dilluns, 3 de gener de 2011

HV 8/6: El secret de la maleta

Ja sabem que els meublés amaguen molts secrets dins les parets. I més els seus inquilins. Una història de capellans, maletes, sobres lacrats i palíndroms estranys. Obra de la Montse, L’Avi, Anna Tarambana  i la  Violette Moulin, que desconenc si han anat tots quatre a inspirar-se a un hotelet d'aquests...

_______________________________

El secret de la maleta


Aquest  diumenge 7 de novembre ens hem aixecat amb el cel ben ennuvolat, des del balcó es veu un tímid raig de sol que prova d'obrir-se pas. A baix al carrer la gent ensenya les seves credencials als membres del cos policial, per perdre's tot seguit dins un bosc de cadires encarades a unes pantalles gegants. Tot d'una el públic aplaudeix, s'acosta el papa-mòbil que s'atura davant la portalada del gran temple. En aquest moment la cridòria dels fidels seguidors es més forta, mentre que a l'altre costat un grup menys nombrós mostra pancartes de “Jo no t'espero”. Al migdia tot s'acaba, només queden cadires buides i un estrany silenci;  a poc a poc retornen els sorolls familiars de la ciutat. 

Tanco el balcó, miro de posar una mica d'ordre al desori generat durant aquests dies. Sempre que hi ha grans esdeveniments, els meublés augmentem la “parròquia”.

En un racó, darrera d'una cortina, treu el nas una maleta negra que ressalta enmig de la quotidianitat d'aquest lloc. Faig memòria, crec recordar un home, amb barret i vestit fosc, que avui a mitjanit ha sortit ràpidament, amb el ressò de les campanes. Quan em disposo a inspeccionar-la, per descobrir algun senyal d'identificació, un timbre em sobresalta. És l'ordinador que m'avisa d'un missatge entrant, l'obro i llegeixo: «Urgent i confidencial. Us prego que tingueu cura de la maleta negra que he deixat al saló, darrera la cortina, al costat del balcó; guardeu-la bé, no la entregueu a ningú ni proveu d'obrir-la. Sereu recompensats. »

I ara què? Faig cas del missatge o faig cas de la meva tafaneria i l’obro?

—Em sembla que avui ja no tindrem més clientela –la veu de la Maite m’ha tornat a la realitat.
—Coi, quin ensurt m’has donat, Maite!
—Perdona  maca, no m’he adonat que estiguessis tan concentrada. Què estaves fent?
—Intentant  resoldre un dilema. Segueixo el meu instint o segueixo el consell del missatge del correu electrònic? És a dir, obro o no obro la maleta?
—Ui!, però si és la maleta del mossèn.
—Quin mossèn?
—L’últim client que vaig tenir ahir. Bé, no sé exactament si era mossèn, però tenia alguna cosa a veure amb l’església. Em va demanar que li untés tot el cos amb crema i mentre li feia el massatge va entrar en una mena de misticisme i va començar a murmurar coses del papa, del Vaticà, del Rouco Varela i no sé que més, perquè al final ja gairebé no l’entenia.

S’ha de reconèixer que la Maite és bona, molt bona en la seva feina.

—Bé, ara ja sabem de qui és la maleta, però això no resolt el problema. És més, tenir-la aquí, ens en causa més de problemes.
Per què?

La Maite, és molt bona en la seva feina, però és innocent com el 28 de desembre.

—Doncs perquè dins de la maleïda maleta pot haver-hi documents secrets del Vaticà o alguna cosa pitjor.
—Pitjor?... Ai, mare!... No em diguis que dins de la maleta hi ha un cadàver esquarterat, fet miquetes com si fos un pastís de carn...

La Maite, és molt bona en la seva feina, però ha vist massa telefilms. De totes maneres el seu comentari m’ha intranquil·litzat.  Fa estona que ambdues estem en silenci. Mentrestant s’ha anat fent fosc.   

Després de mirar una bona estona la maleta, la Maite s’aixeca de cop i desapareix de l’habitació. En tornar porta un ganivet de cuina de serreta i ja li veig les intencions.

—Reina, no podràs –li dic, mentre apago la cigarreta al cendrer de vidre. Em lligo bé la bata de seda i vaig cap a la meva habitació. Sempre he sabut que l’estoig de pell gastada del Manel em serviria d’alguna cosa.

Després de dues ungles trencades i dos filferros ben torçats el clec de la maleta ens dóna la benvinguda. L’acabem d’obrir amb cautela, però el seu contingut ens deixa ben fredes. Tot són papers i papers, la majoria en llatí.

—Paperassa! No serveix per res això –em miro la Maite fullejant tots els documents.
—Com a mínim la maleta és maca. Quan ens en donarien?
—Per la maleta no gran cosa, però per aquest sobre lacrat potser molt més –dic, ensenyant-li un sobre tancat amb cera vermella.

L’obro sense més contemplacions. Dins ens trobem un pergamí amb un seguit de paraules: “Argentina, la lluna anul·la la nit negra”

I què vol dir això?
Ni idea.

La Maite deixa la nota sobre la taula i jo, cansada m’estiro a la chaise-longue de vellut, amb el cap enrere. I llavors ho veig. Reflectit al mirall del sostres amb les lletres mig capgirades la nota segueix dient el mateix.

—És un palíndrom! –salto, posant-me dempeus.
—Eh?
—Què es llegeix igual del dret que del revés!
—I?

Però no puc contestar, la Sandra apareix per la porta:

—Un senyor demana per tu.

Surto al passadís. El senyor vesteix de negre rigorós, és alt i prim i sembla molt nerviós. Em  demana, quequejant, si hem trobat la maleta que busca desesperadament des d’ahir. Hauria jurat per tots els sants que l’havia deixada sobre el banc del passeig mentre es cordava una de les sabates.

—Ja sap vostè, com van les coses... He sortit molt de pressa d’aquí, no fos cas... I en girar-me no l’he vista... Per això penso que potser ni tan sols l’havia recollit del terra de l’habitació aquella... Ja sap...

El pobre home em mira de reüll, retorçant-se lleugerament les mans. Jo el miro entre divertida i suspicaç. Què deu amagar el palíndrom que acabem de llegir fa uns instants la Maite i jo? De sobte veig la Maite fent-me senyals des de la porta. M’excuso amb el mossèn i surto de la sala tancant la porta rere meu. La Maite em diu amb ulls molt grossos que estant a l’ordinador li ha cridat l’atenció una frase misteriosa al twitter: Un tal Llorenç Balsach està demanant el nom de la primera peça dels Tres palíndroms per a cor, composta per ell mateix ara fa uns vint anys...

—És allò que hem llegit!!! Allò del sobre lacrat!!!
—A veure, Maite... Què estàs dient? Això no té cap ni peus!
—Precisament, tu ho has dit: ni cap ni peus! És un palíndrom!

La Maite és molt bona en la seva feina però val a dir que ha vist massa telefilms. Torno a entrar a la sala. El mossèn m’està mirant amb cara interrogadora...

—Què en sap vostè d’en Llorenç Balsach?

El mossèn em mira amb ulls furiosos.

—Ningú –diu–, ningú gosarà tornar-li la memòria al compositor inspirat pel dimoni. Jo, com el germà Jorge de Burgos, vetllaré sempre per salvaguardar la cultura de l’humor sacríleg.  Mira’m fixament, noia de vida dissipada... Mira’m i compta fins a tres... Un, dos, tres! Ara ja no recordes res! Digues a l’altra noia que em torni la cartera i fugiré lluny d’aquí. Negaràs haver-me conegut mai o l’àngel exterminador baixarà a defensar els principis de l’església i no sabràs d’on t’haurà caigut!

Jo faig veure que em quedo hipnotitzada, però les noies de vida més aviat dissipada no creiem res que no es compti amb diners. Crido la Maite i li dic amb la mirada que ella i jo coneixem tan bé que li doni la cartera al mossèn. L’home se’n va esperitat del pis com ànima que emporta el diable.

La Maite, relaxada, m’ofereix una cigarreta i em diu :

—Saps que era cert el que t’he dit?  He recordat al senyor Balsach el nom de la seva peça i m’ha dit que aquesta tarda ens farà una visita... Havia promès un bon pessic a qui l’ajudés a refrescar-li la memòria...

Somric. Ara ja no sé si la Maite ha vist massa telefilms o si ella i jo en som les protagonistes d’un dels més dolents. El que sí que és veritat és que tan ella com jo som molt bones en la nostra feina...


© Montse, L’Avi, Anna Tarambana, Violette Moulin (gener 2011)

8 comentaris:

Carme ha dit...

És un relat molt bo! Quina unitat que té. realment sembla escrit d'una sola mà. Us aplaudeixo veí i veïnes!

montse ha dit...

Ara mateix, surto al replà i truco a la vostra porta , per celebrar tanta sintonia.

Felicitats, estic contenta de compartir secrets.

Anna Tarambana ha dit...

Ens ha quedat molt rodó! Si que sembla molt en concordança, a vegades costa molt seguir el fil i canviar el teu registre per adaptar-te al del teu predecessor en la història, però aquesta vegada tots ho hem fet prou bé! M'encata el final de la Violete!

fra miquel ha dit...

Rodó, rodó.
I a més manté la intriga tota l'estona
Realment sembla escrit per una sola persona
Felicitats a tots!

Violette ha dit...

Em va encantar acabar el relat! Tot i que rellegint-lo hauria d'haver lligat millor el fet que el mossèn sabia perfectament on era la maleta... Però amb imaginació-express i generositat en podeu fer una lectura bastant lligada, sí.

Felicitats a tots nosaltres!!! ;)
I sobretot al Veí, per la feina que fa!! Un amor d'home...

L'Avi ha dit...

Redú, redéu, redéu... si és que semblem professionals i tot...

◊ Dissortat ◊ ha dit...

Queda perfecte!! Molt bon relat!!

Salut

Jordi Dorca ha dit...

Estic astorat. No me'n sé avenir, del que pot arribar a passar en aquestes visites.