dissabte, 19 de juny de 2010

HV 7/4: Somnis de paper

Seguim amb més relats. Realment donen molt de si quatre indrets geogràfics. Veig que a tots ens va la vena amorosa. Aquí, els quatre veïns i veïnes de l'escala mesclem viatges, desigs, mirades, ... i un relat dins el relat. Un curiositat: hem posat el mateix nom al noste protagonista  que el de la història anterior (Roger). Coincidències veïnals! Els artífexs? En Puji, l'Arare, el veidedalt (un servidor) i la Clara, que s'estrena en això de les HV.
__________________________

Somnis de paper

La ruta transsahariana estava molt transitada en aquella època de l’any. Durant tot el trajecte havia compartit ruta amb mercaders berebers. Anaven amb els camells carregats de pells, llana i herbes medicinals. S’havia creuat amb comerciants ghanesos, dirigint caravanes d’homes negres carregats fins a dalt d’or, ivori i pedres precioses, que ignoraven que ells mateixos formaven part de la mercaderia.

La seva cara, que s’havia enfosquit amb el sol del desert, i el turbant berber, que havia comprat a Ouarzazate, havien camuflat el seu origen europeu durant el llarg viatge; però ara, alliberat de les vestidures, la seva pell nua i clara contrastava entre les cames brunes de la Fàtima, la filla petita del rei Musa, senyor de Tombuctú.

El rei li va oferir un ramat de trenta camells a canvi de les joies robades un any abans a Nahmanides, rabí de Girona. Just acabat de tancar el tracte, la Fàtima el va arrossegar d’amagat a la seva tenda privada, on, completament nua excepte pel vel que li cobria la cara, li va fer l’amor salvatgement entre coixins de seda xinesa.

Amb la Fàtima reposant sobre el seu pit, i les pessigolles de l’orgasme encara recorrent-li el sexe, va començar a planificar el següent moviment. Girona, Tortosa, Algesires, Tetuan, Ouarzazate i Tombuctú. Ara oferiria els camells a algun negociant que tornés cap al nord, i depenent de la mercaderia obtinguda decidiria el seu proper destí.
*  *  *
Mentre contempla la posta de sol, Damaris pensa en ell mentre acaricia aquell retall de roba blava,únic testimoni de la seva diminuta, ínfima història d’un amor absurd, insòlit, impossible, potser somiat.

A Ouarzazate ella li va voler comprar un turbant d’un blau tan viu com el color del cel que veu cada matí a Cap Súnion, a casa seva, tan a prop del temple; zona turística, sí, però privilegiada...ella volia un turbant i ell, fixant la negror dels seus ulls en la pal·lidesa verdosa dels d’ella, li digué:



—Te’l regalo.
—Per què?
—Quina importància pot tenir aquest regal, quan en els ulls que tens davant s’hi reflecteixen espurnes de sol i de mar i tots els poders de Posidó? Com et dius
—Damaris. Però, com pots dir-me totes aquestes coses si no saps qui sóc ni d’on vinc?
—Dona casada. Et preferiria lliure – digué.
—Com saps el significat del meu nom?
—Sé moltes coses, jo. He viatjat per molts països, porto molts més anys dels que et podries pensar, donant voltes pel món. Saps? Res no és el que sembla, noia grega.

Durant els dos dies que va romandre a Ouarzazate, visitant khasbes amb el seu marit, no va poder resistir la temptació de tornar a veure aquell home que li havia endevinat procedència, passat, present i el significat del seu nom. Remogué cel i terra, preguntà als habitants de la zona, entrà en mercats i botigues, en cases particulars. Se l’havia empassat la terra. Tornà a la seva Grècia natal, però no el pogué oblidar. Ni tampoc el tatuatge que duia al seu braç, amb un nom de dona: Fàtima. Encara n’està gelosa.


*  *  *

—Què escrius? Qui és aquesta Fàtima? —l’Amaru s’havia aixecat del llit i, venint pel darrera, sense que ell s’adonés, l’encerclava el coll i mirava els fulls que tenia al davant, damunt la taula, per sobre el seu cap. En Roger notava els mugrons turgents, els pits molsuts, prement-li l’esquena.
—M’has espantat! Dormies, no et volia despertar...—i li va dir mentre li feia un petó tendre als llavis.
—Fa estona que et veig traginar amb els papers...Torna al llit —i mentre li ho deia, l’estirava del braç i es deixava caure enrere, sobre el matalàs.
—Ah, si? Què em faràs?
—El que vulguis... —i mentre li ho deia, li oferia el sexe obert, refulgent, sobre un pell d’un morè oliva, voluptuós. No ho podia negar. El seu cos li encenia l’ànima. I aquells ulls el tenien encegat.
—No sé si és millor que acabi aquest conte o venir a fer de conillet d’índies....

Ella va riure.
—Em tens por? Deixa la Fàtima aquesta i veuràs el que et sap fer una dona quetxua amb nom de serp
—Amaru, el teu nom és tot un presagi. Podria escriure sobre tu i no em cansaria... —li digué mentre l’observa des de la cadira amb el bolígraf a la mà. Podria fer que en el conte coneguessis aquesta Fàtima, allà a Grècia.
—Sou rars els escriptors...Mentiu dolçament. I la gent creu les vostres històries—i va afegir— Què diries de mi?
—Necessitaria una vida sencera per descriure’t...
—Veus? Mentider! A quantes els has dit això?
—A moltes. Massa. Però amb tu és cert...
—Sí, sí... Ja em van dir a l’agència que vigilés amb tu. Tens mala fama, ho saps?
—I tot i així, vas ser tu qui va venir a buscar-me..,
—A les dones ens agradeu una mica dolents i una mica nens. Com tu.

Amaru era una guia turística peruana, de Cuzco, però de pares caribenys. S’havien conegut a través de la revista de viatges on ell treballava. Ella havia de ser el seu contacte durant aquelles dues setmanes al Perú, on en Roger havia de fer un article sobre les restes arqueològiques inques dels Andes. Alhora, volia aprofitar per enllestir un llibre de relats d’històries d’amor a diferits indrets del món.
La darrera nit havia estat una còpia de les deu anteriors. Des que s’havien creuat les mirades va tenir la certesa que havien de fondre’s sota els llençols. A la tercera nit, ja ho havien aconseguit. Ara, després de quinze dies viatjant per la regió, ell havia de partir amb una nou encàrrec a l’altra punta de món. A punt de néixer el nou dia, cremaven la darrera nit d’amor des de l’hotel luxós que era a tocar de les runes del que havia estat la darrera morada de l’imperi inca.

—Tenim tres hores abans que agafis el tren de Cuzco. Deixa’m un record teu....—va fer ella, mentre li baixava els calçotets i apropava els llavis al seu sexe enravenat.

Ell ho tenia clar.

—Vine amb mi
—On?
—Vaig a l’Índia...a Jaipur.
*  *  *

Centenars de finestres per obrir. Desenes de cors trencats i apedaçats en els anys de vida viatgera de punta a punta del planeta. Ara, al rovell de l'ou rajasthaní, la roja Jaipur, somniava en obrir la finestra encertada. La definitiva?

La princesa l'esperava vint minuts més tard al final del passadís de la sala de les dones del Hawa Mahal. La sala d'esbarjo d'aquell palau dels vents folrat de finestres. Eren com ulls des d'on es podia contemplar la ciutat, sempre sota l'insuportable brunzit dels carrers. Però sabia que ningú els veuria a ells... com passava amb les princeses d'abans.




En Roger es va tapar les espatlles i part dels braços amb el turbant blau que a l'Índia s'esqueia perfectament amb els brillants colors dels vestits de les dones. Semblava que volia amagar alguna cosa, potser un tatuatge amb el record d'algun amor del passat que encara causava calfreds a la boca de l'estómac... I va recordar el verd profund d'aquells ulls. Amb un gest decidit va tancar la porteta de la finestra i es va dirigir amb pas ferm cap el lloc de la cita...

Compte enrere i més dubtes. Potser havia de girar cua i fugir d'aquella fortalesa. Ell va vacil·lar. Els noms de les altres passaven fugaçment pel seu cap, confosos, estranys... i quedaven pocs minuts.

Però el record d'un perfum conegut el va tornar al lloc i hora de la trobada. Va seguir caminant, no gaire, els passos suficients que l'aproparen cap a la sala d'esbarjo.

Allà era ella. Observava Jaipur amb la seva mirada inoblidable per una d'aquelles finestretes. La llum del capvespre reflectia el color vermellós de les parets del palau del vent al rostre quasi bru de la princesa peruana.. Ella es va girar i li va travessar l'ànima amb el punyal dels ulls. La seva boca molsuda el convidava a un desig insuportable...

En Roger va fer el darrer glop a la tassa de te que tenia sobre l'escriptori. Cansat, després de tantes hores davant la pantalla, va posar punt i final a la jornada de feina. Calia anar a dormir.

Una veu femenina el va cridar des de la cambra:

—Vens, amor? Ja és hora...

A Girona els hiverns són freds i humits.

@Puji, Arare, El veí de dalt, Clara (juny 2010)

6 comentaris:

La Meva Perdició ha dit...

Bona historia d'amor i aventures, dins d'altres histories, i la figura de l'escriptor i les seves fantasies estenent les seves ales per sobre. Felicitats als veïns d'aquest replà pel seu relat. ^_^

Carme ha dit...

Felicitats veins! Una nova història ben interessant.

Robertinhos ha dit...

Bona historia, fins i tot no es nota que el Veí hagi format part del grup!

Felicitats cracks...per cert, algú li interessa una oferta de telefonia mòbil que tinc?

Albanta ha dit...

Una bella i exòtica història.
Felicitats als 4 magnífics!!!

viu i llegeix ha dit...

uau, m'hi he quedat ben enganxada. Quatre plomes de luxe lligades amb delicadesa

Srta. Tiquismiquis ha dit...

molt bonica