dilluns, 11 de juliol de 2011

HV 9/1: El veí del segon primera

El text que inicia aquest reat és l’inici del conte “Monovolum” de Sergi Pàmies, del llibre Si menges una llimona sense fer ganyotes; Ed. Columna. Barcelona 2010
Com tots els relats d’aquesta tongada para de veïns. En aquest cas d’un individu que sembla fa mala espina als nostres congèneres:  el Ricderiure, la Montse, el Té la Mà Maria, i la Khalina. Jo tampoc em fiaria gaire del “pajaru” aquest de veí...

______________________

HV 9/1. El veí del segon primera

No sents cap simpatia pel veí del segon primera. No t’ha fet res, tot i que l’experiència t’ha demostrat que no cal que faci res per caure antipàtic. D’ençà que el veí ha arribat a l’edifici l’has observat a distància, només per confirmar una impressió inicialment negativa. Potser tens una actitud poc madura, però et fa l’efecte que si no projectessis certes dèries sobre el teu entorn la vida et seria més difícil.

El veí del segon primera viu just damunt teu. Sis anys feia que era buit aquest pis, i ara ha vingut a destorbar la pau de la que gaudies. El veí és jove, sembla que viu sol, però sovint el veus pujar o baixar de casa seva acompanyat. És guapo i, per com va vestit, es diria que deu tenir una bona feina. Segur que és advocat; segur que treballa en un bufet d'aquests tant moderns i tant exclusius defensant ves a saber quins interessos de grans empreses de reputació dubtosa. Penses que es guanya els diners d'una manera força immoral; no saps ben bé perquè, però n'estàs convençut.

Quan te'l trobes per l'escala i et saluda amb un somriure amable, per uns moments et planteges per quin motiu n’estàs tant segura que és una mala persona. Com ho pots saber? Però després aparta els ulls i marxa, i darrere seu et sembla veure-hi una ombra que et confirma allò que vas saber el primer dia que el vas veure. De fet no és un veí molest. Tot i viure al pis del damunt no el sents gaire sovint. Quan te'l trobes és als matins, quan suposadament deu anar a treballar. Casualment, a la mateixa hora que tu.

Acabes d'arribar del cinema, la pel·lícula t'ha agradat molt; obres la nevera, agafes el pastís de xocolata i surts al balcó per buscar un bri d'aire que alleugereixi aquesta xafogor de l'estiu. Un cop fora, l'oïda percep aquella música balsàmica  que ve del segon primera. El so envoltant, t'atrau i t'allunya en el record d'emocions passades. Assaborint el pastís, sense rellotge i sense presses, et lliures a la màgia dels sons. No el coneixes, no deixa de sorprendre't, potser és un home bo i honest, les meves manies obsessives molts cops són errònies. Es tracta d'una falsa percepció? En qualsevol cas rectificar és de savis.      

L'endemà al matí esperaves trobar-te'l com sempre al replà. Quina fou la teva sorpresa en veure aparèixer una dona de mirada profunda i misteriosa. L'observes mentre s'allunya arrossegant una gran maleta. Et deixa altre cop amb les teves dèries i una gran incògnita. 

Per la tarda, tornes a casa per tancar-te al teu temple –“com a casa no hi ha res”- penses, mentre vas cap a la nevera a refrescar-te amb una bona llimonada fresca, tot pensant que sempre que arribes el primer que fas és precisament això, obrir la nevera. Curiós. De sobte sents el timbre de la porta, et cordes la camisa i et disposes a obrir i oh, sorpresa!, és la dona del matí, aquesta vegada sense la maleta. “Puc passar ?” diu tota nerviosa. “És clar, passa”. “Mira no tinc a qui acudir per dir el que t’haig d’explicar”.“Espera. Vols prendre alguna cosa fresca?” “Sí, crec que m’anirà be”. Una vegada instal·lada al sofà i haver tastat una mica de llimonada, va al grà. “Sóc l’exdona del teu veí i he vingut a buscar el seu cadàver”.“QUEEÈ ?” “ El que sents. L’havia de posar a la maleta grossa que m’has vist en arribar. Amb el Manel, que així es deia, fa temps que arribarem a un acord: si ell agafava una greu malaltia sense remei, i aquest ha estat el cas, es suïcidaria. Abans m’avisaria del fet, i quan l’anés a buscar, l’hauria de ficar dins una maleta i enterrar-lo on volgués, sense donar mes explicacions”.“I per què acudeixes a mi?” “Doncs, resulta que feia temps que no el veia i s’ha engreixat força, i ara no em cap a la maleta”.

*   *   *

Des de petita has tingut una gran imaginació. Et posaves a escriure contes amb un bolígraf, i no paraves. Sempre has tingut somnis que són guions de petits curtmetratges, però mai has arribat a imaginar ser la protagonista d’una història com aquella. T’aixeques i tornes a anar cap a la nevera, l’obres, dubtes, la tanques i vas cap a l’armari dels licors i et serveixes una copeta d’anís que endolceix l’esperit.

Veus el Manel estirat al llit, amb el somriure dels matins, els ulls tancats. És com t’agradaria veure’l; però potser està amb la cara contreta de dolor, els ulls espantosament oberts, el color blanc de la mort, els dits negres de la sang que es coagula... Aquella imatge t’aterra! Et puja una arcada i et contens. Mai t’havia caigut bé, però veure’l d’aquella manera no t’agradava... Tot i que potser era cobert de la seva sang que havia anat rajant de les seves venes, omplint la banyera. Ara sí que treus l’anís amb llimonada deixant-te un regust amarg...

Estàs estesa a terra, coberta de vòmits i despullada. T’has desmaiat. La dona de la maleta no hi és. Tot el menjador està regirat. El cap et roda. T’han drogat? Tens un virus? Estan picant a la porta molt fort. No et pots aixecar. Tens por. Entren. Són policies!  Un se t’acosta i et mira “Per sort aquesta encara està viva. Però el malparit del Manel ha fotut al camp de nou!” Creus que et desmaies de nou. Les primeres impressions no acostumen a enganyar.


© Ricderiure, Fons d’armari, Té la Mà Maria, i Khalina  (juliol 2011).

7 comentaris:

Carme ha dit...

Quina por! No, si ja m'ho deia la meva mare que no s'han de deixar entrar desconeguts a casa... tot són disgustos!

Molt bona, veïns! M'ha agradat!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

humor negre del bo felicitats companys !!

Filadora ha dit...

Molt bo!
Sort que l'he llegit ara i no a la nit!

montse ha dit...

Felicitats, m'ha agradat compartir veïnatge.

khalina ha dit...

Veïns un plaer compartir amb vosaltres història

ricderiure ha dit...

genial veïns!!!

un plaer escriure amb vosaltres!

salut!

Elena ha dit...

una altra història, vull una altra!!!
una abraçada