dimarts, 28 de desembre del 2010

HV 8/5:Darrer comunicat

La mort ens sotja, per tot i arreu. No hi pensem, i en canvi hi és present, voltant-nos. I ens aferrem a la vida de forma generosa quan s'apropa el final. Un relat dur i alhora i preciós, amb un final corglaçant. De la mà d'uns mestres dels posts intensos, concisos i travats: l'Emily, la Duschgel, el Paseante, el Palimp i la Xurri. Un quinteto de la muerte. M'he quedat sense paraules. Plas, plas...

_______________________________________

 Darrer comunicat


—Passa. Seu –pel to de veu del neuròleg no sembla que li vagi a donar bones notícies a la seva jove pacient. 

La dona calla i el mira directament als ulls. El metge fa el mateix. S’aclareix la veu i continua: 

—Bé, les proves que t’hem fet han confirmat el que ens pensàvem.
—Quant de temps em queda? 

L’home es queda pensatiu i finalment respon:     

—No t’ho puc dir. Podria ser ara mateix, o la setmana vinent. Un dia qualsevol…, potser ja no et llevaràs.
—Patiré?
—No, ni te n’adonaràs. Serà com si et desconnectessin.  

La dona pensa on i com serà. Potser esperant el bus, a la cua del súper, o a casa sola, amb el seu gos com a única companyia. 

—A partir d’ara hauràs d’anar sempre amb algú. 

Però la jove ja no l’escolta. S’aixeca, dóna la mà al doctor i s’acomiada  amb un somriure als ulls. Camina d’esma fins arribar als Jardinets. Sempre busca un banc lliure per seure i fumar un cigarret mentre observa l’hotel tan luxós que hi ha al davant i on li hauria agradat passar una nit. Està tan entotsolada que no ha vist que un senyor gran s’ha assegut al seu costat. 

—Un bon lloc per morir —diu la dona en veu alta.
—Com dius? —l’home la mira sorprès.
—Res. Coses meves. 

El desconegut treu llapis i paper i escriu. Sense que ella ho vegi li ha posat una nota a la butxaca del seu abric: “No ho facis”. 

Encara és lliure de decidir quan i de quina manera morirà, la jove té una idea. Suma els números que hi ha a la façana de l’hotel: 132. Li queden sis dies. Quan arriba a casa, acarona dolçament el seu gos i li diu: 

—I què en faré de tu? –el seu amic mou la cua, innocent. 

Engega l’ordinador i tecleja unes paraules clau al cercador: acompanyants masculins. Sap que no morirà sola.
 
Cap allà les vuit de la tarda, el Raül rep una trucada de la seva agent: s’ha de preparar per a una cita amb una clienta a l’Hotel Grand Palace, Avinguda Reial, número 132, a les 21.30. Cal que es presenti amb vestit elegant per a l’ocasió. I com a previ soparan junts al restaurant de l’hotel. 

Fa tan sols uns mesos que s’hi dedica, però l’experiència li ha ensenyat que, com més envoltat de luxes és l’encontre, menys atractiva sol ser la dona. Sospira amb resignació mentre s’aplica l’aftershave a les galtes. “Bé, al cap i a la fi és un bon preu”. No tothom està disposat a pagar una nit sencera. I els calers fàcils li agraden. A aquest pas reunirà ben aviat els diners que li calen. 

Obre l’armari i repassa el vestuari d’etiqueta, que no és gaire ampli. El negre li sembla massa seriós i escull un vestit de color cafè. I una camisa de color crema que encara no havia estrenat. Es posa la roba i es queda mirant el conjunt davant del mirall empotrat de l’armari. Li queda bé. Li queda fantàstic. La seva pell bruna ressalta i combina a la perfecció. Segur que a la clienta li agradarà. Avui decideix prendre la moto. El vespre és magnífic i l’aire fresc sempre li va bé per relaxar-se abans d’una cita. Aparca a la vora de l’hotel i s’arregla els cabells davant d’un dels retrovisors. S’atansa a les parets de vidre darrera les quals ja deu estar esperant la seva clienta. Demana el nom a recepció i l’acompanyen fins a la taula número 18. 

Una trucada al seu telèfon mòbil, un Nokia N900, atura els seus passos enmig del restaurant, quan ja pot observar a la dona que l'ha contractat aquesta nit. Té  un aspecte seriós. La taula està guarnida amb una orquídia dins un gerro minimalista. Vesteix de negre, fuma compulsivament i a les seves pupil·les no hi brilla el desig. Més aviat el desencantament. No sembla nerviosa.  A l'auricular, el Raül reconeix la veu angoixada de la seva germana. Sanglota, mentre intenta dictar-li un missatge que ell no entén. És com si hi hagués mar de fons, o aquest soroll que s'escolta quan canvies d'emissora en una ràdio antiga. Li demana que es mogui per poder sentir-la millor. 

—Estic a la sala d'espera de l'Hospital del Mar. Has de venir. No localitzo a ningú més.
—Dona, tinc un assumpte urgent, no em va massa bé. Què passa? T'ha tornat a pegar el Manel?
—El Manel és mort, això  és el que passa. Ha tingut un accident de cotxe. I la Carla anava amb ell. És a la UCI, i crec que també es morirà. I si es mor la nena, després em moriré jo. I tot plegat haurà estat una merda de vida. 

La veu de l'Elena es queda en silenci, allà a dalt, al satèl·lit. El Raül intenta processar la nova situació, sense aconseguir-ho. Només sap que la seva vida serà diferent a partir d'ara. Només sap que ha d'agafar la moto i conduir cap a allò desconegut. 

—Seré allí com més aviat possible. Et truco quan arribi —diu amb un filet de veu que se li encalla a la gola. Mira de tancar la trucada, però el dit polze tremola pel teclat sense trobar on ha de prémer. 

Es queda un instant immòbil, enmig del restaurant. El recepcionista espera a dos metres d'ell, per respectar la seva intimitat. Observa a la dona que l'ha contractat aquesta nit. Té un aspecte seriós a la taula número 18, guarnida amb una orquídia en un gerro minimalista. Vesteix de negre, fuma compulsivament i a les seves pupil·les no hi brilla el desig. Més aviat el desencantament. No sembla nerviosa. A la taula del costat, una família d'orientals té un motiu de celebració al voltant d'un pastís farcit d'espelmes. Riuen silenciosament. 

Pero antes de marchar cree que es su obligación comunicárselo a la clienta. Lo que no esperaba era su reacción. 

—Voy contigo.
—¿Cómo?
—Que voy contigo. Te ayudaré en lo que pueda y te pagaré igual que si hubieras realizado el servicio.
—Voy en moto.
—¿Tienes un casco para mí?
—Sí.
—Pues andando.

El desencanto había desaparecido de sus ojos, aunque tampoco podía decirse que estuviera animada. Ojos de fatalidad, pensaría más adelante. Al ver la moto exclamó: 

—Si esa moto tomaseis…
—¿Cómo?
—Tienes un vocabulario muy reducido, ¿no? Es un palíndromo, una frase que se lee igual en los dos sentidos. La he leído antes de venir en el twiter. Debe ser una señal.
— ‘Allí trota la mala tortilla’
—Veo que te he juzgado mal…  

Al subirse detrás de él lo abrazó con ternura. En quince minutos estaban en el hospital. Carla estaba de momento fuera de peligro, pero tendrían que operar en breve. Un golpe en el costado derecho había afectado a su hígado y muy posiblemente tendrían que realizar un transplante. Pero sería difícil encontrar un donante. 

Su clienta –de la que no conocía el nombre– volvió a sorprenderle al pedir que le realizaran las pruebas de compatibilidad. “Tengo un hígado muy sano, nunca he bebido una gota de alcohol. Y me queda muy poco de vida. Pero creo que me merezco un premio ¿no te parece?”

Claro que se lo merecía. Iba a pasar la mejor noche de su vida. Raúl iba a asegurarse de ello.

Asseguda a la sala d’espera pensava com hagués estat bonic poder entrar i sortir de la vida de les persones, i de la vida en general, d’aquella manera pel·liculera, dramàtica i afectada. Com una diva enigmàtica i glamorosa, viatjant sense maleta en descapotables antics conduits per joves guapos com el Raül, envoltada de gases i joies. I marxar com qui surt de l’escenari amb un gest de generositat desproporcionat i magnífic, un darrer regal a un públic que mai havia tingut, aplaudiments sords i tardans que l’acompanyarien fins la caiguda del teló. Però la negativa dels metges a perdre temps fent proves de compatibilitat a persones sense parentesc l’havia fet aterrar de cop, com havia aterrat el Raül, que en aquell moment es sotmetia a les proves i es feia a la idea d’haver de passar la nit al quiròfan perdent mig fetge i la impressionant perfecció dels seus abdominals, com a tiet de la nena que era: probablement compatible.

Asseguda en aquella cadira de plàstic incòmoda i estreta, envoltada de gent cansada i angoixada, pensava que tot se li negava, fins i tot la planificada espectacularitat del seu comiat lànguid, entre miralls rosats, deliciosament intoxicada pels calmants dins l’escuma d’una banyera rodona, a la tèbia habitació d’un hotel de luxe o a la sordidesa d’un meublé, tan  li feia, si encara fos amb el cos tremolós de la dolça sensació del plaer recent. Les llàgrimes de frustració li van lliscar cara avall. En posar la mà a la butxaca buscant un mocador va trobar un paperet: “No ho facis”, deia. “No ho facis”. Res més, només aquella negativa en imperatiu, que feia regust de súplica.  “No ho facis”.

Va sortir de l’hospital i va aturar un taxi. “Al Grand Palace, si us plau”. En arribar va creuar el carrer per seure de nou als Jardinets. Va treure una cigarreta, però quan anava a encendre-la no tenia foc. Un home prim assegut davant d’ella la mirava amb els ulls rodons i foscos com caniques, pensant que el desig no brillava a les pupil·les tèrboles de desencantament d’aquella dona seriosa i vestida de negre, que no semblava nerviosa mentre girava una cigarreta a les mans, senyal que volia fumar compulsivament.

Llavors ella es va aixecar i lentament s’hi apropà, el gest amb la cigarreta de qui ve a demanar foc. Però ell va parlar abans:

—Veig que no ho has fet.

Ella se’l va quedar mirant, en silenci. Al cap d’una estona va dir:

—No, no; encara no he fet. No se si ho faré; no sé res. El futur ha resultat ser molt poc domesticable. Crec que ara per ara sóc captiva del present.

Ell va allargar la mà per encendre-li la cigarreta, i en va encendre una altra per a ell. Junts van fumar compulsivament, callats, fins que el tabac es va acabar, fins que la nit va encendre els llums de Nadal, fins que el fred els va fer pujar a l’habitació, fins que avui va ser, per fi, demà.


© Emily, Duschgel, Paseante, Palimp i Xurri (desembre 2010)

dilluns, 27 de desembre del 2010

HV 8/4: Cita a l'àtic o Sexe amb palíndroms

Això de la llengua dóna per molt. La que tenim humida i la de parlar. Si a més la noia protagonista té algun bloqueig mental amb el sexe i el ciberespai és la seva sortida, ja us podeu imaginar per on aniran els trets. O no. El cert és que el relat ha estat original i molt ben resolt per Josep Braut, Clint, Carme Rosanas i Vullunfestuc. Felicitats veïns! Ja sabem que Blogville és "L'edifici fidel". Hi passa de tot.
__________________

Cita a l'atic


Havia estat estudiant durant més de dues hores i tenia la sensació que els ulls li caurien a l'alçada dels genolls. Pel pati veïnal pujava el so d'una cançó de Dire Straits. Era la part positiva de viure sobre un meublé. La dolenta era creuar-se amb els clients, tot i que amb el temps s'havia acostumat a la seva presència. Al cap i a la fi, la majoria d'ells acotaven el cap i, maldestres, es tapaven la cara per nos ser reconeguts. Tot i així sempre hi havia el barrut que se la mirava barroer.  Fins i tot algú se li havia atansat demanant-li un servei. Però això també li ho havien demanat a la universitat i allà no hi havia excusa d'error. Amb el temps havia aprés que els barruts acostumaven a venir cap al vespre-nit, mentre els que no volien fer-se notar ho feien a hores perdudes, sobretot al matí i al migdia.

Es va aixecar per beure un got d'aigua i s'abocà a la finestra del pati. Allí veié una de les noies del prostíbul en rigorós uniforme de roba interior: tanga groc de puntes i sostenidor a joc de dues talles per sota del necessari que feien que els pits li sobreeixissin i donaven la impressió d'haver de fer esclatar la peça. Estava deixant uns llençols fets servir a l'enorme cistella de roba bruta. Coneixia la noia en qüestió. De fet, coincidien a la facultat a classe de lògica, però mai no havien parlat. A la universitat aquella noia passava per ser un cervellet, maleta pels llibres sempre al damunt, faldilla llarga i camisa cordada fins pràcticament escanyar-se; alguns nois deien que era monja. Si ho sabessin...! Va pensar que un dia voldria parlar-hi, saber perquè es dedicava a allò... A allò que li costava dir pel seu nom: sexe.

No tant sols li costava parlar-ne. La seva tremenda timidesa i inseguretat li feia impossible relacionar-se amb gent que en parlés obertament, o que es mostrés insinuant sense pudor, ja fossin nois o noies. No era que no hi penses sovint, no. Tant sols era que la seva immensa timidesa la bloquejava, i tenia la sensació que no hi podia fer res. Aquest era el motiu pel qual havia deixat de sortir al parc i seure al banc a llegir, de sortir amb amics al cinema, o a fer una copa. A poc a poc havia anat reduint la seva vida social i ara pràcticament només anava a classe i d'allí directament a casa. Tant sols conservava una finestra de relació social i era la que des de l'ordinador li obria el twitter. Allí amb una identitat falsa que la protegia de coneguts, es deixava anar i podia dir obertament tot allò que volgués. Sovint acabava amb converses pujades de to amb gent que havia anat contactant i que fins i tot coneixia en la vida real.

Sovint pensava que aquesta doble vida li portaria problemes, que no sabria diferenciar la realitat de la ficció i que acabaria perdent la noció de qui era ella de veritat: si la noia aplicada i estudiosa que anava a classe o la fera cibernètica que es desfermava darrera la pantalla del seu portàtil les nits fosques damunt el meublé. El problema era que normalment aquests pensaments els tenia mig nua damunt el llit, just després d'arribar a l'orgasme mentre es recorria el cos llegint els comentaris pujat de to d'algun dels seus contactes a la xarxa.

Hi havia, però,  un  sonat,  que la duia  de cap.  Només feia  que  deixar-li  notes sense  cap ni peus; notes  que ella no entenia.  Més d’un cop li havia  demanat  explicacions  i  ell  simplement  es  feia  l’interessant  sense  aclarir-li res. 

—S’és o no s’és  —li escrivia  tot d’una.
—Però  què  coi vols dir-me  amb  això? —xatejava  ella,  espantada,  pensant  que  havia  descobert  la seva doble  personalitat.
—És  així  ase!
—Escolta  noi,  a mi no m’insultis,  que t’has  cregut?
—I ara  calla,  carai!
—Però  si ets  tu  que comences  a parlar  amb mi i no t’entenc...

I la deixava  així  confosa  i penjada,  però  l’intrigava,  no podia  evitar que aquest  home  la tingués  pendent  d’ell.

A una nena nua llepa-li la pell, llepa-li la pell a una nena nua
—I ara  per  duplicat?
—Cita-la  a l’àtic!

I aquesta  frase...,  li va  fer  fer  el clic  al seu cervell.  Palíndroms!  L’home aquell escrivia  només  palíndroms!  Realment  estava  molt  i molt  sonat.

—Palíndroms  —li va escriure  ella...
ARA!  —va contestar-li ell
—A  tu et  falta  un bull!
CITA?
No!
On no?
—Enlloc!

Deia  enlloc,  però  ella  no podia  deixar  de llegir  aquestes  bestieses  en forma  de  palíndrom que ell li enviava...

A poc a poc s'adonà que a través dels palíndroms el món virtual s'escolava al món real. Un dia mentre feien un cafè entre classes els seus companys de taula xerraven sobre les seves perícies eròtiques i jocs sexuals variats li sortí un “Tira'm anís a la sina, marit”  que deixà a tothom amb un pam de nas. Però el més sorprenent de tot no era que podia parlar de sexe gràcies als palíndroms, sinó que s'excitava només de sentir-ne un. Com aquell dia que en una tertúlia futbolística un comentarista deixà anar “lògic, atac i gol” i s'humitejà tant que hagué de recórrer als dits per fer-se baixar l'escalfor de l'entrecuix.

Finalment envià un missatge privat al sonat dels palíndroms: “Sóc un nu cos”. L'endemà mateix rebia una resposta i concretaren hora i lloc: a les 21:12 al Bar Rab, justament al costat del meublé de sota casa seva. A les nou en punt es presentà al bar vestida per l'ocasió: coll alt, pantalons amples i colors foscos que amagaven una llenceria rosa de puntes a imitació de les que veia a la noia dels matins. Estava nerviosa. El seu cap corria a la velocitat de la llum. Demanà un pastís per passar l'estona, però entre la crema líquida del pastís i els palíndroms que li venien al cap s'escalfà i encara fou pitjor.

Quan el minut 21:12 s'estava apunt d'exhaurir, una noia baixeta, morena i amb un xandall groc entrà al local. Era una persona que coneixia de feia molt de temps, algú a qui consideraven un cervellet a classe de lògica i que de nit cobrava la intimitat a hores. Es miraren als ulls i un calfred li recorregué l'espinada. La noia s'hi acostà amb fermesa i quan estigueren una davant de l'altra li digué: “Ai! Distints nits i dia!”. El sonat dels palíndroms eròtics era la seva companya de classe, la prostituta de luxe del meublé i la persona de qui estava enamorada! Ella, presa de l'emoció només pogué afegir “I ara..., rai” abans de fondre's en un petó humit i calent.

© Josep Braut, Clint, Carme Rosanas i Vullunfestuc (desembre 2010)


[Nota de Vullunfestuc]:
Els palíndroms que ha emprat són a Viquipèdia. Podeu trobar palíndroms a les pàgines:

diumenge, 26 de desembre del 2010

HV 8/3: Com hi ha món!

Tres personatges lligats per un afer comercial. Un curiós relat bastit, construït i resolt amb mà mestra per Núria Aupí, en Monyofiné, la Srta. Tiquismiquis i la Khalina. Refieu-vos dels comercials i les iaies!
_______________________________________

Com hi ha món!


Miri, sí, sí, no s’estranyi del que li confessaré ara. Dona, no em miri amb aquesta cara de “i ara què li passa en aquesta”, ja sé que sóc gran, esparracada, arrugada i lletja, però com que som amigues, encara li ha de quedar una mica de paciència per aguantar amb bona cara que em sinceri amb vostè. No troba? I és que... bé, com li anava dient... què li deia...? Aquesta meva memòria sembla que tingui un interruptor. Noia, això de l’edat no perdona... Ah, sí!, em volia sincerar amb vostè. Què diu? Just, és el que li volia dir: sóc una mica sorda. Una mica,... i més, encara! I és com si l’orella esquerra hagués fugit. Per què em mira així? No se n’havia adonat? Ah!, que sí? Fa temps? Així no era cap secret? I jo que em pensava que havia dissimulat prou bé fins ara. Que si he fet res per solucionar-ho? Sí, dona, sí. Miri, vaig agafar el portàtil, em vaig asseure en un banc i vaig entrar al Twitter i..., que què? Ara que ja no tenim secrets, cridi una mica més si us plau... Ah, que no sap què és el Twitter? Que on és i per on s’hi entra? Que què vaig fer amb el Twitter? Dona,... és a internet, a la xarxa, és virtual,... Fa una cara ben estranya, altra vegada! Al Twitter, fer, de fet, no vaig fer gaire res. Vaig enviar dos tweets dient que m’havia tornat sorda de l’orella esquerra i que necessitava consells. I, sap?, em van respondre i aconsellar que m’untés l’orella amb una crema d’essències. Ja veu, quin panorama; de tant menjar cremes, ara me n’he de posar d’altres a l’orella. Com hi ha món! Que què...?

A la sucursal de GranCaixa, en Marc tenia la mirada perduda. Allò eren els remordiments? No ho havia sentit mai allò. És clar que mai havia fet el que venia de fer-li a la velleta aquella tan entranyable. En Marc no es llevava del cap l’Alícia, la seua supervisora a la sucursal. Li havien dit que havia de vendre abans de finalitzar la setmana l'últim paquet de 100.000 € de "bons super-plus" que prometien or si la borsa pujava. Sí, però... i si no pujava? Tot a la merda, doncs. No era un producte per a velletes entranyables a canvi de regalets, no, però... L’Alícia tornava de nou al seu cap: "Mira, Marc si aquesta setmana vens els bons, et convidaré a sopar; un sopar que no oblidaràs. Després, de postres, a ma casa et podràs menjar tot el que vulgues". La manera de mirar-li les faldilles i l'escot no li havia passat desapercebuda a l’Alícia. “A més, tens un portàtil per regalar a qui te’ls compre”.

En aquell moment en que el Marc estava pensarós, l’Alícia va entrar a l'oficina.

— On està el portàtil? —va preguntar.
— L'he regalat. I la maleta per dur-lo, també.
— Ah! Veig que t'has guanyat el sopar de hui. I com et sents?
— Com un Saippuakauppias que diria mon pare —va contestar en Marc amb la cara trista.
— I això què és?
—Un joc de paraules. Significa "venedor de sabó", en finès. Un palíndrom. El pots llegir d'ací cap allà i d'allà cap ací.

Era la seua manera de dir que la meua feina no era una manera honrada de guanyar-se la vida. Sols li queda el consol que aquesta nit isca bé la cosa.

En aquell moment, el telèfon mòbil d'Alícia va rebre un missatge. El va llegir mentre en Marc replegava. La borsa havia tancat amb un crash. La previsió era que no es començaria a recuperar fins passats tres trimestres. L’ànim de l’Alícia es va ennegrir. Aquell era el segon sms negatiu del dia. El primer deia que el pastís que havia encarregat no estaria a punt. A més havia de sopar amb l’impresentable del Marc, que sense un incentiu adequat no rutllava i no finalitzava els objectius del mes. Ja li ho van dir al curs de formació “cal vendre al client el que no vol i motivar al personal perquè doni al client el que vol l’empresa”. En Marc li pregunta melosament “Passa res?” “No” diu ella seca i distant, mentre pensa que després d’aquesta nit hi haurà un gran daltabaix al banc.

Surten, i mentre sopen, ell fa intents patètics de seducció desplegant el seu encant mentre ella s’avorreix i a poc a poc va pensant en la festa de la iaia, que sordeja i que vol el mateix maleït pastis que el dia que es va casar. L’Alícia sempre ha buscat l’aprovació d’una avia exigent i maniàtica, amb un excel·lent gust per tot, i més en matèria culinària.

Mentre el Marc l’afalagava, barrinava on trobar el que a la ciutat anomenaven “la filigrana”, un secret traspassat de generació en generació de la pastisseria més antiga de la ciutat, però que el darrer mestre pastisser —mort no feia gaire— no havia volgut transmetre als descendents, al·legant que no s’ocupaven correctament del negoci (i certament així era, ella mateixa havia tramitat els papers per estudiar la venda de l’empresa a una multinacional). Ara no sap on trobar el gust exacte i precís per no decepcionar l’àvia i, alhora, la resta de familiars. Se sent en el punt de mira... de nou.

—Alícia, vols postres? —. La veu del Marc la torna al confortable recó del petit restaurant on ell l’ha dut. La mira als ulls i decideix marxar, endur-se’l a casa i ofegar les penes amb el seu cos.

En arribar al cotxe es besen per primer cop. El trajecte és curt. L’ascensor els dóna una nova oportunitat d’explorar-se els cossos, encara que ella, entre petó i petó, li ve al cap que hi ha quelcom que se li escapa, que no aconsegueix recordar. Arriben amb pis amb preses contingudes. Entre bromes, es van traient la roba pel passadís. En arribar al final, dues maletes palplantades al bell mig, quasi els fan caure per terra. L’Alícia s’atura en sec. L’avia arribava avui. Ara ho recorda! Al fons del pis se sent una veu: “Alícia, maca, que ha has arribat?” En Marc es queda corglaçat. Ella també. Tots dos miren una maleta negre que hi ha damunt la taula i el reconeixen: el portàtil. L’Alícia es mira el Marc amb retret dient-li: “Has arruïnat la meva família”. Una velleta entranyable entra a l’estança. En Marc la reconeix.

Quina manera de donar la nota!, pensa en Marc mentre intenta posar-se els pantalons, calçotets avall i tot trempat, davant l’àvia de l’Alícia, que és sorda però no cega. Vol anar tant ràpid que posa els dos peus al mateix camal i cau a terra. Allò encara és més ridícul! Com proposar ara a l’Alícia anar a qualsevol meublé per seguir amb la feina començada? I aquella trempera que no baixava... Per què està tan bona l’Alícia?

L’Alícia es corda els sostenidors mentre fa dos petons a l’àvia. Grrrr. Qui li diria que es posés crema d’avellana a l’orella? Estúpida vella! Sempre amb manies, sempre exigent! A la merda “la filigrana”! Li compraria una ensaïmada de Mallorca que és on havia anat de viatge de noces!

Es maleïa interiorment per tot plegat. Aquella merda de feina al banc l’obligava a fer veritables barbaritats. Tot valia per complir els objectius i cobrar els incentius. Valia la pena enganyar als clients, encara que els arruïnés? Valia fotre’s al llit amb imbècils com en Marc? I ara, per aquesta regla de tres, havien arruïnat la seva àvia! De fet no l’importava gaire l’àvia: el que li fotia més era quedar-se sense herència, i haver de seguir tota la vida en aquell banc. Era una venedora de mentides!

La senyora Rosa està una mica sorpresa amb l’arribada de l’Alícia i aquell amable xicot de GranCaixa que l’havia atès feia unes hores. Ella que estava capficada xatejant amb el seu portàtil nou.

—Bon dia reina, i companyia! No voldria ser molèstia. Aneu a l’habitació, i no patiu per mi, que sordejo! Ah, i si truquen a la porta no es preocupeu, que ara vindrà l’Enric, un amic meu del twitter – va dir la Rosa fent-se la moderna.
—Àvia??? – l’Alícia no podia creure’s el que sentia. No tenia ganes de fer res amb el bavós d’en Marc. Però pensar amb la seva àvia portant amiguets a casa li regirava l’estómac.
—Què passa nena? Va, seguiu i divertiu-vos, que demà us espera un bon dia al banc! L’Enric diu que hi ha hagut un crack a la Borsa. Sort que ell m’ha recol·locat els bons super-plus que m’ha endossat fa poc aquest noi! —va dir la Rosa, senyalant el Marc.

En Marc estira l’Alícia cap a l’habitació.

I ella, més alleugida, es deixa portar...


© Núria Aupí, Monyofiné, Srta. Tiquismiquis i Khalina (desembre 2010)

dijous, 23 de desembre del 2010

HV 8/2: Andrea i Ariadna

Dues dones unides per un destí tràgic. Dues personalitats enfrontades per un lligam antagònic. Una història de desenllaç sorprenent. És la que ens brinden en Carles Mulet, la Viuillegeix, la Metamorfosi i en Jesús Maria Tibau. Un relat de nivell. Chapeau!

_______________________

Andrea i Ariadna

Dibuix de F. Lemos

Benvolguda germana,

Et preguntaràs com he tardat tant de temps a trobar-te o, fins i tot, t’estranyis que ho hagi intentat. Al cap i a la fi, jo no tinc cap prova –més aviat al contrari– que tu t’hagis molestat mínimament a cercar-me.

Però ja fa molt de temps que et segueixo les passes, fins i tot per les dreceres més ocultes. En realitat, el que m’ha costat tant no ha estat arribar fins a tu, sinó decidir-me a refer el camí de tornada del nostre palíndrom.

¿Recordes que fins i tot els pares no varen poder mai distingir-nos? ¿Recordes com ens intercanviàvem d’amagat els llacets –blau i roig– amb què ells ens marcaven (Andrea i Adriana), de manera que ens revertíem l’una en l’altra? ¿Enyores aquell joc rebel d’espills («mon nom», deia una; «sóc tot cos», li contestava l’altra) que ens va mantenir entremaliadament entrellaçades tant anys? Fins que va passar allò. I tu em vas girar l’esquena. I jo vaig fugir tan ofuscada (o clarivident?) que em vaig endur el teu carnet d’identitat i vaig deixar-te el meu.

I així hem romàs, tan esqueixades com indestriables, envescades dins aquest viure bifront en el qual l’autèntic ha esdevingut màscara, pseudònim: jo, sor Adriana, al convent; tu, Mme. Andrea, al meublé.

Ja sé que no estem en l’edat i tot això i allò, però..., estimada jo: revindràs a enfundar-te de nou dins el teu nom?”

*   *   *

M’he quedat de pedra. Una carta de l’Andrea després de tants anys. No, ja veus que jo no sóc l’Andrea, és una història molt llarga i ara estic massa cansada per donar-te’n detalls. I com m’ha pogut seguir la pista des del convent? Monja de clausura la molt meuca!, deu ser per netejar tots els seus pecats de joventut, que té l’ànima més negre que el fons d’un pou. Perquè jo puc fer de puta, però soc honrada i professional, ja ho saps tu, no he estafat mai ni un cèntim als meus clients ni a les meves noies.

He treballat només per guanyar-me la vida i a canvi de diners, res de favors; les coses clares. I en podria haver tret més profit. Oi tant! Que sàpigues jo he tingut clients d’alçada i d’influència: polítics de tots colors han fet cua a la meva porta i m’han suplicat les mateixes marranades. Noia, tots són iguals quan es posen calents; pensen amb la daixonses i no són gaire originals. Vés tu!, al final acaba sent una feina com qualsevol altra. Però mira, gràcies al meu esforç he donat estudis al meu fill; i ara, mira!, director de banc, l’enveja de les veïnes. I quina barra!, l’Andrea, diu que li vaig girar l’esquena. Deu ser que tanta monja i tant resar li han estovat el cervell i ja no recorda res del que va passar. Li hauré d’escriure una nota refrescant-li la memòria. O millor, l’aniré a veure directament i buidaré el pap. No m’ha buscat? Doncs ja em trobarà, ja.

*   *   *

No paro de pensar-hi. Potser no hauria d’haver escrit aquella carta. Vés a saber com reaccionarà l’Adriana. Després de tant de temps ja hauria de ser prou madura per aclarir tot això sense fer soroll i discretament. Però, ben mirat, aquest no va ser mai el teu punt fort, oi, Adriana?

Déu meu Senyor!, quan penso en aquell dia en què el nostre món compartit va capgirar-se tan sobtadament!

“La vigília del nostre divuitè aniversari no vaig venir amb tu a classe d’anglès com fèiem sempre. Vas tornar a casa amb un riure murri als ulls. Havies conegut un xicot de camí a casa. Voltava pel barri i tot el què duia al damunt era una petita maleta, el cabell engominat i uns aires de seductor descarat que et van enxampar de seguida... I el vas convidar a la nostra festa d’aniversari —divuit anys i la mare, al cel sia, encara ens preparava una festa, amb amics, família, regals, pastís i vestits nous— sabent que això no ens podia dur res de bo.

Va presentar-se a casa un parell d’hores abans no comencés la nostra festa, entrant per la porta del darrere, i em va trobar al jardí.”

—Verge santa, Adriana; no li havies dit que tenies una germana bessona i em va confondre amb tu!

“No vaig tenir temps de dir res. Encara ara no sé com va anar, però d’alguna manera també em va engalipar a mi. No m’hauria d’haver passat: eres tu l’eixelebrada i jo la que et frenava els peus! Però ben mirat, no et vas quedar pas enrere: jo vaig caure, però a tu et va faltar temps per apuntar-t’hi i superar-me... i superar-te!”

L’última cosa que m’esperava és trobar-la al twitter, amb pseudònim, és clar. Però a mi no em pot enganyar, la conec massa: “ens” conec, massa. Em va perfecte, perquè no tinc ganes de veure-la, de comprovar en un espill pervers tot allò que, en gran part, jo hauria pogut estar; en tot allò que, en certa manera, m’he convertit. Amb 140 caràcters me’n sobren per dir-li el que necessito per buidar el pap.

*   *   *

Andrea i Adriana, Adriana i Andrea, no sé fins quan durarà tot plegat. Dos noms, dues històries; un malson. Des de que morí sa mare i ens va deixar sols tot anà cada cop  pitjor. Andrea i Adriana, pols irreconciliables que es necessiten alhora; pobra filla meva. Quan la visito no sé quina de les dues em trobaré, però l’escolto, i l’abraço i, després del petó de comiat, surto del sanatori amb un regust amarg a la boca, com un pastís de crema que s’ha fet malbé.

dijous, 16 de desembre del 2010

HV 8/1: L'Isidre, noi de vidre

Ja tenim la primera Història veïnal de la Vuitena tongada al sac! Tot comença en un platja i acaba a les xarxes socials. Un noi lleig i bona persona. Una noia maca i enganyada. La combinació perfecta perquè algú prengui mal...
_____________________________



1. L’Isidre, noi de vidre


(desembre 2010)

Era alta, morena, fresca, jove, enlluernant. En aquell moment, un mirall era la cosa més cruel que l'Isidre es podia imaginar. Li hagués recordat dolorosament que ell era baixet, albí, arrugat i totalment prescindible per a les dones, fins al punt que ni tan sols la curiositat de veure'l fet un caneló amb la tovallola per protegir-se del sol feia que s'acostessin. No faltaven, però, els marrecs que l'assenyalaven amb el dit i deien als seus pares: «Mira, l'ET!». Els odiava.

Però ella no inspirava odi. Era incitant fins a la desesperació mentre es posava crema tot al llarg d'aquelles cames infinites. I se’l mirava. N’estava segur. Allò no era un somriure provocador? L’Isidre sabia què calia fer quan una noia de bandera que fa topless et somriu mentre es posa crema, i va fer per acostar-s’hi.

La tovallola va barrar el pas d’alguna cosa més que el sol. L’aterratge de l’Isidre sobre la sorra calenta va tenir poc de discret i molt de vergonyós. L’instint va fer que mirés ràpidament  la noia per calcular l’abast de la tragèdia, però jeia d’esquena i un malparit que semblava un armari de tres cossos –sens dubte, el destinatari real del somriure– ja li escampava aquell preparat torbador per la natja esquerra.

Havent sofert la trista metamorfosi de caneló a gamba arrebossada i molt emprenyat amb si mateix, l’Isidre va girar cua. Aquella frustració no es curava amb el visionat d’un parell de “pornos” a casa. Encara no s’havia polit del tot l’última nòmina i recordava que a prop hi havia un meublé. Mentre desafiava tots els límits de velocitat de l’autovia, no sabia que el meublé estava tancat. Amb una música estrident dins del cotxe, es repetia ell mateix que allò passava a les millors famílies, però no entenia perquè sempre li havia de passar a ell.

En arribar al lloc es va portar una sorpresa… la seva destinació estava tancada. Aturat davant la porta, una nota més aviat groguenca penjava d’un fil: “Estem de reformes. Obrirem el dia 1 de setembre. Perdonin les molèsties”

Es va posar a caminar, sense cap direcció, deixant que els seus passos li guiessin el camí. Al cap de mitja hora, i amb certa sequedat a la gola, es va aturar davant d’un bar. Va entrar a ofegar amb alcohol el seu cúmul de circumstancies negatives que li havien espatllat el dia.Era un bar amb poc ambient. Al final de la barra, la mestressa del local, matava les hores fent entrecuats. En una taula, un grup d’avis jugaven al parxís, i al fons del bar, allà on semblava que la llum no hi arribava, una dona —solitària com ell— bevia cervesa.  Era una dona amb el cabells rinxolats, que li queien sobre la cara. Un rostre pàl·lid, i de posat trist. Aquella dona, no passava desapercebuda. El lloc era fosc, però la seva pell bruna, ressaltava en la foscor.

Després d’haver-la observat uns breus instants, i després d’haver repassat els detalls del local, es va asseure davant una taula. Es va mirar a la mestressa, i ella atenta com estava, li va correspondre amb un amable somriure, tot dient:

—Què posarem?
I ell respongué:
—Una cervesa, ben freda si us plau.

La mestressa, tan amable com va poder, li va oferir un tros de truita de patata, que quedava en un plat del mostrador.De cop i volta, un telèfon va començar sonar. Els avis continuaven jugant. Reien, i rumiaven la jugada, com si d’un joc de gran estratègia es tractés.El telèfon, continuava sonant, fins que la dona solitària, va obrir el seu bolso. Va agafar l’aparell i respongué amb un “digui?”

L’Isidre se la mirava, entre mos i mos, entre glop i glop. I ella només articulava amb el cap, però muda de paraules... Instants més tard, va penjar el telèfon, s’aixecà de la taula, i es va adreçar cap a la barra, tot deixant un bitllet de cinc euros. Sense esperar el canvi, la dona va sortir ràpidament del local. 

Ell, no podia deixar de mirar els seu moviments, i de cop, es va adonar, que la dona amb les presses havia oblidat una vella maleta. En aquell precís moment va estar apunt de cridar: “Ei, noia! Que et deixes la...!” Però no ho va fer. Potser aquell havia estat el seu problema: una estranya timidesa sobtada que a la seva edat encara no havia aconseguit superar del tot. Ell també va pagar el seu mos i de forma subtil va agafar la maleta. A l’arribar a casa miraria que carai hi havia dins. Era tímid? Potser sí, però també patia d’una curiositat malaltissa. Va començar a suar com un condemnat pels nervis i l’emoció. Va decidir que calia obrir aquella maleta d’una vegada. Corrents va arribar a un parc, va trobar un banc i s’hi va asseure.
L’Isidre no va poder evitar una certa estupefacció a l’obrir-la. Hi havia una nota, una foto, un xec bancari i un llibre de palíndroms. Què fort! La foto s’hi veia la noia de la maleta amb la noia alta, morena, fresca i jove de la platja. I al mig al xul·lo-piscines! No pot ser!

Bé, per què ens entenguem...qui diu xul·lo-piscines pot dir malparit que sembla un armari de tres cossos. No va poder evitar llegir la nota:

“Estimada cunyada:
Com editor teu que sóc he decidit que no t’editaré cap més llibre de lingüística ni palíndroms. No veus que no tenen futur! Accepta aquest xec i marxa. Si sé que li expliques a la teva germana la veritat, no tindré compassió amb tu. No sé com vas descobrir qui era. Per què vaig decidir editar-te el llibre? Per fer contenta a la meva estimada que volia veure com la seva germaneta de cop i volta era una escriptoreta i lingüista de renom. Palíndrom? Però no veus que parlar d’això no ven! He destruït tots els llibres que no s’han venut. Política d’estocs. Te n’he guardat un, de record, per tu. Ets llesta. Vas descobrir que l’editorial era només una tapadora dels meus negocis tèrbols i em vas fer xantatge amb l’edició dels llibres. Em vas dir: “Edita’m els llibres i no diré res!” Marxa lluny i fes-me cas: arregla`t una mica. Encara et confondran amb una qualsevol.

Només que diguis una paraula, posaràs en perill la teva germana.”

I ara què? Es va dir l’Isidre tremolant...Tremolava com una fulla seca, com un got de vidre que rodola per una taula i es trenca en mil bocins. Per un moment havia pensat que la noia de la maleta podia ser una fantasia més, fins i tot se la podia imaginar al seu costat masturbant-se. Però no era una fantasia, aquella maleta era l’inici d’un malson. Què podia fer? Anar a la policia? Presentar-se a un banc i entregar el xec conforme se l’havia trobat al terra? També hi havia una altre opció: abandonar la maleta i quedar-se el llibre de palíndroms...(sempre podia llegir-se’l i aprendre que era allò dels palíndroms).
De sobte, va mirar darrera la foto, un nom: Elsa. I un número de mòbil. I si trucava a la germana?
Els dubtes el trasbalsaven, havia de decidir que fer amb aquells personatges. Sentia la necessitat de desemmascarar aquell energumen “tres armaris” que extorsionava la noia de la maleta, sense fer-li mal a la Elsa. Què podia fer ell?
Va fer una mirada al llibre de palíndroms, tampoc ell sabia que era exactament allò... un joc de paraules, si, però no havia estat mai aficionat a aquell tipus de joc. Però el fet de que la noia n’escrigués ja l’engrescava a saber-ne més del tema. Es va distreure una estona llegint, però no es treia del cap a les germanes i el cunyat, ...

Aniria a casa, es relaxaria, pensaria... De camí al cotxe va entrar en una casa de menjar preparat i va agafar una amanida i una ració de no se sabia ben bé que era allò, carn, verdures guisades. També es va permetre el luxe d’agafar un pastís de xocolata per a les postres. El dolç l’estimulava, i aquell dia necessitava regalar-se un plaer així. 

En arribar a la seva solitària llar va fer una mirada a l’ordinador que sempre deixava engegat, i als missatges que havia rebut. Estava connectat a totes les xarxes socials que hi havia, més per tafanejar que per res...S’havia convertit en un expert. Està clar que mai usava la seva imatge personal per aquells menesters, sinó que havia emprat una foto on no es veia més que un rostre encobert per un barret a a l’estil Humphrey Bogart a Casablanca. Era el seu ídol.
Res d’interessant. Com sempre. I res personal... ,com sempre. 

En acabar de menjar va agafar el pastís i es va seure altra vegada a l’ordinador. 

Va ser mentre assaboria la crema suau de xocolata del pastís quan va tindre una idea. Va trucar al número de mòbil de l’Elsa, mentre recordava aquella figura sublim que havia vist a la platja. No se’n podia estar de sentir-se excitat, però va intentar que no se li notes al parlar.
Li diria que havia estat seleccionada i li havia correspost un viatge de cap de setmana en un balneari conegut, que li hauria de confirmar el seu nom i cognoms i els de la persona que l’acompanyaria. Confiava en que fos una noia ingènua d’aquestes que encara creuen en aquestes coses. Li va demanar una adreça de correu electrònic també per enviar-li la documentació necessària que hauria d’omplir. Increïble! Va colar!

I ara? La buscaria en les xarxes. Al tuenti i al facebook no va tenir gaire sort. Va ser al twitter... Sí, indiscutiblement era ella: tot i la migradesa de la foto associada al seu nom, se la veia alta, morena, fresca, jove, enlluernant. I era la mateixa de la foto que tenia a la mà. I sense poder-ho evitar va tornar a sentir una forta erecció mentre recorria amb la mirada les corbes del seu cos. 

Va escanejar la nota, la foto i li va enviar un correu personal on li contava l’extorsió que li estava fent el seu amiguet, l’energumen. Per moments, cada vegada l’odiava més!
Després va retallar la imatge de l’home amb el photoshop , va escriure a sobre amb lletres enormes, vermelles, el seu nom i junt a una crònica dels fets ho va penjar en el seu twitter. A continuació li va enviar una sol·licitud d’amistat a l’Elsa, i una altra a la seva germana,...

Aquella noia dels palíndroms l’havia fascinat... Semblava necessitar tendresa i companyia, ... com ell. N’estava content d’haver-la ajudada. 

Qui sap?

Va acabar el que havia quedat de pastís i li va sabre més dolç que mai.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Això no s'atura...!

Són dos exemples dels relats que s’estan forjant al web “Hipertexts veïnals” que ens hem empescat en Palimp i un servidor. Ja veieu que a partir d’una mateixa frase, poden sortir desenllaços ben diferents! Penseu que tots els que us heu inscrit a la 8enes Històries veïnals hi podeu participar. Ja ho heu fet uns quants veïns i veïnes, però no tots ni totes! I ho podeu fer fins a quatre cops cadascú, i en històries diferents! Vinga, fora la mandra i la vergonya... A veure qui s’atreveix a finalitzar la primera!

Aquí dos exemples de com va la cosa:


Història 1
Existeix l'amor a primera vista? Potser el que sentís no era amor, però la seva bellesa em va trasbalsar. El mapa de Barcelona i la bossa del museu Picasso denunciaven la seva condició de turista. Baixava en aquesta parada, que no era la meva, i no sabia si seguir el meu camí o baixar jo també.

Mentre m'ho rumiava ella va baixar. Les portes es van tancar i jo vaig continuar dins el vagó. Em va agafar una mena d'angoixa, una pressió al mig del pit, com si hagués deixat escapar l'oportunitat de la meva vida. A la propera parada vaig baixar i vaig agafar el proper metro en direcció contraria.

Caminava pels carrers mirant a dreta i a esquerra esperant veure-la altre cop. En poc segons les seves dolces faccions m'havien quedat gravades. En arribar a la parada de metro que ens havia separat vaig quedar-me parat al mig de la gent, esperant de reconèixer-la enmig de la gentada.

Res. Impossible. Sempre m'he penedit d'aquella manca de reflexos. Des d'aleshores, la meva vida ha estat una vaguejar pels llimbs del desig i el plaer amb altres dones. Però cap fiblada com la d'aquell dia al metro; ara fa sis anys. Per això, avui, a la cua del súper el cor se m'ha aturat. Era ella!

Aleshores,el vagarejar sense sentit dels darrers anys, m'ha fet mudar la cara i l'ànim. Ara sé el que no vull ser ni fer, i el meu més clar delit. Ella. M'he asserenat. He buscat a la memòria el millor dels meus somriures. I també, la més innocent de les excuses. Faig com que ensopego.

—Et conec?

Ella va contestar amb un fort accent francès.

—Potser he estat la teva professora de francès.

Vaig haver de contenir-me el riure.

—El francès no és el meu fort —em sentia estúpid, però aquest cop no podia perdre-li la pista. I si li deia la veritat? Que la recordava al metro feia sis anys...

[Continuarà...]

(per Palimp, Laura T. Marcel, Anna Tarambana, El veí de dalt, Zel, Khalina,... )


Història 5
Existeix l'amor a primera vista? Potser el que sentís no era amor, però la seva bellesa em va trasbalsar. El mapa de Barcelona i la bossa del museu Picasso denunciaven la seva condició de turista. Baixava en aquesta parada, que no era la meva, i no sabia si seguir el meu camí o baixar jo també. 

Vaig baixar. Adéu entrevista de feina! Jo sóc així: vaig a batzegades. Per això no acabo re del que començo. Ni començo re del que em proposo. Però aquella nina de pell bruna i ulls maragdes m'encenia l'ànima. I el baix ventre, també. Quan era a tocar-hi, em sonà el mòbil. Hosti! La Clàudia, de nou.

Només em faltava la Clàudia! Si havia deixat l'entrevista penjada, per poder seguir-la, ara no deixaria que ningú m'espatllés el pla. Encara havia de pensar què li diria. En aquell moment, ella va treure un plànol de la ciutat, es va aturar i se'l va mirar.
—Puc ajudar-te en alguna cosa? Què busques?

—Mmmm, doncs, ni jo ho sé ben bé... De fet busco dues coses prou diferents que ara han convergit...
—No m'ensarronis, si vols t'ajudo, si estàs de conyetes, m'esfumo!

Creure en les coincidències no fa per mi, però una oportunitat com aquella no la perdria ni boig. Jo la volia. Al preu que fos.

Com que la volia al preu que fos, vaig canviar el to de veu.

—Perdona, el que estic de conya sóc jo. Digues el que busques, t'ajudaré encantat.
—Doncs, busco una acadèmia de ball, que diu que està per aquí. Hi vaig per una entrevista de feina de professora. I necessito acompanyant.
No pot ser...

La acadèmia de ball feia deu anys que havia tancat. Els gustos efímers de les modes l'havien condemnat a l'oblit. Grans cartells a la façana avisaven de la propera demolició.
En la foscor del gran saló ara buit, la Kira, tremolosa, asseguda sobre el parquet de roure, manipulava el paquet bomba.

—Ni te m'apropis, ho sortim tots dos volant enlaire...
—Això és una bomba de debò? Algú prendrà mal!
—Tranquil. Ja miraré que ningú entri al solar. A més, ningú ha de venir a fer res aquí.
—Jo me'n vaig...
—Quiet! Pensa que ara ets còmplice. Les teves empremtes són al plànol que deixo al costat...

[Continuarà...]

(per Palimp, El veíde de dalt, Carme Rosanas, Zel, La meva perdició,...