HV 14/1: Somnis de cacau

Ja ha arribat la primera HV de la darrera tongada. Una creació que crec, és una  homenatge indirecte a la primera tongada de les Històries veïnals. Recordeu, els més vells del lloc, aquell pot de cacau Dostre que sortia en els primers relats' Doncs aquí el tornem a tenir. La història, obra de la Zel, el Robertinhos, la Montse Pes i el Joan Gasull és dolça com la mateixa dolçor del cacau. Gràcies companys per estar aquí un altre cop!
______________________________________________

Somnis de cacau

Era la mirada d’un home decidit a arrossegar-la cap a un final que semblava no tenir fons. Ella se’l mirava al seu torn, amb el cor glaçat però el cos ardent. Eterna lluita entre la por i el desig, entre la curiositat absurda i l’instint d’autodefensa, entre el desconegut possible i l’aventura imaginada...

Curiosament, quan se li va acostar un xic més, aquella mirada tenia un punt de divertiment i una ombra enjogassada. Era una mena de provocació que no semblava cap pou de patiment i misèria; més aviat una baixada esbojarrada cap a camins encara desconeguts, però no pas buits d’atractiu; sí, d’acord, aquell atractiu que sempre duu implícit cert perill, però...

Ella que es deixa endur pel rampell, i li fa, amb un repte en les paraules,

—I doncs...? Què? Anem?

L’home aixeca un xic el cap, abaixa les parpelles... i parla, per primera vegada. La noia, perd el món de vista, seduïda a l’instant per la seva veu melosa, fonda i clara alhora, com un fregadís de pissarra enllustrada per segles d’aigua.

—Som-hi. El cotxe espera.

Al llarg de la seva vida la Leire havia estat amant de l’avorrida sensació de falsa seguretat. I ara es veia a punt de llançar-se a l’aventura amb un home que havia conegut tot just feia tretze mesos.

—Un moment, vull agafar una cosa.

Va anar a la cuina i va agafar un objecte que havia estat amb ella des del principi. Un pot de cacau en pols antic, com els de cacau  en pols Droste. “L’efecte Droste” en deia. Aquest pot vell havia estat amb ella des que era petita, quan la Leire jugava amb les amigues. Com un bon acompanyant silenciós, el cacau en pols Droste havia estat testimoni de moltes de les seves primeres vegades. Era l’únic objecte al qual la Leire se sentia lligada emocionalment. Va fer una última mirada a la casa on tants plans havia fet. Va tancar la porta fent un sospir  i va baixar cap al cotxe on aquell home l’esperava.

—Pensava que ja no baixaries...

—Havia de dir adéu.

—Un pot de cacau Droste?

Se la va mirar amb aquells ulls profunds, emmarcats en arrugues d’expressió de qui ha viscut els anys. Una espurna de curiositat ballava en ells com cuques de llum a les nits d’estiu de la platja empordanesa on la Leire estiuejava.

—Em recorda qui he estat i què he viscut. M’ajuda a mirar al futur, a aquesta nova aventura, a fer el pas.

L’home va fer una mitja rialla i la va abraçar sense tocar-la, amb una d’aquelles mirades que t’embolcallen, que s’escolen dins teu i et fan vibrar cada corda del teu ser.

—Suposo que podrem trobar xocolata del 74% de cacau al llarg del camí.

La Leire va esclafir a riure. Al llarg de tretze mesos la mirada d’aquest home l’havia empès a viure aventures que mai s’hauria imaginat.

—Som-hi, el cotxe espera –li va dir ella.

Quan a l’horitzó començaven a despuntar els primers raigs de llum del nou dia, la Leire, l’home misteriós i amb ells, el pot de cacau Droste, enfilaven la carretera que iniciava la seva volta al món particular.

*   *   *

Són les dotze de la nit. Avui és el seu aniversari. Mira per la finestra i es veu  com si fos ahir, pujant al cotxe i fugint amb aquell home de mirada penetrant, que l'arrossegà cap un paradís de plaers desconeguts. La claror brillant de la lluna plena li desperta l'anhel de joventut de tornar a banyar-me nua i deixar-se gronxar per les ones de platges empordaneses, on l'estiu era un temps ple d'il·lusió i vitalitat, amb aquelles festes major a la plaça que desbordaven rauxa i alegria col·lectiva.

Avui, a la tauleta de nit l'espera el regal d'una tassa de xocolata desfeta, per fer-li companyia.  Abans de dormir es frega els llavis amb el dit sucat i sent un rampell de passió per tota la pell, acompanyada d'una sensació de desig esclatant que li crema per dins. Sota ells llençols amb la ment en blanc, busca el record d'aquells mesos, i frisa de passió en reviure aquells instants amb la imatge dels dos cossos amarats de suor amb   gust de cacau.

L'endemà al despertar-se, comprovà amb alegria que el pot de Droste seguia allí, esperant ser testimoni de l'inici d’una nova aventura; i tot seguit sentí la necessitat desbordada de sortir al carrer...

Sortí, doncs, en busca d’alguna troballa que calmés la seva necessitat de passió amb més regularitat que fins aleshores. Després de tants anys, estava farta de tantes aventures i d’assistir a la desaparició dels seus amants a trenc d’alba, que es menjaven el cacau i li deixaven buit el pot i l’ànima. Ella tenia la necessitat d’omplir aquell pot de felicitat, amb gust de cacau Droste.

Empesa per una estranya força, cercà una botiga on fos habitual la venta d’aquest producte, esperant trobar la seva mitja taronja en algun dels compradors. Només trobà una botiga que n’havia tingut tenia en oferta per les poques vendes i la seva imminent caducitat. No li’n quedava cap. La Leire com si hagués perdut el seu últim tren, sortí amb la tristor al cor deambulant per carrers sense rumb.

En sortir, fora el carrer, un so de monedes cridà la seva atenció, aixecà el cap i veié un pidolaire que feia sonar uns cèntims dins una capsa de Droste. Sense pensar-ho, li donà la mà i el convidà a seguir-la.

Arribaren a casa. Ell veié un pot de Droste damunt la tauleta. Hi deixà el seu al costat, encara amb les monedes dins, i decidí acceptar el sostre que li oferien. La Leire despullà amb paciència el desconegut sota la pluja de la dutxa, i mentre resseguia amb l’esponja cada racó del seu cos, creixia el desig a dues bandes.

Nets els dubtes, veient clar què volia, ella li ofereix menjar per revifar aquell cos de mitjana edat. Mentre ell calmava l’estómac, la Leire estirà la seva nuesa sobre el llit, escampà una tassa de xocolata Droste sobre el seu cos i el convidà a fer unes postres que s’allargarien a vàries tasses.

Avui, com cada any en aquesta data, celebren el mateix ritual i miren amb il·lusió el centenar de pots Droste que llueixen a tots els racons de casa seva.

©  Zel, Robertinhos, Montse Pes i Joan Gasull; març 2014