensenyar-li tot allò que desitges:

—Noi, esmera’t una mica; que sembla que ho hagis fet mai!

—Es que jo mai ho he fet…

—Però quina edat tens?

—Podem parlar abans de fer res?

Tant de bo alguns dels seus clients, aquells més fastigosos que feien ferum a alcohol, li haguessin demanat per xerrar alguna nit en lloc de voler ser follats de mala manera.

La Greca no tenia ganes de xerrar. No volia que un desconegut, jove, indefens i tremendament atractiu li amargués la vetllada, Volia cardar i prou, volia cobrar els seus diners i prou, volia posar les flors en un gerro i prou, volia jeure al seu llit sense haver de donar explicacions a ningú.

—Mare…jo...

La Greca va girar el cap i va emmudir. Les seves mans tremoloses miraven d’obrir la bossa per rescatar un paquet de tabac. L’ampolla de Bourbon que hi havia damunt la taula es va escórrer entre les seves mans i tant sols va poder deixar anar un renec que ell no va entendre.

—Mare dius? Que t’has begut l’enteniment noi? Jo no tinc fills

—N’estàs segura?
—És clar.
—Doncs llavors follem, puta.

La Greca va obrir els ulls. Aquell “puta” que havia volgut doldre-li li havia semblat tan tendre... que no va poder fer res més que riure i acaronar-li els cabells al noi.

—Com et dius, encant?

—Creia que les putes— un altre cop aquell to que pretenia ser hostil però que costava de creure, un altre cop la Greca somreia- no volien saber res dels seus clients, per no involucrar-se emocionalment.

—Però noiet, quantes novel·les has llegit?- la Greca ja no es podia aguantar el riure, no sabia si follaria aquella nit, però s’ho estava passant en gran.


El noi, a cada riure de “la puta” es desfermava més. El que en un principi li havia semblat una cara desgastada pels cops de les més de 3.000 nits que devia portar aquella dona oferint el seu cos a ànimes descarrilades, ara li semblava una cara molt jove, massa

—Quants anys tens?
La Greca se’l va mirar. Ell no en devia tenir més de 18 o 19. Els seus ulls brillants per les llàgrimes que feia poc havien vessat, la feien pensar en la seva època d’adolescent amb projectes seriosos per convertir-se en una gran estrella...

Però tot d’una aquests pensaments van fer-se fonedissos, tant bon punt va sentir com les fortes mans del jove que havia fet embogir començaven a arrancar-li la roba fins quedar ben nua davant d’ell. La Greca va pensar que encara seria prou bo al notar com els seus llavis que embolcallaven ara un mugró ara l’altre, mentre les mans recorrien l’esquena i es perdien entre les natges... es va deixar fer, la va assaborir per tots els racons i va aconseguir que la Greca per uns instants deixés de pensar que estava treballant, tant sols va ser un segon però per ella va ser molt important, i acaronant-li els cabells mentre ell resseguia la seva vulva amb la punta de la llengua li digué: “deixa’m a mi, sóc jo qui t’ha de donar plaer” i el va despullar, el va acariciar, el va llepar i el va gaudir abans de cavalcar-lo, abans de notar com el raig del seu plaer explotava damunt el seu ventre i ell li escampava per damunt els pits, amb la mirada perduda pel plaer del moment... i va gaudir en aconseguir una segona erecció, tant sols fent petits petons al llarg d’aquella cigala que jove com era, encara tenia corda per estona... I va somriure quan ell li ensenyà el mocador i li tapà els ulls. Secretament tenia unes ganes boges de sentir les seves envestides quan la va col·locar amb el cul alçat damunt del llit, i li feu petits tocs amb la punta del gland a l’entrada de la seva cova, molla com estava...Definitivament, la Greca s’havia abandonat al plaer, havia baixat la guàrdia i és per això que no va ser fins uns instants després que no va notar el tall de navalla que li seccionava el coll, just en el moment que el jove Jack s’enfonsava dins seu per tal d’acabar amb la seva perversió assassina.


El cos sense vida de la Greca va ser trobat, com el de tantes altres noies serien trobades aquell any, nu i esbudellat i ningú no havia vist res. Ningú no havia sentit res.


Per: Marinetix, Alepsi, Jo Mateixa i Clint


Si t'ha agrada't, pots votar-nos a:
Votam al TOP CATALÀ!

dimarts, 8 d’abril del 2008

D'HV 3/1:Viatge a New Life

Quatre dones han obert la veda. L'empordanenca Núria Aupi, la contestatària Zel, la biblosfèrica Anna i la lletraferida Elizq. Elles han donat color (literalment parlant) a la continuació de la història que em vaig empescar i així els ho deixo. Una història que comença amb una cerca d'informació conjunta i acaba en el llit (però no de la manera que us penseu!); com acaben moltes altres històries que busquen una altra mena d'informació. Però no divaguem i anem al que toca: viatjar.

______________________

Viatge a NewLife

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-ne. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»


Havia quedat amb la colla que ens trobaríem al pub a quarts de dotze de la nit, després de sopar, i que prendríem unes copes i parlaríem d’on aniríem de vacances. L’any passat havíem fet una escapada de pocs dies tots plegats i ens ho havíem passat tant bé que ens havien quedat unes ganes boges de repetir l’experiència. Aquesta vegada, però, havia de ser un viatge més llarg, com a mínim de deu dies, i havia de ser en un indret una mica exòtic, on cap de nosaltres hi hagués estat. Era temptador. Tots estàvem molt emocionats. Avui sabríem si tots havíem pogut demanar el permís de vacances a la feina i... havíem de portar una o dues propostes. Per a això, ahir m’havia passat la nit fent cerques per internet, pàgines i pàgines d’ofertes de vols, d’hotels, de viatges organitzats,... Havia quedat tant saturada d’informació que a la nit no podia dormir. Tancava els ulls i veia hotels, motels, horaris de vols, rutes i més rutes.

Ni recordo quan em vaig adormir. Tampoc quin va ser el darrer destí vist enmig les boires del son. Només sóc conscient que quelcom molt estrany ha passat i no puc explicar-ho raonadament.

Què voleu?, m’he despertat i m’he descobert una cara que no és la meva, un cos que no reconec i un entorn estrany. Però sóc jo, em sento jo, tinc els meus records i sé qui sóc... El que no sé és on sóc...

I, malgrat el desconcert, unes quantes coses meves i ben meves m’acompanyen: les ulleres em van bé, el meu llibre de companyia és aquí, les targes són meves... Em falten coses, és clar, i la roba no la reconec. Algunes peces no me les hauria comprat mai, però bé m’he de posar alguna cosa...

Surto d’allà on coi sigui. Abans d’obrir la porta, recullo un paper que hi ha a terra. Una carta. L’obro.

«Et donem la benvinguda a NewLife. Desitgem que el primer tractament t’hagi resultat plaent. A recepció trobaràs el programa del dia. Gràcies per haver escollit els nostres serveis»

“Ubik”. És la primera paraula que em ve al cap quan surto al carrer. Els gratacels m’envolten, però la gent que camina al meu voltant semblen trets d’una postal dels anys trenta. Presa d’una sobtada inspiració busco frenèticament entre els anuncis que decoren els carrers i em palpo les butxaques cercant el famós pot d’esprai; respiro alleujada quan no el trobo. Començo a avançar, però tot d’una noto un pessigolleig que aleteja entre els meus pensaments mentre un home, uns metres més avall, em mira. Tinc la sensació que s’està ficant dins el meu cap, que em llegeix la ment, i una vegada més tinc la impressió de trobar-me en una novel·la d’en K. Dick. Això em preocupa. Em preocupa molt. Gairebé mai no n’he aconseguit entendre el final, i tot sovint m’hi he perdut a la meitat, així que la idea de ser-ne la protagonista no em sedueix gens ni mica. Una nova idea em colpeix. I si sóc morta? I si sóc en suspensió criònica? Vindran els meus amics a consultar-me on poden anar de vacances, a preguntar-me el resultat de la meva recerca de destins turístics d’ahir a la nit? Això sí que seria cruel per part seva.

-Au va nena aixeca’t ! Que fa estona que ha sonat el despertador !

A veure si fas el favor d’endreçar l’habitació, que això sembla una cova de lladres, que no sé com pots viure enmig d’aquest batibull. Llibres i papers per tot arreu... Fa una estona ha trucat el Sergi, que si has trobat res, que el truquis! I manya, que faràs tard!!

- Mama, sisplau, no cridis....


-Quantes vegades t’he de dir que apaguis l’ordinador quan et posis al llit? No saps que és dolent per la salut? Que les ones...., com es diguin, provoquen malsons, que ho he sentit a la tele. Fas cara de tenir maldecap; ho veus? A quina hora vas apagar el llum? Segur que et vas estar fins les tantes llegint, cada dia igual! Vés a saber que has somiat... i d’on coi ha sortit aquest pot d’esprai? Que no me’n enteri que pintes porqueries a les parets...

- Mama, sisplau...

Em giro per intentar tornar agafar el son. Fos quin fos.

per: Núria Aupi, Zel, Anna i Eziql,


Si t'ha agrada't, pots votar-nos a:
Votam al TOP CATALÀ!