diumenge, 4 de novembre de 2007

HV 12/2007: Destins


¡Y colorin, colorado..., la primera tongada, se ha acabado! Doncs sí, amb aquest relat de l'escala L hem acabat el primer cicle d'Històries veïnals. El que he de dir de tot plegat, ja ho he deixat escrit al blog Malerudeveure't. Per tant, aneu allí i afegiu el que us sembli. I si el que voleu comentar és aquesta història de destins incerts en casalots caducs; feu-ho també. Espero haver tancat amb encert l'aventura que la meva estimada Metamorfosi iniciava amb un halo de misteri (que estrany que no hi hagi fet sortir el seu famós tanga vermell; potser ja no el duia...); que en Clint ho seguia amb una cita que apuntava marro del guapo, (a ell que li agrada tan poc, per cert...); i la Tals ho situava en una escena molt Kubrikiana en la qual ja m'hi veia immers. Sort que en Puji ho tancava amb un diàleg ben sucós i ben rodó (a mi també m'agrada més el niscuic!) i jo li he allargat amb la imatge que m'autoatorgava per ser un més al grup.


I amb homenatge final conjunt a tots inclòs. En fi, que tota la colla veïnal som uns cracs!

_____________________________________

Destins

Vaig sentir la clau introduir-se al pany i com la feia girar. Vaig sentir com s’obria i es tancava la porta al seu darrere, i vaig sentir les seves passes apropar-se precipitadament. Però, malgrat no volia que em trobés d’aquella manera, no vaig tenir esma d’aixecar-me i amagar allò tan evident i que em delatava.

No n’has sabut res més d’ell, oi?
No. Qui t’ho ha dit?
M’ho està dient ara mateix l’ampolla de whisky mig buida que tens a les mans.
Ets bona!... Ja, ja, ja... Ara no em surtis amb allò de que ja m’ho vas dir...
Som amigues, t’ho estalviaré, però saps prou bé que no podia acabar d’una altra manera després del que vam veure en aquella habitació el dia que el vam conèixer.

Certament no li ho podia negar. Des del moment que ens va recollir aquell cotxe negre per dur-nos al vell casalot, tal com s’indicava a la invitació anònima que vam rebre, vam intuir que els esdeveniments serien del tot singulars. I des del moment que vam posar els peus en aquella sala poc il·luminada, vam tenir la certesa que res tornaria ser ben bé igual.

Encara no tenia clar com havia anat. No ho feia mai això de conversar amb desconeguts i menys estant sola, però aquell home, de qui no podia recordar els trets facials, em va produir una estranya atracció des del moment que se’m va adreçar dins la botiga d’espelmes del carrer Rosselló.

Què penses fer, doncs?
Et ben asseguro que no ho sé, però no puc deixar de pensar-hi...
Vinga, sortim a sopar? Et convido a sushi

D’acord, deixa que abans em dutxi.

Mentre conduïa cap al centre, no podia deixar de sentir dins meu la sensació de ser dins d’aquella sala. Encara podia flairar aquell olor, barreja d’espècies i d’humitat, de sentir aquella tonada barroca interpretada dolçament i de notar lleugerament el tacte suau del vent que entrava per els porticons que encara eren oberts. I sabia que mentre aquell silenci omplia el nostre vehicle, el teu cap era allà mateix on era el meu i que estaves tant espantada com jo per no saber cap on anirien les coses, i si mai tornaríem a ser les dues noies esbojarrades que havíem estat just abans de rebre aquella invitació anònima.

Tinc l’estranya sensació que ens segueixen...

Per fi arribàvem al casalot, semblava molt antic, una d’aquelles masies abandonades pel pas dels anys que encara restaven dempeus amb la dignitat ferida. El cotxe es va aturar davant les grans portalades entreobertes, el conductor ens va manar, amb un simple gest, que entréssim. Tenia por, però alhora no podia deixar de sentir curiositat i el desig de conèixer què s’amagava rere aquells murs. Quan em vaig girar vaig adonar-me que l’home ja no hi era, ens havia deixat soles en aquell indret desconegut. Mirant-nos de fit a fit vam decidir seguir endavant i traspassar la porta entreoberta que ens quedava més a prop.

Tot això és molt estrany...

No havia acabat d’escoltar les paraules de l’Anna i ja m’havia adonat que aquell no era un indret normal. Aquella sala era molt gran, al centre hi havia una taula plena d’espelmes enceses i, al seu voltant, podia veure moltes figures tapades amb túniques negres amb caputxa, no veia els seus rostres, però sentia la seva mirada clavada en nosaltres; vaig començar a sentir por.

Sobre la taula, únicament il·luminada per la llum de les espelmes, es podia veure com brillaven uns objectes. Vaig decidir apropar-m’hi reprimint la por que sentia, sentia les seves mirades clavades en mi i l’Anna ni tan sols es movia, només sentia la seva respiració agitada rere meu.

Són màscares!

Eren màscares daurades, semblava haver-hi una per a cada membre encaputxat i, justament, a la banda de la taula que ens quedava més a prop hi havia dues màscares col·locades que semblaven posades per a nosaltres.

De sobte un d’ells se’m va apropar amb passos lents. No vaig tenir esma per allunyar-me’n, els peus s’havien quedat fixos al terra i no podia moure’m. Va agafar amb les dues mans aquella màscara, sempre mirant al terra de manera que jo era incapaç de distingir el seu rostre, i a poc a poc, va alçar-lo fins a mirar-me.

La llet tenyida del color marró de la xocolata donava voltes dins el got empesa per la cullera. Ella tenia la vista fixada en la monja dibuixada en aquell vell pot de cacau en pols que la seva àvia li havia regalat poc abans de morir. Encara ara, quinze anys més tard, feia servir per guardar el nescuic, que ella, en contra de la unanimitat popular, sempre havia estat de nescuic, i no de culacau, que el culacau fa grumolls i mai s’acaba de desfer, i què coi! Que el nescuic és més bo!

Sorpresa d’estar pensant en aquelles collonades, va adonar-se que encara tenia l’esquena xopa d’una suor freda, li costava de respirar amb normalitat i les mans conservaven un lleuger tremolor. El sol d’aquell dissabte feia hores que s’havia alçat, i un colom llardós que estava aturat a l’ampit de la finestra, va fugir espantat pel timbre del telèfon.

Digui?
— Hola guapa!
Anna, nena, acabo de tenir un somni raríssim, d’aquells amb túniques, màscares i espelmes i saps què? Hi sorties tu.
— Em sembla que això és culpa del whisky de garrafa que ens van donar ahir...
Quina festassa, oi?
Precisament per això et trucava... Volen repetir aquesta nit un altre cop. Ara a casa del cosí del Marçal, al Montseny. Ens duran al mas del bosc aquest cop. A les nou et recullo. Posa’t elegant.
Jo sempre hi vaig! —protesto; però ja ha penjat.

Aquell era un estiu inesgotable i esgotador. Festa rera festa, sense parar… I en duia ja..? Havia perdut el compte. Amb l’Anna se sabia quan arribaves al lloc, però mai quan en sortiries. Ni com. Ni amb qui. Aquest cop la casa no era lluny. Era antiga, realment, S’assemblava molt a la del somni. Hi havia gent per tot; a l’era, als jardins, a la piscina; al menjador. Molts passejaven amb la copa a les mans. D’altres ballaven. Molts es repartien en grupets, en animades converses de política o feina. Reien els acudits. Algunes parelles es perdien per habitacions del primer pis. Recordava cares d’altres vetllades semblants. Cap d’interessant. L’Anna se’n va anar de la mà d’un d’aquests somriures de talonari en blanc.

Avorrida de converses banals i de música estrident decideixo fer una inspecció. Pujo les escales fins dalt de tot de la casa. Trobo un petit replà, amb un passadís que s’aboca a un saló que sembla un estudi. Entro i tanco la porta rera meu. Vull allunyar-me una estona de tot aquell brogit. Hi ha un foc encès a llar de foc i una certa olor a lilàs pertot. Una llibreria ocupa tot un pany de paret, fins el sostre. Molts lloms semblen antics. Hi veig edicions de bibliòfil, algun incunable. M’atrau un de tapes dures, d’un vermell pujat. Em fixo en un títol que em son rar: “Històries veïnals”. L’agafo i l’obro a l’atzar. Llegeixo l’inici d’un relat. «Vaig sentir la clau introduir-se al pany i com la feia girar. Vaig sentir com s’obria…»

Però no sento com s’obra la porta de la sala. No sento com algú s’apropa per darrera. Ni les quatre passes que ha de fer fins on sóc. Noto una mà a la cintura que m’atrau enrera, cap a ella. No em giro, de pura sorpresa. Noto uns llavis al lòbul de l’orella. La cremallera baixant. Un alè perfumat al clatell. Uns dits acaronant-me el pit. Un objecte dur entre els malucs...

El llibre em cau a terra. S’obre per la primera plana... «Un nou regal...»

I deixo que els seus escrits em duguin a nous destins, en un viatge incert d’incendis inacabats...

© Metamorfosi,
Clint,
Tals,
Puji i
El veí de dat (de l’escala L)

Novembre 2007

12 comentaris:

Palito ha dit...

Molt bé, Veí!! Som tots plegats uns cracs!
Per a quan la segona tongada?
petons!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

l'experiencia ha resultat molt bona i enriquidora, felicitats

salutacions i esperan la próxima

Joana ha dit...

Això és la cirereta que corona el pastís!
Moltes felicitats!!!
" Tremendu "! ;)

Marinetix ha dit...

Osti Veí, la traca final que t'has reservat es mereix un grandiós "aplausu"!
Felicitats a l'Escala i a tota la Comunitat de Veïns... Ha sigut molt xulo. Veí, en volem una altra aviat!!

Anna ha dit...

bon final! a veure per quan ens organitzes la següent, que ja tinc mono!

Duschgel ha dit...

És curiós com en poques línies, mentre vas llegint, et van canviant les expectatives d'un moment a l'altre. I el Veí s'ha encarregat de deixar-no tot ben rodonet!

L'enhorabona a tots cinc!

Carme Rosanas ha dit...

Doncs, com a última història i com a final de llibre em sembla perfecte. Molt bé!

Clint ha dit...

Companys d'escala...Plas Plas Plas

Això és un bon bloc, la resta punyetes!

online life coach ha dit...

sorry to ask this here but… I really love your theme, would it happen to be a free one i can download somewhere, or is it a custom theme you had made? Soon i will be launching my own blog, however i’m not great with designs but i do like the style of your site so it would be excellent if i could find (or buy) something with a similar look as my last designer cannot finish my site. Thanks! Please come visit my site life coaching techniques
when you got time.

customer relationship management history ha dit...

Congratulations, you just earned yourself an entry in my feed reader, great blog. Please come visit my site customer loyalty
give me any valuable feedbacks.

title insurance ha dit...

Excellent article , i just share it with my friend of Italy. I Stumble UP your blog post , you will notice an increase of traffic within 24 hours for targeted people. Cheers . Please come visit my site title escrow give me any valuable feedbacks.

community education ha dit...

Nice, I think it could be interesting to add some more entries following this one, and probably it's not only me having this opinion. Cheers! I would love some feedback on my site charities when you got time.