dilluns, 5 de maig de 2008

HV 3/8: Tercet veïnal

Com el quartet d'Alexandria, però aquest cop, en versió veïnal. Hi ha una Justina (no era Justine a l'original?) que surt malparada, no tant com en Guillem, pobret, tan pajilleru ell!; que somia amb la Laura que ja m'agradaria de veïna al celobert. I al final, tot es gira en un malson i amb un... hosti tu!, la quadratura del cercle! Ho ha aconseguit un dels autors del relat, la mateixa veïna del pìs de sota, del segon concretament, que espero no els gasti com aparenta al relat. I mira, que la Raquel, el Puji i el Nausica apuntaven cap a una orgia veïnal!

Un relat que va pujant i et deixa alatrencat, sense respiració. Genial!
_____________________

Tercet veïnal

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-te’n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»

GUILLEM

Era una de les poques vegades que s’oferia a treure les escombraries. Sa mare li havia manat que ho fes quan calgués, però aquell dia no li va fer tanta peresa, perquè li convenia airejar-se. Pujant les escales per tornar al pis, es va creuar amb la dolça nova veïna del segon. Se’n va anar directament cap la seva habitació, amb els últims esbufecs d’aquell fred humit als ossos, i va posar en funcionament el vídeo per fruir de les imatges que l’encenien a tot ell. Amb un ull vigilava la porta, i amb una mà es tocava. De sobte va trucar el Joan. Sense pensar a treure’s la mà dels baixos va córrer cap al telèfon. Va resar aixecant la vista al cel durant una centèsima de segon perquè algú els pogués portar a la Festa. El noi a l'altra banda de l'auricular li va comunicar que no havia aconseguit que el seu cosí els passés a buscar i ell li va penjar el telèfon cagant-se en l’hòstia. Va tornar a passos llargs cap a la seva habitació i va veure com sa mare, que li plegava la roba a punt de posar-la en un calaix, mirava amb un interès evident el vídeo. La història ja havia arribat a la fase pornogràfica. El Guillem va desitjar amb molta força que ningú tornés a penetrar el seu món. Disposava d’una càmera per intimidar a tot aquell que amagava algun secret, aquesta era la millor defensa per a la seva, d’intimitat. La veïneta del segon es rendiria, posant-se-li de genolls.


LAURA

Quin dia de merda! I a sobre plovia. No li agradava gens que plogués. Havia passat hores i hores aguantant aquells pesats. Ara toca’t aquí, ara remena't allà, ara ensenya’m això, ara posa’t així. És per això que li va caure el món a sobre quan, baixant les escales, es va trobar amb l’imbècil del fill dels veïns del tercer. Aquell adolescent pajilleru la treia de polleguera. El somriure de superioritat que li feia cada cop que es creuaven era insuportable. Però què es pensava aquell marrec? Es passava tot el dia veient porno del dolent, amb aquells gemecs sobreactuats que s’escampaven pel celobert i després es permetia anar pel món perdonant la vida a la gent. I la gota que havia fet vessar el got va ser quan l'havia enxampat gravant-la amb una càmera de vídeo des de la finestra mentre es dutxava. Només li faltava allò, que el nen dels nassos es matés a palles pensant en ella. Tot i que ben mirat era igual, perquè es dedicava a això, a moure’ls davant una càmera per posar calents una colla d’onanistes insuportables a l’altra banda de la pantalla. Què hi feia un de més? Un pensament fugaç li va venir al cap i va somriure. Potser aquell xitxarel·lo es pensava que podia fer-li xantatge amb aquelles imatges que havia robat. I l'internet anava farcida de les seves imatges en actituds molt més picants que les que tenia mentre es dutxava. El somriure es va convertir en una rialla. Pobre desgraciat!

JUSTINA

Ja feia temps que Justina es feia l’orni respecte de l’afecció del fill per la pornografia. Així que evitava entrar a la seva habitació si notava el mormoleig del televisor engegat o, encara més, els bleixos i gemecs del Guillem en plena escalada. Però quan hi restava sola sí que ho feia, i fins i tot havia visionat algun vídeo si hi era a mà. Només un instant, perquè tot aquell desenfrè de carns i esgarips li feien ois indefectiblement.

Anit, com tots els divendres, Justina es trobava sola i avorrida. Així que va tafanejar pel catau del fill fins que va encertar amb l’enregistrament de l’estimulant remullada de la veïneta de sota. “D’això fa una jornada, així que ja són 24 hores que munto a pèl en aquesta moguda” – s’ha dit la Justina mentre es despullava per esllavissar-se entre els llençols del llit. De primer cop l’havia sorpresa del tot aquella estranya calorada. Tot i que, d’homes, amb un, ja n’havia tingut prou i massa; les dones se les havia mirat sempre amb la mateixa asèpsia que valorava els patrons d’un vestit.

Però anit la veïna del pis de sota se li havia ficat al llit i l’havia embolicada amb el seu escalf humit. Just com ara, que el mateix miol estrany s’infiltra al dormitori des del cel obert i se li emporta el cos a dalt del terrat, a esconillar-se pel fimbreig dels llençols eixamorats, només per acabar topant amb l’altra nuesa que la percaça.

LA VEÏNA DEL PIS DE SOTA

L’escalfor humida del fluix li regalimava per les cames, esperant trobar-se la nuesa de la veïna del pis de sota... La nuesa d’un altre cos femení la feia esverar encara molt més, el tacte d’unes mans fines recorrent el seu cos com mai abans ningú havia fet...Però el què va trobar aquella nit dalt del terrat va ser una escena d’allò més esgarrifosa. La pluja havia deixat el cel net, sense boires i el llum de la paret deixava anar amb més evidència el que els seus ulls veien...El fill ajagut a terra ert, sense moure’s i la veïna de sota, damunt d’ell clavant-li els forts ullals sobre el coll del fill, blanc, prim. El xiscle de la Justina va fer que la veïna alcés el cap amb la boca oberta, les dents plenes de sang, i els ulls trets de les seves òrbites. La mare va agafar un llençol estès i es va tapar el cos nu, caminant enrere i espaordida...La veïna es va aixecar i rient amb tota la sang que li regalimava coll avall i amb un estat de follia es va apropar a la barana de ferro del terrat i va desaparèixer.

La Justina plorant va agafar el cos del seu fill que per ella no era una altre cosa que un cadàver exquisit.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

9 comentaris:

Laura ha dit...

EL nostre veïnat no és tan vampíric però té una imaginació que vola molt alt! Com m'ha agradat... Jo ara mateix estic ocupada A DUES LLENGÜES I QUATRE MANS, i ja en faré un comentari al meu bloc tan bon punt l'acabi. Petons a tots.

Joana ha dit...

M'ha encantat! Molt ben trenat!I calentó!

raquel ha dit...

M'ha agradat molt com heu conduït la història que vaig començar amb una mica de vergonya. I aquest final,...pobre Guillem, pobre inocent fogós!!

Clint ha dit...

Ostres tu! sembla que els finals d'aquesta tongada són com a mínim obscurs! Molt ben portat sí senyor!

Jo Mateixa ha dit...

Tot, absolutament tot perfectament encaixat, quina història!!!!!

Moltissimes felicitats veïns, ho heu brodat!!!!

Andrea ....de acà y de allà ha dit...

Es que la producción ha etsado buena..todo lo que he leido tiene su punto particular, lindo... yo estoy esperando a ver si el nuestro llega y ver como quedo....un saludo

Carme ha dit...

MOlt bona història! Ben lligada. Un cadàver més. N'hi ha alguna que no hagi mort ningú?

Oscar Ramírez ha dit...

Hola.
He entrat al teu blog i m’ha semblat molt interessant. M’he permès linkar-te al meu blog perquè hi entraré sovint. Ens parlem.

caliope ha dit...

wow! sang,sexe, misteri i terror! bon coctel.
Felicitats veins del replà!