dissabte, 30 de juny del 2012

Samarretes i llibres veïnals...Vindràs a la trobada veïnal


Voleu tenir lectura refrescant assegurada a les nits xafogosos de juliol? Doncs aquest és el vostre llibre!!!




Us agradaria tenir la coberta impresa al pit d'una samarreta guais per lluir tipet a les platges, a la disco o al veïnat aquest estiu?







Doncs si heu estat alguns dels 101 mecenes que ho heu fet possible, veniu a recollir el vostre llibre i la vostra samarreta de les Històries veïnals el proper diumenge 8 de juliol, a partir de les 18 h, al local de  LA PAPA (Associació de Performers, Artsites i Poetes Associats), una gent que té un fanzine ben peculiar, i s'estan al c/Tapioles, 12, del Poble Sec (al costat de l'església de Santa Madrona, a tocar del Paral.lel)


Que què hi farem?


Ens saludarem, ens besarem, ens riurem i celebrarem que seguim vius malgrat el coi de crisi. I escoltarem les paraules de l'editor del llibre (Manel Subirats, de Setzevents), del coordiandor de l'obra (un servidor), de la lectura d'algun relat veïnal (necessitem voluntaris/es!) i dels contes d'alta graduació del Palimp. I tot això entre cervesa i cervesa (a càrrec del respectable, s'entén).


En fi, que si no véns, potser et quedaràs sense... Després no et queixis...


La convocatòria és oberta a tothom: sigueu veïns o no, blocaires o no, mecenes o no, 
amics o sí . I si no vas ser micromecenes de l'obra a Verkami i ara et penedeixes i en vols mitja dotzena, tranquil/l·la que tindrem llibres per vendre encara. Al mòdic preu de 15 euros.


Fes-ho córrer pel veïnat!

divendres, 29 de juny del 2012

HV 11/11: L'ordinador


Escala 11/11. L’ordinador

(Frase d'inici: La Comissió del Sopar Veïnal)

Era un divendres 13, a quarts de vuit del vespre i el wi-fi del bar L’Horiginal no volia arrencar...
Quatre homes estaven discutint darrera la pantalla del PC i de sobte, una veu aflautada. va xisclar entre el públic expectant  a la sala:
«Por Dios! Trata de arrancarlo!»
El veí va començar a despotricar en veu alta davant de tothom: «Sabia que el coi de l’Spotify del Robertinhos no rutllaria. Casumdena...»
La RaTeta va somriure. Allò començava a posar-se interessant.
Va deixar un truita a la francesa que s’estava menjant, damunt la taula.
Si les coses no tenen sorpreses, perden interès; pesanva, i si la cosa començava “malament” podria acabar ... pitjor.
Ja havia dit que allò del boy i de l’striptease no podia funcionar de cap manera.
Però de sobte , a la pantalla va aparèixer un rètol lluminós que deia:
«Qui  encara no hagi pagat, sàpiga que tenim una llista de morosos i sabrem qui és. Allà ell o ella.»
Una veu va protestar: “Ens haurien d’haver pagat a nosaltres per aguantar el rotllo que ens ha clavat el veí aquest.”
Algú altre el va secundar. «Doncs sort de la truita que ens han donat per sopar. Si no, no ho hauria aguantat».

dijous, 28 de juny del 2012

HV 11/10: Transformisme


Escala 11/10. Transformisme

(Frase d'inici: Zel)


El veí no em pot veure.
I té tota la raó.
Fa molts mesos, molts, que li llenço les deixalles més inconfessables pel celobert.
Aquest matí ha tornat a trucar la porta.
No sé que coi em deia d’una tovallola ensangonada i d’uns guants quirúrgics.
Amb el cuento que sovint li llenço burilles enceses, ara em vol encolomar el mort. I mai millor dit.
Però jo no he sigut. Com a màxim, l’altre dia em va caure uns sostenidors vermells.
I és curiós... En trobar-me’l  l’endemà  a l’ascensor, se li va obrir una mica la camisa i juraria que... els duia posats!!!
Vaig recordar que aquell matí, tot menjant una truiteta a la francesa, no m’havia posat la roba interior.
I vés per on, on havien anat a parar els meus sostenidors!

dimecres, 27 de juny del 2012

HV 11/9: El convit


Escala 11/9. El convit

(Frase d'inici: Puji)


Feia hores que estava assegut davant el teclat, però la pantalla seguia en blanc.
Tenia la història ben construïda dins el cap, però la intermitència del cursor la hipnotitzava i li impedia escriure res.
Tenia gana. De sobte molta gana. «I si em faig una truiteta?»
Abans d’anar cap a la cuina, un missatge va omplir la pantalla del mòbil...:
#ladunkannoperfacorT
Sóc la dona de les truites!
Només de llegir aquell twitter li va venir més gana, encara.
Aleshores va crear un hashtag: #noespotescriuresensesopar
I tot seguit, com  per art de màgia, li sonava el mòbil:
«Sóc jo, el veí de dalt. Et convido a sopar.»

dimarts, 26 de juny del 2012

HV 11/8: El cambrer


Escala 11/8. El cambrer

(Frase d'inici: Arare)


L’Elvira surt de la classe de ioga i entra al bar del casal d’avis. El cambrer se la mira de reüll i no entén que aquella dona, menjant el que menja, encara estigui viva.
Ella mira el cambrer i pensa que amb aquella cara avinagrada li convindria menjar una mica més. Una truita a la francesa, potser.
Es miren tots dos amb cara de fàstic.
L’Elvira exagera més la seva cara. Se sentia tan monstruosament horrible que va esclatar a riure com una boja.
El cambrer no va poder evitar riure també.
Li va servir una copa de vi i ella va alçar els ulls. Un ulls com de lluç podrit.
—Si tot el que em pots oferir és un got de vi, no anem bé... No tindràs, potser, una parell d’ous, per fer-me...
...una truiteta!


dilluns, 25 de juny del 2012

HV 11/7: Reunió veïnal


Escala 11/7. Reunió veïnal

(Frase d'inici: Xurri)


Amb la dreta agafava la compra del súper mentre amb l’esquerra, remenava la bossa intentant trobar les claus de casa que no apareixien.
Va veure el portal ple de gent.
«Merda!» La reunió de veïns! Se li havia oblidat.
El mòbil va començar a sonar aleshores.
Només faltava aquest ara! Va deixar que el mòbil seguís sonant mentre regirava la bossa del revés fent caure els kleenex el portamonedes, les ulleres i ves a saber què!
Va començar a renegar. Però un noi molt atractiu, que coneixia de l’escala, va córrer a ajudar-la recollir les claus, el tabac...i una capsa de Tampax.
A la mà, encara aguantava una dotzena d’ous i, mentre veia recollir els objectes, va pensar quina truita a la francesa més formosa es podria fer.
Com podia pensar en menjar en aquell moment? Va marxar corrents capa a casa. Feia tard a la reunió de veïns!
En arribar no hi havia ningú i tan sols un cartell que anunciava l’ajornament de la reunió. Es va tombar cap el noi que s’allunyava amb la capsa de Tampax a les mans i un somrís d’orella a orella.
«Llàstima de truita! Ell s’ho perd...» va pensar. I va entrar a casa.

diumenge, 24 de juny del 2012

HV 11/6: El mirall somiat


Escala 11/6: El mirall somiat

(Frase d'inici: Violette)


Feia dies que el primer vers d’una cançó que mai lo havia acabat de fer el pes li rondava pel cap: Non..., rien de rien. Non, je ne regrettte rien...”
I és que això era el que sentia ara mateix. L’acceptació de la seva vida tal i com l’havia viscut fins ara.
Poc s’esperava la sorpresa que li havia de caure al damunt.
—Qui ets? —es va girar, just a temps de veure l’ombra que s’esmunyia reflectida  al mirall.
—No sóc ningú. O millor dit, sóc tothom. Tothom que pot arribar a ser important. Recordable o senzillament, present...
...Sóc el Felipe Juan Froilán de Todos los Santos —va afegir.
Aquella sorprenent revelació, li ca caure com un tret al peu.
—Però no diguis res. Si se entera el abuelo, segur que s’enfada!
En aquell moment la cançó es va fer més present: “Non, rien de rien..”. Cop de peu i via fora!
Es va despertar sobtadament, suada. Va mirar el despertador: les 5.45 del matí. D’aquí 15 minuts s’havia d’aixecar. Coi  de píndoles! Cada cop em fan somiar coses més frikis!
Es va aixecar, es va rentar la cara i va entrar a la cuina  fer-se una truita a la francesa  i un cafè.
Quan va seure a la taula, va veure enganxada una nota al mirall:
«Ha sido una noche alucinante. No te preocupes: no se lo diré al abuelo. 
Froilán”

dissabte, 23 de juny del 2012

HV 11/5: Amor culinari


Escala 11/5: Amor culinari

(Frase d'inici: Robertinhos)


Malgrat que la vida li havia deixat diverses cicatrius, seguia persistint en descobrir la màgia abans la mort li segués l’optimisme.
Li agradava pensar que ella, en part, havia contribuït perquè així fos.
La màgia! És clar! Ara que començava  a veure el què, el per on, el com, el quan,...
I va recordar les paraules: «Els amics, els amors, els amants, no es fan: es reconeixen.» I en aquell moment va somriure.
Ple d’optimisme i amb una vitalitat d’adolescent va encaminar-se a casa la Cris. L’única dona que havia estimat.
Una dona que li feia sempre unes truites a la francesa sucoses i gustoses, que el posaven a cent.

Va entrar: «Cris...? Cris! Sóc jo...Cris..., Cris,...»
És clar, no la podia sentir. La Cris estava agenollada  davant l’Òscar, el seu millor amic, pantalons abaixats, que li atreia els llavis cap el seu sexe alterós.
A terra, hi havia una truita a la francesa mig començada.