dimarts, 29 de juny de 2010

HV 7/7: El preu dels diners

Som esclaus dels propis desigs? Dels nostres somnis? Hi ha una manera d'escapolir-se o de dir no als esclavatges? Als literaris i als de l'ànima? Com passem de ser espectadors a víctimes? En fi, ja ho entendreu si llegiu el relat que han bastit en Josep Braut, l'Albanta, el Mossèn i la Filadora.

_______________________________
El preu dels diners



«Ella havia arribat al Hawa Mahal feia quinze anys. Aleshores en devia tenir entre cinc i set; no més. Mai no li ho havien dit i mai no ho havia preguntat. L'enviat del maharajà l'havia comprada als seus pares per un sac ple de rupies. No era l'única. Amb ella havien comprat unes vint nenes més, totes elles formaven part del regal del maharajà al seu fill que llavors iniciava la pubertat.

Els primers temps van ser de gran joia: menjar, joguines, vestits,...; tot allò que s'explicava als pobles, tot allò que havien imaginat. Però a mida que passaven els anys s'adonava que allí on era, no era un palau sinó una presó; una gàbia d'on tan sols sortiria per anar a la cambra del seu senyor o a la tomba.

En aquell temps el maharajà morí i el seu senyor heretà el regne i el tron. Les concubines de l'antic maharajà foren expulsades de l'harem, tret de la mare del nou monarca que fou, a partir d'aquell moment, la mestressa.

Ella, aliena en aquests canvis, passava el dia mirant abstreta el carrer des de les finestres del palau. Va ser així que no s'assabentà de la visita del maharajà qui, enfurismat per aquella falta de respecte ordenà que fos venuda com esclava. I així va ser com va caure en mans d’aquell mercader d’esclaus, d’origen àrab.

L’àrab parlava sempre d’un país que ella no sabia pronunciar. Només sabia que estava lluny, molt lluny; més enllà de les muntanyes. Un país d’illes i runes, un país on embarcarien cap a la ciutat sagrada. «Això, si no us venc abans.», els deia.

Al vaixell dormien amuntegats entre saques de mercaderies i parament de la nau; entre barrils de licors i contenidors d’arròs i espècies aromàtiques. Dins la bodega, l’aire era quasi irrespirable, però no deixaven als esclaus sortir a la coberta.

Vint noies d’uns 7 a 20 anys, i uns altres tants nois de la mateixa edat componien la mercaderia. Un d’ells, la intrigava. Sempre tenia aquells ulls negres, grans i dolços, fixos en ella. I amb tot, mai li havia dirigit ni una paraula.

Algú va dir que havien arribat a Cap Súnion, a la costa grega; just quan el sol començava a pujar per l’horitzó. Un espectacle fascinant de llums i reflexos daurats se’ls oferia al davant, que entreveien entre les escletxes de la coberta.

Era el fi del viatge. Segurament tornaria a ser venuda com a esclava. I també seria l’ultima vegada que veuria al noi d’ulls grans. Allò li produïa molt més desassossec que no pas pensar en mans de qui aniria a parar.

El mercat de la ciutat era immens, i ja a aquelles hores del matí incipient bullia de gent i mercaderies. L’àrab els va dur fins a un lloc, mig amagat entre les runes d’un edifici, on ja hi havia altres grups d’esclaus de diverses procedències i quatre homes ricament vestits i d’aspecte pusil·lànime. La subhasta va començar en arribar-hi ells.

Van ser venuts en el mateix lot i encadenats l’un al costat de l’altre. Per primera vegada va sentir la seva veu xiuxiuejant-li a cau d’orella: Cuidaré de tu, no deixaré que ningú et faci mal. Va respirar fons, alleujada,...»

De sobte, un so melòdic activava un altre dels meus sentits i m’alliberava d’un estat hipnòtic produït per la lectura d’aquella interessantíssima novel·la. Era el moment de fer el gran esforç i empassar-me d’un sol glop tot un còctel de pastilles que hagués desitjat el mateix  Mr. Hyde.

Uns segons després, ja notava els efectes. Tremolor a les extremitats, sequedat de boca, incontinència urinària,... Em preguntava perquè no deixava d’una vegada de fer de conillet d’índies per aquella poderosa multinacional farmacèutica i evidentment, aquest dubte m’ho aclaria quan mirava el xec que rebia cada setmana amb una gran quantitat de zeros. Mai un número havia estat tan bonic.

Un cop feta la feina podia retornar a la novel·la, però curiosament just al costat del llibre hi havia un fulletó mig arrugat pel qual vaig sentir curiositat.

Machu Pichu a su bola !!! Descubra el verdadero hombre que hay en su interior. Descuentos de hasta el 8% en reservas efectuadas antes del 30 de febrero.

Alguna cosa no quadrava i no era capaç d’esbrinar-ho. Ho llegia una i altra vegada, però cada cop tenia la mateixa sensació. No volia capficar-m’hi així que vaig optar per el que era més sensat. Vaig estripar el paper i em trobava un altre cop alliberat.

Vaig decidir fer una migdiadeta i em vaig quedar totalment adormit. Al despertar-me al cap d’unes quantes hores em sentia terriblement trasbalsat. Havia tingut un somni molt real. Hi sortien els protagonistes de la novel·la: Ell i Ella; però ara ja no eren esclaus, eren homes lliures i crec que vivien a Tombuctú, a Mali. Vaig reconèixer la ciutat quan vaig veure la Madraza de Sankore, la universitat on Ell feia de professor.  Ella regentava una botiga on venia herbes medicinals. Tinc gravada la cara d’Ella dient-me alguna cosa, però no aconsegueixo recordar ben bé el què. La imatge és difosa però molt impactant, és com si em parlés directament a mi, al meu jo del present. D’avui. Semblava espantada.

Necessitava dutxar-me. Segur que relaxar-me m’aniria bé. Vaig omplir la banyera d’aigua calenta i li vaig tirar unes sals relaxants que m’havien regalat feia temps i que encara mai havia trobat l’ocasió per estrenar. Em vaig desvestir, em vaig preparar una copa de vi negre i em vaig ficar a la banyera. Però ni l’aigua calentona ni la copa m’ajudaven. Se’m va acudir que potser amb una mica de musiqueta... Així que em vaig incorporar, vaig sortir de la banyera deixant un regalim d’aigua al terra i vaig engegar el compact disc. Quan estava a punt de posar un altre cop un peu a l’aigua em va venir una tremolor a la cama obligant-me a fer una genuflexió que provocà que caigués a la banyera de cara avall. Em començà a entrar aigua a la boca i al nas; i just en aquell moment, com una visió, vaig recordar les paraules que Ella em deia en el somni: “Les pastilles et mataran”. Però ja era massa tard.

 

© Josep Braut; Albanta; Mossèn; Filadora (juny 2010)

10 comentaris:

Carme ha dit...

Molt bon relat! Quins tombs sorprenents li heu anat donant! Finalment ha acabat sent víctima, el pobre!

Filadora ha dit...

Hagués hagut de marxar a Machu Pichu sense pensar-s'ho!!!

Albanta ha dit...

Ostres companys!!! Ha quedat genial amb aquest viratge... Veus Mossén com la Filadora ha sabut endreçar la teva desfeta!!
Un beset als veïns d'escala!!

viu i llegeix ha dit...

ha quedat ben lligat!

mossèn ha dit...

brutal ... salut

Filadora ha dit...

ja ja ja!!

zel ha dit...

Coi, si que ha donat volta la cosa...però un malson així el pot tenir qualsevol, malhauradament...

Bon relat, veïns!

La Meva Perdició ha dit...

Pastilles, novel·les, vi, aventures, esclaus, una bona barreja ben marinada. Felicitats al replà pel relat. ^_^

ovr ha dit...

Molt bò, us felicito!

ovr ha dit...

Molt bò, us felicito!