dimecres, 24 de setembre de 2008

HV 4/9: Somnis

Això s'acaba. Una més i prou. Aquesta ha tardat per un malentès estiuenc però la tardor ens la resolt ben calenta. Un pintura desencadena un seguit de somnisque, som sol passar, el desig apaga. La Sol Solet posa el quadre, l'Arare la peli, la Trina la música i la Núria la poesia. Quatre dones somiadores en busca d'autor. Les fitxeu?

_____________________

Somnis


El quadre sempre l’havia fascinat. Ella de petita volia ser pintora, per això, el seu pare la va portar a una acadèmia de dibuix. Pintant aquest quadre, per a un exercici de classe, li van donar la notícia que aquell estiu podria anar a París. Era el seu somni.

Tenia quinze anys. Havia estudiat Miró i volia ser com ell, passar gana a París, patir fred, i al final... l’èxit. No debades, es passava hores contemplant les obres de l’artista i de totes, “El carnaval de l’arlequí”, era la que més l’atreia.


No va poder ser. Un accident de cotxe es va emportar el seu pare pocs dies més tard, i amb la seva mort, la mare es va adonar que s’havia quedat, a més de sola, en la més pura misèria. La casa, hipotecada, la van vendre en pocs dies. Es van traslladar a un pis petit i ella i el seu germà van haver de posar-se a treballar. Es van acabar de cop els somnis, els viatges, la vida fàcil...


Sempre havia conservat la reproducció del quadre, no se’n va voler desfer mai. Representava el seu passat i l’esperança d’un futur, on algú podria adonar-se que tenia talent com a artista, com quan el mestre la va elogiar tant, dient davant de tota la classe que havia estat la millor i que de l’exercici havia aconseguit la millor nota.


Han passat tres anys molt durs. S’ha preparat a fons, treballant en aquella botiga de queviures, deixant-hi la pell per quatre duros i assistint – els vespres- a uns acadèmia on ha cursat comerç. S’ha hagut d’aguantar amb això, la bossa no donava per més. Però valia la pena. Entrar al banc ha estat difícil, hi ha molta competència, però ho ha aconseguit. Com més dura és la vida més t’espavila, deia sempre el seu pare.


S’aixeca cada dia a les set del matí, es prepara un cafè i surt escopetejada. No pot fer tard. En el seu sou hi ha dipositades massa esperances. Una part per a la mare, una altra per als seus petits vicis, que són ben minsos: un paquet de tabac a la setmana, un bon tall de cabells en una bona perruqueria una vegada cada tres mesos, alguna peça de roba per anar més o menys a la moda i la resta, en un compte a terminis. La seva segona gran passió és el cinema. Li agraden, sobre tot, les pel·lícules antigues, aquelles en blanc i negre.


La millor, de llarg, aquella de la Dietrich; li sembla una dona estranya i fascinant a l’hora. Faccions dures, mirada de gel. “Testimoni de càrrec”, amb un Tyrone Power d’un cinisme que tomba d’esquena i un Charles Laugthon impecable, fent d’advocat. Li ho posen difícil, tanmateix. I és que Wilder és Wilder... «però no puc perdre el temps, he de quadrar els comptes abans de les dues, encara he de passar tota la pila de rebuts... algun dia me’n sortiré, si!»


De cop aquell client que sempre truca en el moment més inesperat...era aquell de Madrid, ho ha vist en el display del telèfon, que com que és de la capital no té espera:


- –Si, digui?

- –Buenos días Señorita Fuster. Esperaba su presupuesto para la concesión del préstamo a mi empresa, ¿lo recuerda?

- –Sí Sr. Menendez, estaba a punto de enviarselo. Lo tiene ya en su cuenta de correo electrónico.

- –Bien, gracias. Estaré en Barcelona esta tarde, nos vemos para cerrar el trato?

- –De acuerdo señor. Menéndez, ¿dónde y a qué hora?

- –A las 17 horas, en el hall del Omm

- –Perfecto, allí estaré. Buenos días.

- -Buenos días señorita Fuster.

-

Genial, és la oportunitat de la meva vida, pensa ella, si aconsegueixo signar el préstec hauré captat com a client del banc una de les més grans empreses i això serà un tant importantíssim per a la meva carrera.


Són les 16.55 h i ella es troba al hall de l'hotel Omm, sentint Eric Clapton i la seva Wonderful tonigth...la millor música per a fer aquesta tarda acabi en una nit meravellosa.


S’està fent tard. Són més de dos quarts de sis i el Sr. Menéndez no ha arribat, no ha donat senyals de vida. L’Eric Clapton ha donat pas a Madonna i a un Bruce que en altres moments la faria viatjar pels núvols, però que ara la posa nerviosa. On serà aquest home? L’haurà plantada? Mira insistentment cap a la porta i només veu un passadís llarg i la porta al final i enmig moltes cares que no són les del client.


Quan el rellotge marca les sis i deu, el veu aparèixer, neguitós, mirant a una banda i a l’altra. Ella s’aixeca i el va a esperar. Totes dues cares canvien. El Menéndez, que és un senyor, es disculpa pel retard: que si l’avió, que si el trànsit,... somriu i li proposa seure i prendre alguna cosa mentre parlen de feina.


El Sr. Menéndez escolta la proposta econòmica de la Sra. Fuster. Escolta i la mira. Aquells ulls, negres, rodons i brillants el captiven. És incapaç de concentrar-se en el que li explica, fa un esforç i es promet que si es concentra en el negoci i arriben a un acord la convidarà a sopar. Acaben signant. Ha triomfat la feina. Però en queda una altra de més àrdua.


Finalment van a sopar a en un restaurant petit, prou conegut, proper a les Rambla. Demana la taula del racó. Ella és una treballadora incansable amb un únic pensament: la pintura; ell un inesgotable negociador amb un altre únic pensament al cap: ella. Tots dos comparteixen el sopar, la nit, la conversa, els gustos, les lectures, els viatges; i apareixen les coincidències en les aficions, en el plaer per la pintura,... Hi ha quelcom que es va forjant a força de mirades insinuoses i mitges paraules. Des de fa estona que ella cova una idea. S’alça per anar al lavabo.Al tornar, abans de prendre les postres ell la sorprèn amb un regal que troba sota el tovalló: Les dones i els dies, de Gabriel Ferrater. “El coneixies?”. “I el llegeixo...Estoy aprenent català... Ja que vengo tant per aquí...”. Ell el troba encantador.



Quan després de pagar s’alcen de la taula ella s’adona que a la paret de darrera tenia una reproducció de “El carnaval de l’arlequí”. Quan ell s’adona que se’l mira amb atenció, ell li sap dir el títol i fer-ne una ràpida valoració. “Lo pintó el 1925. Miró partia de la memòria, de la fantasia i de la irracionalidad para crear obras que son transposiciones visuales de la poesia surrealista, puras metáforas oníricas..” Ella es gira, el mira astorada. Acaba d’adonar-se que aquest pot ser el seu home. Ell acaba de tocar el cel amb els dits. Ella el pren pel coll, li posa els llavis sobre el d'ell i hi deixa en un bes curt i melòs que ell no sap com tornar-li. Ella li posa el llibre davant el ulls li demana, amb un to felí i encès: “Vols saber com són les nits... i les dones... d’aquest país?”


L’obsessió per la pintura ha cedit terreny a l’amor.



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dijous, 4 de setembre de 2008

HV 4/8: Torna-la a tocar, Ramon...

No sé si m'hauré deixat res al tinter o a l'email, perquè aquest conte ha anat i vingut diverses vegades. El vaig penjar un dia amb un ordre incorrecte. Però que ara funcioni....Potser dilatar-lo tant en el temps ha fet que tingui un aire entre oníric, etílic i psicalíptic. A més, trobo a faltar la referència a la pintura que tot conte d'aquesta tongada hauria de tenir. Potser ens l'haurem de pintar a l'oli? En fi, aquest relat és obra del Clint, que me l'imagino en una barra fent de voltor-calavera (juàs!); de la Carme Fortià, que li dóna el toc musical al relat; de la Llum de Dona que li dona la vena literària i de la Cruella,.que li posa el to...cruella, Poesia de la quotidianeïtat.

Si trobeu un cambrer disposat a escoltar-vos... procureu no emborratxar-vos gaire....


____________________
Torna-la a tocar, Ramon


- Sempre ens quedarà París...
- Perdoni? què deia? Li omplo el got?
- No no nano, estic bé, parlava sol...

I és que no ho puc entendre, sol, aquí assegut a la barra d'aquest bar arran d'aquesta platja paradisíaca. .i sol! És que no ho entenc. Sempre m'he vist com Bogart a Casablanca, guapo, amb estil. Cony! em miro al mirall i em caurien les calces a terra si en portés... No m'avinc que no els passi el mateix a elles... Què deu ser el que no surt bé, que fa que totes acabin marxant lluny de mi?


- Nano! com et dius?
- Ramon, senyor...
- Molt bé Ramon, saps, posa'm un altre whisky per que em penso que això serà el començament d'una gran amistat...

La ràdio va entrelligar una mirada còmplice entre en Ramon i aquell home que seia a una punta de la barra amb un whisky a les mans. Un vel de nostàlgia omplí l’ambient, la veu d’un gran mite i els grans drames dels amors i desamors.

Something stupid. Realment la meva vida és estúpida i l’amor, el t’estimo també. Ja ho diu el vell Frank, les dones acaben fugint de mi i em veig d’aquí uns anys amb una copa a la mà, en una barra d’un bar, citant frases que em rememoraran altres temps millors.

- (taral.lejant) Like I love you
- Nano, aquesta és una de les frases que esperen sentir però de les que fugen, com si les empaitessin mil dimonis.

Se'l va quedar mirant, com qui creu estar davant d'un miratge de si mateix anys més tard. El buit de la solitud omplert amb un whisky, només li faltava la soda. Ella li diria la incapacitat de prendre decisions, d'ambicionar modelar la realitat al seu propi gust…; la immobilitat absoluta que els deixava preferint una barra de bar on els somnis s'escolen amb cada sospir perdut que viure, Something stupid



Però… de cop, darrere les cortines de la cuineta, va aparèixer aquella dona, pèl-roja, amb aquell joc de malucs i aquell pitram.

"Si pogués refregar-los. Això sí que seria el paradís… Jo al paradís! L’ésser humà més mediocre, minso i poca-solta. Jo, un espècimen sense ànima, corcat per dins…" Només 'ella' pot tornar a fer-me sentir un home cabdal!"

Una injecció de sang va omplir-li el cervell i alguna cosa es mogué a l’entrecuix: El desig de posseir-la.

Sí, ella em somriu sovint i jo em perdo en un trist got de whisky… És com totes les dones : vital, esbojarrada, inconscient, independent, decidida…preciosa! Sembla la Gilda!

Ja ho deia Ninon de Lenclós al segle XVII en el llibre Cartes al marquès de Sévigné : Per ser correspost s’ha d’ésser amable i divertit” i “El vertader mèrit és aquell que agrada a la gent a la que desitgem agradar”… Quantes amants he tingut? I… quantes vegades he fracassat?

- Massa cops…
- Nano, pensa-t’hi bé abans de dedicar-te a l’ofici de “Casanova”.

La ràdio emmudeix i aprofito la deshinibició que em proporciona el whisky per apartar les cortines i endinsar-me dins la cuineta…

- Això és perquè no els ho dieu amb ànima d’autèntic poeta, senyor.
- El poeta, Ramon, és un fingidor. Veig que una educació progre i jipi t’ha impedit lectures de profit. Apa: posa’m un altre whisky.

Contra la filosofia de portera de barriada d’aquest cambreret petimetre, res com Fernando Pessoa. A sobre de destrossar Sinatra amb esgarips de karaoke, ara s’atrevia amb consells de repertori nyonyo. Que posi whiskies i es deixi d’hòsties.

- De whisky ja en teniu prou, em sembla. Quant a Pessoa, si m’ho permeteu, us diré que és d’aquells autors molt citats i poc llegits, més propi d’esnobs que de lectors avisats.
- Me cag en sa reputa i en vint-i-un farols! M’estàs insultant i et quedes tan ample???
- Va, va, no us poseu dialectal, que no n’hi ha per tant.

Sonava una altra cançó. Li va semblar quelcom molt apolillat del Toni Bennet, però no ho hagués pogut assegurar del cert: les bromes del whisky el tenien mig entabanat. Amb llengua de padàs i mirada extraviada i alcohòlica, va dirigir unes darreres paraules al barman, abans de perdre el sentit:

- Ramon, nano. Tu ets un savi.
- Gràcies, senyor. I vos teniu una retirada a Bogart, sabeu?

Segur que, d’estar conscient, li hauria fet gràcia saber-ho. En aquell scorzo impossible del clatell mal girat damunt la barra i els braços penjant a banda i banda, ningú no distingiria cap ombra del vell Humphrey. Això vol dir, sense dubte, que en Ramon, a més de savi, és un tros de pa beneït.

@ Clint, Carme Fortià, Llum de Dona i Cruella, setembre 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

dimarts, 2 de setembre de 2008

HV 4/7: Mirades

"Jo no sóc tonto", com diu el de MediaMarket, el de l'anunci. Sabia que amb aquesta companyia ens sortiria un conte encès i intens, com així ha sigut; opino. El retrobament, el desig, la follia, l'odi, l'amor, la màgia... Molts sentiments es retroben junts i en poques línies. En les paraules de la Violette, que enceta el retrobament; la Rateta Miquey, que incita al drama;un servidor, que els treu a passejar en barca i l'Anna, que tanca el quadre amb un cop d'efecte impressionant. Per alguna cosa la protagonista es diu Ona, oi?

És que hi ha mirades que maten; ja ho diuen... Sort que jo no us veig.

_______________________

Mirades


Somreia sense adonar-me’n, mentre ens acostàvem al cafè on acostumen a esmorzar cada matí quan estem de vacances. Tenia gana. Vaig buscar una taula amb la mirada però totes eren ocupades. En una d’elles, un home jove havia acabat d’esmorzar i observava els vianants. Els nostres ulls es van trobar i sense deixar-lo obrir la boca ja li havia preguntat si podíem compartir la taula. «I tant que sí!», va respondre. Vaig seure donant-li les gràcies mentre ens somrèiem llargament.


L’Ona no creia el que acabava de veure. No s’havia adonat de la nostra conversa callada i encara es preguntava com era que estàvem seient en aquella taula. El cambrer d’ulls profundament blaus va aparèixer de seguida amb la seva llibreta i la mirada atenta. Vaig dubtar. Els esmorzars d’aquella carta, tan familiar, em ballaven davant dels ulls. Sentia l’esguard divertit de l’home mentre m’esforçava per llegir els plats, però com que no volia posar-me les ulleres em costava veure aquella lletra petita amb els meus ulls hipermetrops. Vaig optar per escollir el mateix de cada dia. Desprès d’haver demanat em vaig girar cap a ell, aparentant indiferència, mentre seguia somrient i em vaig topar amb uns ulls enriolats i un somriure encantadorament... sexy. A la ràdio, Mike Oldfield tocava els primers acords de Get to France...




El cambrer, que ja coneixia els nostres costums, va tornar confessant que no podia servir-me el meu xuxo farcit de crema. «És d’ahir, millor esculli qualsevol altre cosa». Si tot fos tant fàcil de substituir com un xuxo, vaig pensar. «Llavors porti’m un parell de croissants».


Els ulls d’en Quim seguien somrient mentre mirava el llibre que jo havia deixat sobre la taula. «Ara llegeixes Cims Borrascosos?” va preguntar.

Somrient vaig contestar: «No he sabut rés de tu durant aquest hivern». «He estat fora. Quan he vingut, he suposat que et trobaria aqui». L’Ona, enjogassada amb la palleta del cacaolat, anava fent bombolles dins el got tot fent miques la banya del croissant. Vaig fer un glop al cafè amb llet abans de començar amb les preguntes inquisitòries «Tenies ganes de veure’m o ja m’has oblidat?» Somrient sota la barba, em deia que feia dies que esperava trobar-m’hi.


- He jugat a fer de mariner, aquest hivern. Cada dia a un port diferent.

- Que has deixat la feina al diari?

- Que us quedareu tot el mes? Baixaràs a la platja? Al vespre anireu al passeig a buscar el gelat de l’Ona?


Em parlava, em preguntava i seguia mirant-me amb aquells ulls profunds i sincers que feien bloquejar tots el meus sentits. Feia més d’un any de tot plegat i encara aconseguia descontrolar-me.


A la nit, després de sopar, tal com havíem quedat, ens va venir a trobar a la gelateria de l’Ona. Abans, però, vaig haver d’escoltar el seu discurset.


—Tia! Quina barra! Com s’atreveix a tornar-te a dirigir la paraula? —em va escalfar als morros només veure’m— I tu ben tonta de seguir-li el corrent. Ja us he vist aquest matí ben encaramel·lats al cafè d’en Litus.

—No ens has dit res...

—No volia molestar. Era evident que us menjàveu amb les mirades. Si haguessis pogut, te’l tiraves allà damunt la taula mateix. Com al Carter sempre truca dos cops...



—Ha tornat per quedar-se.

—Ja...

—Ho vol tornar a provar.

—Ja. I jo vaig i m’ho crec.

—Vaig ser una estúpida de no arriscar-me aleshores.

—I et creus que ara estaríeu junts?

—Ho he vist als seus ulls...

—Que no ho veus que és un ocell passavolant? Que no vol nius, que és la història de sempre...?


Ell va entrar a la gelateria a mitja conversa. Ens besarem ràpidament. M’agafà de la mà. «Fa una nit preciosa per navegar. Sortim al amb la Menuda


No cal dir que la nit va ser preciosa. Mai un home ha sabut encendre’m d’aquella manera. Tenia unes manes expertes, uns músculs fibrats; un perfil hel·lènic. Em desvestirem parsimoniosament i silenciosa. Tenia tots els pèls eriçats. Els mugrons erèctils. L’entrecuix humit només de desitjar-lo. Em deia paraules obscenes, plenes de desig. Ens vam besar com llops salvatges. Ens vam llepar tots els racons del cos. La lluna nova ens cobria amb un mantell d’humitat salabrosa. El balanceig del llagut acompanyava els seus embats. Jo notava com en trencava per dins. I ell retenia l’instant precís, a voluntat. Em vaig menjar tot el que ell em va oferir. Tenia unes mans expertes. «On has après a estimar així a una dona?» Quan vaig morir-me entre les seves cames vaig plorar. De gust i de velles temences. Potser l’Olga tenia raó. Sóc una bleda. Però alguna cosa em deia que era cert que havia tornat per quedar-se.


—Ens veurem demà al vespre?


Tenia el meu rostre sobre el seu pit nu. Jugava a arrissar-li els pèls.


Va mirar cap el cel estrellat. Després cap la negror d’aquell mar immensa. En aquell gest em van venir els pitjors presagis.


—T’he de dir una cosa...—va començar.


No vaig saber mai què em volia dir. Les paraules pronunciades esdevenen realitat, i no em podia arriscar a que la seva llengua articulés un nou adéu. Amb els ulls tancats vaig segellar-li els llavis amb un altre bes, profund, intens. Però sobretot llarg, molt llarg. Ell el va correspondre, divertit. El típic petó-no-em-diguis-que-te’n-vas. Jo tancava els ulls amb força, em concentrava, mentre els meus llavis xuclaven els seus amb intensitat. Al cap d’uns llargs segons vaig notar que en Quim començava a amoïnar-se, el meu bes ja no el divertia, potser li feia una mica de mal i tot. Va remoure’s, inquiet, mentre els seus braços relliscaven de la meva esquena i es movien cap als pits en un intent d’empènyer-me amunt, de treure’m de sobre seu. Inútilment. Jo m’hi aferrava com si m’hi anés la vida, i realment així era. El que ell no sabia és que la seva vida també estava en joc en aquell petó desesperat. Mentre intentava deslliurar-se de mi, jo premia les parpelles i en la seva negror interior visualitzava Nit Estrellada sobre el Roina una i una altra vegada, com en una sessió obsessiva de diapositives.

Lentament vaig separar els meus llavis dels seus, i vaig obrir els ulls davant les seves ninetes esbatanades de terror. Els meus llavis es van corbar en un somriure. No em va caldre desviar la mirada per saber que navegaríem per sempre en un mar de pintura blava sobre un llagut impressionista.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!