dijous, 26 de desembre de 2013

HV 12+1 / 8: El secret



Ha tardat en arribar però amb aquest conte, tanquem la tretzena tongada de les Històries veïnals. En farem una més i tancararem el cicle de les HV. Aviat, notícies...
Igual com tanquen el cicle aquests tres protagonistes d'una història ben estranya que els uneix des d'un passat llunya i els lliga per sempre cap a un futur incert. Una creació a tres mans de la Marta, el Robertinhos, i un servidor. Esperem que us agradi.
_____________________________________________


El secret


Ja n’estava fins al capdamunt. Aquella nit li vaig donar carbasses i vaig marxar sense dir-li res. Cridant com un boig em va dir: «Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim estiu i ja ho veuràs!». Veure què?, vaig pensar...

Tal dit tal fet, el dia més llarg del llarguíssim estiu va arribar. Tres anys després d’aquells crits me’l vaig trobar al mateix “xiringuito” de platja. Aquella nit jo estava sopant amb en Jean Pierre. Ens acabàvem de conèixer i de sobte ell va aparèixer: el del crit! Es va acostar i sense demanar permís es va asseure a la nostra taula. En Jean Pierre es va posar molt nerviós: els llavis secs, les mans tremoloses i era incapaç d’articular paraula. Estàvem pendents tots tres l’un de l’altre i desesperats per no trobar cap explicació. Ens vam adonar que teníem un tret en comú: tots tres teníem un ull de cada color. És més, després de mirar-nos detingudament,  vam veure que tots tres teníem el melic a l’esquena!

Davant la sorpresa, vam romandre en silenci. Un silenci que per a mi, que sempre m’ha desconcertat l’absència de soroll, feia més incòmoda la situació.

—Paguem i marxem a un lloc més tranquil –vaig dir, tot llevant-me de la taula.

Mentre em dirigia a la caixa, el del crit li deia  en Jean Pierre “vol la mossa xuclar-te artèries”.  En Jean Pierre no sabia què contestar.

La veritat, és que ara no m’aniria malament que algú em fes cridar de passió mentre es clavava a dins meu, relaxant-me tot el cos. I per primera vegada, anava a casa amb dos homes a qui no els sorprendria trobar-me el melic a l’esquena. Però ara no era moment. Des de que havia descobert que era una nimfòmana, encara em costava més concentrar-se quan estava tensa. Sol podia pensar en follar-me algú.

Vaig decidir anar a un hotelet que coneixia on llogaven habitacions per hores. Tots tres en silenci, vam pujar a l’habitació i ens vam acomodar al llit. Sense demanar opinió, vaig demanar al servei una ampolla de rom i glaçons, que ara omplien tres copes ben plenes. En Jean Pierre mirava el reflex àmbar del glaçó dins el rom.

¿Què has vingut a fer? –vaig dir-li al del crit.
¿Encara no ho saps? –em va contestar.

Desconcertada, els pensaments em bullien. Des de fa tres anys que no havia pensat en el del crit. Va ser una aventura d’una nit. En desconeixia el nom i sol sabia que durant tres dies em va estar perseguint als locals que acostumava anar, fins que una nit el vaig enviar a pastar fang. Però semblava que ells dos es coneixien.

—¿De què coneixes a en Jean Pierre? –vaig preguntar.
—És una llarga història, —va començar. Però podríem dir que el vaig ajudar a trobar el seu verdader jo durant algunes setmanes.

Paraules què encobrien secrets, llums que creaven ombres. Res no era clar.

—¿Com pot ser que tots tres tinguem els ulls de color diferent i el melic a l’esquena? vaig preguntar.
—¿Coneixeu qui eren els vostres pares? –van ser les primeres paraules d’en Jean Pierre.

I de sobte, recordar que havia estat criada per pares adoptius, ara morts, em va colpejar en forma de grans interrogants. Vaig pensar en aquells estius a Menorca. Els pares tenien una casa a Ciutadella i hi passàvem llargues temporades. Una època de grans descobertes. Recordava aquelles cales recòndites on, amb els pares o tota sola, em podia deslliurar de la samarreta que habitualment duia posada, perquè la gent no s’estranyés del meu melic a l’esquena. El mar, aquelles roques, el paisatge de l’illa m’encisaven. D’adolescent feia llargues passejades en bicicleta amb els amics de la colla. Ningú sospitava res del meu melic i el fet d’anar sempre amb samarreta posada ho dissimulava. Havia fet creure a tothom que tenia una malaltia a la pell i que em calia tothora estar protegida del sol. Per això també duia barret. La meva pell blanca i pigada, ajudaven a fer creïble l’engany.

Ningú em veié mai despullada. Ningú, llevat d’ell. El del crit. Però fou un sol cop, mig a les fosques i en un coit ràpid i salvatge. El vaig conèixer passejant un capvespre anant cap a casa. Aquella setmanes estava jo sola a la casa de Ciutadella. El pares eren morts feia just un any en un estrany accident de trànsit, mentre jo era a Barcelona, acabant els estudis de Medicina. Vaig tardar un estiu en tornar a la casa. I quan em vaig fer el cor fort, em passava els dies a l’aigua i a les cales veïnes, fent llargues migdiades, llegint hores i hores a l’ombra de la figuera del jardí i sopant, sola, a la fresca.

—Hola, com va tot? Ets de per aquí, oi? T’he vist sovint anar amunt i avall per la platja —em va demanar el dia que ens trobàrem.
—Bé,  he anat a caminar pel camp fins a Son Bou  i torno cap a casa—vaig respondre-li.
—Et fa res que t’acompanyi?

Em va acompanyar aquell vespre i tota la nit. La conversa es va anar ampliant des de les banalitats habituals fins a descobrir-nos els gustos més personals. Vam anar a sopar a un xiringuito i després, entre les roques i la lluna nova, vam acabar abocant el desig obscurs obrint-nos els cossos i menjant-nos a besades. Va ser curt i bonic. Després va voler més i  a mi no m’abellia. Es va posar molt pesat durant tres dies i el vaig deixar. Realment semblava que em volgués dir alguna cosa amagada. Era a final de l’estiu i l’hivern va fer la resta. No en sabia ni el nom ni en tenia cap dada rellevant. El vaig oblidar. Vaig passar tres anys més sense tornar a l’illa i viatjant a altres indrets. Vaig ser en diferents països col·laborant amb Metges sense fronteres. Era una manera d’evadir-se i retrobar-me.

I ara el tornava a tenir aquí, amb en Jean Pierre al costat, que acabava de conèixer feia ben poc. I tots tres en una habitació d’hotel de carretera amb alguns interrogants per respondre. Asseguts en tres cadires al voltant d’un llit  i uns gots de rom a les mans. A la tauleta hi havia un llibre de poemes que algun passavolant hauria oblidat. El vaig agafar d’esma i el vaig obrir pel mig: «Aviat als asils i als bancs de la ciutat...». El noi del crit em va fer tornar a la realitat.

—El meu pare i el de Jean Pierre eren germans. També són morts, com el teus... —em va deixar caure, de cop, com si res.
—Com...!? Tots dos sou cosins? —vaig exclamar, tibada. Ara entenia perquè semblava que es coneixien.
—Sí. Però hem viscut sempre en ciutats distintes: ell a París. Jo a Tarragona. Només coincidíem els estius, aquí, a Menorca. Ell té casa a Maó, jo a Ciutadella. Allí et vaig conèixer, recordes?
—Perfectament. ‒vaig dir. I com de pesat et vas posar....
—Jo mai més et vaig tornar a veure...‒va dir-me. T’hauria vingut a trobar i explicar-t’ho... però no sabia on trobar-te.
—Explicar-me què? No he tornat gaire a casa els pares des que van morir. Vaig viatjar arreu. I ara, fa només unes setmanes que sóc aquí. He conegut en Jean Pierre i...
—Li vaig parlar al Jean Pierre de tu fa temps. ‒va prosseguir. I veig que el destí us ha fet que us coneguéssiu...  ‒va seguir
—No ha estat el destí, ho saps... ‒va tallar-lo en Jean Pierre‒. Ell em va parlar de tu fa temps, és cert. I et vaig buscar perquè tenia una sospita, que ara, veient-te ‒i em senyalar el melic i els ulls‒, s’acompleix. I en dir-ho, va baixar la mirada.
—Com....? Quina sospita...? Què us passa a tots dos?
—Els teus pares adoptius havien estat els nostres masovers, aquí, a Menorca. —va començar en Jean Pierre—. El meu pare era un alt càrrec del cos diplomàtic francès i un estiu, de vacances, va tenir una aventura amb una noia de l’ambaixada, i la va deixar embarassada. Ella va decidir tenir-te i no avortar. Potser el meu pare la va enganyar dient-li que deixaria la mare. Que viurien plegats... No ho sé... Però va morir en el part. Va ser perfecte per tapar l’afer. El meu pare et va lliurar als masovers, els teus pares, de la seva casa d’estiueig: la teva casa. Ells eren estèrils i sempre havien volgut adoptar un nen. Una quantitat ingent de diners i la teva manutenció mensual ve permetre el pacte de silenci. Els teus pares adoptius s’hi van avenir i el meu es va desentendre del tot. Ni et va voler conèixer. Era un porc, ho reconec. Tot això ho he sabut després, en regirar papers del meu pare, del nostre pare, un cop mort. I d’unes cartes dels teus que parlaven del teu curiós tret físic. El nostre melic... És un tret congènit que compartim alguns membres de la família. Com el meu cosí; ell. T’ho volia anar explicant a poc a poc. Però l’aparició d’aquest gamarús ha precipitat els fets.

—Vols dir que tu i jo... som germans...? ‒vaig cridar mentre em posava dempeus senyalant-lo.
—Sí. Tens un melic a l’esquena, oi?
—Com jo... —va fer el del crit.
—I puc saber com et dius tu? —adreçant-m’hi.
—Àngel.
—Un nom adequat per acompanyar les bonanoves...
—Quan fa tres anys et vaig trobar també t’ho volia dir...‒va començar a explicar l’Àngel. El meu oncle, el pare del Jean Pierre, i el meu pare eren molt amics i s’ho explicaven tot. Jo ho vaig saber abans que ell per converses esparses escoltades rere les portes. Però el que no hagués pensat mai és que m’enamoraria de tu aquella nit. Per això em vaig fer enrere. Podia haver-te seguit a Barcelona..., però..., no sé...; la por.... Després no vaig saber on trobar-te.

—És una història ben estranya. No sé si creure-us... ‒el vaig tallar.

Acabava de descobrir que tenia un germà i un cosí amb qui havia fet l’amor una vegada feia tres anys. I érem tots tres en una cambra d’hotel. Els seus ulls de color blaui verd, com els meus, em miraven interrogativament. Com si em demanessin a crits un gest. El vaig fer. Vaig aixecar-me. Em vaig beure d’un glop el rom que em quedava al got i em vaig girar cap a ells.  Desafiant.

Vaig deixar caure el vestit que duia posat. I em vaig treure els sostens i les calces, parsimoniosament, mentre els aguantava la mirada. Nua, amb un somrís lasciu, vaig decidir que compartir un nou secret, més profund i pecaminós, ens uniria encara més.

—Qui dels dos vol mirar-me el melic..., de més a prop, primer?...

Tots dos es van alçar alhora i vingueren a trobar-me.


@Marta, Robertinhos i El veí de dalt (desembre 2013)
_______________________________________________________

Els versos a emprar eren:

· Gabriel Ferrater
«Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim estiu.» (El secret)
· Núria Martínez Vernís
 «Vol la mossa xuclar-te artèries» (Taxidèrmia)
· Ponç Pons
«He anat a caminar pel camp fins a Son Bou»(Obituari)
· Màrius Torres
«Aviat als asils i als bancs de la ciutat» (Aviat als asils)


2 comentaris:

fra miquel ha dit...

M'ha agradat la història. Tot i que és una mica estranya. Lo dels ulls de diferent color val, però el melic a l'esquena?
Em costa d'imaginar. Però com que això és ficció (si, Oi?) i diuen que la realitat supera la ficció...
Seguiu seguiu escrivint històries increïbles :D
Una abraçada

El veí de dalt ha dit...

Si noi... Això de melics a l'esquena...fa anr de cul! ;-)