En fi, cal dir que en aquest grup hi ha hagut una baixa (sense avís) i un servidor ha hagut de rematar la feina. Espero que les meves estimadíssimes (en superlatiu) veïnes no s'enfadin: la
Déja Vie (que ja corre per les itàlies); l'
Anna Tarambana (en entre relat i relat, ha tingut temps de mudar-se de casa) i la
Carme Rosanes (que aviat ens sorprendrà amb nous
Personatges itinerants) han estat deixades de banda pel
Zenit RAM (suposo que tindràs un motiu de pes per deixar tres noies penjades!). Total, un
veí que és un cavaller ha agafat el guant i ha rematat, la feina...d'una manera dràstica! I és que els xicotes m'empenyien a fer-ho. En fi, per tots vosaltres "
Semblava paranoic" (el títol ja em venia posat, eh?; no és cap al-lusió personal).
___________________
Semblava paranoic
Julien es va despertar de cop, tot suat. No estava segur d’haver cridat en veu alta o d’haver-ho fet en el somni. No recordava gran cosa d’aquell malson. Va eixugar-se la cara amb el llençol color crema i va descobrir-se plorant en silenci. Les llàgrimes no deixaven de brotar dels seus ulls cada cop més verdosos. No va intentar aturar aquella reacció, ni tant sols coneixia el motiu.
A la tauleta de nit un got amb dos dits d’aigua i “El Perfum” obert per la pàgina 97, boca avall. 
La bombeta penjant de la seva habitació li molestava als ulls. Va apagar el llum i va intentar dormir. Tres quarts d’hora més tard va anar a la cuina; la nevera feia un soroll intermitent, va obrir la porta i la frescor el va acariciar. S’agraïa aquella gelor en ple agost quan la xafogor és insuportable i la pell es torna enganxosa. Va omplir-se un got de llet i se’l va veure d’un sol glop. Va servir-se de nou, va caminar pausadament cap al menjador. Aquell got se’l veuria tranquil·lament mentre buscava a la tele qualsevol programa prou dolent com per fer-li agafar el son truncat. Les 3, les 4, les 5...
El so del got al caure el terra el va fer despertar. De camí al lavabo es va tocar els cabells, tots esvalotats i de punta. La imatge que es reflectia al mirall era deplorable. Feia pudor de suat, segur que Jean Baptiste Grenouille, el protagonista del llibre, trobaria aquella ferum torbadora. Es notava que havia dormit poc i, a sobre, a la galta esquerra hi tenia tota la marca de la tapisseria del sofà. Mentre es rentava les dents pensava que tot plegat era ben estrany. Primer la carta, després la trucada la nit anterior a les tantes i sobretot el convenciment absolut que hi havia alguna cosa que des de feia mesos no rutllava.
L’havien titllat de paranoic però des del dia que gairebé l’atropella aquell Golf blau marí, ara feia dues setmanes, havia decidit endur-se tota la documentació al pis. Quan es dirigia a la porta va sentir la televisió encara oberta. A l’acostar-se a tancar l’aparell va veure el Charles Laughton acusant a una Dietrich aparentment indefensa a Testigo de Cargo. Tancà la televisió i pel camí cap al cafè intentà recordar el final de la pel·lícula. Caminava ràpidament i de tant en tant premia el contingut de la bossa, assegurant-se que tot encara era dins. 
Arribaria tard a treballar, avui, però ja trobaria alguna excusa. Li sabia greu, però primer de tot havia de dur al pis totes les coses importants. Allà ningú no el trobaria. El pis no anava pas a nom seu i no s’hi deixava caure gaire. Era un luxe tenir aquell pis només per a certes ocasions. Però mentre anava de pressa, de pressa li ressonaven al cap unes paraules aterridores: «No te’n sortiràs». Aquells mots que posaven punt i final a la carta. I les mateixes paraules van ser les úniques que va sentir per telèfon la nit anterior, seguides del tuuuuutuuuuuutuuuuut de la línia. I el fet de l’intent d’atropellar-lo li indicaven que no anaven pas de broma. Potser sí que li caldria seria desaparèixer. No anar ni a treballar. Mentre anava cap al pis pensaria un pla per escapolir-se de la feina per uns dies. Potser si veien que havia desaparegut s’oblidarien d’ell. Un viatge? On podria anar? Que no deixés cap rastre... Res d’avions, res de vaixells, o cotxe o tren. Són els mitjans més anònims. En arribar al pis, en Julien obre la porta silenciosament i just davant dels seus nassos, dels seus ulls enganxada sobre el vidre de la reproducció del Guernica, que tenia penjada a la paret, una nota, escrita amb retolador vermell i gruixut, deia: «No te’n sortiràs.»
Tots els fantasmes del passat li vingueren al damunt. Era evident que no tenia escapatòria. Els pecats del passat venien a cobrar-ne les seves rendes
Potser li quedava una sortida. Si, tan sols una.
Julien somrigué. Va entendre que aquella idea era una manera de passar el mort a uns altres. I aquell “altra” era la seva dona. No havia estat ella el detonant de tot? Mai va entendre que el deixés pel pocapena del Gustau. Un gigoló en potència i un aprofitat del carall. Se’l venia venir de lluny. Tothom ho veia. Tothom menys ella. Faria taula rassa del passat. Va fer la trucada pertinent. I decidí esperar i afrontar el destí. Estava decidit, Ell mai havia sigut un covard. Un temerari, si de cas.
Sabia que arribarien en automòbil. Decidí esperar-los. Se serví un got de whisky. Posa la música que tant havia escoltat en moments passats i que l’havia d’acompanyar en aquell tràngol difícil. Lacrimosa de «El réquiem» de Mozart.
Ara, mentre esperava i escoltava la música encengué un cigarret i enretirà la cortina de la finestra amb el dit. Des d’allí es divisava perfectament el xamfrà i els cotxes que hi aparcaven. Li van venir al cap uns versos de Joan Maragall, que havia llegit en el funeral del seu amic, el seu soci. «Sia’m la mort una major naixença». L’havia enterrat feia dos dies, Mai sabria si ells, si l’associació, hi tindria res a veure amb l’atac de feridura que en Nicolàs havia patit i que l’havia dut de pet a la tomba en tan sols vint-i-quatre hores. «Vindran ara a per tu. No te’n sortiràs». Van ser les seves darreres paraules, a l’hospital.
Ara veia arribar el cotxe. Negre. Com la nit. En van baixar dos homes. El conductor es quedà al costat, vigilant una possible escapada. L’altre, un home alt, es dirigeix al portal. Mirà amunt. Julien no s’enretirà i li aguanta la mirada. Tots dos sabien a què jugaven. Al cap d’uns cinc minuts que se li van fer eterns, algú tustà la porta. S’hi apropà resolut.
Va obrir. Al seu davant un home vestit tot de negre, amb un barret i ulleres negres i un somriure grotesc. Prenia amb les dues mans les nanses d’una maleta, negra també, que posà als seus peus.
Cap dels dos pronuncià paraula.
L’home s’ajupí. Obrí els dos pestells de seguretat a l’uníson: “clac, clac”. En treia un paper. Va començar a pronunciar una frase que, al poc, un soroll sec va estroncar de cop. «Vinc pel seu deute amb nosaltres, senyor Julien. La seva dona...» [PAM!] .Julien s’havia engegat un tret al cap just en el moment que aquest pronunciava aquell nom.
Julien no va poder escoltar les darreres paraules que l’home va acabar de pronunciar, allargant els mots, els ulls esbatanats i el posat rígid, mentre veia com el cos del Julien queia a terra banyat en sang « ..,. La seva dona...ens ha abonat els dos milions d’euros que vostè ens devia. Tot resolt, doncs. Se n’ha sortit, Sr. Julien».
Als peus de Julien, la maleta oberta mostrava les lletres gravades que tan li havien perseguit en aquells darrers mesos, fins al paroxisme, Lletres escrites en majúscules: «EL COBRADOR DEL FRAC».
Per: Déja Vie, Anna Tarambana, Carme Rosanes i El véi de dalt, octubre 2008
RECORDATORI:
