É la nave, va...

Vinga, som-hi!

1. El motiu

«Tot final ha tingut principi. I tot principi, tindrà un final». Sobre aquest original aforisme (he suat força, ho reconec) he cregut que podia muntar la darrera tongada de les Històries veïnals. I així ha estat.

Què he fet? Doncs escollir alguns finals de diferents relats de les diverses tongades de les HV (un autohomenatge col·lectiu en honor vostre, ho reconec també) i farem que siguin l’inici dels nous relats que ens toquin escriure aquest cop. Tá clar?

Són:

1.      Era la mirada d’un home decidit a arrossegar-la cap a un final que semblava no tenir fons. (A: Hystíria, HV 1)

2.      Entre els coixins del sofà, la 9 mm esperava, tranquil·la, el seu torn. (A: 9mm, HV 3)

3.      Al fons de la sala, s’obre una reixa.(A: Algun dia tindré un disgust, HV 4)

4.      Al cap de cinc minuts que se li fan eterns, algú tusta la porta. S’hi apropa resolta. (A: Semblava paranoic, HV 4)

5.      Junts van fumar, compulsivament, callats. (A: Darrer comunicat, HV 8)

6.      Les primeres impressions, no acostumen a enganyar. (A: El veí de segons primera, HV 9)

7.      Jamás te perdonaré lo que me hiciste. Pero te quiero demasiado. (A: No beberàs, HV 5)

8.      “Les feines que es comencen, s’han d’acabar”, es va dir per dins. (A: La bona  veïna, HV 12)

9.      Aquest, és el dia que jo faig trenta anys. Sempre el recordaré. (A: L’illa, HV 13)

Per tant, el primer  membre de cada grup haurà de començar  el seu tros de relat, amb la frase assignada (el Grup 1, la frase 1; el grup 2, la frase 2,...)  La gràcia –o desgràcia de la tongada– rau en veure com aquestes nou frases que eren final d’un relats en generen de nous... Perquè de bons ja sé que ho seran.

Tots sou ja coneixedors del procediment a seguir, oi? Sou veterans! Si algú és novell o pateix Alzehimer, aquí té les normes.

I ara el que tots esteu esperant, oi? Amb qui m’ha tocat?  Ai, ai...! Serà amb aquell tanoca? Repetiré amb aquella veïna? M’haurà posat amb el nou? M’hauré escapat del pelma del veídedalt...? Com sempre, un cop fer el sorteig davant notari, veig que el destí marca camins inescrutables... Resulta que tots els grups són fets amb gent que normalment mai ha escrit res entre ells (ja és difícil i alguna excepció hi ha d’haver; per exemple, els que soleu escriure en castellà el destí us ha posat juntets). I tots esteu en una posició al grup que no teníeu de feia temps. Mira que bé! I s’han anar alternant veí-veïna en les posicions dins el grup. Ves per on! I més rar de tot plegat és que a mi m’han tocat tot de noies de companyes, tu...! Qui ho hagués dit! I a més, em toca ser el darrer del grup del darrer dels grups.  Així que em toca tancar la paradeta i abaixo la persiana. Ni fet expressament. Snif!

And the winners are...

2. Els grups

1.      Zel,  Robertinhos, Montse Pes, Joan Gasull

2.      Srta. Tiquismiquis, Dissortat, Carme Fortià, L’Avi

3.      Sergi G. Oset, Viiullegeix, Carles Mulet, Mar

4.      Rafel, Sílvia, Khalina, Martí

5.      Puji, Gerònima, Mark, Marta

6.      Barbollaire, Glo.bos.blog, Monyofiné, Arare, Clint

7.      Palimp, Xurri, El Paseante, Duschgel

8.      Carme Rosanas, Edgar, Laura T. Marcel, GingebreMan

9.      La RaTeta Miquey, Joana, Alba, MK, Elveidedalt

3. El calendari

I quan serà això?

Doncs el calendari a seguir (que no seguireu, que ja us conec), seria el desitjable:

a) Del 24 de gener al 9 de febrer: el primer del grup té temps per passar-li al segon.

b) Del 10 al 25 de febrer: el segon del grup té temps per passar-li al tercer.

c) Del 26 de febrer al 13 de març: el tercer del grup té temps per passar-li al quart.

d) Del 14 de marçal 29 de març: el quart del grup té temps per passar-li al cinquè (si s’escau) o acabar el relat i enviar-me’l a mi.

e) Del 30 de març 15 d’abril: el cinquè del grup té temps per acabar el relat i passar-me’l a mi.

4. Els microrelats

4.1. El microrelat veïnal

Ah! I com no, a banda dels 9 relats resultants, farem alguna cosa conjunta alhora, oi? Com que ja estem saturats de bacanals i orgies, se m’acut fer el de sempre (diga’m original): un microrelat conjunt. Bé, en farem dos. Un com sempre: us he ordenat per odre alfabètic de blog (o nom, el que no teniu blog) i com ja sabeu, caldrà que aneu fent una frase que continuï la del veí precedent. Màxim 200 càracters! Aquí, en aquet microrelat, cada veí/ïna participarà un sol cop, i quan li toqui. Estigueu al cas. I mireu de ser ràpids quan us toqui.  Les vostres aportacions les aneu fent a mesura que us arribi el microrelat. I sempre m’envieu còpia a mi, perquè així veig si algú es despista o es retarda. La mecànica és fàcil: El segon de la llista (l’Alba) rebrà una frase (la meva). Haurà de fer-ne una i passar-li la meva i la seva, al tercer. El tercer, rebrà les dues i li passarà amb la seva aportació, al quart; el quart fa la seva i li passa totes cinc frase precedents, al sisè, i així anar fent tot construint una història que arribarà fins el darrer de la llista (la Viuillegeix), que rebrà les 37 frases precedents, farà la seva i tancarà el microrelat amb la frase 38. Tà clar?

Jo aniré publicant també les aportacions al blog en un post específic: “Darrer microrelat veïnal” i així el podeu anar seguint i veien com evoluciona sempre que vulgueu. I quedarà per la posterioritat.

4.2. El microrelat twittero

L’altre microrelat, serà un experiment. Sense gasosa. A diferència de l’anterior, tindrà tantes frases com vulgueu. Les que vulgueu anar afegint fins que tanquem la tongada. Però seran de 140 caràcters màxim. Per què? Perquè el farem a Twitter. (Els que no en tingueu, doncs ja tardeu en tenir-ne...) Amb el hagstat  #blogvilleHV14 podeu anar posant frases que segueixin el relat que jo he iniciat. Aquí no hi ha ordre ni concert. Ja sabeu que clicant en el hagstat, es poden ordenar cronològicament totes les aportacions i es van veient com va quedant el relat. Podeu posar-ne tantes com vulgueu i intervenir els  cop que vulgueu; però mai dos cops seguits! (com es fan els polvos, vaja...). A veure com surt tot plegat. Ja imagino que no tots participareu  (“fa mandra”, “és complicat”, “quin rotllo!”, “no tinc twitter”,  “em perdo”, i bla, bla, bla...) i  que alguns ho fareu més sovint que altres. Serà un microrelat twittero. Això no ho havíem fet, fins ara! Acabem amb una innovació! Que no sigui dit que a Blogville som uns carques!

I ja he començat!

#historiesveinals14
Va sortir dalt al terrat. La ciutat es despertava en aquells moments. Ell també. Una veu de dona el va cridar . "Véns?".

Em seguiu?

En fi, és tot!

Ah, no! M’oblidava...

5. L’ordre del Microrelat veïnal

L’ordre d’intervenció del microrelat veïnal és:

1.       Malerudeveure’t 2.      Alba

3.      A tot bloc!

4.      Aquari

5.      Ara mateix

6.      Aventures i pensaments de la Khalina

7.      Bocins de lluna

8.     Col·lecció de moments

9.      Cuchitril literario

10.  Cuentos prescindibles

11.   Des del meu mar

12.  Edgar

13.  Els gustos reunits

14.  En breve, más cuentos

15.   En el bosque de la larga espera

16.  Entre somnis i realitats

17.   Fantasia i erotisme

18.  Fons d’armari

19.  Garbi64

20. Gel de ducha II 21.  GingebreMan

22. Globos.blog

23. Ja ho heu aconseguit

24. L’Avi

25.  La Cullerada

26. La meva perdició

27.  La RaTeta Miquey i els seus pensaments

28. La Cerdanya des de can Fanga

29. Llampecs i trons

30. Llum de dona

31.  Mar i cel

32. Nausica

33. Paraules per tu

34. Post-its sacados de la papelera

35.  Too muchs trong ma non tropo per te

36. Turo Park

37.  Un lloc per a nosaltres

38. Viu i llegeix

6. Com comunicar-se?

Tots rebreu un email amb la relació de participants perquè tingueu el correu de tots i de cadascú, i us pugueu enviar relats i aportacions al microrelat. O citar-vos a cegues, si voleu! ;-)

En fi, endavant les atxes!

Campana y se acabó!

38, al final!

En fi, essent les 24 h del dia 20, es tanca el termini per a participar a la 14a (i darrera) tongada de les HV. O sia, les Històries veïnals.  I en som 38! 9 grups. Un parell més i fem un altre grupet per ser grups de quatre. Però en fi, cap problema. Alguns seran de cinc membres...

I entre aquests, mantenim els clàssics de sempre que ens han acompanyat des del principi; repesquem a vells oblidats, recuperem a velles glòries, algunes velles glòries s'estrenen, i en trobo a faltar algunes (¿?), fidelitzem als darrers en incorporar-se i pesquem a algun passavolant i a més dels que veníeu darrerament, repetiu. 

Tenim de tot, vaja. Moltes gràcies a tots! En fi. En breu us agrupo a la babalà, dic el motiu per a cada grup (versarà sobre les HV, aviso) i muntem un darrer cadàver veïnal, oi? Com a poètic epitafi... Snif!

I aquí els 38 veïns i veïnes eixerits i llampants! Aviat rebreu un correu amb els emails de tots per si heu de contactar i fer la roda. Mentrestant, el nom dels inscrits i els seus blogs.

Veí/ïna                            Blog

Alba Alba Arare Des del meu mar Barbollaire Un lloc per a nosaltres Carles Mulet Nausica Carme Fortià Entre somnis i realitats Carme Rosanas Col·lecció de moments Clint A tot bloc! Dissortat En el bosque de la larga espera Duschgel Gel de ducha II Edgar Cotes Edgar Eduard S. Eduard El Paseante Turo Park El veí de dalt Malerudeveure’t Gerònima Llampecs i trons Glo.bos.blog Globos.blog Joan Gasull Garbi64 Joana Llum de dona Khalina Aventures i pensaments de la Khalina L’Avi L’Avi La RaTeta Miquey La RaTeta Miquey i els seus pensaments Laura T. Marcel Mar i cel Mar Bocins de lluna Mark Olsson En breve, más cuentos Marta Paraules per tu Martí Aquari MK Cuentos prescindibles Montse Pes Fons d’armari Monyofiné Fantasia i erotisme Palimp Cuchitril literario Puji La Cullerada Rafel La Cerdanya des de can Fanga Robertinhos Too muchs trong ma non tropo per te Sergi G. Oset La meva perdició Sílvia Els gustos reunits Srta. Tiquismiquis Ja ho heu aconseguit Viuillegeix Viu i llegeix Xurri Post-its sacados de la papelera Zel Ara mateix

Anem fent camí cap al darrer combat...

Ara per ara, som 29 veïns i veïnes inscrits a la 14a Tongada de les Històries Veïnals. Llarga vida als valents en aquesta recta final!

Tenim fins el 20 de gener (d'enguany, és clar) per apuntar-vos a la darrera batalla de totes les batalles...

Els inscrits són 31!! (si algú es troba a faltar, m'ho diu).

Alba Alba Arare Des del meu mar Barbollaire Un lloc per a nosaltres Carles Mulet Nausica Carme Fortià Entre somnis i realitats Carme Rosanas Col·lecció de moments Edgar Cotes Edgar El veí de dalt Malerudeveure’t Gerònima Llampecs i trons Glo.bos.blog Globos.blog Joan Gasull Garbi64 Joana Llum de dona Khalina Aventures i pensaments de la Khalina L’Avi L’Avi La RaTeta Miquey La RaTeta Miquey i els seus pensaments Laura T. Marcel Mar i cel Mar Bocins de lluna Mark Olsson En breve, más cuentos Marta Paraules per tu MK Cuentos prescindibles Montse Pes Fons d’armari Monyofiné Fantasia i erotisme Palimp Cuchitril literario Puji La Cullerada Rafel La Cerdanya des de can Fanga Robertinhos Too muchs trong ma non tropo per te Sergi G. Oset La meva perdició Sílvia Els gustos reunits Srta. Tiquismiquis Ja ho heu aconseguit Viuillegeix Viu i llegeix Zel Ara mateix

Darrera tongada de les HV. A la catorzena, va la vençuda

No. Això no és cap innoccentada...

Fa sis anys, un friki de la catosfera, anomenat elveidedalt, va promoure aquest blog literari participatiu anomenat "Històries veïnals" per promoure la literatura 2.0 a la xarxa (excuses: el que volia era lligar i no avorrir-se). 

Des d'aleshores s'han generat 13 tongades d'històries conjuntes (12+1, pels supersticiosos), amb 123 relats escrits a quatre mans, 6 cadàvers exquisits,  3 microrelats i 1 Hipertext veïnal, fets tots ells, conjuntament entre més de 100 blocaires participants. Per no parlar del llibre Històries veïnals editat per micromecentage -encara queda algun exemplar!- i els sis volums que podeu troabr a lulu.com. 

I en el record, un parell de festes i trobades sonades (presencials i virtuals) entre altres galindàines que s'han anat fent en aquests anys. Per no parlar dels centenars d'emails tramesos, un vídeo promocional editat i altres encontres i coneixences de veïns i veïnes que tot això ha generat. El millor de tot, per cert. 

Però el veí es fa gran o mandrós. I per acabar bé el que va començar millor, proposa fer una darrera tongada i retirar-se, en pau, als quarters d'hivern. Tot té un principi i un final i les HV, també. La farem entre el gener i l'abril de 2014. No fos que ens distreguéssim gaire d'altres afers. 

Les normes, no cal dir-les, oi?

T'hi apuntes?  

Tens temps fins el 20 de gener de 2014. Aleshores, farem els grups, el calendari i direm el motiu dels relats. I també, del microconte, que sempre ve parell.

Si vols participar, deixa  un comentari al post o envia u email a: elveidedalt@gmail.com.

I bon fi d'any!

HV 12+1 / 8: El secret

Ha tardat en arribar però amb aquest conte, tanquem la tretzena tongada de les Històries veïnals. En farem una més i tancararem el cicle de les HV. Aviat, notícies...
Igual com tanquen el cicle aquests tres protagonistes d'una història ben estranya que els uneix des d'un passat llunya i els lliga per sempre cap a un futur incert. Una creació a tres mans de la Marta, el Robertinhos, i un servidor. Esperem que us agradi.
_____________________________________________

El secret

Ja n’estava fins al capdamunt. Aquella nit li vaig donar carbasses i vaig marxar sense dir-li res. Cridant com un boig em va dir: «Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim estiu i ja ho veuràs!». Veure què?, vaig pensar...

Tal dit tal fet, el dia més llarg del llarguíssim estiu va arribar. Tres anys després d’aquells crits me’l vaig trobar al mateix “xiringuito” de platja. Aquella nit jo estava sopant amb en Jean Pierre. Ens acabàvem de conèixer i de sobte ell va aparèixer: el del crit! Es va acostar i sense demanar permís es va asseure a la nostra taula. En Jean Pierre es va posar molt nerviós: els llavis secs, les mans tremoloses i era incapaç d’articular paraula. Estàvem pendents tots tres l’un de l’altre i desesperats per no trobar cap explicació. Ens vam adonar que teníem un tret en comú: tots tres teníem un ull de cada color. És més, després de mirar-nos detingudament,  vam veure que tots tres teníem el melic a l’esquena!

Davant la sorpresa, vam romandre en silenci. Un silenci que per a mi, que sempre m’ha desconcertat l’absència de soroll, feia més incòmoda la situació.

—Paguem i marxem a un lloc més tranquil –vaig dir, tot llevant-me de la taula.

Mentre em dirigia a la caixa, el del crit li deia  en Jean Pierre “vol la mossa xuclar-te artèries”.  En Jean Pierre no sabia què contestar.

La veritat, és que ara no m’aniria malament que algú em fes cridar de passió mentre es clavava a dins meu, relaxant-me tot el cos. I per primera vegada, anava a casa amb dos homes a qui no els sorprendria trobar-me el melic a l’esquena. Però ara no era moment. Des de que havia descobert que era una nimfòmana, encara em costava més concentrar-se quan estava tensa. Sol podia pensar en follar-me algú.

Vaig decidir anar a un hotelet que coneixia on llogaven habitacions per hores. Tots tres en silenci, vam pujar a l’habitació i ens vam acomodar al llit. Sense demanar opinió, vaig demanar al servei una ampolla de rom i glaçons, que ara omplien tres copes ben plenes. En Jean Pierre mirava el reflex àmbar del glaçó dins el rom.

‒¿Què has vingut a fer? –vaig dir-li al del crit.

‒¿Encara no ho saps? –em va contestar.

Desconcertada, els pensaments em bullien. Des de fa tres anys que no havia pensat en el del crit. Va ser una aventura d’una nit. En desconeixia el nom i sol sabia que durant tres dies em va estar perseguint als locals que acostumava anar, fins que una nit el vaig enviar a pastar fang. Però semblava que ells dos es coneixien.

—¿De què coneixes a en Jean Pierre? –vaig preguntar.

—És una llarga història, —va començar. Però podríem dir que el vaig ajudar a trobar el seu verdader jo durant algunes setmanes.

Paraules què encobrien secrets, llums que creaven ombres. Res no era clar.

—¿Com pot ser que tots tres tinguem els ulls de color diferent i el melic a l’esquena? vaig preguntar.

—¿Coneixeu qui eren els vostres pares? –van ser les primeres paraules d’en Jean Pierre.

I de sobte, recordar que havia estat criada per pares adoptius, ara morts, em va colpejar en forma de grans interrogants. Vaig pensar en aquells estius a Menorca. Els pares tenien una casa a Ciutadella i hi passàvem llargues temporades. Una època de grans descobertes. Recordava aquelles cales recòndites on, amb els pares o tota sola, em podia deslliurar de la samarreta que habitualment duia posada, perquè la gent no s’estranyés del meu melic a l’esquena. El mar, aquelles roques, el paisatge de l’illa m’encisaven. D’adolescent feia llargues passejades en bicicleta amb els amics de la colla. Ningú sospitava res del meu melic i el fet d’anar sempre amb samarreta posada ho dissimulava. Havia fet creure a tothom que tenia una malaltia a la pell i que em calia tothora estar protegida del sol. Per això també duia barret. La meva pell blanca i pigada, ajudaven a fer creïble l’engany.

Ningú em veié mai despullada. Ningú, llevat d’ell. El del crit. Però fou un sol cop, mig a les fosques i en un coit ràpid i salvatge. El vaig conèixer passejant un capvespre anant cap a casa. Aquella setmanes estava jo sola a la casa de Ciutadella. El pares eren morts feia just un any en un estrany accident de trànsit, mentre jo era a Barcelona, acabant els estudis de Medicina. Vaig tardar un estiu en tornar a la casa. I quan em vaig fer el cor fort, em passava els dies a l’aigua i a les cales veïnes, fent llargues migdiades, llegint hores i hores a l’ombra de la figuera del jardí i sopant, sola, a la fresca.

—Hola, com va tot? Ets de per aquí, oi? T’he vist sovint anar amunt i avall per la platja —em va demanar el dia que ens trobàrem.

—Bé,  he anat a caminar pel camp fins a Son Bou  i torno cap a casa—vaig respondre-li.

—Et fa res que t’acompanyi?

Em va acompanyar aquell vespre i tota la nit. La conversa es va anar ampliant des de les banalitats habituals fins a descobrir-nos els gustos més personals. Vam anar a sopar a un xiringuito i després, entre les roques i la lluna nova, vam acabar abocant el desig obscurs obrint-nos els cossos i menjant-nos a besades. Va ser curt i bonic. Després va voler més i  a mi no m’abellia. Es va posar molt pesat durant tres dies i el vaig deixar. Realment semblava que em volgués dir alguna cosa amagada. Era a final de l’estiu i l’hivern va fer la resta. No en sabia ni el nom ni en tenia cap dada rellevant. El vaig oblidar. Vaig passar tres anys més sense tornar a l’illa i viatjant a altres indrets. Vaig ser en diferents països col·laborant amb Metges sense fronteres. Era una manera d’evadir-se i retrobar-me.

I ara el tornava a tenir aquí, amb en Jean Pierre al costat, que acabava de conèixer feia ben poc. I tots tres en una habitació d’hotel de carretera amb alguns interrogants per respondre. Asseguts en tres cadires al voltant d’un llit  i uns gots de rom a les mans. A la tauleta hi havia un llibre de poemes que algun passavolant hauria oblidat. El vaig agafar d’esma i el vaig obrir pel mig: «Aviat als asils i als bancs de la ciutat...». El noi del crit em va fer tornar a la realitat.

—El meu pare i el de Jean Pierre eren germans. També són morts, com el teus... —em va deixar caure, de cop, com si res.

—Com...!? Tots dos sou cosins? —vaig exclamar, tibada. Ara entenia perquè semblava que es coneixien.

—Sí. Però hem viscut sempre en ciutats distintes: ell a París. Jo a Tarragona. Només coincidíem els estius, aquí, a Menorca. Ell té casa a Maó, jo a Ciutadella. Allí et vaig conèixer, recordes?

—Perfectament. ‒vaig dir. I com de pesat et vas posar....

—Jo mai més et vaig tornar a veure...‒va dir-me. T’hauria vingut a trobar i explicar-t’ho... però no sabia on trobar-te.

—Explicar-me què? No he tornat gaire a casa els pares des que van morir. Vaig viatjar arreu. I ara, fa només unes setmanes que sóc aquí. He conegut en Jean Pierre i...

—Li vaig parlar al Jean Pierre de tu fa temps. ‒va prosseguir. I veig que el destí us ha fet que us coneguéssiu...  ‒va seguir

—No ha estat el destí, ho saps... ‒va tallar-lo en Jean Pierre‒. Ell em va parlar de tu fa temps, és cert. I et vaig buscar perquè tenia una sospita, que ara, veient-te ‒i em senyalar el melic i els ulls‒, s’acompleix. I en dir-ho, va baixar la mirada.

—Com....? Quina sospita...? Què us passa a tots dos?

—Els teus pares adoptius havien estat els nostres masovers, aquí, a Menorca. —va començar en Jean Pierre—. El meu pare era un alt càrrec del cos diplomàtic francès i un estiu, de vacances, va tenir una aventura amb una noia de l’ambaixada, i la va deixar embarassada. Ella va decidir tenir-te i no avortar. Potser el meu pare la va enganyar dient-li que deixaria la mare. Que viurien plegats... No ho sé... Però va morir en el part. Va ser perfecte per tapar l’afer. El meu pare et va lliurar als masovers, els teus pares, de la seva casa d’estiueig: la teva casa. Ells eren estèrils i sempre havien volgut adoptar un nen. Una quantitat ingent de diners i la teva manutenció mensual ve permetre el pacte de silenci. Els teus pares adoptius s’hi van avenir i el meu es va desentendre del tot. Ni et va voler conèixer. Era un porc, ho reconec. Tot això ho he sabut després, en regirar papers del meu pare, del nostre pare, un cop mort. I d’unes cartes dels teus que parlaven del teu curiós tret físic. El nostre melic... És un tret congènit que compartim alguns membres de la família. Com el meu cosí; ell. T’ho volia anar explicant a poc a poc. Però l’aparició d’aquest gamarús ha precipitat els fets.

—Vols dir que tu i jo... som germans...? ‒vaig cridar mentre em posava dempeus senyalant-lo.

—Sí. Tens un melic a l’esquena, oi?

—Com jo... —va fer el del crit.

—I puc saber com et dius tu? —adreçant-m’hi.

—Àngel.

—Un nom adequat per acompanyar les bonanoves...

—Quan fa tres anys et vaig trobar també t’ho volia dir...‒va començar a explicar l’Àngel. El meu oncle, el pare del Jean Pierre, i el meu pare eren molt amics i s’ho explicaven tot. Jo ho vaig saber abans que ell per converses esparses escoltades rere les portes. Però el que no hagués pensat mai és que m’enamoraria de tu aquella nit. Per això em vaig fer enrere. Podia haver-te seguit a Barcelona..., però..., no sé...; la por.... Després no vaig saber on trobar-te.

—És una història ben estranya. No sé si creure-us... ‒el vaig tallar.

Acabava de descobrir que tenia un germà i un cosí amb qui havia fet l’amor una vegada feia tres anys. I érem tots tres en una cambra d’hotel. Els seus ulls de color blaui verd, com els meus, em miraven interrogativament. Com si em demanessin a crits un gest. El vaig fer. Vaig aixecar-me. Em vaig beure d’un glop el rom que em quedava al got i em vaig girar cap a ells.  Desafiant.

Vaig deixar caure el vestit que duia posat. I em vaig treure els sostens i les calces, parsimoniosament, mentre els aguantava la mirada. Nua, amb un somrís lasciu, vaig decidir que compartir un nou secret, més profund i pecaminós, ens uniria encara més.

—Qui dels dos vol mirar-me el melic..., de més a prop, primer?...

Tots dos es van alçar alhora i vingueren a trobar-me.

@Marta, Robertinhos i El veí de dalt (desembre 2013)

_______________________________________________________

Els versos a emprar eren:

· Gabriel Ferrater

«Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim estiu.» (El secret)

· Núria Martínez Vernís

 «Vol la mossa xuclar-te artèries» (Taxidèrmia)

· Ponç Pons

«He anat a caminar pel camp fins a Son Bou»(Obituari)

· Màrius Torres

«Aviat als asils i als bancs de la ciutat» (Aviat als asils)