dilluns, 29 de juny del 2009

HV 6/5: Fals culpable

Estic impressionat. Aquest relat compleix tots els requisits que jo vaig voler transmetre quan vaig imaginar això de les HV: és breu, se,mbla escrit per una sola mà i té la força de la gosadia. Tant per l'emepenta narrativa amb que comença el relat la Silver (mereix ser una narració breu per ell sol); tant per com l'entoma en Sergi -que a més s'estrena amb nota en això de les HV- i el fa avançar en una direcció clara; tant per com juga a fer una narració ad hoc dins el mateix món dels blog la Violette (i que sembla com si ho hagués viscut) i com, al final, tanca el relat en Vullunfestuc , amb un desenllaç trist; com els que a mi m'agraden. Realment ha sortit una història veïnal rodona. Felicitats. Jo només hi poso un títol que espero us agradi.



Fals culpable


“Para que um homem possa ser distintivamente e absolutamente moral, tem que ser um pouco estúpido. Para que um homem possa ser absolutamente intelectual, tem que ser um pouco imoral…” Pessoa incessantment m’acompanya, líquid, degotant, esmunyint-se dins meu quan menys m’ho espero. I em vas enviar aquell mail on em suggeries traspassar a l’altre costat del mirall, perquè ja sabies de l’Alice que sóc. La intuïes, la temptaves, la guiaves… sabent que no podria evitar voler sentir l’adrenalina al cos com un riu que mena al Delta de Venus. I ara camino conscient de la meva dolça inconsciència i he tornat a fumar; perquè potser abans de morir als teus braços voldré enverinar-me els sentits i morir certerament i lenta un poc encara, en el fum que m’abraça i se m’endinsa als pulmons, com tu ho has fet aquests mesos a cada línia que m’escrivies, com aquest fum que em penetra. Em deixaves un reguitzell de petges invisibles que ara em duen al teu abisme. “- Quan premis l’intèrfon t’obriré i puges. Trobaràs la porta oberta. Només cal que l’empenyis i entris. Vine. T’espero…” I hi ha paraules que són com mantres tot i no haver estat mai pronunciades, paraules que podrien ser lletres de boleros o habitar en planes de llibres prohibits a biblioteques secretes, o bé ser al fons d’algun cor. I vinc. Camino, camino… i a cada pas m’aboco, tot i el vertigen, al teu misteri. I en creuar l’espill i entrar al teu regne em ve al cap aquell vers tant cert ara: “lasciate ogni speranza voi ch’entrate” Perquè quan un home adreça paraules a una desconeguda com les que tu has trenat per a mi en poemes sagnants sortits del mateix infern de Dante, no hi ha més; cal traspassar tots els llindars i empènyer totes les portes, fins i tot les set del teu infern. I vinc… a perdre’m per a trobar-me. Perquè el millor de certs laberints és buscar al minotaure.


Ni l’enèsim avortament, ni l’accident que havien patit tornant de París mentre discutien eren motius suficients perquè la seva relació se n’anés en orris. Cèlia estava plenament convençuda que la causa principal del fracàs del seu matrimoni era aquella rossa amb la que el seu marit mantenia una sana relació d’amistat virtual, com ell deia. Aprofitant que el seu marit havia anat al centre de rehabilitació, com cada dia des de feia tres mesos, Cèlia s’introduí al seu compte de correu i remenà fins que trobà l’adreça d’Alice. Va redactar un missatge concís, directe, mancat de les floritures que ell acostumava a escriure al seu blog. Al missatge hi detallà l’adreça de casa i les instruccions que Alice hauria de seguir: “Quan premis l’intèrfon t’obriré i puges...” Després d’enviar-lo es sorprengué de la facilitat amb la que s’havia fet passar per Màrius. Acabava de citar la meuca que li robava la vida per l’endemà, just a l’hora que el seu marit seria al centre de rehabilitació. Tres minuts més tard rebé la resposta d’ella confirmant la cita. S’enrojolà excitada i esborrà ambdós correus. Ho tindria tot disposat i es prendria el dia lliure per qüestions personals.

La mestressa de la carnisseria no li posà cap impediment. Una sola idea li voltà pel cap aquell matí: “Lluitaré per salvar el nostre matrimoni i desfaré la teranyina que has teixit amb paraules boniques per atraure aquesta bandarra...” —es repetia. Si les coses es torçaven estaria prou capacitada per trobar la sortida justa. Bregada com estava a tallar carn, amagà un ganivet llarg de cuina a sota d’un coixí i esperà que Alice fes sonar el timbre. Dos minuts abans de l’hora, el so estrident de l’intèrfon la sobresaltà. “Bagassa impacient...” —es digué mentre premia el botó que encetava el joc, ja no es podia fer enrere— “Aquí t’espero...”


* * *

Caminant de pressa cap al centre de rehabilitació on m’esperen cada dia em venen al cap retalls de la meva vida, escombrant-se uns als altres, desordenats, aleatoris... o potser no? Potser ara puc entendre els camins que m’han conduit fins aquí, avui, mentre corro cap al centre com cada dia des de fa tres mesos. Va ser al centre mateix on em van aconsellar que comencés a escriure un blog per trobar-me a mi mateix, una mida terapèutica gens agressiva i que m’ha fet descobrir que hi ha algú a la meva ciutat esperant cada nit el meu escrit. L’Alice és la primera en comentar-me, sempre. Sembla que sigui davant la pantalla del seu ordinador quan penjo els meus pensaments diaris. Tant és sobre el que parli... Reflexions d’estar per casa sobre política, dissertacions sobre la meva por al futur, indignació futbolística, poemes sorgits del teclat sense voler... Ella és allà sempre per comentar-me la primera. Quan el so m’indica l’arribada del seu comentari no em puc estar d’obrir-lo per llegir-lo en aquell mateix moment, tot i que de vegades voldria esperar, tancar corrent l’ordinador i trobar-me’l al dia següent per paladejar-ne l’espera. Però la impaciència de retrobar-la cada dia em pot massa. Ella no té cap blog i només em comenta a mi. L’Alice m’ha encantat el cor i per això he començat a escriure-li missatges al seu correu. Ara també espera el missatge nocturn només dirigit a ella. I jo li escric, estimant-la sense conèixer-la, aspirant els efluvis dels seus cabells, rossos segons m’ha deixat entendre, imaginant-la encenent una cigarreta de les seves mentre em llegeix, atenta a les paraules que li dedico, les del meu post diari i les del missatge particular. Imagino la seva cambra a mitja llum, envoltada d’espelmes i de coixins orientals, amb olor d’encens... I vull fugir d’aquesta casa trista i vella on visc des de fa tants anys amb la Cèlia. La vaig estimar, sí, molt, però ja no puc més. Ara mateix no puc estimar-la. Minoro el pas. O sí, de fet sí. Però amb un amor diferent. Quasi fraternal. Sí, sona a tòpic... I què? No m’agrada dormir al seu mateix llit, amb la olor a carn fresca que destil·la la seva pell eixuta per molt que es renti cada nit amb el sabó de coco que ha fet servir tota la vida perquè diu que és l’únic que neteja de debò. Pobre Cèlia. No s’ho mereix. No es mereix la meva indiferència. M’adono que camino més a poc a poc. Potser avui és el dia, potser avui hauria de tornar a casa i esperar la Cèlia amb els pensaments ordenats com mai els he tingut abans. Giro cua. Sí, és el millor. Avui parlaré amb ella. L’esperaré i dinarem junts.


* * *

La porta del nostre apartament, una porta de fusta envernissada i pesada, grinyola mig oberta. Els sentits se m'aguditzen i l'adrenalina em puja a mil. “No va bé” remugo, tot i no saber què és el que no va bé. Amb la mà oberta empenyo la porta que torna a grinyolar amb força.

El rebedor és un caos. El petit moble per deixar les claus està tombat a terra i el gos de ceràmica on guardàvem els paraigües jau mig escardat al costat de la porta del passadís. Hi ha un paraigües xop d'alguna cosa vermella. “Sang?” em pregunto. I ja sé la resposta. Aixeco el cap i veig el llum del lavabo obert, just al fons del passadís. M'hi dirigeixo caminant. Les parets del passadís tenen unes marques de mans vermelles que encarar gotegen. Arribo al fons de passadís i allà hi veig la Cèlia mirant-me fixament. M'espanto i faig un salt enrere. No. No és la Cèlia. Aquests ulls de bogeria no poden ser els de la meva esposa. Ella no reacciona i jo ho aprofito per recuperar l'alè. Ara puc veure-la millor. Porta clavat un ganivet al cor dels que fa servir a la carnisseria i té un toll de sang al seu voltant. Els seus ulls tot i mirar-me ja fa temps que no em veuen. Passo per sobre sense tocar-la. Per un moment sembla que aixecarà una mà i dirà les seves últimes paraules; barreja de follia i clarividència, però no passa res i finalment la deixo enrere amb el seu ganivet al cor.


Obro la porta del lavabo i allà hi veig l'Alice. “Ai, Alice!” em dic. “La meva amant, la meva nina de porcellana, la meva joguina, el meu amor...” i arranco a plorar. M'entrebanco sol i caic d'esquenes mentre la veig allà. “No, no” xiuxiuejo. “NO, NO!” crido i m'arrossego fins als seus peus. L'estiro, però alguna força desconeguda la manté dreta amb la cara esclafada sobre el mirall. M'incorporo per veure-la millor. Té els seus cabells rossos i ondulats bruts de sang i les mans sobre el mirall. Sembla una nedadora disposada a saltar un trampolí, però a través del mirall. Em fixo amb els seus ulls i hi veig la mateixa follia de la Cèlia. Miro al mirall i m'hi veig reflectit mil vegades. Intento endevinar on hi ha la passió que ha portat a aquestes dues dones a morir d’aquesta manera. “Jo?”


Vint minuts més tard arriba la policia. Algun veí haurà sentit sorolls estranys i els haurà trucat. Sento el moviment entorn meu, i que em diuen coses. però no entenc res. Una dona alta i esvelta com l'Alice diu que només una força molt grossa podria haver encastat una dona a un mirall i clavat un ganivet de 20 centímetres a un cor. Algú em declara culpable i mostren el meu blog com a prova al judici. La premsa em mostra com un assassí pertorbat que s'aprofitava d'una jove romàntica i maltractava la seva esposa. L'Assassí Silenciós m'anomena la premsa.


I jo callo perquè..., qui m'escoltaria?


© The Silver, Sergi Rovira, Violette Moulin i Vullunfestuc, juny 2009


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

diumenge, 14 de juny del 2009

HV 6/4: Velles amistats

Segueixen caient el relats de la HV 6 al replà. Aquest cop són els veïns de l'escala 8. El Grum, en Carles (que s'ha atrevit ambn això del videoblog. molt bé!), el Josep i una xiqueta, l'Albanta; que s'estrenava en això de les HV i que ha volgut posar un final feliç a la història. ës una romàntica... Us deixo amb el relat.

__________________

Velles amistats

"La noia puja les escales del metro. Surt al carrer. La càmera la segueix. Pla picat des de el cap de la noia. Es veu les cames i els peus. La noia segueix caminant. Arriba a un edifici. Encén una cigarreta. Truca al timbre de l’escala. Li obren la porta. Agafa l’ascensor. Surt a un replà. Prem el timbre d’una porta. L’observen per l’espiell. Li obren la porta. La noia entra..."

—I, ja està? Això és tot? D’aquesta merda de cinc ratlles en dius tu, un argument d’una pel·li? On coi vols que ho anem a vendre?

—Però si és perfecte!

—Perfecte?Perfecte per a què?

—Per portar-ho a qualsevol productora. Mira, que és una que fa pel·lícules romàntiques, doncs li diem que continua amb un noi ben plantat, dins del pis, que la espera amb la taula ben parada, amb espelmes etc, disposat a passar una nit romàntica. Que és una productora de pel·lis de por, doncs li diem que continua amb uns sorolls esgarrifosos, un crit de la noia i que per la porta oberta surt un xorro de sang acompanyat amb vísceres. Que és una que fa gènere policíac, li diem que continua amb un crit de la noia, la càmera entra dins i estès a terra està un paio amb un ganivet clavat a l’esquena...

—I si és una productora de pel·lis porno, què? Li diem que dins de la casa l’espera un parell de paios en pilotes, preparats per una orgia?

—Ho veus?, ja has agafat la idea.

—Nano, tu estàs malalt, això no hi ha per on agafar-ho...

I és que aquell dia no estava jo per romanços i, a més, sabia prou que les ocurrències del meu company de treball eren només la seva manera de buscar-me el sexe.

—Mira, Josep —vaig començar—, això de la porteta que s’obre funciona bé com a marc, però l’important és el que hi hagi a dins. O la llavor de suggestió que siguem capaços d’inocular en aquest enquadrament... Ara, d’això que dic no en veig ni un bri al teu embrió de guió oportunista. I vaig concloure —Si serveix per tot, és que no serveix per res!

Em vaig acabar el darrer glop de cafè i em vaig aixecar d’una revolada. Cinc minuts després la proposta cinematogràfica era ja una cosa totalment oblidada i les nostres cabòries s’adreçaven plenament a enllestir un espot publicitari d’ulleres de sol. Tanmateix, la mateixa nit vaig tenir un somni inquietant, que semblava aixecat per l’oreig que havia filtrat dins meu aquella porta oberta. Aquell fantasieig ja no ha deixat de visitar-me, cada nit tot i que en desvetllar-me tan sols recordo uns pocs, però ben pertorbadors.

D’aquest deliri oníric, Només en resten dues inexplicables certeses: la primera, que brolla des de la part més fosca del somni, és que la dona espectral que s’hi lliura al lent ritual del despullament és la Goyita, una fogosa companya de l’internat que hem va elegir –sense cap motiu plausible– com a rival irreductible, abans de desaparèixer un temps després – juntament amb la monja més jove del col·legi– engolida en un terbolí tan inexplicat com fabulat en versions fins i tot incompatibles. La segona, que el llibre que hi fulleja és Magia sexual. Formas y ritos, de Pascal B. Randolf, una mena de destarotat manual esotèric que vaig comprar en una parada de llibres de vell i que havia romàs latent fins ara en un dels estants menys transitats de la meva biblioteca.

I a qui se li acudeix de llegir coses així? A mi, com no! La veritat és que el llibre era d’un llenguatge tan summament regirat que feia arcades llegir-ho, amb el fàcil que és dir penis i vulva, mugró, anus, vagina, clítoris, testicle i pit o pits. No, allà havien de parlar del pinzell de l’amor, la porta del plaer, cúspide mamaria, zona esfinterial (¿?), temple de la maternitat, botó del plaer, glàndula procreadora, muntanyes lactants...

Ara, després de llegir el llibre quedava clar que, després d’obtenir un bon orgasme, el millor que es podia fer era posar-se en posició de lotus, recitar un parell de mantres i donar gràcies a la divinitat preferida pel clau acabat de gaudir.

Fins i tot hi havia un punt al llibre on es parlava del sexe com un mitja per obtenir la il·luminació; això no el comenteu massa no sigui que ens ho vulguin cobrar les elèctriques a l’estil SGAE; i transcendir l’amor de parella. Dit d’una altra manera, arribar al Nirvana a cop de clau. Ben mirat la idea m’agrada i sembla més factible que d’altres.

No és d’estranyar, doncs, que em tornés a la ment la Goyita. Encara recordo el sarau que es va muntar, fins i tot el secretari del bisbe va fer acte de presència, el bisbe no, no pas perquè pensés que no fos res important sinó perquè no es podia involucrar. Si més no això diu el pare, fent burla, quan recordem l’època.

I és que, en una època on el sexe encara era tabú, que desapareguessin a l’hora una monja i una alumna d’un internat, era, més que escandalós, una autèntica blasfèmia. Recordo que la explicació oficial, que no es creia ningú, era que sor Virtudes havia estat destinada a un internat a una república soviètica de la que no recordo el nom, el pare diu que era Akinostan, i la Goyita havia estat portada pels seus pares a una escola pública perquè no es podien permetre pagar les quotes de l’internat.

Aquell va ser el meu darrer curs a l’internat, el pare mai no havia estat d’acord amb la idea de ficar-me allà però la insistència de la mare i l’àvia l’havien fet accedir. Després d’allò es va posar dur, sobre tot amb l’àvia, i al curs següent entrava en un institut progressista. L’àvia no li va perdonar mai que em portés, segons ella, a aprendre l’ofici de puta.

Amb el llibre a la mà fortament agafat va prémer el timbre de la porta. Pregava per que el seu pressentiment de qui s’amagava allí darrera s’acompliria.

Li havia seguit la pista des de feia temps, exactament des de que havia trobat aquell llibre signat per un pseudònim que li va resultar familiar i havia indagat per l’editorial.

Quan la porta es va obrir encara dubtava de totes les investigacions que l’havien dut fins aquell lloc.

Va trobar el que esperava, quatre ulls ansiosos que la devoraven encuriosits, i dos figures que malgrat el temps passat conservava intactes en els seus records.

—Hola Goyita, Hola Sor Virtudes... Esteu esplèndides!! Temia haver-me equivocat, però alguna cosa dintre meu em deia que vos trobaria aquí.

—Virtu sols, sisplau, em sent més identificada –em va contestar amb una picada d’ull

—Hola preciosa, com has vingut a parar fins esta casa? –va dir Goyita.

—No ha estat fàcil. Porte temps rastrejant-vos. Els vaig mostrar el llibre que duia a la mà,... Magia sexual. Formas y ritos

—Sempre parlaves de com era de màgic el sexe, t’apassionava el tema Goyita, i passàvem tantes estones llegint, cercant, parlant-ne i experimentant-ne! –vaig dir. –Quan desapareguéreu vaig sentir un buit dintre meu. Em vaig jurar que vos trobaria, que allò que havíem viscut no podia quedar així, oblidat...

—Ens hauria agradat acomiadar-nos, però no ens va ser possible. Ens vetaven els correus, després ja no estaves al internat... Et perdérem la pista.

—Quan vaig trobar el llibre em van vindre mils de records al cap. I aquell nom, ... Randolf, no era el teu segon cognom? Va ser la segona pista. Però... em desconcertava el nom de Pascal.

—Tot té la seva explicació –va fer la Goyita–, li ho desxifres tu, Virtu?

—Ell, “Cal”, va ser el primer home que compartirem juntes... Un record inoblidable!! Quan escriguérem el llibre ja formava part del passat... Pas Cal.

—La dedicatòria de la primera pàgina va ser la pista definitiva; era com una confirmació a les meves sospites:

“A l’amiga-amant que ens volien fer oblidar. Busca’ns, t’esperem!”

—I ara... –va dir Goyita- ara, ja estem les tres juntes.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dijous, 11 de juny del 2009

HV 6/3. La copa de vi

Estic emocionat.

La crida que va fer la Rateta ha tingut ressò. Ja tenim la primera Història Veïnal de la història blocaire (valgui la redundància) feta amb videoblog. Més aviat, diria en videopoesia. Perquè el que s'han embrancat., per aquest ordre, la Carme Fortià, la Núria Aupí, la Viuillegeix i l'Anna Tarambana és això: poesia en imatges. I si no, mireu, escolteu i llegiu.

Estic emocionat. (Però això ja ho he dit, oi?)

Li he posat un títol, que no en duia. Espero que els plagui.

I a més, en les seves veus! (i si no ho són, a mi ja m'està bé).

HV 6/3.1



HV6/3.2



HV 6/3.3

Recordant tot el que hem passat junts, i el que no hem passat per mor de la teva absència que ara vols justificar-la amb aquesta cara de gos apallissat, se’m posa la pell de gallina. De plaer i de dolor. D’alegria i d’odi. I no, no ho vull repetir, per més que t’hagi trobat a faltar en la teva absurda escapada, per més en algun moment de desesperació hagi enyorat el teu cos i fins i tot la teva ànima dolça i enverinada. Per més que m’ho supliquis, et quedaràs sol amb el teu whisky: la meva copa de vi quedarà intacta. No em tornaràs a tenir mai més. No puc ni vull enverinar-me més, ni de vi ni de formes humanes.

M’estimo més la brutícia de les golfes amb mosques i orenetes que la companyia d’humans com tu, tan bells i tan bruts. Teixiu teranyines d’enganys, us mireu en miralls que enlluernen i tornen falses imatges. Netegeu sobre net,mengeu sense gana. Pensava que la única cosa que fèieu sense engany era estimar amb passió, i aquest ha estat l’engany més dolorós. Jo no t’he enganyat mai, sempre has sabut que estava de pas com a dona, per més que els teus encants quasi em fan desdir dels meus orígens. Quasi em temptes a quedar-me com a dona permanent, al teu costat. Em tenies atrapada a la teva teranyina, enlluernada, apassionada. Malgrat el mal que em vas fer en marxar, t’haig d’agrair la fugida. Ja em reca agrair-te alguna cosa, però hauria sucumbit, n’estic segura. Ara només he vingut perquè sàpigues que tornaré per sempre a les meves golfes on malgrat la poca llum i la pols, tot és net. Teixeixo i espero pacientment que les meves víctimes caiguin atrapades en els fils brillants de la teranyina. Si, net i clar, sense sorpreses ni enganys. Són víctimes i no esperen res de mi. Ni compassió.


HV 6/3.4







Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

diumenge, 7 de juny del 2009

HV 6/2: Tanco la porta

L’escala 6 també ha fet els deures. I déu-n’hi-do com s’ha esplaiat. Geni de dones; tot i que entremig estava en Roertinhos. El noi ha tret la seva vessant més femenina per estar a l'alçada d'aquests tres mujerers de armas tomar (encara que siguin pacifistes), com són la Carme Rosanas, la Zel i la Rosalita. Buf! Poca broma... Ja veieu que hi ha geni al replà; i que no serveix de res anar pel món amb paraules vàcues o caragirades. Sempre de front i amb sense subterfugis. Als veïns que enganyen les veïnes els pot sortir el tret per la culata. O dur-se’n un cabàs de mots altisonants. Quedeu avisats.


Llegiu i entendreu..




HV 6/2: Tanco la porta



Quan vam entrar a la sala, tots dos, com apressats, ens vam adonar que ens havíem deixat la porta oberta. Vam riure una mica. Amb un riure incòmode. Ell, de seguida, va anar a tancar-la

He de reconèixer que en aquell moment van passar–me pel cap -i pel cor- dos sentiments ben diferents, oposats i tot. En primer lloc, vaig pensar que la passió i la pressa per veure’ns i estar junts ens feia oblidar fins i tot les coses més imprescindibles, com ara tancar la porta. Però immediatament, una segona veu interior, que venia de molt lluny i tenia un to més aviat agre, em va fer adonar que no recordava la seva frase preferida; la que pronunciava en el moment de trobar-nos: «Tanco la porta al món, tot queda fora, només entres tu».


I en aquest moment vaig saber que tot s’havia acabat. I ell encara no havia dit ni una sola paraula. Ni jo tampoc.


Va tancar la porta i en tornar, em va besar, intensament, com sempre.


Seria el darrer cop. Potser el millor; o tan sols un més.


En acabar el bes va pronunciar la seva frase estrella: “Tanco la porta al món, tot queda fora, només entres tu”. Li vaig contestar amb un somriure fred, però ell no se’n va adonar. Tan sols sentia la necessitat urgent de l’entrecuix. Em va tornar a besar. Alhora explorava la meva pell sota la roba. Em va acariciar amb una mà el pit, somrient com un adolescent que fa una malifeta.

No sé què em passava però no aconseguia sentir res. Potser seria millor parar-ho i confessar-li el que, semblava, no era evident per a ell. “Para”, li vaig dir. Em va mirar estranyat. “Què et passa?”, em va preguntar amb cara sorpresa i amb un to molest. Li havia tallat l’excitació. “No ho vull fer. De fet, no podem continuar amb aquesta història. Ens estem enganyant. Això no condueix a res. Tu ho saps, però no ho vols acceptar”.


Amb un posat alhora cínic però també emmurriat, em va etzibar, talment un macarra de bar: “Tot i això, tot i no tenir cap sortida, sempre podem fer un darrer barrejat. Tant tu com jo sabem gaudir d’un bon moment de sexe esborronador...I va afegir, cínicament: “I, tanmateix, potser, després ho veuràs d’una altra manera...”


Em va costar molt fer-li entendre que el mateix desig d’un dia, pot ser fàstic quan falta allò que només una dona pot definir. Allò que, fins i tot moltes dones entenen, però no troben les paraules per dir. Allò que et diu, “fuig, cony, que no em ve de gust, que ara ni la teva saliva suportaria a la meva boca”. Allò que el cos canta amb retrunys de disgust.


I llavors, per primera vegada, el vaig veure tal com era. Li vaig endevinar totes i cadascuna de les vegades que havia fet el mateix ritual amb moltes altres, amb les mateixes paraules, amb el mateix posat de fals enamorat. El meu olfacte va sentir cadascuna de les seves essències de mascle en zel, que ja no m’abellien. I el meu sisè sentit em va fer posar la mà a la bossa per treure’n allò que sempre duia amb mi.


Vaig agafar el sac de mots negatius que ja feia temps que començava a pesar dins la bossa, en el dia a dia de la nostra relació. Era com la brossa que s’omple sense mesura, i tot d’una t’adones que no pots ni llençar-hi la cua d’un tomàquet, i que hauràs de baixar al contenidor abans de posar-te a preparar el següent àpat.


Així doncs, amb una il·luminació sobtada i presa d’una fúria incontrolable, vaig engrapar els mots i els vaig començar a llançar amb tota la força cap el cràpula, fent xisclets embogits, com una hiena neguitosa: primer van volar mots com “ràbia”, “humiliació” i “despit”. Aquest darrer mot va encertar de ple el seu front, que estava desprevingut, i obria els ulls com taronges, incapaç de creure el què passava. Amb la cara i l’orgull ferit, va fer un intent d’aturar-me deixant anar un esperançat i conciliador “Gateta...”, però no el vaig deixar continuar, i vaig preparar un segon atac. Aquesta vegada vaig carregar amb “hostilitat”,” gelosia”, “malícia” i “recel”, que volaren per la sala com dards, mentre ell, ara ja sota avís, feia gestos patètics i desesperats per esquivar el meu atac. Saltava, s’ajupia, encreuava les mans davant el pit..., però no hi havia res a fer. Quan va veure que jo agafava els elements que més pesaven, “tírria” i “angoixa”, va iniciar la retirada. Es va parapetar un instant al rebedor per mirar-me incrèdul, i negant amb el cap, va dirigir-se a obrir la porta del carrer. Abans de sortir corrent, va treure el cap per dedicar-me un “coi de sonada!” que em va arrancar un riure histriònic i sorneguer alhora que llançava un últim mot, “infelicitat” que va quedar clavat al marc superior de la porta per la partícula “in”.


Més tranquil·la, vaig tancar els ulls momentàniament per deixar anar un sospir i vaig tancar la porta al meu món, alleugerida i orgullosa.


@ Carme Rosanas, Robertinhos, Ze i Rosalita (juny 2009)


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

divendres, 5 de juny del 2009

HV 6/1: Primer dia de feina


Tenim ja el primer relat de la Sisena Tongada de les Històries Veïnals (HV6) al sac. O sigui que la resta de veïns/es ja podeu anar espavilant... Que abans d’anar-me’n de vacances les vull tenir totes penjades al replà.

En aquest cas han estat l’escala 7. I cal dir que em sembla veure-hi un missatge subliminal de rerafons que certament no acabo d’entendre. Per mi que s’han confós... Serà perquè El Nadador ha començat amb un mal averany que deu haver somiat algun dia i que mia es complirà, que després, la Laura ha sabut girar amb un cop d’efecte elegant, perquè el Patrinsky ha sabut posar la directa a tot drap i la Xurri ho ha rematat amb un fi (i gras) sentit de l’humor. Un quartet de luxe; doncs. He rigut molt, ho confesso.

I la veritat, no sé a qui es referien amb això de la síndrome de la maduixera. A mi, el que em perd, a banda de la xocolata amb melindros; és la síndrome del presseguer.

Recordeu el vídeo inicial, oi? (Per cert..he descobert que la música és de Love of lesbian, "Horizontes infinitos")


Primer dia a la feina

Era el seu primer dia a la feina d'inspectora d'Hisenda. No omplia amb això els seus somnis a la universitat (volia ser advocada i defensar la gent pobra), però el sou era de quaranta mil euros anuals, i això li permetria comprar mil botes blaves i acudir a la perruqueria per oxigenar sovint la seva meleneta rossa.

Era el seu primer dia a la feina i trepitjava dur amb el seu calçat el ciment del passeig de Sant Joan, amb passos curts a l'estil caniche. No sabia per què caminava depressa. Ni ella ni el seu inspeccionat tenien cap urgència. Va agafar un cigarret per calmar els nervis. I va intentar assossegar la seva carrera en el seu primer dia de feina. Duia a la bossa les fotocòpies dels informes que indicaven que un veí d'aquell edifici defraudava. Era el veí de la planta de dalt.

Va trucar a l'intèrfon tres vegades seguides, allargant l'estridència del so amb el polze enganxat en el botó, com volent indicar que acudia la llei. Que no hi havia escapatòria possible davant l'ordre. Tenia por davant aquella primera inspecció, i la va voler vèncer fent sentir la seva autoritat recent estrenada. Ningú va respondre.

Va aprofitar que una veïna sortia al carrer amb un petit Teckel llanut per colar-se per l'escletxa de la porta principal de l'edifici. Va entrar de perfil, com un dibuix egipci, mentre les ambulàncies udolaven al carrer. Va pujar en ascensor. La porta del pis del veí de dalt estava mig oberta. Va trucar amb els artells, sense obtenir resposta. Es va atrevir a travessar el marc en el seu primer dia de treball. Va donar veus: "Hola, hi ha algú?", passant d'una sala a una altra.

Fins que va arribar a l'habitació dels nens. Un tipus d'uns quaranta i tants anys, mal afaitat i despentinat, penjava inert d'un cinturó lligat al coll.

El crit es va sentir per tot l’edifici, encara que ningú no va entrar a veure què passava. Aquell veí tenia prou fama d’estrafolari, i no era qüestió de ficar-se en els seus contubernis. Afortunadament, quan la noia va perdre el sentit, va caure tan llarga com era –és a dir, bastant– sobre un dels llits, i no es va haver de lamentar cap trencadissa d’ossos femenins.

La seva següent visió va ser la de l’home penjat descollonant-se de riure i abocat cap a ella en un intent sol·lícit –i, malauradament per a ell, infructuós- de fer-li el boca a boca. Això va estar a punt de provocar-li un segon defalliment, però el seu fort sentit del ridícul li ho va impedir.

– Em sap greu, senyoreta –va dir el veí de dalt, amb ulls espurnejants-. Sóc molt de la broma i m’ha semblat que podíem començar la cita amb una de ben impressionant, per trencar el gel. És un truc que em va ensenyar un nedador amic meu, i... en fi, ja veig que n’he fet un gra massa. Si us plau, passi per aquí i segui... li faré una til·la.

– S... sí... –va fer ella, tota tremolosa–. Ell l’agafava per la cintura quasi amorosament. La va acomodar amb delicadesa en una cadira, al menjador, i quan es va assegurar que s’hi aguantava, es va esmunyir cap a la cuina. Mentre preparava la til·la, va continuar parlant.

–Tot deu ser una confusió. No tinc ni un euro per defraudar, ni propietats, ni accions... tot just un domini a la xarxa: marra.net, i res més. Estic segur que ens entendrem, senyoreta... com m’ha dit? Ah, sí, senyoreta Bellesguard. Sap que té un cognom preciós? I li escau, feia temps que no veia una mirada tan encisadora.

La senyoreta Bellesguard estava marejada. No podia ser que li passés allò el seu primer dia de feina. Aquell home tenia el seu atractiu, però la mirava d’una manera que li feia por i tot. I aquella casa estava plena de papers i llibres, fins i tot la taula del menjador... què era allò? Semblava l’acreditació de propietat d’un domini d’Internet. Però aquell home no residia a l’Argentina, i a més a Argentina es registren dominis de tercer nivell, resultaria gairebé impossible que el seu investigat tingués aquell domini: foll.ar...

El platet amb la tassa de til·la va quedar dipositat just a sobre del document en qüestió.
–Aquí la té. Begui-se-la tota –va dir el veí de dalt, insinuant-. Sap que també té uns cabells preciosos?

El veí poc imaginava que la senyoreta Bellesguard, pubilla dels propietaris de la llòbrega i gaudiniana mansió de Sant Gervasi (un casalot imponent amb amables vistes al migdia però adjacent al nord amb el cementiri de Sant Gervasi i la muntanya) sempre havia preferit entretenir-se amb els veïns del nord.

La Elisenda Bellesguard ja de nena va prestar una atenció malaltissa als poc sorollosos veïns del nord. Potser hi va influir el rodatge a la seva mansió d’una pel·lícula de culte del prestigiós director local Bigues de la Lluna, que va concentrar la tètrica atmosfera de la casa natal de la Elisenda en una obra mítica del cinema de terror (que per cert es va vendre prou be als Estats Units).

Les despeses de manteniment de la monumental criptomansió familiar havien obligat a la noia a acceptar una feina retribuïda, (ja hi col·laboraven les administracions doncs feia molt poc havien hagut de reparar la torre de la creu, però la part que li corresponia a la família Bellesguard havia de abonar-se, i no li va quedar més remei que acceptar un treball tan poc galdós com aquell).

Doncs tornem al veí i a les seves brometes amb els dominis (a més a més dels que ja hem anomenat disposava del Kardha.ar intentant afegir valor geopolitic-malto-esperitós a la seva pàgina web), o amb el truc del penjat, o ara amb la infusió de branques afrodisíaques que li aconseguia la fillastra d’una santera dominicana que havia conegut a un local de mala mort on alguna vegada mastegava el menú a 5,90€.

Mentre es fregava les mans pensant en una tarda de disbauxa amb la inspectora, poc podia imaginar de les aficions amagades de la noia.

La inspectora començava a deixar de banda l’interès per un contribuent indòcil per reparar que tenia al davant un boci potser una mica astellós (donada la edat del veí) però absolutament abocat a seguir qualsevol joc que li proposes.

— Però... què m’hi ha posat, a la infusió? No sembla til·la, fa una olor estranya…
— És que no me’n queda, de til·la, però tenia per aquí aquestes herbes relaxants dominicanes que segur que li faran be. Begui, begui!

La inspectora Bellesguard s’anava posant cada cop més nerviosa: el primer dia, l’ensurt, els dominis .ar, aquell tipus sòrdid rellepant-se els llavis un cop i un altre, incitant-la a beure aquell líquid fosc, espès i lilós, que feia olor de brou de peix passat…

S’abocà a la tassa, i amb fàstic n’olorà el vapor que li va cremar al nas. Immediatament va sentir un fogot que li va enrogir la cara i el coll, i que baixant per l’esquena li va envoltar tot el cos en suor, fins a concentrar-se en una intensa coïssor als peus. S’aixecà de sobte, sorpresa i espantada, i mentre es descordava histèrica l’abric, cridava desesperada:

— Deu meu ajuda’m, treu-me-la!! No puc esperar més, treu-me-la ja, ARA!!!.

Com si esperés el senyal, el veí es va llençar panteixant sobre la pobra Elisenda, tot ell mans i boca, grapejant-li la brusa i la faldilla, buscant botons i cremalleres, gomes i tanques, bavejant mentre se li escapava un riure nerviós de triomf i plaer..

— Ja vinc, guapa, estic preparat!
— Però que fa???? No, no, no!!! La roba no, les botes, les botes!!! –La pobra Elisenda agitava les mans per treure’s de sobre aquell pop, mentre intentava ajupir-se per desfer-se de les botes, que s’anaven inflant i inflant empeses per la ràpida inflor dels seus peus.... – Però deixi’m estar d’una vegada, i ajudi’m! Que m’explotaran els peus!! -cridava amb veu cada cop més aguda, i amb una mà lluitava per alliberar-se, ajupida estirant de les botes avall amb l’altre.

Va ser ajupir-se la noia i el Veí, ofuscat per les hormones i el síndrome de la maduixera*, ja no sentia ni veia res més que el cul de l’Elisenda. Posseït per l’instint, en un acte reflex i sense perdre un segon, amb un braç la va agafar per la cintura mentre amb l’altre mà es va descordar. Just en aquell moment...

— Es pot saber què passa aquí?

El Veí va aixecar la mirada per veure com una dona ben grossa i amb cara de males pues s’estava dreta a la porta, amb les mans als malucs i fent copets amb el peu esquerra al terra.

— Aiiii, les botes!!! Que algú em tregui les botes!!!– seguia cridant l’Elisenda.
— Hòstia, la sogra! – remugava el Veí, estirant de la falda de la camisa per tapar-se l’entrecuix, mentre intentava cordar-se dissimuladament – Engràcia, malerudeveure-la, quina sorpresa, no l’esperava!.
— Doncs jo no maleru, i ja ho veig, ja, que no m’esperaves. Es pot saber què li passa a aquesta noia i què diu de les seves botes?

L’Elisenda per fi havia aconseguit extreure una cama inflada com un botifarró d’una de les botes blaves, i lluitava amb la segona — Aiiii, auuuuuu!! la bota!!! Si us plau, ajut!!

La senyora Engràcia s’apropà a la noia, d’una espenta la va tirar al sofà, i agafant-li la bota pel taló, d’una sola sotragada, li arrencà la bota que va sortir disparada amb un crit d’alleujament de l’Elisenda, per anar a estavellar-se a la cara del Veí, en tot el nas. L’Elisenda va tirar el cap enrera, derrotada, gemegant i masegant-se els dos peus amb les mans.

— Ja pots començar a explicar-te, tarambana!! – exigí la senyora Engràcia
— No s’ho creurà, Engràcia -va començar a dir el Veí, amb la bota a una mà i amb un mocador a l’altre, amb el que s’eixugava la sang que li començava a rajar del nas, i de pas dissimulava alguna llàgrima que també li corria cara avall.... -però en realitat aquesta senyoreta és inspectora d’Hisenda i tot això és un lamentable malentès...
_________________
*Síndrome de la maduixera: irreprimible instint fornicatori masculí davant la visió del cul d’una dona ajupida.

© Nadador, Laura, Pratinsky i Xurri, juny 2009


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!