dissabte, 21 d’agost de 2010

El primer microrelat veïnal, acabat!

Ha costat més del que pensava perquè entre els retards d'alguns, les badades d'altres i les vacances estiuenques, s'ha demorat més del que era previsible. Però aquí tenim el Primer Microrelat Veïnal: 200 caràcters per a cada un per enfilar una història d'herències complicades, odis rurals i recels atàvics.

Primer microrelat veïnal
1. 
Ho tenia tot a punt. La trucada de feia dies no deixava lloc a dubtes. Calia que prengués possessió del mas que li deixava l’avi. La filla dels masovers seria a l’estació. Però hi havia una condició.

2. 
No podria instal•lar-s'hi de seguida. Segons el testament el mas era seu, però primer hauria de demostrar a la gent del poble, que malgrat que creien el contrari, l’avi havia estat un home honest.

3. 
Na Quima de cal Mancu feia estona que també s'esperava a l'andana: "Van frescos si creuen que el mas és seu!" Era d'ella, que per això el seu fill (il•legítim) era el primer d'en Bernardo, el difunt.

4.
La trobada a l’estació va ser força tibant. Ell anava a fer una feina i la Quima a impedir que la fes. No li importaven gens els records d’adolescència que compartien. Volia la masia.

5.
I de sobte li vingué al cap aquell bes, i els seus llavis de rosella, l'abril que tot s'esdevingué, tot tornant del safareig de l'hort de l'avi. I és que no es poden escombrar els racons de la memòria.

6.
En Pau de cal Coix era vell, però mai havia pogut perdonar que en Bernardo no volgués casar-se amb sa filla. Faria el que fos necessari per evitar que el mas caigués en mans de qui no el mereixia.

7.
El mas romania silenciós i empolsegat, les parets brutes,les finestres tancades. I en la pesantor d’aquella atmosfera enrarida encara hi suraven els records. Paraules d’amor i crits, sospirs i plors.

8.
El jardí, abandonat feia temps, havia perdut l'encant de quan el seu avi el cuidava. Recordava els petons adolescents al costat de la font.

9.
El tren va arribar a la seva hora. Na Quima va pensar que quan per motius de salut, va haver d’agafar-lo, eren temps on al poble tot eren xafarderies i males interpretacions, motivades pel maleït mas.

10.
La Quima tenia la mateixa mirada que vint anys enrere, quan li havia ensenyat tot sobre el sexe. Llavors ella ja en tenia trenta-cinc i un fill il•legítim de setze, la mateixa edat que tenia ell.

11.
Viéndola maldecía la herencia, que había puesto odio y desconfianza entre ellos. ¿Pensaría ella lo mismo? La dureza de su mirada indicaba que no, que para ella el pasado no existía.

12.
Va passar per el costat de la Quima i va abaixar el cap. Vergonya?, mala consciència?, por?... vés a saber. En una mà portava la maleta, mentre que amb l’altra estrenyia fortament la fotografia.

13.
Es va aturar, sabent-la a la seva esquena contemplant-lo. I va parlar per no ningú: "No vinc a lluitar amb tu, ni a prendre res... Només, torno casa.". Es va tombar i va veure uns ulls plens de desig.

14.
La Quima se’l mirava. Li bullia la sang. Sabia que tots dos tenien el mateix al cap. Però ella no cediria, no pas ara. No es deixaria entabanar per quelcom que ni li calia, ni necessitava. No pas ara.

15.
L'estació no estava buida, dues persones mig arrecerades a l'ombra, amb mirades esquerpes, seguien l'arribada del nouvingut. La Quima se'n va adonar.

16.
La Quima va comprendre que calia anticipar-se als de can Coix, que romanien a l'aguait. Així que va córrer cap a ell, el va estrènyer contra el seu cos i s'hi va amorrar als llavis amb l'avidesa d'una nàufraga.

17.
Va sentir aquell petó com una punyalada, però deixà fer a la Quimeta, que no havia perdut ni una mica d’aquella passió de feia tants anys. Mentre es deixava besar, pensava si estava fumant una pipa de la pau o desenterrant una destral de guerra.

18.
La Quima el mirà amb ulls encesos. “T'he trobat a faltar. Allò nostre no era possible, les famílies ...” “Famílies? Sols quedem tu i jo. Els pares morts, els germans, lluny; tan, que no tornaran mai.

19.
—Calla! —va dir. T'haig d'explicar una cosa abans no ho emboliquem més.
Es va descordar els botons de la jaqueta que duia i ella va poder veure sorpresa l'alçacoll que vestia.

20.
Estava brut, massa... hi havia un color vermellós que no concordava amb cap taca que ella pogués relacionar. Tenia la mosca a l'orella i en una dona això era força perillós.

21.
El meu cor s’accelerava per moments. Un cúmul de circumstàncies s’apoderaven de mi. Però aquell home s’estava allà, davant meu. Què era el que amagava darrera d’aquella tela?

22.
Va obrir la mà mostrant una fotografia, rebregada i esgrogueïda. La Quima va abaixar la mirada i va reconèixer en Bernard al costat d'una dona elegant que no era la seva esposa. El va mirar interrogant-lo...

23.
En creuar els ulls amb la Quima, ell va saber que s’havia precipitat, havia mostrar les cartes massa de pressa, ara es complicava tot. No recuperaria mai el que era seu, ni el mas, ni l’aroma d’ella.

24.
"Quima! Hem de parlar. I tinc fam! Encara t’agraden els ous amb cansalada?" Ella li aconsellà anar al poble del costat, on podrien parlar més obertament. La dona de la fotografia li recordava algú...

25.
El va mirar i va pensar que no era mal home. Volia saber qui era la dona de la fotografia. El va acompanyar fins al restaurant. A taula, un home els esperava. Qui? Un especulador d'alguna immobiliària?

26.
«Bona tarda. Sóc Salvador Riudaura, detectiu privat.» Mirades de sorpresa. «El Bisbe anava errat quan em va contractar: creia que feieu foscos negocis immobiliaris, i resulta que el que teniu és una fulana!»

27.
El bisbe? A la Quima li va caure el món als peus. Però allò no l'aturaria... Sabia que ja no hi havia marxa enrere. Des de que el va veure a l'andana del tren havia decidit recuperar el passat.

28.
En Trasto, el fill de la Quima, manipulava les bombones de gas a les golfes del mas. Odiava aquells pagesos ignorants. «Bastard» li deien. Va encendre la benzina. Després agafà l'escopeta, cap a cal Coix.

29.
La Quima era a punt d'arribar. Va mirar el mas abans de prémer l'accelerador... Segons després l'explosió deixava l’edifici en flames. Al Trasto se li dibuixava un somriure al rostre..."Us ho mereixeu, pagesots...!"

30.
Les bigues crepitaven amb el foc, les pedres s'ennegrien i tot el que representava el mas es consumia amb el foc redemptor. La Quima s'ho mirava i no s'avenia que la vida se li escolés just aquell dia.

31.
Les sirenes s’apropaven ràpidament, però la Quima no les sentia sota la seva pròpia veu cridant "Trasto!!! On ets?". La mà del Ridaura a la seva espatlla la va fer callar.
— I ara, què hem de fer?

33.
En Bernard nét començava a veure-hi clar. "La meva mare va morir en el mateix incendi que l'avi, poc temps després de fer-se aquesta fotografia."
— Quima, em sembla que tens coses a dir-nos —va dir.

34.
— Trasto...
Ella no sentia res del que li deien. Tenia els ulls enterbolits de fum i flama, de passat irrecuperable, de mas perdut... I el Trasto... Ai, fill meu!

35.
Els ulls de la Quima s’ompliren de llàgrimes, tancà els punys: el mas, no seria de ningú. Però la terra era més forta que tots. En Bernard treié el paper groguenc de l’escriptura i li clavà la mirada.

36.
En veure el paper, na Quima va defallir. Arrencà a córrer. No va veure venir el tren. Potser era millor així. Un somriure maliciós es va dibuixar al rostre del Bernat. Per fi, el mas seria seu i de ningú més. 


Gràcies a tots i totes per participar! 

I quins han estat els participants? Doncs aquests:




7 comentaris:

Cris (V/N) ha dit...

M'ha encantat, bona feina companys, fins la propera :) Petons a dojo!!!

Jesús M. Tibau ha dit...

felicitats! Us afegeixo avui a la secció de Blogs degustació

Anna Tarambana ha dit...

Hem acabat! Entre tots, tot és més fàcil!

fra miquel ha dit...

Moltes felicitats a tots!!! Us ha quedat genial.
No podia deixar de llegir!!!

Una abraçada veí

Té la mà Maria - Reus ha dit...

espatarrant !!

Srta. Tiquismiquis ha dit...

Bonissim final! m'ha arrecat xiscle de sorpresa. Ha costat però quan ho repetim?

khalina ha dit...

quantes voltes ha anat donant la història :). N'haurem de fer un altre, no?