El Segon Microrelat veïnal avança. Estigueu a l'apartu...

El Segon Microrelat veïnal va avançant. Mireu  com va quedant:

1. Havia de prendre una decisió. Tenia el bitllet d’avió a la mà. El taxista esperava a baix. I aleshores va rebre un sms d'ell: “Ja sóc a París”. I tot seguit, una trucada d'ella: “T'equivoques. Queda't”.

(elveidedalt)

2. La decisió era difícil però... i si era l'oportunitat que esperava des de feia tant de temps? Aquest tren no tornaria a passar... i ell l'esperava. Per quin motiu l'Eva s'entossudia en retenir-la?

(albanta)

3. No sirve la razón en estos casos.

El sudor frío, las piernas flojas y el estómago con ganas de echar al mundo todo ese manojo de miedos, dudas, esperanzas y otros.

(andrea)

4. Deixà el bitllet damunt el prestatge. Es recolzà a la paret, intentant pensar; el cap li rodava. Sentí dos cops de clàxon secs, punyents. "T'estic esperant. Afanya't", semblava dir-li. Finalment, claudicà.

(arare)

5. Obrí el minibar i agafà una ampolleta de Jack Daniel's, volia aclarir-se el cap, la va beure d’un glop, al carrer, el taxi continuava insistent com una bufetada. L'escalfor del licor la va fer sentir millor.

 (carina)

6. De sobte, una idea li va fer rodar el cap: Sí! Aniria a trobar-se amb Ell a París, però abans passaria per Eva i se l’hi enduria també. Vulguis o no vulguis. Sabia com "obligar-la”.

(carles mulet)

7. Va tornar l’sms a l’Eva. “Ara vinc. Estigues a punt. Ni marxo amb ell ni em quedo, marxo amb tu.” i abans que el taxi es cansés d’esperar, va baixar. L’Eva no contestava, però ja no va canviar d’idea.

(carme rosanas)

8. No feia tant de temps des d’aquell estiu on la seua relació amb l’Eva va ser molt intensa en tots els sentits. Pensà en el flagell de cuir, i una sensació de poder i de plaer li recorregué el cos.

(dissortat)

9. El whisky li havia emboirat el cap. Aquell edifici del Raval no tenia ascensor, així que les rodetes de la maleta picaven contra el marbre de l'escala mentre baixava a peu, sense preveure la caiguda.
(el paseante)

10. En despertar-se, el metge va ser clar: «Ha perdut la consciència. Fa sis hores que està en observació. Recorda res?» «No. No res.» «Doncs segons aquest bitllet havia de ser a París, avui…» «París...? On para?»

(elveidedalt)

11. En aquell precís moment l'Eva obria la porta. «Què t'ha passat? T'he estat esperant fins que he rebut la trucada des de l'hospital. El teu sms deia que venies a trobar-me. Què volies proposar-me?»

(fons d’armari)

12. «...proposar-te? Diria que ens hem conegut alguna vegada..., potser caldrà que siguis tu qui em faci memòria.»

(el gatot)

13. L'Eva va mirar interrogant al metge que, lacònic, va aclarir: «Traumatisme cranial lleu amb resultat d'amnèsia transitòria.» Amnèsia! El pensament de l'Eva maquinava amb rapidesa; ella era llesta i l'ocasió, única...

(glo.bos.blog)

14. Acostant-se al capçal del llit i mirant-la fixament, li agafà la mà i apartant-se amb delicadesa un ble de cabells juganer, li xiuxiuejà a cau d’orella alguna cosa que la va fer estremir de dalt a baix.

(joan guasch)

15. L’amnèsia transitòria combina molt bé amb la incultura geogràfica. Ningú pensaria que l’esperaven a París, Texas. Texas, bourbon i winchester. Texas, una pena de mort executada cada setmana: L’esglai estava més que justificat.

(josep braut)

16. Texas, París… igual li tenia. Havia tingut una sensació estranya, aquell comentari a l’orella, aquell esglai, allà gitada al llit de l’hospital, la flaire del perfum d’aquella xicona li era familiar…

(june miller)

17. Malgrat la por, el cap li pesava, les parpelles baixaven. No sabia quanta estona havia passat quan obrí els ulls, i veié al seu davant l'estranya del perfum besant-se amb un home formós.

(khalina)

18. ... un home formós.

«Ding dong Pròxima estació: Catalunya»

Vaja, va pensar, ara que la novel·la està interessant, he de baixar... Mentre esperava que s’obrís la porta, va notar la seva presència al costat. De reüll, va veure que ell duia la mateixa novel·la.

(l’avi)

19.  L'home va mormolar-li a cau d'orella abans de desaparèixer, entregant-li un paquet:  «París». L'entrenament cognitiu es va activar. La Jordan es dirigí al Parlament, decidida a executar la missió.

(sergi g. oset)

20. En quin mal moment va voler sortir del metro estrenant ascensor! Tres homes es ficaren a la vegada a la cabina fent-la descalçar i a punta de pistola, se'n van endur el paquet.

(la laTeta miquey)

21. La velocitat de tot plegat no li havia deixat pair els fets. No entenia la missió encomanada i menys aquest robatori tant sobtat. Era somni o realitat tot allò que li passava? “Pessiga’m”, li va dir al primer passavolant.

 (laura t. marcel)

22. No, no estava al metro però segur que ho hauria preferit, amb segrest inclòs. Va alçar la vista. El balanceig del gota a gota era com una serp enverinant-li el cos. «Com es troba avui?» (eren les 6 del matí).

(llum de dona)

23. Qui li preguntava portava roba blanca i parlava com si treballara a l’hospital però li notava alguna cosa estranya. «Estic més mal, crideu un metge, per favor!». «L’únic metge que vas a veure soc jo».

(monyo finé)

24. Es va desesperar, tenia por d’aquell home que vestia de blanc. Dubtava que fos metge,  però el cap li fallava i al final va decidir confiar-hi.
(núria turpal)

25. «Tinc el cap fet un bull» va dir a l'home.«I no saps què és real i què no. L'Eva, ell, París, Texas, bourbon, amnèsies, llibres, paquets,...», va contestar mentre se li acostava amb una xeringa enorme.

(puji)

26. Els raigs de sol, que entraven per uns grans finestrals, van despertar-la, va aixecar-se del llit on jeia i apartà les cortines per mirar a l'exterior. Veia arbres, jardins i al fons la Torre Eiffel.
(ricderiure) 

27.Es va adonar de que en realitat era un quadre d'un pintor anomenat IKEA. Un home de bata blanca va entrar de sobte. «Ja era hora que es despertés! Fa dies que pateix fortes febres i delira.» Confosa, sols va  encertar a dir "On sóc?"
(robertinhos)

28. Una dona entrà a l’habitació.«Qui és vostè?» «Sóc de la tele, marxi». «Bé, però la pacient ha de descansar». La dona l’ignorà: «Jordan, la teva malaltia ha fet pujar l’audiència... no ens pots fallar». I li mostrà uns papers.«Signes?»

(srta. Mikis)

29. “Signes del temps” va pensar. I el cap va anar molt lluny, quant el pare, capellà d’un petit poble, la feia passar per la seva neboda i les iaies la petonejaven de dalt a baix. Quin fàstic! Alguna agafava la seva petita mà i se la duia a l’entrecuix...”
(té la mà maria)

30. El seu pobre cap estava esgotat de tant anar i venir. Dòcilment, va agafar el bolígraf i va voler signar. “Jordan”? M’has dit “Jordan”? Va mirar estranyada la noia de la tele. “No conec cap Jordan, jo. Deixeu-me dormir…”.
(violette)

31. Li va caure el cap sobre el coixí i el va amarar de llàgrimes espesses. Només volia dormir i oblidar tota la seva vida. La febre i els deliris devien ser reals, però l’oblit que tant desitjava no arribava. Que fàcil era fingir amnèsia quan realment vols oblidar!
(viuillegeix)
 
32. Quan obria els ulls, el fluorescent del sostre girava a velocitat creixent, així que els deixà tancats. De fons sentia veus distants. Només captava algunes paraules: impureses, droga tallada, mal viatge, coma...; coi, quin mal de cap!
(xurri)

33. Escoltava...

—És forta, se’n sortirà. Et vas passar amb la pols!

—Mai m’hauria pensat que aguantaria... Mira qui parla, i tu?

Entreobrí un ull. Ell i Ella, junts. Abraçats. O sigui que...

Hospital. Armari. Bossa efectes personals. El seu sac. Pistola.

— Sisplau, m’acosteu la meva bossa? 

(zel)

[FI]