dijous, 24 d’abril de 2014

HV 14/4: Curiositat atrapada

Una història de veïns amb final sorprenent. Un veí indaga en la vida dels seus companys de replà, ben misteriosos, per cert. La curiositat és mala consellera...  Mai ho hagués fet! Per què? Doncs perquè li fan passar magres. I la culpa la tenen Carme Rosanes, l'Edgar, Laura T. Marcel i Gingebre Man. Llegiu i que no us atrapin!
________________________


Curiositat atrapada


 Les feines que es comencen, s’han d’acabar”, es va dir per dins. Primer, només va preguntar discretament als veïns, no pas a ells directament, (és clar!) sinó als de més amunt i als de més avall i també als del davant, tot intentant que no es notés gaire el seu interès. Després va espiar-los directament des del seu jardí a veure si descobria alguna cosa. Més tard va passar-se hores, i dies, i setmanes connectat a Internet per veure què podia descobrir que li fos útil. I res, la seva investigació avançava molt poc.

Els veïns li van dir que no els coneixien de res, que gairebé no els veien mai i que si bé la noia era prou educada, fins i tot amb els seus lacònics “bon dia” o “bona nit”, ell era declaradament hostil i no responia a les salutacions ni per casualitat. Sortia a passejar amb un gos d’aquests perillosos, que afortunadament duia lligat. Cada matí cap a les set i cada vespre cap a les nou. Corrien tots dos, ell i el gos.

I va decidir acabar la feina que havia començat, encara que hagués d’entrar d’esquitllentes a casa seva. No sabia si anar-hi quan ell passejava el gos i la noia era a casa, o bé quan tos dos fossin fora. Hi havia raons a favor i en contra per qualsevol de les dues opcions.

Però la noia l’atreia una mica... Deixava passar els dies, per agafar forces i decidir-se a anar-hi a les nou en punt del vespre, quan el noi i el gos haguessin sortit... S’amorrà amb impaciència a l’espiera, tot expectant el moment en què amo i gos sortissin a fer el volt habitual. Però, passaren les hores i la porta es mantingué fermament tancada.

Decidí esperar fins l’endemà. Possiblement havia passat quelcom perquè l’home no sortís aquella nit. Tanmateix, el dia següent tampoc ningú sortí del pis, ni al matí, ni a la nit. I aquest mateix fet es repetí els dies successius, creant així una nova rutina veïnal. No ho podia comprendre.

La seva obsessió arribà a tals extrems que s’apostà davant d’ella, tot vigilant-la a tothora, talment com un gos guardià. Els resultats foren els mateixos: ningú. Aleshores, no li quedà cap altra alternativa. Havia de forçar la porta. I així ho va fer. Però, tot i tenir la porta oberta li fou impossible entrar al pis. Una teranyina enganxifosa blocava l’entrada, recobrint-ho tot.

Aquells personatges li havien semblat sospitosos des dels principi però ara ja gairebé podia dir que es tractava d'uns spiderman i spiderwoman reals.

Però qui el creuria? Amb aquella història no podia anar enlloc. Ho havia de resoldre sol. Va anar ràpidament a casa a buscar alguns estris. Va tornar de seguida amb un ganivet, un encenedor, uns guants de làtex i unes ulleres protectores, per si de cas. Va clavar el ganivet en aquella mena de teranyina i la va anar esquinçant per traspassar-la. Un cop dins l'habitatge va sentir un sorollet a la seva esquena i en girar-se es va poder veure que la teranyina s'acabava de reconstruir i la porta es tancà de cop. Es va sobresaltar, però el cor gairebé se li para davant de l'espectacle que l'esperava en aquell altre costat de la realitat.

Dos aràcnids enormes se'l miraven impassibles des del mig de la sala i en un costat hi havia una mena d'armari amb les portes de vidre i dins el qual s'hi veien perfectament dos cossos, un d'home i un altre de dona. En acostar-s'hi amb un cert recel va reconèixer qui eren... però en apropar-s'hi encara més va adonar-se de que eren com vestits de làtex... Ara ho entenia tot, eren els cossos on s'amagaven aquella mena d'aranyes gegants. Però... què era tot allò?

Inconscientment i amb una rapidesa prodigiosa va traure del maletí que havia portat de casa l’escopeta carregada amb dards tranquil·litzants i en disparà un a cada una d’aquelles bèsties just abans de que li caigueren a sobre. Tota una vida treballant al departament d’investigació de noves espècies animals i les seues incomptables expedicions havien fet aquest procediment pràcticament una rutina. Una vegada recobrà l’alè, la seva expectació anà en augment: aquell esdeveniment marcaria un abans i un després en tota una vida d’investigacions pràcticament infructuoses.

Quan s’acostà per poder investigar aquelles estranyes criatures de més a prop una altra cosa li cridà més encara l’atenció, uns metres més enrere, en el que pareixia el niu, hi havia unes estranyes pilotes pràcticament rodejades de teranyina. Eren les cries! Ràpidament s’abalançà per a agafar-ne un d’ells, sense adonar-se’n que un parell d’aquells ous ja s’havien obert.

Quan notà la punxada a la part baixa de la cama ja va ser massa tard, una d’aquelles cries ja s’havia introduït dins del seu cos. Els seus intents per intentar traure-se’l de dins foren en va. Pocs segons després va perdre totalment la consciència.

L’agent de policia no va poder treure-li ni una paraula mentre el portava emmanillat cap a les dependències policials, però tampoc feia falta, tots els veïns l’havien vist sortir del lloc dels fets poc després del crim amb aquella escopeta a la mà. Ell havia estat l’assassí sense cap dubte. El tornà a mirar pel retrovisor, però la seva expressió no havia canviat.

El que sí que havia de fer només arribar al departament seria netejar el cotxe. Com s’havien pogut crear totes aquelles teranyines allí dins en tant poc de temps?

—Aranyes.... –pensà com detesto eixos xicotets animals!


© Carme Rosanas, Edgar, Laura T. Marcel i Gingebre Man (abril 2014)


5 comentaris:

Carme ha dit...

Ostres, ostres, ostres... Quina història que n'ha sortit del meu començament... Sorprenent i ben lligada... Us felicito veïns de replà!!!

Laura T. Marcel ha dit...

Entre una anada d'olla i una altra n'ha sortit un relat original i divertit. Felicitats veïns de replà i gràcies a tots per fer-lo possible!

Edgar Cotes ha dit...

Ens ha sortit un relat bastant original i diferent al final. Una gran experiència això de les històries veïnals :)

◊ dissortat ◊ ha dit...

I és que el món està plenet de gent tocada del bolet.

Molt bé!

Gerònima ha dit...

Olalà!!! de pel·lícula!!!
:)