dimecres, 9 de juny de 2010

HV 7 /1: El caçador d'instants

Comença la Setena Tongada de les Històries veïnals. El relat l'han fet en Gabriel, la Carme, l'Òscar i Srta. Tiquismiquis. Els quatre indrets van succeint-se en un futur on copsar les imatges, els instants, semblen prohibits. Per això cal salvar-los. I l'amor com a nexe. Com? Llegiu-ho.

_________________________ 
 

El caçador d’instants

«Contempla l’horitzó com mai ho havia fet. Potser aquest serà el primer instant que haurà de caçar un instant per completar la col·lecció. Allà on el cel i el mar Egeu sembla que es trobin hi ha Sunion. Vol captar per un moment la màgia de la posta de sol i pensar si tot plegat té sentit.

El temple de Poseidó (o Neptú pels romans) s’omple de turistes encuriosits, que, extasiats pel moment, contemplen el que resta dempeus d’aquella meravella d’edifici. Tot sembla seguir els cànons habituals de qualsevol visita turística.»

Aquest podria ser el text de qualsevol quadern de viatge. Però embolcallats per la màgia de Sunion hi ha quelcom que no és normal.

Any 2020. Després de la greu crisi que va portar molts països a la ruïna, les principals potències mundials van decidir crear un govern global per salvar-lo del crash econòmic. Tothom va veure amb bons ulls aquella idea però ningú va adonar-se que rere el fals pretext de salvar les economies mundials s’amagava una tèrbola trama per controlar-lo. Els rics cada cop eren més rics; els pobres, més pobres. Poder visitar indrets idíl·lics com Sunion només estava a l’abast de la gent amb pasta. Els principals atractius turístics del món, amb l’excusa de salvaguardar-los per manca de conservació, s’havien convertit en parcs privats. Un nou totalitarisme envaïa la segona dècada del nou mil·lenni. La Xarxa, aquell espai de llibertat, i els seus blogs, icones del pensament lliure, havien estat prohibits. Fer fotografies a monuments, descarregar-se música, fruir de la Cultura, era només en mans de quatre privilegiats. Ara es pagava per tot i el Capitalisme salvatge ja no tenia fi.

Però no tothom estava disposat a acceptar aquelles noves mesures i creien que l’Art, la Cultura i els Monuments havien d’estar a l’abast de tothom. La líder d’aquesta línia de pensament era la pintora Rosanna Prats. Des que li van tancar el blog “La col·leccionista d’instants”, havia creat una xarxa mundial de gent que s’encarregava —de forma il·legal— de fotografiar tot allò que el Nou Totalitarisme havia prohibit. Per seguretat tots els membres tenien un nom en clau. Ara qui estava a Sunion era en “Hunter”. Va decidir treure la seva càmera i fer fotos al vell temple grec. Va aconseguir caçar l’instant meravellós en el qual el sol del capvespre cobreix les velles ruïnes. Però l’instant va durar poc.

Uns estranys guardaespatlles el van localitzar i el nostre fotògraf caçainstants va fugir fins arribar a l’esplanada on hi havia els microbusos de luxe esperant els seus clients. Quan un d’aquests estava apunt d’arrencar, va aconseguir pujar-hi. Havia aconseguit escapar un altre cop.

Va seure rere de tot. De tant córrer li costava respirar… De sobte algú se li va dirigir:

Hunter? —va fer la veu.
—Ens coneixem? —va dir, sorprès— Qui ets? Com saps el meu nom?
I mentre l’apuntava amb un petit revòlver a l’esquena i amb una altre mà li prenia la càmera, el nouvingut li va dir: “He vingut a ajudar-te”.

En Hunter, encara no havia recuperat l’alè que ja tornava a respirar dificultosament.

—Sóc Mole, tu no em coneixes, però jo sí —va dir-li—. La meva missió és recollir les fotografies, perquè no te les trobin si t’enxampen. A tu t’han vist la cara els guardaespatlles, però a mi no. Aquí no hi són. He viscut l’instant abans que tu, abans que ningú pogués veure res de sospitós. L’instant el cacem i col·leccionem a través de la teva fotografia. I de les meves paraules.

—Ets la col·leccionista? On es guarden aquestes fotografies?
—Tots ho som ara, de col·leccionistes! És millor que no ho sàpigues, on són. Vam aconseguir amagar-los. No ens van poder prendre més d’un miler de USB i són prou petits per tenir-los a lloc segur. Hem hagut de canviar els blogs, per arxius amagats.
—Jo també tenia un blog, de fotografies, precisament. Estem incomunicats, ara.
— Ho sé, el coneixia. Eren unes fotografies precioses.
—Ens tornarem a veure? M’agradaria.
—Coincidirem en un altre viatge. A l’Índia. D’aquí dos mesos ens trobarem a Jaipur, per poder guardar la meravella rosa de les mil finestres, el Palau dels Vents. Tu tindràs instruccions precises de l’horari, per a poder repetir la jugada d’avui.
—M’alegrarà veure’t altre cop, però millor si no m’apuntes amb la pistola...
—M’hauries donat la càmera, si no? 

En Hunter havia muntat un parell d’anys abans una mena de societat secreta, un club privat, amb l’objectiu d’agrupar caçadors d’instants. Es trobaven de tant en tant per traçar estratègies de viatges i per buscar mecenes que els poguessin donar un cop de mà en totes les despeses. Per sort, hi havia rics que anys enrere també havien tingut un blog i no estaven gens d’acord amb la seva prohibició. Pel fet d’estar a la franja alta de la nova societat no podien mostrar el seu descontentament públicament, però utilitzaven clubs secrets com el del Hunter, per subvencionar-los els viatges i, d’aquesta manera, poder mantenir la consciència una mica més tranquil·la.

El següent viatge programat era al Perú, al majestuós Machu Pichu. En Hunter havia estat l’escollit d’entre tots els membres del club per a la missió. Tenia moltes ganes de tornar a sentir l’emoció de no ser enxampat, volia notar l’adrenalina escampant-se pel seu cos mentre corria i s’amagava d’aquells maleïts guardaespatlles. Però, per damunt de tot, el que més desitjava era retrobar-se amb la Mole. Només l’havia vist un parell de cops abans, però estava convençut que se n’estava enamorant. Potser ella era l’escollida per ocupar el lloc que va deixar la Gladys després de la seva mort al Palau dels Vents mentre escapava dels guardaespatlles. Des d’aquell dia la seva causa poètica s’havia convertit en una mena de venjança contra els rics. Fer fotografies furtives ja no era una diversió, era una guerra.

En Hunter repassa mentalment les instruccions rebudes al cafè d’un aeroport europeu. Mira el bitllet i el passaport, de manera furtiva, arriscant-se a caure en paranys parats pels enemics de la causa. Falten menys d’un quart per la trobada indicada. El darrer cop va anar d’un pel que l’enxampen.

Torna a ser a l’Àfrica. Aquest cop és a Mali, el seu pensament es perd recordant el primer cop que va arribar a Tombuctú. I el petit desastre professional, que va ocasionar aquell petit affaire amb una alumna, per a la brillant carrera d’arqueòleg. Sort que llavors ja li agradava la fotografia i el hobby va esdevenir professió remunerada. Ara però, havia de passar desapercebut.

Mira el rellotge i s’impacienta. No veu senyals del contacte. Tot i que no sap qui és, ha après a reconèixer els indicis pels moviments corporals dels altres.

Nota un lleu perfum de dona, es gira i la seva mirada s’enfonsa en els ulls brillants de la Mole. No pot evitar el somriure i una lleugera escletxa en el seu autocontrol. El món, com sempre que la veu, s’atura. Sap que és arriscat barrejar les missions amb ella, però mai s’havia atrevit a manifestar els seus dubtes. Ella el saluda freda i distant, de reüll veu com s’acosten els maleïts guardaspatlles vestits de negre i amb ulleres fosques, alguna cosa similar a una alarma comença a sonar a dins el seu cap, moviments ràpids... un cop al cap...

TITIT, TITIT, TITIT, TITIT, TITIT, TITIT, TITIT...

En Hunter es desperta, suat,... On està? Quina hora és? Que se n’ha fet de la Mole? Es desvetlla a poc a poc, mentre el seu cervell procura reconèixer les quatre parets, anodines d’un hotel qualsevol, d’una ciutat qualsevol. Mira el rellotge: les set del matí. Veu una agenda, la maleta mig feta i el vestit d’executiu penjat de la perxa. Un somni, tot ha estat un somni! El jet lag, la soledat i el whisky tornen a fer de les seves, en Hunter pensa que ha de deixar aquest feina que el duu de punta a punta de món com assessor empresarial i li trasbalsa les hores de descans.

Es dutxa i es disposa a deixar l’hotel, mes centrat. Després de l’esmorzar i mirar l’agenda. El recepcionista el crida.

—Monsieur Hunter, una nota per vostè.
—Gràcies.— En Hunter llegeix la nota i queda paralitzat.

 “Ens veurem a Le Café Marly, a les 17 h.
No em fallis.
Atentament,
Mole.”

@ Gabriel, Carme, l'Oscar i Srta. Tiquismiquis (juny 2010)

14 comentaris:

Albanta ha dit...

Que nivellasso el primer!!!
Bé ja van arribant...
Felicitats als quatre, sou un equip molt bó!
però esperem a veure els que queden....

Gabriel ha dit...

Felicitats company, companyes! M'ha agradat molt com ha quedat la història!

Moltes Gràcies Albanta pel comentari.
Eii, també tinc moltes ganes de llegir la resta d'històries...

Carme ha dit...

Gràcies, Gabriel! I felicitats de part meva també per a tots.
va començar bé... i acaba amb aquesta llum de misteri que m'agrada.
Ha estat un plaer compartir la història amb vosaltres. Una escala molt acollidora.

Una abraçada!

Arare ha dit...

ual-laaaaaaaa, felicitaaaaaaaaatssss!!!!

Robertinhos ha dit...

fELICITATS pel primer relat!

Joana ha dit...

Sembla una novel.la de veritat :)
Felicitats!!!!

Cris (V/N) ha dit...

Molt bo, boníssim!!! Felicitats a tots 4, una feina molt ben feta :)

Té la mà Maria - Reus ha dit...

Comencen molt forts, el llistó està alt, molt alt

felicitats als quatre !!

La Meva Perdició ha dit...

Espionatge, futurisme, acció, règims totalitaris, la resistència, trobades apassionades, no hi falta de res!
Bon relat! Perfecte el final, una historia tan bona no podia ser només un somni! Felicitats als 4 veïns de replà! ^_^

Srta. Tiquismiquis ha dit...

Gràcies al companys d'escala per deixar-me una peça tant fina d'acabar i també gràcies a la resta per els comentaris. Hi ha ganes de veure el fruit de les altres escales!

khalina ha dit...

Us ha quedat molt bé. Quin nivell!

Oscar ha dit...

Gràcies veïns!

Ha estat un plaer compartir imaginació amb vosaltres.

Eli ha dit...

Moltes Felicitats veïns!!
:-D

viu i llegeix ha dit...

Un futur sense blogs? això si que és un malson!!

bona història, felicitats!