dilluns, 28 de juny de 2010

HV 7/6: Nous horitzons

Cada cop els veïns em sorpreneu més. Una nova volta de cargol a les HV. Com donen de sí quatre indrets a quatre punts allunyats del planeta! Aquesta és la història d’una passió sobtada i d’una superació personal forjada en paisatges d’insomni. Ja se sap que la sorpresa pot sorgir en qualsevol moment… fins i tot menjant un iogurt! Un consell: agafeu-ne un, obriu-lo i aneu-lo assaborint al mateix temps que aneu entrant en la història d’aquest espadatxí del segle XXI. Un relat que és un plaer pels sentits, resolt amb la destresa d’uns mestres d’esgrima de les lletres veïnals: en Vullunfestuc, La Rateta Miquey, La meva perdició i Zel . Em trec el barret.
______________________________

Nous horitzons

He tingut una vida llarga i plena d'aventures digne dels rodamons del segle XIX. Podria emplenar pàgines i pàgines amb les coses que he vist, la majoria no se les creuria ningú. Podria emplenar encara més planes amb les coses que he fet, i la gent pensaria que exagero. Però ha sigut així.

I tot va començar el 2 de maig del 2010. Aquell dia era com qualsevol altre. No recordo res d'especial, només que a les 6, quan sortia de la feina, va ploure. Vaig arribar a casa xop i cansat. Després de dutxar-me per recuperar la temperatura, vaig berenar un iogurt grec amb galetes mentre mirava un programa documental a la televisió.
Tenia jo aquell iogurt amb el temple del Cap Súnion dibuixat a les mans quan vaig prendre una decisió. Volia fer classes d'esgrima. De fet, en aquell moment vaig fer uns petits moviments amb la cullereta del iogurt que volien imitar un atac amb l'espasa. Mai a la vida havia tingut res tant clar, volia ser el millor espadatxí de la història. No sabia l'edat ideal dels lluitadors d'esgrima, tot i que suposava que ja començava tard, ni tant sols coneixia un mestre del florí perquè me n'ensenyés, així que havia de posar fil a l'agulla. Vaig tirar l’envàs del iogurt a les escombraries, vaig cordar-me la jaqueta i vaig sortir al carrer a la recerca del meu nou somni; l'esgrima. Qui hauria dit, que aquella decisió em duria fins aquí.

I el pitjor és que, de tot això, no en trauria res de bo. La Irina ja m'ho va dir quan ens vam acomiadar a l'aeroport. Entenia el meu sobtat interès per l'esgrima, que volgués estar catxes, que fes esport…, però de cap de les maneres podia —ni volia— entendre que superés les meves pors fent d'espadatxí. Espadatxí??? I que vols! Això em va doldre.
I ja em veieu dalt d’un taxi 4x4 observant la línia de l'horitzó i tan sols es veia el color ocre envoltant-me per tot. Al lluny podia distingir les cases altes fetes d'adob (suposo) que podem anomenar gratacels del desert. Són les que m'avisaven que estavem arribant a Tombuctú. Tenia por? No. No pas. No sé com trobaria en Taubha; però sabia que era aquí.
Vaig pagar el taxi que havia llogat a Bamako, i em vaig assegurar que duia el bracamante ben col•locat al cinturó. Em vaig apartar abans que el camell decidís seure's en l'espai que jo ocupavva. El trànsit per aquestes latituds és difícil per a un home de ciutat com jo. M'havien dit que busqués en Taubha, al Café Noir, que ell em podia iniciar en el món dels mensur . Dubtava si arribararia a temps abans no marxés a difondre el seu coneixement a d'altres bandes del món, de si sabria suportar el dolor de les ferides, de si estava fent bé perdent el cap per una cosa que no coneixia. Però des que vaig sentir la paraula Mensur aquell 2 de maig que no havia fet res del dret.

Per sort, el vaig trobar. I desprès d'ell vingueren molts altres grans mestres, que m'obriren les portes de coneixements secrets de l'art de l'esgrima en totes les seves vessants. Han passat deu anys, la major part d'ells, dins de coves a la serralada de Sulaiman, on vaig rebre ensenyaments dels mujahidíns islàmics. Un matinada, resant cara La Meca, vaig tenir una revelació. El passat va tornar a mi, en va toranr a mostrar aquell l'home intranscendent, que emprenia una nova vida gràcies a un iogurt.

Vaig desfer-me de tots els meus lligams, tot i que no va ser fàcil. I vaig començar a vagar pel món, viatjant de pobra manera, conservant el meu estimat bracamante com a única possessió, i el meu amor per Al•là que ja no em va abandonar. Vaig pidolar per pobles i ciutats un rosegó de pa a canvi de les meves exhibicions amb l'espasa. Vaig esdevenir un “derviche” mendicant, per donar les almoines a gent més pobre i aprendre humilitat.

Buscava un nou sentit a la meva vida i pensava que mai el trobaria fins que vaig sentir a parlar dels kshatriya, casta guerrera dels Rajputs, mítics i reverenciats guerrers que havien viscut a l'Índia i al Rajasthan. Si volia trobar els descendents d'aquests homes, em van dir, tenia que arribar fins el magnific “Palau dels Vents”, el Hawa Mahal, el palau vermell amb forma de paó, i desxifrar els secrets de les seves 953 finestres.

Qui m’havia de dir, que justament aquell palau seria la fi i el principi d’una vida ara sí, plenament nova.
Les 953 finestres em van dur a la misèria més absoluta. Recordeu? Em vaig haver de desfer de tot el que tenia abans d’arribar-hi, i en ser allà al davant, només amb l’inseparable coltell em vaig adonar que potser, només potser, hauria d’haver servat alguna altra cosa.
Digue-me babau, digueu-me il•lús. Però per molt d’amor que un tingui a Al•là, d’això sol no es viu. Mendicar per menjar, xixó com un porc, amb un color de pell indefinit, allò que realment cridava l’atenció era el refotut bracamante. A veure a qui feu creure que un objecte com aquell és realment teu i de ningú més!

Amb l’arma ben ajustada al cinyell, admirava jo la meravellosa façana quan, en un tres i no res, tenia mig regiment de polícia regirant-me de dalt a baix. El meu tresor preuat va desaparéixer confiscat per raons de seguretat. Considerant que no són bones èpoques per anar armat, ara recordo els dies de presó com un malson. Tot té un preu, i aquest va ser el de la meva bogeria. 

Ni somiar de contactar amb l’ambaixada. Prou que vaig recordar els advertiments de la Irina, massa tard, com és costum en mi.
La sort, per donar-li un nom, em va arribar amb la visita d’un diplomàtic peruà. Era allà per tractar d’intercanvis de presos polítics. L’home em deia el que volia, suposo que traduint el que l’interessava. Per si de cas vaig dir a tot que sí. Que ningú em faci explicar com vaig trobar-me dalt d’un avió en direcció a l’Amèrica del Sud. Ara que ho penso, el més refotudament graciós fou quan em van dur un iogurt amb una mitja rialla sorneguera, abans de sortir de la garjola...

I aquí em teniu, treballant de guia de camins inques al Machu Pichu (només cali mirar-me els peus per entendre que de caminar en tinc tota una llicenciatura!). No és pas de gust, però. És el preu que pago per la meva llibertat. 

Ara, de nit, he trobat un espai de silenci. Enyoro la vida que duia, i ja no recordo l’esgrima. Tinc d’altres cabòries, quan al matí, només de sortir el sol, veig les ombres misterioses de les pedres. Hi ha èpoques de l’any que espero els colonitzadors espanyols, d’altres imagino lligams amb móns llunyans en l’espai i el temps. La història i les llegendes poden amb mi...i sinó, de debó penseu que hauria acabat així allò que va començar amb una cullereta?

Cal que us expliqui que és l’azimuth? El cert és que encara hi ha llocs on la vida pot ser meravellosa. I sí, començaré a escriure el meu llibre. Tinc temps. Tinc un escenari. Tinc vivències enmagatzemades. I, el millor, és que hi ha misteri. Perquè encara ara, fent comptes, no entenc com puc haver voltat mig món sense un trist euro a la butxaca.

© Vullunfestuc, La Rateta Miquey, La meva perdició i Zel (juny 2010)

8 comentaris:

Carme ha dit...

Boníssim relat! Ara, que ems esmbla que a partir d'ara vigilaré amb els iogurts.. npo fos cas que em trobés en aquests embolics. :) Jo també em trec el barret, com el veí!

viu i llegeix ha dit...

si, si , jo també vigilaré amb els iogurts, sembla que si et descuides et capgiren la vida.

relat ben lligat, felicitats veins

La Meva Perdició ha dit...

Ha sigut fantàstic participar amb vosaltres en quest relat conjunt. Felicitats a Zel pel desenvolupament del final (no ho tenies gens fàcil). ^_^ Una abraçada.

La RaTeta Miquey ha dit...

Ostres!!! que xulo ha quedat!!! una abraçada a tots!!

vullunfestuc ha dit...

Ha quedat fantàstic! I és ben veritat que en Zel no ho tenia fàcil, però està molt ben lligada.

Un plaer jugar amb vosaltres!

sànset i utnoa ha dit...

Molt bo!

I mai imaginaria que un iogurt provoqués tot això. Per què no ho inclouen als anvasos???

*Sànset*

Srta. Tiquismiquis ha dit...

Molt guapu! si realment és rodó. Esteu fets uns "fieras" literaris.

zel ha dit...

Jo com a veïna, la verita, no sabia com empescar-me un final de tantes voltes al món...sort que tots la resta de la meva escala em van fer una bufadeta d'inspiració!

Gràcies a tots, era difícil estar a l'alçada d'uns bocins tan ben trenats!