diumenge, 30 de març de 2014

HV 14/2: Amor fosc

Una nova història veïnal amb la música i el sexe de rerefons. Cinc magnífics han escrit un relat ple de sensualitat, desig, i venjança. Una baixada als instints humans més recòndits. Possessió i allibarament lluiten per un incert desenllaç. Lleguiu el relat i el sabreu. Una obra lírica plena d''embats i passió. La que hi han posat el Barbolliare, la Glo.bos.blog, el Monoyfiné, l'Arare i el ClintChapeau!






Amor fosc

Les primeres impressions no acostumen a enganyar”.

Quants cops ho hauré escoltat? Quants cop ho hauré dit? Però ara era allà mirant el seu cos.

Aquell moviment lleu de la respiració tranquil·la.

Els núvols s’esqueixen i un raig de lluna fa brillar la pell encara humida, permetent-me, un cop més, admirar aquelles proporcions quasi perfectes.

Per què, aleshores, aquella punxada als dins? Necessito espai. Surto, quasi fent tentines de l’habitació, i em deixo caure en el Chester Brown sota el finestral. Cuir i pell. El tacte. La sensació. Ellington i Coltrane llisquen en la nit des d’”In a sentimental mood”. On és el comandament? El botó. No sé quin he premut. “Ces petits riens”. D’on ha sortit aquesta veu?

Qui és aquesta Angelique Kidjo?

Hauria de tornar a la cambra. Miro les begudes a la vitrina. Faig el gest d’agafar un got. Em desdic.

Obro la finestra. Hi ha  estels i la nit torna a ser freda, fosca. D’hivern. Tremolo. Inspiro amb força i l’aire quasi fa mal al ser empassat. Per un moment penso que seria tant fàcil…

Torno al dormitori. De puntetes, darrera meu, Glenn Gould taral·leja, per sobre el piano, una de les Variacions. Sabeu que és que t’agafin per sorpresa les “Variacions” Goldberg, una nit on l’ànima sembla passejar sense rumb per la riba d’Estigia? L’Aria em fa mirar horitzó enllà tot esperant l’arribada, tranquil·litzadora, de Caront.

Et miro.

El teu cos, bell i nu, reposa ple de vida damunt el llit. M’apropo. Et beso. Tens la boca entreoberta i els llavis humits.

I torno a sentir la punxada que em fibla amb més força que abans. Tanco el ulls i, abstret de la teva bellesa i de la música, començo, altre cop a lliscar per l'espiral de pensaments que em torturen i que intento evadir.

En què m'havia convertit la passió que sentia per tu? Per què em deixava manipular per una dona de la qual tan poca cosa sabia i tot el que sabia era dolent?

Allunyar-me de tu era impensable, continuar com fins aleshores un malson...la solució era que desapareguessis de la meva vida. Per sempre.
Recordo la primera vegada que et vaig veure, com vas entrar a matar, segura, amb un somriure de superioritat i un cert aire de menyspreu. Ja vaig veure que a tu t'agradava dominar. A mi mai m'havien seduït aquest tipus de dones. Jo buscava relacions normals, unes amants còmplices, divertides, ser companys de jocs eròtics, tan pujats de to com calgués, però de tu a tu.
Amb tu no vaig poder evitar caure literalment  als teus peus, submís, i quan finalment deixes el rol que t'acredita com reina i senyora de la situació i dorms al llit com una criatura innocent, jo sento una confusió tal de sentiments que em trasbalsen i que es converteix en dolor físic inclús.

M'acosto a la vitrina per agafar un got.

Llavors ha sonat el telèfon.

—...

Despenge però no dic res, no em deixa, de sobte brollen els retrets, a foc seguit:

—No m’ho puc creure! Te n’has anat amb ella i ens has deixat ací plantats a tots! –la veu sonava emprenyada. Estava emprenyada. Increïble. No m’ho esperava mai de tu, amb una companya de la feina.
—...
—No contestes, és clar. Estàs amb ella i no la vols despertar. Segur que ja la tens ben dormideta al llit. Al llit! –no se on estaria ella però ben segur que no li importaria que la sentiren cridar.– La figa molla eixa, es que no se què li veus!
—...
—Però res, no passa res, ets tu qui has triat però has de saber, vull dir-te que, que jo, jo... –sentia com contenia el sanglot, anava a plorar– jo estava ací, per a tu. Amb ganes de tu, i t’havera donat tot, tot! Entens?
—...
­—No clar, no m’entens, però ets un atrevit. No sé com has estat capaç d’anar-te’n amb ella. No és sols una companya de feina, és la teua cap, la nostra cap.– El to ja era de desesperança, provava la carta de la por, tenia curiositat per veure com havia previst l’Apocalipsi. –Tens sort que ella no sap quant l’odie, quant et vull a tu.
—...
—Bé, ja estic més tranquil·la, gràcies per escoltar-me –va fer una pausa.– Pense que no havia d’haver dit tot el que t’he dit. Menys mal que ella està dormint, tinc por d’anar a treballar demà.

Wicked Game” de Chris Isaac sonava al fons mentre ella no parlava més. Va sentir com penjava el seu telèfon a l’altre costat de l’auricular.

–Vine al llit i torna’m a follar. Demà m’encarregaré d’ella. –vaig escoltar que em deien des del llit. La vaig veure desperta, amb el braç recolzat al coixí i sostenint-se el cap, còmodament, amb la mà. Mentre la melena, negra i llarga, li penjava per darrere.

Submís, com un xai, amb el got tornat a omplir, torno a la cambra. M'adono del seu somriure burleta, del seu poder per damunt del bé i del mal. Em desitja. Em desitja? A mi? O potser desitja qualsevol persona o cosa que se li posi a prop? No serà que m'he deixat endur pel seu físic, sense tenir en compte res més? No serà que m'ha embolcallat amb els seus encanteris, com una fetillera, com una aranya que teixeix la seva tela al voltant de la víctima?

Les darreres paraules «Demà m'encarregaré d'ella» m'han deixat astorat, sorprès. Què ha volgut dir? Que la fotrà fora de la feina? O bé que intentarà seduir-la, com ha fet amb mi, com va fent amb qualsevol que acaba deixant-se endur pel seu poder?

La música ha deixat de sonar, no m'hi havia ni fixat. Faig un glop. Ella continua mirant-me, desafiant-me, invitant-me, desitjant-me? però alguna cosa en mi ha canviat, després de la trucada inesperada de l'Agnès. Mai no havia sentit l'Agnès amb aquest desesper, amb aquesta força que ni sé d'on ha tret. Com ho ha endevinat, que era amb ella? Tant, se m'ha notat, quan me n'he anat al seu darrere com si estigués posseït?

—Ho sento, nena. Ara no puc. deixo anar, i la miro fixament, desafiant-la.
—Com dius? fa, els ulls brillants, encesos, però no de passió, sinó d'odi.
Segurament mai, abans, ningú no li havia dut la contrària. Doncs ja era hora que ho fes algú, i aquest algú hauré estat jo!

Pobra Agnès.

—No t’ho permeto! No em pots deixar així! em diu desafiant-me des del llit.
I és llavors quan sento el “click” dins meu, i m’acosto a ella i després de mullar els dits dins el got els hi passo pels llavis indicant-li que calli. M’assec al seu costat i li ressegueixo el cos, magnífic per cert, i la miro.

Agafo el mocador de coll que hi ha a terra al costat de la tauleta de nit.

—Què vols fer? em diu visiblement enjogassada
—Tapar-te els ulls. Ara manaré jo una estona.

Ella es deixa fer. Li tapo els ulls nuant ben fort el mocador i després amb el cinturó li faig el mateix amb els canells, deixant-li els braços lligats per damunt el cap, just abans de començar a recorre el seu cos amb la punta dels dits, amb la boca, aturant-me allà on el meu contacte fa que la seva respiració s’ acceleri.

I lentament em col·loco entre les seves cuixes. Sé què li agrada i li ho faig. La toco i la ressegueixo lentament, esperant el moment conegut en què el seu cos es tensi i exploti a la meva boca.

—Uhmmm, què bé! Veus com si podies...
—Sí li dic, remuntant-la fins a tenir la seva cara sota el meu cos.
I és llavors quan agafo el coixí, i posant-li damunt la cara pressiono; pressiono fort i ella no para de moure’s compulsivament, durant una estona que se’m fa infinita.

Quan ha deixat de moure’s, espero una mica encara abans de retirar el coixí de la seva cara. Comprovo. Sí, és morta.

M’assec al costat del llit, agafo el telèfon i truco.

—Agnès?
—Sí, què vols?

—Només dir-te que t’estimo.



© Barbollaire, Glo.bos.Blog, Monyofinés, Arare i Clint (març 2014)

6 comentaris:

Montse ha dit...

Eoooooooooo, som uns craks, valeeeee?

fra miquel ha dit...

Bo, bo.
Felicitats!

Barbollaire ha dit...

Que bo! Vaig començar el relat sense donar sexe als protagonistes, i veig que "ell" és el narrador i "ella" qui està al llit...
hehehehehe...
Però podia haver sigut a l'inrevés...
Noies, nois, sou uns cracks!
Petonets i abraçades

Gerònima ha dit...

Molt bo nois!!!
Felicitats!
Us ha quedat rodó!
:)

Gloria Bosch ha dit...

Doncs,si. No ha quedat gens malament.
Es veritat: som uns craks!

Monyofiné ha dit...

M'agrada molt com ha quedat!
Felicitats a nosaltres!
;-)