Queda oficialment convocada la Quarta Tongada de les Històries Veïnals i el Segon cadàver exquisit (amb doblet)

Val. Convocatòria tancada. Baixo la persiana i ara, a fer bullir l’olla. Hem estat 41 inscrits al final. Així és que hi haurà un grup de cinc; i com que em sembla que són cinc els que escriviu habitualment en castellà, us poso juntets/es. Suposo que no us sabrà greu i us serà més fàcil.

Pel que fa a la resta he procurat que ocupeu un lloc diferent als anteriors en l’ordre i que no repetiu “companys” d’escala. Que amb el roce viene el carinyo i després tot són xerrameques al replà…;-)

Crec que m’he n’he sortit. A la Cinquera tongada, tornaré a fer un nou sorteig o... vés a saber què!

LA QUARTA TONGADA

DE LES HISTÒRIES VEÏNALS

LA Primera HV va ser a partir d’una imatge amb quatre objectes. La Segona HV va ser a partir de combinar noms, dates. lloc personatges històrics. La Tercera HV va començar amb una frase igual per tots. Aquesta Quarta HV serà a partir de... L’ART!

Els quatre elements que haureu de col·locar en la història són, en l’ordre que vulgueu, els següents

1. EL TÍTOL D’UN LLIBRE (qualsevol època)

2. EL TÍTOL D’UNA CANÇÓ (dels 70’s als 90’s)

3. EL TÍTOL D’UN QUADRE (dels segles XIX o XX)

4. EL TÍTOL D’UNA PEL·LÍCULA (en blanc i negre)

L’ordre serà el que aneu marcant en cada grup. Podeu escriure la HV que vulgueu, però en cada tros que escrigui cada veí/na hi haurà d’aparèixer UN (i només UN) d’aquests títols, Qui comença té avantatge per escollir, ja ho sé... LA situació en què surtin pot s ser qualsevol. Pot ser part essencial del relat o tan sols una referència velada. Com vulgueu. No hi ha més norma que cadascú citi UNA d’aquestes obres. Ho enteneu, oi?

I ara les normes

NORMES de les HV

1. Cada escala o grup està format per quatre o cinc membres.

2. Cada grup escriurà correlativament la seva Història, en català, castelà o serbocroat.

3. El primer inicia la seva part relat. La llargària màxima està entre 15 i 20 línies. Així, al final, quedaran uns relats de 2-3 pàgines com a màxim.

4. Un cop hagi escrit la seva part (escollint una dels títols que vulgui), li passa (per correu electrònic) al segon membre del grup. I NOMES AL SEGÜENT.

4. Aquest escriu al seva part (i escull un dels tres títols que quedin) i li passa el relat al TERCER i només al TERCER. Aquest farà el mateix fins acabar el cicle.

5. El darrer membre del grup que acabi la història (i per tant, només ell/a sabrà com acaba) ME L’ENVIA A MI (i només a mi) per correu electròni (elveidedalt@gmail.com; sí he canviat del hotmail o gmail; per allò que te “g”; com “blog” o el “punt g”.)

6. Jo la rebo, la poleixo (si cal) i la publico al blog Històries veïnals (hhttp://hisotiresveinals.blogspot.com)

7. Podeu afegir una imatge a cada una de les parts. L’heu d’enviar en format JPEG a banda del text al següent de la llista. L’últim/a m’enviarà a mi el text final i les imatges.

Nota: esmereu-vos en el redactat. Ja començo a tenir mig enredat a un editor en publicar les nostres històries. Bé, les editaria si venguéssim un mínim d’exemplars. Al final, farem furor a la CATOSFERA!

Els grups (o les escales) són

Grup 1; Clint; Carme Fortià; Lluma de Dona; Cruella

Grup 2; L'Avi; Robertinhos; Zel; The silver

Grup 3; Palito; Xurri; Gaby; Andrea; Antígona

Grup 4, Striper; Metamorfosi; Raquel E.; J.M. Tibau

Grup 5; Elizq; Puji; Duschgel; Júlia Costa
Grup 6; Sol Solet; Arare; Trina Milán; Núria Aupi

Grup 7 Cèlia; Alatrencada; Cau de llunes; Lady Griselda

Grup 8;Nausica; Euria; Gatot; Té la Mà Maria

Grup 9 Déja Vie; Anna Tarambana; Carme Rosanas; Zenit RAM

Grup 10, Violette; Rateta Miquey.; Veídedalt; Anna (Biblosfera)

I els timings?

Dono 10 dies dies termini a cadascú per escriure la seva part! És temps de sobra, eh?

1) Del 17 al 27 de juny: el primer membre de l’escala té temps de passar-li al segon. (Per exemple, el Clint a la Carme Fortià)

2) Del 28 de juny al 7de juliol: el segon membre de l’escala té temps de passa-li al tercer- Per exemple, la Carme Fortià a la Lluna de Dona, alias Joana

3) Del 8 de juliol al 18 de juliol (data molt adequada!): el tercer membre de l’escala té temps e passar-li al quart. O sigui, la Joana a la Cruella

4) Del 19 al 27 de juliol: el quart membre de l’escala té temps de passar-me-la a mi. O sigui que Cruella, ja saps...

SEMBLA QUE PARLI A PÀRVULS! Juàs!

Nota: el grup C hauria d’escurçar aquest terminis, de 10 a 8 dies. Es lo que tiene ser uno más...

LA IDEA ES PUBLICAR LES HISTÒRIES, COM A MÀXIM, abans del 31 DE JULIOL. Vinag, xiquets i xiquetets, vosaltres podeu! Si els acabeu abans, millor, és clar.

EL CADÀVER EXQUISIT

AQUEST COP FAREM DOS CADÀVERS ALHORA: un que pugi (no el Puji), i un que baixi! TOMA YA!

Què vol dir això? Doncs que un cadàver el farem del 0 al 41 (com l’anterior edició) i una altre, en sentit invers...del 41 al 0. A VEURE QUI GUANYA!!!

Ho sigui que tots escriurem DOS VERSOS (però no escriviu el mateix dos cops, eh?), un que li vindrà del seu veí precedent i un altre del seu veí posterior. Oh..., que bonic!

CADÀVER DESCENDET

L’odre d’escriure els versos és el d’ordre d’inscripció. Jo (que sóc el 1) començo (ja he començat, per cert), i li passo a la Núria Aupí (aquesta que és la 2), li passa al Tibau (que és el 3), aquest al 4 i així successivament fins al l’últim esglaó (el 41), que és l’Antígona, que escriurà el darrer vers del cadàver descendent i me l’enviarà a mi. Espero que en un mes i mig haguem acabat!

CADÀVER ASCENDENT

Al mateix temps, i per liar la troca, començaré el cadàver des del final cap el principì. Això vol dir que enviaré la meva paraula a l’Antígona (que és l'última de la llista) i així tindrem en paral.lel, un altre cadàver en marxa. La seva paraula la passarà a l'Anna Tarambana (núm. 40), aquesta després, a LAvi (núm 39), aquest a la Carme Fortià (núm 38) i així successivament fins arribar a mi, el zero patatero (El veí), que tancaré el cadàver ascendet. Quin mareig, oi?

QUEDA CLAR? ÉS COMPLICAT? LES VOSTRES MENTS PERVERSES PODEN ENTENDRE-HO? OI QUE SÍ? ÉS FÀCILD EL CAGAR, NOMÉS CAL ESTAR UN PÈL ATENS I ESCRIURE RÀPID.

A veure si en un mes i mig ens hem oplit els dos cadàvers.

Ja m’imagino que a un li arribaran dos versos alhora, el de pujada i de baixada. Juàs, juàs! A veure que no és lii!

I Si no recordeu les NORMES, aquí van

NORMES del cadàver exquisit

1. Cadascú ha d’escriure un vers entre una i deu paraules màxim.

2. Un cop escrit, haurà de passar al següent membre de la llista (per correu electrònic), NOMËS la darrera paraula del vers (amb signe ortogràfic inclòs, si en té).

3. El VERS SENCER me l’envieu a mi (i només a mi, a: elveidedalt@gmail.com; Així jo sé en tot moment en quin replà de l’escala està aturat el cadàver per si he de fotre la murga a algú...

4. AQUEST COP POSARÉ DUES CONDICIONS

a) Heu de fer com si el poema estigués escrit en primera persona del singular.

b) Si feu servir verbs, hauran de ser en temps present.

5. I ja està. Com més ràpid aneu, abans acabarem. A veure qui guanya: els que baixa o el que puja (parlo de cadàvers, no d’òrgans sexuals).

Qualsevol dubte, ja sabeu: de 9 a 18 h al replà del veí.

I els contactes...

Si hi ha algun error. m’ho feu saber de seguida!

(Zenit RAM, espero el teu email!!!)

00. El veí de dalt; elveidedalt@gmail.com

01. Núria Aupí; nurietta22@hotmail.com

02. Jesús M. Tibau; jesusimaite@hotmail.com

03. Gaby; gprieto@notariocprietoa.com

04. Euria; candh0@gmail.com

05. Anna; anna@laszlomail.com

06. Carme Rosanas; crosanas@gmail.com

07. Clint; atotbloc@gmail.com

08. Arare; mmontsem@gmail.com

09. Zel; rosersuso@hotmail.com

10. Metamorfosi; meta-morfosi@hotmail.com

11. Lady Griselda; laa.antares@ladygriselda.es
12. Andrea: lobo0026@yahoo.com

13. Robertinhos: robertinhos.paris@gmail.com

14. Joana; arka_gi@hotmail.com

15. Duschgel; gel-de-ducha@hotmail.com

16. Puji; poblenow_rangers@yahoo.com

17. Zenit RAM: FALTA!

18. Raquel; raquelestrada_9@yahoo.es

19. Cruella; cruellissima@hotmail.com
20. The silver blue; the.silver.blue.sea@gmail.com

21. Palito de las orejas; palitroquis@gmail.com

22. Xurri; xurriblog@gmail.com

23. Núria (Elizq); elizqbook@gmail.com

24. Cau de llunes; caudelaura@gmail.com

25. Cèlia: caeliusmarcus@gmail.com

26. Gatot: elgatot@gmail.com

27. Déjà Vie: ecoutelamer@gmail.com

28. Striper: striper07@gmail.com

29. Trina Milán: platxeria@hotmail.com

30. Alatrencada; alatrencada@hotmail.com

31. Nausica; muletgrimalt@gmail.com

32. Sol solet; solsoletr@gmail.com

33. Violette Moulin; violettemoulin@hotmail.com

34. Té la Mà Maria; te.lamamaria@yahoo.es

35. La rateta Miquey: bigsur97@gmail.com

36. Júlia Costa; jcostacod@gmail.com
37. Carme Fortià; carme.fortia@gmail.com

38. L'Avi; personal.avi@gmail.com

39. Anna Tarambana: annatarambana@yahoo.es

40. Antígona: la.colera.de.aquiles@hotmail.com

HV 3/i 11: El desig de Juliette

I amb aquesta història, acabem la Tercera tongada de les Històries veïnals. Ha costat, però ho hem assolit. Com el cim aquell. Ja en tenim 33 d'HV!, com els anys de Crist! Però no morirem a la creu, com ell... potser sí a la pantalla....Tot i que alguns i algunes potser em feu morir d'impaciència abans d'hora, a mi, ...

Ara qui té feina és L'Avi i el seu soci, en Ricard, que els pobres han de passar a còmic les històries que heu escrit. I n'hi ha cada una...!

En fi, que d'aquí no res convoco la Quarta tongada de les HV i el Segon cadàver exquisit. Ja us esteu apuntant, eh? M'ho dieu per email, ho deixeu escrit aquí o m'envieu una nota amb un ram de roses, un parell de caixes de trufes o... (em deixo subornar).

I una avís: heu de ser seriosos amb els terminis. Si no, us faré escriure cent vegades: "No tardaré més d'una setmana en enviar la meva part de la HV, ni més de dos dies en enviar el meu vers del cadàver".

Que l'agost em vull anar de vacances amb la feina feta!


Que quan m'emprenyo, m'emprenyo...

________________

Aquesta darrera realt l'hem escrit el Jesús M. Tibau, que entre salt de trapezi i presentació de llibres ha tingut la delicades d'iniciar la història; l'ha seguit la Joana, que amb la seva llum ha il.luminat el camí de la pobra Juliette com només ella en sap (i a qui demano perdó per haver perdut dos cops la foto que em va enviar!); l'he seguida jo, per deixar-ho ben liat a qui em seguia, la pobra Duschgel, que se'n ha sortit amb una elegància que només li és permesa a qui sap escriure bona literatura. Vaja, que entre els quatre ens ha quedat de colló de mico, què caram! (i no sé si ell/es ja no tenen àvies com jo) ;-)

_______________
El desig de Juliette

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-ne. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»

A Jean Marc la nit sempre l’havia captivat. No en sabia destriar els motius ni les conseqüències, encara, però des de ben petit sentia que en fer-se fosc el seu cos es trobava millor, més còmode, com quan et poses les teves sabates preferides. És fàcil caure en el tòpic de la influència de la Lluna sobre els homes; però no, no era la Lluna, perquè aquest satèl·lit, encara que eclipsat per la llum poderosa del Sol, també campa de dia. I ell sent la màgia de la nit amb independència de la fases de la Lluna; no hi creu en això, sinó més aviat en el poder de la foscor.

De vegades pensa que la nit és un ésser viu, amb sentiments, mals de cap i angoixes. No ho diu a ningú, perquè el prendrien per boig, però gaudeix d’aquesta idea passejant pels carrers de la ciutat mentre comença el vespre, i les petites llums dels homes intenten fer senyals de vida.

Com cada vespre abans de posar-se al llit seguia, per rigorós ordre, una rutina. Després de sopar s’esmunyia en una butaca que tenia a prop del finestral i llegia uns capítols de la seva novel·la preferida. L’autora, la Juliette, el feia endinsar-se en un món de fantasies. Un món on, a ell, cada dia li costava més destriar els fets reals dels fantàstics.

I al punt de la mitjanit feia un petit recés. Donava un cop d’ull a l’altre costat del carrer i veia la mateixa escena. La dona pèl-roja demanant foc a un passavolant. Cada dia un de diferent. Llavors tot es transformava.

El seu cos esdevenia el cos de la dona. Una dona feta d’aigua que es diluïa i s’evaporava. Podia copsar la sensació d’ésser aigua… Regalimar fulla avall tot lliscant lentament… Acaronar un altre cos sota la dutxa, gota a gota… Fer rierols de pluja als vidres de les finestres tot escodrinyant darrere les cortines…

Fins i tot ser una tempesta mar endins, embravida, grisa i esperpèntica… Ell, però, no era una dona. No. Només, de petit, a la seva mare li agradava posar-li un llacet als cabells, de tant en tant…

Aturada davant el portal, es mirava l’adreça escrita en la nota que duia a la mà, dictada apressadament al telèfon feia tan sols dues hores. S’apropà a la llum del fanal. «Ha de ser aquí, per força», va pensar. Va pitjar el timbre, i com si algú esperés aquell gest, va sentir un so metàl·lic que indicava que el pas era franc. Va pujar els tres pisos a peu. A les fosques. Quan era al replà de l’escala, la llum que es veia sota el llindar li va indicar quin era el pis. Va empènyer tímidament la porta, entreoberta. «Passa. T’esperava». En Jean Marc estava palplantat al fons d’un rebedor no gaire llarg. Una llum li retallava un perfil egregi, que en altres temps deuria ser atlètic. Una perruca li queia per les espatlles i li acaronava un pit incipient que bategava sota la bata de setí. Anava descalç. Ella s’hi va apropar, professionalment, i sense caldre més mots van besar-se d’una manera trèmula; sense frec de cossos. «Ets bella. No menties al telèfon». «No menteixo mai, jo». Una carícia amb el revers de la mà va fer que es desfés la tensió del primer moment.

La Juliette li va passar la mà per la cintura per atreure-se’l cap a ella. mentre deixava caure a terra la jaqueta i el bolso. Ell li va correspondre el gest. Li va notar unes natges dures, acollidores, treballades. La sang s’encabritava al baix ventre. Van tornar a besar-se. Però aquest cop sense pressa, les llengües resseguint-se la comissura dels llavis, el bescoll, els lòbuls, el vel del paladar; lluitant entre els abismes de la destemprança i el neguit. Salivant-se l’ànima i el desig. Xuclamel al moll del ossos. Sense separar-se l’un de l’altre, ella s’havia anat traient la faldilla i sabates. Ell s’havia descordat el barnús i es quedava en roba interior, oferint un cos treballat, a disgust de la natura. «Anem a dins?», va fer la nouvinguda.

—T’he de dir una cosa abans, però... —va fer, capcot en Jean Marc.— Jo no sóc una dona...

Ella no semblava sorprendre’s. Li va somriure, i mentre amb dos dits li alçava la barbeta per mirar-lo de fit a fit, amb l’altra mà prenia la d’ell i la conduïa al seu sexe humit, acollidor. Va deixar que hi reposés uns segons. Ell va notar com aquell presagi li colpejava al més pregon del desig i la certesa atàvica del fet el conduïa a recordar els pitjors malsons de la infantesa . I abans que digués res, ella li va estampar un bes càlid als ulls i va dir-li a cau d’orella, amb un alè acaramel·lat:

—I potser jo tampoc sóc la Juliette que tu esperaves...

Aquella mena d’estranya revelació, aquell dubte inserit com un clau sota el cop d’un martell en una certesa gairebé inamovible sobre la identitat de la Juliette, aquella identitat que ell s’havia anat formant nit rere nit, es va entremesclar amb un raig de llum encegador que l’impedia veure-la bé. Tractava d’obrir bé els ulls, d’apartar-se la llum amb la mà, d’atansar-se a ella. No la volia perdre de vista. No, un altre cop no. Avui havia aconseguit avançar una mica més en aquella història que ja no sabia si era record, somni o desig, però que, en qualsevol cas -i d'això tenia ple convenciment-, l'hauria d'ajudar a treure l'entrellat de la seva pròpia existència.

Va obrir les parpelles per constatar amb desgana que s’havia tornat a fer de dia. Es va sorprendre a sí mateix amb la bata oberta i desllorigada, la mà esquerra reposant sobre pit pelut, la mà dreta enfonsada sota els testicles. Les cortines descorregudes oferien pas lliure al sol del matí i a la mirada descarada d’una veïna pèl-roja que l’observava amb un mig somriure des del balcó del davant.

-Me casun...! –va exclamar amb gest infantívol mentre es cordava atabalat la bata.

Jesús M. Tibau, Joana, El veí de dalt i Duschgel

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 3/10: Irma, al país dels miralls

Ja acabem. Aquest, i demà passat, l'últim de la tercera tongada. I comencem una de nova.

En aquesta relat a una tal Irma (la dulce?) li passen coses inversemblants. Li passen, és clar, per deixar-se masegar per quatre lletraferides: la Musa(que només viu el que ella ens diu), la Caliope (capitana d'animadors del Maleruveînes FC), la Cruella (que està en estat letàrgic i repòs) i la Xurri (que fa l'esforç de fer-ho en català perfecte, i li ho agraeixo). Semblava que anava pel polvo de la seva vida i acaba amb un conill... i no precisament el seu.

Heus-la ací.

____________________
Irma, al país dels miralls

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-ne. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»

Per l’Irma no era una nit normal, com qualsevol altre, no, era "la seva nit"! Per fi havia aconseguit que la convidessin a aquell local tan de moda a la ciutat, i, perquè no dir-ho, tan... morbós. L’hi havien explicat tota classe d’històries, de sexe salvatge, de zoofília, de drogues... però, en realitat, ella no havia conegut mai a ningú que hi hagués anat... Anava molt excitada, s’havia comprat un vestit per la ocasió, ple de lluentons blau elèctric i sandàlies a joc. El noi que la va convidar l’esperava a la porta de casa, amb un cotxàs esportiu platejat. L’hi va agafar la mà i molt suaument l’hi va besar. "Hola Irma, estàs preciosa aquesta nit!". El cor de l’Irma bategava fort i la respiració anava accelerada, ell ho va notar i llavors la va besar als llavis, molt suaument, i, a cau d’orella va dir "Ens ho passarem molt bé, princesa..."

Caram, tan de moda que estava el local i la porta era prou discreta. La música tot just se sentia des del carrer i en entrar, després de baixar unes escales que els menaren a una mena de caverna, una noia molt maca —no, maca no, formosa: pell filla, pits exuberants, cames d’infart enfundades en pantalons arrapats i caminant de manera decidida sobre uns talons que a l’Irma li haguessin trencat els turmells vint-i-cinc cops— els va guiar pel local, mostrant totes les sales i quasi tots els racons als dos convidats, cadascun amb un gintònic a la mà.

Es van asseure a uns sofàs, contemplant el panorama des d’una certa llunyania. Altres parelles poblaven la sala, algunes amb més timidesa que altres. Tot d’una l’Irma s’havia quedat presa d’un cert pànic escènic, que s’obligà a passar a cops de gintònic. El seu company, atent al tema, ja li havia posat una mà a la cuixa mentre li xiuxiuejava meravelles a cau d’orella. Tanmateix, a través del got la seva mirada s’havia creuat amb uns ulls inquisidors, morbosos, que la miraven sense discreció des de l’altre costat de la barra…

Música de Cake, tronadora, que li rebenta els timpans a la pobre Irma: My Italian leather sofa. El tio plom del cotxe platejat venga a remenar-li la cuixa. El tros d’home de l’altre costat de la barra, de cop, ha deixat de mirar-se l’Irma amb interès: una mena de deesa del sexe, rossa i amb una melena interminable, balla mig en boles dins una gàbia cromada que baixa del sòtil. Qui pot competir amb una noia rossa, alta com un santpau que es mou amb aquest ritme d’infart? Tot déu està pendent de la rossa. El món és ros, vaja. I l’Irma, invisible. “Mira, noi. Aquest gintònic se m’està posant fatal. Tinc hèrnia de hiato, jo, saps? I la ginebra de tres al quartu em fa venir agrura”. “Doncs mira, noia. Pilla’t un taxi”.

La mare del tano!

«Escolta, vols fer el favor de...?» El xupatintes del cotxe platejat baveja sense esma davant les evolucions delicades de la rossa escultural. A vera, de mona sí que n’és, la noia. La veritat sigui dita. Però tampoc no es pot dir que tingui millor pitram que l’Irma. I tothom sap que en llocs com aquests el que compta no és precisament la bellesa interior.

L’Irma es gira per mirar-se els pits a un mirall, però llavors es veu reflectida fins a l’infinit als miralls de les parets, de les columnes folrades, del vidre polit de les taules… Estranyada, apropa la seva cara a la superfície fosca i brillant del seu reflex, i allarga la mà: per un moment queda enganxada a la seva mirada, a la forma dels seus llavis, al moviment de la seva mà… i tot es torna absurd. El soroll, el lloc, la gent. El seu acompanyant, la rossa, i el tipus de la barra. Els pits. Els lluentons blaus. I el conill blanc d’ulls rosats que a un racó remuga «Déu meu, Déu meu! Faig tard!».

Quan el conill es treu de la butxaca de l’armilla un rellotge, el mira i arrenca a córrer, l’Irma s’aixeca de cop, perquè comprèn que ella mai no ha vist un conill blanc amb armilla, ni amb un rellotge per guardar-l’hi, i bullint de curiositat, surt del local corrents darrera seu, just a temps de veure’l pujar a l’autobús nocturn, que tanca les portes i arrenca, deixant l’Irma plantada veient-lo marxar.

Panteixant, l’Irma es descalça i es recolza a la barra de la parada del bus. Aixeca la vista al cel: una lluna plena s’intueix sota els núvols prims i ataronjats pels llums de la ciutat. Somriu, i comença el camí de tornada, gaudint de la frescor del terra que trepitja, i dels fils d’aire als braços i a la cara.

per Musa, Caliope, Cruella i la Xurri, de l'escala E

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

El cadàver exquisit... per fi ha ressucitat!

Flipeu, veïns i veïnes. HEM ACABAT EL CADÀVER EXQUISIT que vam començar ara fa... uf!, un 2 de març, ja ni me'n recordo! Just per la Setmana Poesia Barcelona!

Ha costat, eh?. 43 versos de 43 blocaires en dos mesos i mig. Això suposa un vers cada tres dies, quasi. Amics, si tots escriviu a aquest ritme, us albiro un futur "literàriament" escàs, perquè enganyar-nos...

Al final, l'AVE va arribar abans que el cadàver fos enterrat! Però ha arribat i sobretot, ha valgut la pena. Vaja, jo estic encantat (se'm nota a la cara?) i exultant. I un pèl esgotat també, perquè negar-ho, de tant reclamar-vos els versos. Però bé està el que bé acaba. I mira que us dic: que estic per fer una festa i convidar-vos a tots al terrat de casa a llegir el poema plegats... Em sembla que sí, que ho faré.

Primer, tot el poema a pèl. No he tocat res; tan sols he entrat algun vers i he afegit alguna coma. Però juro que si tot això té un sentit (i a vegades sembla que el té i tot!) és gràcies a la vostra sapiència poètica. Ahí va!.

___________________

Un cadàver veïnal exquisit

La nit és una aventura al pit d’una dona

que es deixa acariciar per flonja seda irisada,

exquisida, imprudent i eixelebrada, ha caigut de l’escambell.

—Mengen ferros dels fogons

escabortant el caliu de flaires de compota i canyella—

bruna, sobre la teva orografia color de cafè amb llet.

Regalimant encara pels llavis mig oberts, ulls clucs, cos calent,

conjurant miralls tous que no mirem

i no veuen res més que la boira

translúcida damunt el riu silent.

M’envaeix el cap i em difumina els pensaments

recurrents

que sacsegen les ments

amb insans elements

com punyals punyents.

Paraules surant en l’aire espases forjades d’amor incomprès.

Qui no ha rebut besades d’ignorància?

Tot canviaria si tornéssim al primer vagit del palp dels dits

mentre resseguia una pell que es confonia amb el cel.

Tanco els ulls i deixo que l’aigua em llisqui coll avall

com les pedres de riu.

Descobreixo la soledat de la contingència

desada a l’esborrany dels seus llavis

i em mirar-los, vull mossegar-los fins la sacietat

per després ansiosament llepar-los

i més tard, en reviure l’ansietat

deixar-nos caure, extenuats.

Y cansados de este viaje sin razón

ellos piden sabiamente

fent realitat allò que té in mente, clourà fort els punys...

forts i marcats pels anys

perduts entre la mar

en la paz de su quietud.

Mi mirada relajada ante la tempestad

intensa de tus ojos.

Demà serà massa tard, com deia

“todo seran gozos”

Escoltar aquest mot em desperta sensacions llunyanes i oblidades

i tanmateix, tantes vegades repetides.

I amb un somriure li vaig picar l’ullet.

Caminat com un peregrí, arribà a la font

de riqueses, plaers, menyspreus,

de vides i malsons!

Feres indòmites i salvatges devoren les entranyes de la carronya humana,

adjectiu per descriure

teòricament

animals que pensen.

Ben curulls de tardança els cupidos l'arc tensen;

tensen la mirada, tiben el cos,

i la rigidesa de les seves paraules,

s’apaga, per indefinida, la mai descrita.

Si está tan claro, tan decidido

porque no termino de aceptarlo

porque no acepto las voces que vomitas,

que duelen, que golpean

porque no acabo con esto.

Entonces vuelvo.

Vuelvo a casa per Nadal, com un vulgar “Almendro”;.

almendro apenas florecido

con la primavera temprana que juguetea inocente,

–inocente perversión.

Absurda mirada, ridícula sensació,

sento que balla, dansa, riu. Formigueig.

L’amor el fa parar boig

o anat de l'olla, és igual: Exquisit, al final!

I ara, repetint però dient de qui és cada vers. A la columna de la dreta del blog teniu el número d'ordre que tenia cadascú. Jo sóc el 0, és clar.

o. La nit és una aventura al pit d’una dona

1. que es deixa acariciar per flonja seda irisada,
2. exquisida, imprudent i eixelebrada, ha caigut de l’escambell!
3. —Mengen ferros dels fogons
4 escabortant el caliu de flaires de compota i canyella—

5. bruna, sobre la teva orografia color de cafè amb llet

6. Regalimant encara pels llavis mig oberts, ulls clucs, cos calent,

7. conjurant miralls tous que no mirem

8. i no veuen res més que la boira

translúcida damunt el riu silent.

9. M’envaeix el cap i em difumina els pensaments

10. recurrents

que sacsegen les ments

amb insans elements

com punyals punyents.

11. Paraules surant en l’aire espases forjades d’amor incomprès.

12. Qui no ha rebut besades d’ignorància?

13. Tot canviaria si tornéssim al primer vagit del palp dels dits

14. mentre resseguia una pell que es confonia amb el cel.

15. Tanco els ulls i deixo que l’aigua em llisqui coll avall

16. com les pedres de riu.

17. Descobreixo la soledat de la contingència

desada a l’esborrany dels seus llavis

18. i em mirar-los, vull mossegar-los fins la sacietat

per després ansiosament llepar-los

i més tard, en reviure l’ansietat

deixar-nos caure, extenuats.

19. Y cansados de este viaje sin razón

ellos piden sabiamente

20. fent realitat allò que té in mente, clourà fort els punys...

21. forts i marcats pels anys

22. perduts entre la mar

23. en la paz de su quietud.

24. Mi mirada relajada ante la tempestad

intensa de tus ojos.

25. Demà serà massa tard, com deia,

“todo seran gozos”

26. Escoltar aquest mot em desperta sensacions llunyanes i oblidades

27. i tanmateix, tantes vegades repetides.

28. I amb un somriure li vaig picar l’ullet.

29. Caminat com un peregrí, arribà a la font

30. de riqueses, plaers, menyspreus,

de vides i malsons!

31. Feres indòmites i salvatges devoren les entranyes de la carronya humana,

32. adjectiu per descriure

teòricament

animals que pensen.

33. Ben curulls de tardança els cupidos l'arc tensen;

34. tensen la mirada, tiben el cos,
i la rigidesa de les seves paraules,

35. s’apaga, per indefinida, la mai descrita.

36. Si está tan claro, tan decidido

porque no termino de aceptarlo,

porque no acepto las voces que vomitas,

que duelen, que golpean...

porque no acabo con esto.

Entonces vuelvo.

37. Vuelvo a casa per Nadal, com un vulgar “Almendro”;.

38. almendro apenas florecido

con la primavera temprana que juguetea inocente,

39. –inocente perversión.

40. Absurda mirada, ridícula sensació,

sento que balla, dansa, riu. Formigueig.

41. L’amor el fa parar boig

42. o anat de l'olla, és igual: Exquisit, al final!

I per noms:

0. El veí de dalt; elveidedalt@hotmail.com

1. Duschgel; gel-de-ducha@hotmail.com

2. Arare; mmontsem@gmail.com

3. Cruella; cruellissima@hotmail.com.

4. Joana; arka_gi@hotmail.com

5. Anna; mailto:anna@laszlomail.com

6. Metamorfosi; meta-morfosi@hotmail.com

7. The silver blue; the.silver.blue.sea@gmail.com

8. Júlia Costa; jcostacod@gmail.com

9. Carme Rosanas; crosanas@gmail.com

10. L'Avi; personal.avi@gmail.com

11. Robertinhos; robertinhos.paris@gmail.com

12. Laura Arantes; laa.antares@ladygriselda.es

13. Nausica; muletgrimalt@gmail.com

14. Musa; koalasolitari@hotmail.com

15. Núria (Elizq); elizqbook@gmail.com

16. Jesús M. Tibau; jesusimaite@gmail.com

17. Babèlia; elmaildebabelia@gmail.com

18. Jo Mateixa; meritxellsalip_serret@hotmail.com

19. Gaby; gprieto@notariocprietoa.com

20. Zel; rosersuso@hotmail.com

21. Euria; candh0@gmail.com

22. Petit far; joanignasi.llinassantos@alum.uca.es

23. Xurri; xurriblog@gmail.com

24. Palito de las orejas; palitroquis@gmail.com

25. Té la Mà Maria; neonblues@mixmail.com

26. Violette Moulin; violettemoulin@hotmail.com

27. Clint; atotbloc@gmail.com

28. Núria Aupí; nurietta22@hotmail.com

29. Sol solet; solsoletr@gmail.com

30. Carme Fortià; carme.fortia@gmail.com

31. Marinetix; marinetix@gmail.com

32. Uriberty; uribetty.micaco@gmail.com

33. Alatrencada; alatrencada@hotmail.com

34. La veïna de sota; rosaviolant@hotmail.com

35. Raquel; raquelestrada_9@yahoo.es

36. Andrea: lobo0026@yahoo.com

37. Puji; poblenow_rangers@yahoo.com

38. Caliope; elhadadelamor@hotmail.es

39. Palimp; liblit@gmail.com

40. Alepsi; alepsiblog@gmail.com

41. Sir Villet; takolandia@gmail.com

42. Laura González; caudelaura@gmail.com

Nois/es: això, veient ara l'experiment, i com deien l'altre dia a la presentació de La catosfera literària, acabem de fer pura literatura 2.0.

O no?

Gràcies per la vostra paciència i participació.

I ara la pregunta...VOLEU REPETIR? Perquè jo ja tinc un altre cadàver en el calaix que diu que vol sortir... Però primer. acabem les dues Històries veïnals que falten i comencem una quarta tongada, amb poema en paral.lel.

D'aquí, a l'eternitat!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: