dimarts, 2 de setembre de 2008

HV 4/7: Mirades

"Jo no sóc tonto", com diu el de MediaMarket, el de l'anunci. Sabia que amb aquesta companyia ens sortiria un conte encès i intens, com així ha sigut; opino. El retrobament, el desig, la follia, l'odi, l'amor, la màgia... Molts sentiments es retroben junts i en poques línies. En les paraules de la Violette, que enceta el retrobament; la Rateta Miquey, que incita al drama;un servidor, que els treu a passejar en barca i l'Anna, que tanca el quadre amb un cop d'efecte impressionant. Per alguna cosa la protagonista es diu Ona, oi?

És que hi ha mirades que maten; ja ho diuen... Sort que jo no us veig.

_______________________

Mirades


Somreia sense adonar-me’n, mentre ens acostàvem al cafè on acostumen a esmorzar cada matí quan estem de vacances. Tenia gana. Vaig buscar una taula amb la mirada però totes eren ocupades. En una d’elles, un home jove havia acabat d’esmorzar i observava els vianants. Els nostres ulls es van trobar i sense deixar-lo obrir la boca ja li havia preguntat si podíem compartir la taula. «I tant que sí!», va respondre. Vaig seure donant-li les gràcies mentre ens somrèiem llargament.


L’Ona no creia el que acabava de veure. No s’havia adonat de la nostra conversa callada i encara es preguntava com era que estàvem seient en aquella taula. El cambrer d’ulls profundament blaus va aparèixer de seguida amb la seva llibreta i la mirada atenta. Vaig dubtar. Els esmorzars d’aquella carta, tan familiar, em ballaven davant dels ulls. Sentia l’esguard divertit de l’home mentre m’esforçava per llegir els plats, però com que no volia posar-me les ulleres em costava veure aquella lletra petita amb els meus ulls hipermetrops. Vaig optar per escollir el mateix de cada dia. Desprès d’haver demanat em vaig girar cap a ell, aparentant indiferència, mentre seguia somrient i em vaig topar amb uns ulls enriolats i un somriure encantadorament... sexy. A la ràdio, Mike Oldfield tocava els primers acords de Get to France...




El cambrer, que ja coneixia els nostres costums, va tornar confessant que no podia servir-me el meu xuxo farcit de crema. «És d’ahir, millor esculli qualsevol altre cosa». Si tot fos tant fàcil de substituir com un xuxo, vaig pensar. «Llavors porti’m un parell de croissants».


Els ulls d’en Quim seguien somrient mentre mirava el llibre que jo havia deixat sobre la taula. «Ara llegeixes Cims Borrascosos?” va preguntar.

Somrient vaig contestar: «No he sabut rés de tu durant aquest hivern». «He estat fora. Quan he vingut, he suposat que et trobaria aqui». L’Ona, enjogassada amb la palleta del cacaolat, anava fent bombolles dins el got tot fent miques la banya del croissant. Vaig fer un glop al cafè amb llet abans de començar amb les preguntes inquisitòries «Tenies ganes de veure’m o ja m’has oblidat?» Somrient sota la barba, em deia que feia dies que esperava trobar-m’hi.


- He jugat a fer de mariner, aquest hivern. Cada dia a un port diferent.

- Que has deixat la feina al diari?

- Que us quedareu tot el mes? Baixaràs a la platja? Al vespre anireu al passeig a buscar el gelat de l’Ona?


Em parlava, em preguntava i seguia mirant-me amb aquells ulls profunds i sincers que feien bloquejar tots el meus sentits. Feia més d’un any de tot plegat i encara aconseguia descontrolar-me.


A la nit, després de sopar, tal com havíem quedat, ens va venir a trobar a la gelateria de l’Ona. Abans, però, vaig haver d’escoltar el seu discurset.


—Tia! Quina barra! Com s’atreveix a tornar-te a dirigir la paraula? —em va escalfar als morros només veure’m— I tu ben tonta de seguir-li el corrent. Ja us he vist aquest matí ben encaramel·lats al cafè d’en Litus.

—No ens has dit res...

—No volia molestar. Era evident que us menjàveu amb les mirades. Si haguessis pogut, te’l tiraves allà damunt la taula mateix. Com al Carter sempre truca dos cops...



—Ha tornat per quedar-se.

—Ja...

—Ho vol tornar a provar.

—Ja. I jo vaig i m’ho crec.

—Vaig ser una estúpida de no arriscar-me aleshores.

—I et creus que ara estaríeu junts?

—Ho he vist als seus ulls...

—Que no ho veus que és un ocell passavolant? Que no vol nius, que és la història de sempre...?


Ell va entrar a la gelateria a mitja conversa. Ens besarem ràpidament. M’agafà de la mà. «Fa una nit preciosa per navegar. Sortim al amb la Menuda


No cal dir que la nit va ser preciosa. Mai un home ha sabut encendre’m d’aquella manera. Tenia unes manes expertes, uns músculs fibrats; un perfil hel·lènic. Em desvestirem parsimoniosament i silenciosa. Tenia tots els pèls eriçats. Els mugrons erèctils. L’entrecuix humit només de desitjar-lo. Em deia paraules obscenes, plenes de desig. Ens vam besar com llops salvatges. Ens vam llepar tots els racons del cos. La lluna nova ens cobria amb un mantell d’humitat salabrosa. El balanceig del llagut acompanyava els seus embats. Jo notava com en trencava per dins. I ell retenia l’instant precís, a voluntat. Em vaig menjar tot el que ell em va oferir. Tenia unes mans expertes. «On has après a estimar així a una dona?» Quan vaig morir-me entre les seves cames vaig plorar. De gust i de velles temences. Potser l’Olga tenia raó. Sóc una bleda. Però alguna cosa em deia que era cert que havia tornat per quedar-se.


—Ens veurem demà al vespre?


Tenia el meu rostre sobre el seu pit nu. Jugava a arrissar-li els pèls.


Va mirar cap el cel estrellat. Després cap la negror d’aquell mar immensa. En aquell gest em van venir els pitjors presagis.


—T’he de dir una cosa...—va començar.


No vaig saber mai què em volia dir. Les paraules pronunciades esdevenen realitat, i no em podia arriscar a que la seva llengua articulés un nou adéu. Amb els ulls tancats vaig segellar-li els llavis amb un altre bes, profund, intens. Però sobretot llarg, molt llarg. Ell el va correspondre, divertit. El típic petó-no-em-diguis-que-te’n-vas. Jo tancava els ulls amb força, em concentrava, mentre els meus llavis xuclaven els seus amb intensitat. Al cap d’uns llargs segons vaig notar que en Quim començava a amoïnar-se, el meu bes ja no el divertia, potser li feia una mica de mal i tot. Va remoure’s, inquiet, mentre els seus braços relliscaven de la meva esquena i es movien cap als pits en un intent d’empènyer-me amunt, de treure’m de sobre seu. Inútilment. Jo m’hi aferrava com si m’hi anés la vida, i realment així era. El que ell no sabia és que la seva vida també estava en joc en aquell petó desesperat. Mentre intentava deslliurar-se de mi, jo premia les parpelles i en la seva negror interior visualitzava Nit Estrellada sobre el Roina una i una altra vegada, com en una sessió obsessiva de diapositives.

Lentament vaig separar els meus llavis dels seus, i vaig obrir els ulls davant les seves ninetes esbatanades de terror. Els meus llavis es van corbar en un somriure. No em va caldre desviar la mirada per saber que navegaríem per sempre en un mar de pintura blava sobre un llagut impressionista.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

4 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

el cartero siempre llama dos veces quin vici, l'escena mes torrida del últims temps, be no em desvio, la trama perfecta i l'història genial felicitats a tots

Laura ha dit...

La lloba amb pell de be. Molt bo, enhorabona!

Carme ha dit...

Sí, sí, inesperada la lloba!

Caudellunes ha dit...

M'ha agradat molt! "Una sessió obsessiva de diapòsitives"!!!! Que bo! Felicitats a totes i tot!

Cau