diumenge, 27 de juny de 2010

HV 7/5: Crisi

Hi ha atzucacs que la memòria no aclareix. Hi ha moments de crisi que un simple esguard desencalla. Hi ha desigs amagats que un paisatge Potser és aquesta la moralitat de la història. Un relat que broden amb fil d'argent daurat la Violette, la Joana, en Carles i la Viuillegeix. Un quartet d'alçada. Un relat de nivell. I és que ens superem dia a dia, relat a relat. Qui ha dit que estem en crisi? El replà, segur que no.

____________________________

Crisi


Ja feia una hora i mitja que conduïa per la carretera de la costa. Li agradava conduir i descobrir darrera d’algun d’aquells revolts, de vegades tan tancats que l’obligaven a girar el volant amb rapidesa, el mar platejat sota el cel gris d’una trista tarda de primavera. Va engegar la ràdio: «...des d’Espeleta fins a Timbuctú, vull anar-me’n d’expedició amb tu... fumar-nos tooot l’haixix del Curucuuú...» Timbuctú? El cantant havia dit Timbuctú? Així doncs, no era Tombuctú? Aquell nom de ciutat llunyana li sonava vagament però ara mateix era incapaç de poder-la situar en cap mapa. Àfrica? Amèrica? Àsia? Quan temps feia que no consultava un atles? Quan temps feia que no marxava de viatge? De sobte, li va semblar que li faltava l’aire. Va abaixar la finestreta del cotxe i va respirar profundament. L’aire, salat, humit i dens, li va refrescar els pulmons. Feia dies que notava com li costava respirar amb profunditat i ara li havien vingut ganes de plorar. Des que s’havia separat només vivia per treballar per mantenir el seu fill. El seu ex-marit no li pagava la pensió que havien acordat, des de feia mesos, i la feina de comercial que feia per l’empresa de productes ecològics era massa dura en aquests temps de crisi. Crisi. Quina paraula tan aguda, va pensar. Per crisi, la seva. Feia anys que se sentia en crisi. Crisi de parella, crisi personal, crisi econòmica, crisi mundial... Estava cansada. Molt cansada. Cansada de paraules buides, de responsabilitats immediates, d’esperances trencades... Ara mateix voldria ser molt lluny. Per exemple, a Timbuctú. O era Tombuctú


El que de sobte li va venir al cap va ser el darrer llibre que acabava de llegir Cita a Tombuctú de Pep Subirós. Un viatge interior. Un viatge físic a la bonica ciutat de Mali. Una història d’amor fora dels convencionalismes. Ara ella necessitava un viatge així. Desintoxicar-se.

Sola? Seria capaç d’aventurar-se?Ara ho veia clar…Era Tombuctú…El cantant li ho va fer recordar. Un altre cop va sentir el cor a la gola.

Conduïa distreta, emmarcant els blaus i els verds de la costa que anava serpentejant. Aquella barreja de colors la va transportar vint anys enrere. Atenes. El sabor del vi blanc afruitat del barri de la Plata. El Sirtaki. El cos al compàs de la nit. Els capvespres sota les columnes de marbre blanc de l’impressionant Temple de Posidó.

Sí, amb vint anys havia agafat la motxilla i enmig de teles de lli i d’uns ulls verds maragda va trobar l’home dels seus somnis. Un viatge on res era imprescindible. A una terra on Lord Byron va descriure amb un poema : «Porteu-me al pendent de marbre de Súnion, on res, només les ones i jo, pugui escoltar els nostres xiuxiuejos passar…».
Durant aquells anys a Grècia la vida es va limitar a descobrir un món fascinant de la civilització grega, contemplatiu i enriquidor. Nits de passió sobre el mar Egeu…
Per què l’amor s’acaba?

Es va sobresaltar quan, mentre a la ràdio el poeta Luís Garcia Montero recitava Cabo Súnion, de lluny va veure la silueta retallada d’un home fent autoestop a la dreta de la carretera.

Es va aturar.

Una vegada que el jove autoestopista s’hagués assegut al seient, semblava que se’n penedia de l’impuls inusitat de recollir-lo i es retreia en els pensaments que li havia aixecat el poema que acabava d’escoltar, en els bojos anys grecs i en la recialla que li’n va quedar, aquella sensació de l’amor com “un fris desgastat” i del seu record com el “marbre gelat d’una passió antiga”.

Sí, aquells foren anys de passió desfermada i també d’amar sense fer ni consentir lligams..., almenys així ho creien ella i en George quan van decidir de formar una parella “lliure”. Fins el dia que, mentre participaven en la rotllana que es trenava cada dia a la caleta, ella va saber que George feia l’amor amb una altra. A penes va tenir temps de pensar si aquella revelació no era deguda a l’efecte desficaciat que aquell vespre li produïen les pipades de haixix quan, en el lloc de George, va aparèixer la Sarah acaronant-li lentament el braç i xiuxiuejant no-sé-quines-coses del Hawa Mahal, un bell palau hindú ple de finestrals on el vent agombolava tothora un harem de dones en un vaivé de plaers compartits mentre esperaven el torn de satisfer el mascle. «Nosaltres també...», mussitava la Sarah mentre l’anava arrossegant cap al catau, de més en més inerme, orejada per estranys estremiments. Quan l’endemà es va despertar, embolcallada en la carn tèbia de l’altra, va fugir esmaperduda del llit i de l’illa. Després, ja se sap. Vint anys de fer bondat, de viure ran de terra, pendent de no perdre peu... Fins que ho havia perdut tot.

Va sacsejar el cap com per esbandir tants records i va mirar cap al jove que li retornava l’esguard, rialler. I de sobte va sentir el desig d’elevar-se.


El mirava de reüll, concentrada en els revolts de la carretera. Escoltava el parlar desenfadat i fresc d’aquell autoestopista rialler. Anava a treballar a un bar de platja tot l’estiu per fer calaix i al setembre emprendria el viatge del seus somnis d’infantesa: el Machu Pichu i els tresors dels maies que les històries de Tintin li havien posat al cap. Mentre parlava movia les mans i ella endevinava que els seus ulls seguien el mateix ball. No s’havia fixat en el color dels ulls però es va apostar a si mateixa que eren de color avellana. Li va fer somriure aquest pensament: quantes vegades amb la Mireia jugaven a endevinar el color dels ulls de la gent, i el fart de riure que es feien tant si l’encertaven com si no. Se li va quedar el somriure penjat als llavis de pensar en la seva amiga de l’ànima. Es va adonar que l’autoestopista havia callat i la mirava. Va girar-se breuement i li va veure els ulls somrients. Avellana, és clar. Va riure obertament, i ell la va acompanyar amb una riallada franca i oberta que encomanava encara més les ganes de riure.

Arribaven al poble. Ell li va demanar que el deixés a la primera rotonda i va saltar del cotxe amb un adéu fugisser, una picada d’ullet i un somriure dels que creen addicció. Li va tornar el somriure i va tornar a pensar en la Mireia: ella també tenia un somriure additiu que tenia el poder de canviar-li l’humor. Mireia, la seva eterna taula de salvació, el somriure que l’havia acollit quan es va trencar després dels seus anys de vida ordenada i s’havia desempallegat del marit imbecil i convencional. I encara abans, l’havia acollit quan estava esgotada amb el nen acabat de néixer, la mare malalta i el cabronàs del seu germà entrant i sortint de la presó. I encara abans, en tornar de Grècia, amb l‘orgull a bocins i confosa per l’aventura de l’última nit amb la Sarah. Ella l’acollia sempre, amb un somriure ample, una abraçada càlida que no esperava res a canvi i una fidelitat que commovia.

De cop ho va entendre. Una esgarrifança de plaer li va recórrer l’esquena, li van saltar les llàgrimes i un crit alliberador li va sortir de l’ànima : «Mireia, vida meva, com puc pensar que estic en crisi?»

@ Violette, Joana, Carles Mulet i Viuillegeix (juny 2010)

4 comentaris:

Carme ha dit...

Us ha quedat un relat genial! M'ha enganxat de seguida.

Us felicito!

La Meva Perdició ha dit...

Un viatge en cotxe molt revelador i guaridor. Necessari per afirmar la personalitat, valorar els danys soferts i descobrir l'esperança. Felicitats pel vostre relat.

La RaTeta Miquey ha dit...

viatjar, viatjar i veure món, i trobar-se a un mateix per seguir viatjant...

Un petó a tots quatre. I moltes felicitats pel relat!

Srta. Tiquismiquis ha dit...

Pell de gallina. M'ha agradat molt..