diumenge, 1 de juny de 2008

HV 3/i 11: El desig de Juliette

I amb aquesta història, acabem la Tercera tongada de les Històries veïnals. Ha costat, però ho hem assolit. Com el cim aquell. Ja en tenim 33 d'HV!, com els anys de Crist! Però no morirem a la creu, com ell... potser sí a la pantalla....Tot i que alguns i algunes potser em feu morir d'impaciència abans d'hora, a mi, ...

Ara qui té feina és L'Avi i el seu soci, en Ricard, que els pobres han de passar a còmic les històries que heu escrit. I n'hi ha cada una...!

En fi, que d'aquí no res convoco la Quarta tongada de les HV i el Segon cadàver exquisit. Ja us esteu apuntant, eh? M'ho dieu per email, ho deixeu escrit aquí o m'envieu una nota amb un ram de roses, un parell de caixes de trufes o... (em deixo subornar).

I una avís: heu de ser seriosos amb els terminis. Si no, us faré escriure cent vegades: "No tardaré més d'una setmana en enviar la meva part de la HV, ni més de dos dies en enviar el meu vers del cadàver".

Que l'agost em vull anar de vacances amb la feina feta!


Que quan m'emprenyo, m'emprenyo...


________________

Aquesta darrera realt l'hem escrit el Jesús M. Tibau, que entre salt de trapezi i presentació de llibres ha tingut la delicades d'iniciar la història; l'ha seguit la Joana, que amb la seva llum ha il.luminat el camí de la pobra Juliette com només ella en sap (i a qui demano perdó per haver perdut dos cops la foto que em va enviar!); l'he seguida jo, per deixar-ho ben liat a qui em seguia, la pobra Duschgel, que se'n ha sortit amb una elegància que només li és permesa a qui sap escriure bona literatura. Vaja, que entre els quatre ens ha quedat de colló de mico, què caram! (i no sé si ell/es ja no tenen àvies com jo) ;-)

_______________
El desig de Juliette

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-ne. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»

A Jean Marc la nit sempre l’havia captivat. No en sabia destriar els motius ni les conseqüències, encara, però des de ben petit sentia que en fer-se fosc el seu cos es trobava millor, més còmode, com quan et poses les teves sabates preferides. És fàcil caure en el tòpic de la influència de la Lluna sobre els homes; però no, no era la Lluna, perquè aquest satèl·lit, encara que eclipsat per la llum poderosa del Sol, també campa de dia. I ell sent la màgia de la nit amb independència de la fases de la Lluna; no hi creu en això, sinó més aviat en el poder de la foscor.

De vegades pensa que la nit és un ésser viu, amb sentiments, mals de cap i angoixes. No ho diu a ningú, perquè el prendrien per boig, però gaudeix d’aquesta idea passejant pels carrers de la ciutat mentre comença el vespre, i les petites llums dels homes intenten fer senyals de vida.

Com cada vespre abans de posar-se al llit seguia, per rigorós ordre, una rutina. Després de sopar s’esmunyia en una butaca que tenia a prop del finestral i llegia uns capítols de la seva novel·la preferida. L’autora, la Juliette, el feia endinsar-se en un món de fantasies. Un món on, a ell, cada dia li costava més destriar els fets reals dels fantàstics.

I al punt de la mitjanit feia un petit recés. Donava un cop d’ull a l’altre costat del carrer i veia la mateixa escena. La dona pèl-roja demanant foc a un passavolant. Cada dia un de diferent. Llavors tot es transformava.

El seu cos esdevenia el cos de la dona. Una dona feta d’aigua que es diluïa i s’evaporava. Podia copsar la sensació d’ésser aigua… Regalimar fulla avall tot lliscant lentament… Acaronar un altre cos sota la dutxa, gota a gota… Fer rierols de pluja als vidres de les finestres tot escodrinyant darrere les cortines…

Fins i tot ser una tempesta mar endins, embravida, grisa i esperpèntica… Ell, però, no era una dona. No. Només, de petit, a la seva mare li agradava posar-li un llacet als cabells, de tant en tant…

Aturada davant el portal, es mirava l’adreça escrita en la nota que duia a la mà, dictada apressadament al telèfon feia tan sols dues hores. S’apropà a la llum del fanal. «Ha de ser aquí, per força», va pensar. Va pitjar el timbre, i com si algú esperés aquell gest, va sentir un so metàl·lic que indicava que el pas era franc. Va pujar els tres pisos a peu. A les fosques. Quan era al replà de l’escala, la llum que es veia sota el llindar li va indicar quin era el pis. Va empènyer tímidament la porta, entreoberta. «Passa. T’esperava». En Jean Marc estava palplantat al fons d’un rebedor no gaire llarg. Una llum li retallava un perfil egregi, que en altres temps deuria ser atlètic. Una perruca li queia per les espatlles i li acaronava un pit incipient que bategava sota la bata de setí. Anava descalç. Ella s’hi va apropar, professionalment, i sense caldre més mots van besar-se d’una manera trèmula; sense frec de cossos. «Ets bella. No menties al telèfon». «No menteixo mai, jo». Una carícia amb el revers de la mà va fer que es desfés la tensió del primer moment.

La Juliette li va passar la mà per la cintura per atreure-se’l cap a ella. mentre deixava caure a terra la jaqueta i el bolso. Ell li va correspondre el gest. Li va notar unes natges dures, acollidores, treballades. La sang s’encabritava al baix ventre. Van tornar a besar-se. Però aquest cop sense pressa, les llengües resseguint-se la comissura dels llavis, el bescoll, els lòbuls, el vel del paladar; lluitant entre els abismes de la destemprança i el neguit. Salivant-se l’ànima i el desig. Xuclamel al moll del ossos. Sense separar-se l’un de l’altre, ella s’havia anat traient la faldilla i sabates. Ell s’havia descordat el barnús i es quedava en roba interior, oferint un cos treballat, a disgust de la natura. «Anem a dins?», va fer la nouvinguda.

—T’he de dir una cosa abans, però... —va fer, capcot en Jean Marc. Jo no sóc una dona...


Ella no semblava sorprendre’s. Li va somriure, i mentre amb dos dits li alçava la barbeta per mirar-lo de fit a fit, amb l’altra mà prenia la d’ell i la conduïa al seu sexe humit, acollidor. Va deixar que hi reposés uns segons. Ell va notar com aquell presagi li colpejava al més pregon del desig i la certesa atàvica del fet el conduïa a recordar els pitjors malsons de la infantesa . I abans que digués res, ella li va estampar un bes càlid als ulls i va dir-li a cau d’orella, amb un alè acaramel·lat:

—I potser jo tampoc sóc la Juliette que tu esperaves...

Aquella mena d’estranya revelació, aquell dubte inserit com un clau sota el cop d’un martell en una certesa gairebé inamovible sobre la identitat de la Juliette, aquella identitat que ell s’havia anat formant nit rere nit, es va entremesclar amb un raig de llum encegador que l’impedia veure-la bé. Tractava d’obrir bé els ulls, d’apartar-se la llum amb la mà, d’atansar-se a ella. No la volia perdre de vista. No, un altre cop no. Avui havia aconseguit avançar una mica més en aquella història que ja no sabia si era record, somni o desig, però que, en qualsevol cas -i d'això tenia ple convenciment-, l'hauria d'ajudar a treure l'entrellat de la seva pròpia existència.

Va obrir les parpelles per constatar amb desgana que s’havia tornat a fer de dia. Es va sorprendre a sí mateix amb la bata oberta i desllorigada, la mà esquerra reposant sobre pit pelut, la mà dreta enfonsada sota els testicles. Les cortines descorregudes oferien pas lliure al sol del matí i a la mirada descarada d’una veïna pèl-roja que l’observava amb un mig somriure des del balcó del davant.

-Me casun...! –va exclamar amb gest infantívol mentre es cordava atabalat la bata.


Jesús M. Tibau, Joana, El veí de dalt i Duschgel

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

10 comentaris:

Laura ha dit...

Nois, de primera! "Bescoll", bonica paraula...

Caudellunes ha dit...

Osti tu!! Us ha quedat fantàstica! Sou un "dream team" veïnal, eh?!

Per cert, veí, ja em pots apuntar al següent cadàver. Hi afegirem alguna novetat/varietat, al cadàver? A banda de la puntualitat, és clar!;-P

Joana ha dit...

I la foto continua perduda ...o te l'has guardada per a tu???
El gir, genial!
Un plaer llegir-la sencera!
Va m'apunto de nou a tot! ;)

Carme Fortià ha dit...

Aboslutament genial! Ja m'he imaginat la cara de somnis trencats del vostre home, amb el "mecasun" "dena!"

Gatot_X ha dit...

mmmm... com que el gatot em sembla que té altra feina... em puc apuntar jo a la propera tongada d'HV?

lo del cadàver ja ho veig més pelut, eh? que jo prefereixo ratetes vives!!!

petons i llepades historiades!

Clint ha dit...

Molt bé! m'ha agradat tot i que ja no se qui és qui! un final molt simpàtic i és que cal vigilar amb el veïnat...

Carme R ha dit...

Ei! veí, que tens raó que no hem comentat gaire, feia dies que no passava per aquí. Uix! no dono l'abast amb els blogs.

Apa! que aquesta última història ha estat la traca final. Molt bé veïns, tots, tots!

I tornem-hi, ja veig que estic apuntada. Bona memòria veí!

Jo Mateixa ha dit...

Perdoneu, he estat molt descconnectada aquests dies i em temo molt Veí que m'hauràs de desapuntar de les properes HV, vaig de cul a la feina i a la vida privada també i no tinc gaire temps per els blocs :-(

Espero que passi d'aqui a un mes o així, però de moment no m'hi veig en cor, que faria anar a tothom de cul i no vull molestar als companys.

Petons per tots!!!!!

caliope ha dit...

Hola veí, molt bon relat! tots molt conjuntats, peró coincideixo amb en CLINT, al final em costava una mica saber qui es qui, realitat o ficció, com al protagonista. Apunta'm a toooot!jajaja cadàver i HV. petonets despistats

Andrea ....de acà y de allà ha dit...

me apunto a los dos¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ repito¡¡¡¡¡ gracias un besoooo