dimecres, 23 de juliol de 2008

HV 4/2: Confessió

Anem per la segona HV!

Veurem com un pel.lícula (i més si és del Rossellini!) pot fer prendre una decisió llargament ajornada! I és clar, quan una dona diu "prou", és "prou" i santespasqües. I vigila que no t'agafi el toro per les banyes com al Claudi, -pobret!-, aquest... Ella es diu Eva, com la del pecat original. Tot i que té algun altre pecat que amagar-nos, la xiqueta. Llegiu i sabreu perquè ho dic.

Els autors? Doncs en Nausica, l'Euria, el Gatot i el Té la Mà Maria. Embolica que fa fort!
___________________________

Confessió

En realitat, no podia explicar -ni tan sols a ella mateixa- com se li havia clivellat la placidesa que governava, de tants anys ja, el rumb de la seva vida. Però tampoc no entenia la reacció tan contundent de l’home només anunciar-li que, per aquest estiu, havia decidit de fer un viatge totalment sola. Potser les dues perplexitats s’alimentaven l’una en l’altra, de manera que l’entossudida negativa del Claudi a què pogués perdre’s durant dues setmanes per les illes eòliques no aconseguia altra cosa que carregar de raó una decisió forassenyada, que ella tampoc no acaba d’entendre.

El fet cert és que, des del dia que va llogar la cinta d’Stromboli. Terra de Dio al vídeo club de la cantonada i va visionar-la compulsivament en la petita pantalla dels seu portàtil, l’havia presa un desfici creixent de viatjar, sense cap companyia, per aquell esbart d’illes d’estirp siciliana que motegen de foc la mar Tirrena. I aquest “sense cap companyia” -cada dia que passava ho veia més clar- el que volia dir en realitat era “sense el marit”. Com li havia arribat a dir en el moment àlgid de la discussió, se n’aniria encara que fos nua, a penes calçada amb aquelles xancletes que l’esperaven, invitadores, a la vora del llit. S’enfugiria volandera i inerme com un vil·là, acuitada per un zel animal tan poderós com inconfessable.

Potser al veure aquella pel·lícula, s’hi va veure a ella mateixa. Una vida conformista i la por d’estar lligada a algú que no l’omplia de debò li va activar les ganes de solucionar les coses. Necessitava trobar-se a ella mateixa i buscar el què podia salvar el seu dia a dia. Havia de fer les maletes, demà aniria a l’agència a recollir el bitllet d’avió i passaria per la feina a deixar-ho tot lligat. Les xancletes i la petita maleta sobre el llit amb el llibre que la distrauria mentre durés el vol, encara l’havia de començar, però aquell títol, La pell freda li era prou suggerent.

En Claudi no ho entenia, però ella tampoc pretenia explicar-li més. La seva reacció responia més a la por de quedar-se sol i sentir-se tan culpable com ella per haver arribat a aquella situació. Se la mirava de lluny, des del sofà estant, mentre ella voltava a banda i banda de la casa recollint alguna cosa i posant-la a la bossa. “Tornarà segur”, pensava ell mentre es mullava els llavis amb l’últim glop de whisky que quedava al got. La tensió que hi havia en aquella casa es feia evident, aquell silenci estrident regnava per tot arreu, ni una mirada entre ells.

Llavors es va aixecar amb la necessitat de trencar el silenci. No eren les seves paraules les que podien fer-ho, encara. Va buscar a la prestatgeria un CD dels vuitanta, de quan es van conèixer, perquè fos el cantant el que canviés el clima d’aquella llar. “Fins que cal dir-se adéu” va començar a sonar amb un volum moderat.



Eva, no et vull dir adéu, només un a reveure, si encara m’estimes... em sap greu la primera reacció: segur que ha estat conseqüència de la meva inseguretat. T’estimo i se’m fa estrany que no vulguis que compartim aquests dies, però si vols que ens diguem adéu, prefereixo que sigui amb una abraçada...

Ella es va aturar en sentir les primeres paraules. No sabia si mai més se’l podria tornar a creure; si alguna vegada el tornaria a desitjar com al principi. Però aquella declaració li va desmuntar els esquemes que durant tants mesos havia anat estructurant i creient. La seva seguretat també s’havia esquerdat per quatre paraules i una cançó d’en Serrat.

Una abraçada, fill d’una gran puta !!! és va girar de sobte cap a ell i agafant el cendrer que hi havia a la petita tauleta al costat seu, el va tirar amb força fins que va anar a impactar a aquell quadre, borda copia de l’Edouart Manet Le Bar aux Folies-Bergère” que tan apreciava el Claudi.

No has tingut la dignitat de dir-me la veritat i ara vols que t’abraci? Que t’abraci la teva iaia, que tant t’estima !!! Com és diu ella? Clara ?

No, no,... el seu nom és... Sara fa quequejant, tot defensant una situació, que no te defensa possible.

I fa molt que sou amants ?

No estem embolicats, som bons companys.

I una gran merda !!! Que la Rita us va veure sortir d’aquella pensió de mala mort al barri vell.

No és el que et penses. Vam anar a vendre les “vaporetto”.

I calia que hi anéssiu tots dos? No té ni cap ni peus això. M’és ben igual Claudi, marxo de viatge. I com a traca final et dic que marxo amb la Rita, que amb la teva absència ha ocupat el teu lloc al llit... I per cert, amb una nota molt alta!


By Nausica, Euria, Gatot i Té la Mà Maria, 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

8 comentaris:

Violette ha dit...

Molt bo! He passat de la comprensió a la pena, de la pena a la indignació i de la indignació al somriure final!
Felicitats!!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

Demano perdó públicament als meus companys i companyes de viatge, pel final, peró és que anavem cap a un final eldolcit i tendre que si fos un guió de pel.lícula no hauriem vengut.

salutacions !!

Noa ha dit...

Doncs ara ven! M'ha agradat pel redactat, la credibilitat i el gir. Més clar, l'aigua!
Felicitats!

Laura ha dit...

El Claudi ha Claudi...cat! Molt bé, ben portada i ben escrita!

Cèlia ha dit...

Bé per l'Eva! Qui ha sortit guanyant és la Rita (la xafardera xivata i que s'emporta la noia al llit!). Us felicito, molt bona història i ben lligat tots els requisits que ens van donar!

Carme ha dit...

Quins canvis, relat que sorprèn, sí si el final també sorprèn.

Caudellunes ha dit...

Felicitats! Estic d'acord amb la Violette: El canvi d'emocions és a l'estil muntanya russa!

Enhorabona!

Cau

Andrea ....de acà y de allà ha dit...

yo crec que ha sigut la rita la que ha montant tot aixo, i el claudi només venia vaporetas jajaja