diumenge, 11 de desembre de 2011

HV 10/1: Cita mensual

Arriba el primer relat de la Desena Tongada. Obra del Carles Mulet, la Zel , la Khalina i el Té la Mà Maria. Genial! Rodó! Han lligat els quatre elements que els tocava d'una manera intel.ligent i travada. I no era fàcil. Una història de relació voluptuosa que té un gir total cap un desenllaç inesperat.

_____________________

Cita mensual




Ahir hagués fet set mesos seguits. No sé com em va engalipar aquella xicota però ara sé que ja no puc passar-me’n. L’acord mai no explicitat era que ens veuríem cada quatre dissabtes, a les set en punt de la tarda al bar de la cantonada de l’antic cinema Rex.

Fèiem una copa en una tauleta enretirada, mentre Ella em parlava del llibre que havia estat llegint. Uns relats on sempre la protagonista era una dona i acabava sempre amb la citació, breu i exacta, d’algun paràgraf del llibre. Després, rodolàvem pel llit d’algun hotel proper, fent l’amor amb una fúria que jo mai no havia ni imaginat.

Realment era com si em fes jugar a la ruleta russa: sempre m’advertia que havia elegit que fos cada quatre dissabtes perquè així coincidia amb els dies que —ho tenia ben calculat— ella era en plena ovulació. I la regla sagrada era que calia fer-ho sense posar-hi cap barrera contraconceptiva, apurant al màxim… I acabar sempre desparant orgasmes per camins poc trillats.

Sempre, fins ahir, Ella havia tornat. I sempre es feia anomenar amb el nom de la protagonista de la darrera narració. Ahir, però, no va aparèixer pel bar. Només recordo que fa quatre setmanes em va parlar d’un relat de novel·la negra d’un tal Alexander McNosequí on un pare a punt de morir li deia a la seva filla Precious que vengués el ramat que tenia i amb els diners es posés un negoci. I Precious contestava al pare: “Voy a montar una agencia de detectives en Gaborone”.

Ara caldrà que sigui jo qui busqui la Precious. Però on collons pot parar Gaborone? O seria Califòrnia?

Mira per on, aquelles coses que mai saps com vénen, em va sortir el nom en uns mots encreuats al diari que llegia el dissabte que hauria de ser jaient amb ella, suant amb ella, fent de l’amor una mena de nòmina mensual que mai falla...fins que no hi és.

Aquestes i d’altres coses em rondaven pel cap, sentint-me rebutjat, i rumiant com redimoni trobaria Gaborone, donat que no la volia perdre, a Ella. No. Ella era una de les millors coses que m’havien passat darrerament, un incentiu, una il·lusió, una raó per viure que omplia unes quantes de les meves finestres buides.

El cas és que als mots encreuats del diari deia “Nom del cap G... Matlapin, del qual la capital de Botswana ha pres el nom”.

De saberut no en tinc res, però de recursos... però, com recollons m’ho he d’amanir per arribar a Botswana? Perquè recursos eteris sí, en trobo, però el meu compte té números vermells des de fa temps, i per anar cap allà baix cal un munt de pasta..., o sort!

La sort va venir de la mà d’una amiga, mig artista, somiadora i encantadorament esbojarrada. S’havia pres uns mesos sabàtics i anava a fer una llarga ruta costanera tot vorejant la Mediterrània provant d’ arribar avall fins el corn d’Àfrica amb el Blauet. Eren dos i els calia algú per emprendre aquella aventura, dues persones eren més aviat una tripulació escassa per un viatge llarg.

La idea em va seduir (Ella bé s’ho valia), però...; com els faria saber que no sé nedar? Vaja, no pot ser, i mira que m’ho van dir i repetir, “aprèn a nedar, babau, que mai se sap...!” Un no pot embarcar-se amb uns maneguets com la mainada! Un curset intensiu? Un coatch personal? Una monitora a horari sencer, nit inclosa? Au, calla que perds el cap i pensa, ràpid!

No sabia què fer. Potser havia tingut un imprevist, i com no ens havíem donat els mòbils, no podia avisar-me. Però és clar, jo no volia esperar quatre setmanes més. No sabia quasi res d’Ella. Ella tampoc no sabia res de la meva vida habitual. Però tots dos coneixíem tots els racons dels cos de l’altre. Em feia sentir un altre home, oblidar la meva vida gris. No volia perdre-la. Però anar a Gabarone? Deixar-ho tot? Realment no era fàcil. Encara sabés nedar, tampoc ho seria.

Que l’ últim llibre llegit fos una novel·la negra podia ser significatiu. Voldria que jo jugués a detectius amb ella? O era ella la detectiu? Potser havia descobert coses de mi que no li havien agradat. Clar que de fet jo no l’havia enganyada. El nostre compromís es limitava amb la trobada a les 19 h de cada quatre dissabtes.

Vaig obrir l’ordinador. Vaig buscar al google “Precious”. Hi havia una pel·lícula d’una adolescent maltractada, embarassada del seu pare, obesa... que una professora li ensenya... Seria aquesta la pista? Estaria embarassada de mi? Havia patit maltractaments d’algú? Era ella la professora i jo l’alumne? No. Potser volia que llegís el llibre del McNosequí.

Vaig obrir el correu. Ella tampoc el tenia. Era idiota buscar un mail seu. En tenia un de l’avi. Del sogre, però a ell li agradava que li diguéssim avi. Era un dibuix original seu. Era un acudit sobre un virus gegant menjant-se l’ordinador. Em va fer riure. Apreciava molt a l’avi. Semblava mentida que tingués la filla que tenia. La meva dona m’ amargava, m’avorria, m’havia allunyat dels amics, m’havia fet barallar amb el meu germà... L’odiava. Seguia amb ella per no perdre la nena. I enmig d’aquell infern va aparèixer Ella un dia que em vaig escapar enfadat a Barcelona.

On era Ella? Quina pista m’havia deixat? I si preguntava al bar al costat del Rex? Potser hi anava altres dies. I si preguntava pels hotels? Volia que fes de detectiu? No volia res més? Era ella la detectiu? Potser era una trampa de la meva dona. Tenia sentit alguna cosa de les que pensava? Vaig mirar de nou el còmic de l’avi per si m’inspirava. Un virus? I si Ella tenia un virus?

Casualitats de la vida, a vegades et porta a trobar la solució on menys l'esperes, aquella tarda em truca el Silvio, el Silvio era un amic de feia molt de temps, un dels primers treballs meus el vaig fer amb el Silvio, tots dos vam estudiar psicomotricitat terapèutica, tenia el mateix nom que aquell fill de puta de president italià, el Silvio Berlusconi, però era mil vegades mes bona persona que el polític.

La vida del Silvio ha donat mil tombs, l'última feina seva era com a zelador d'un centre psiquiàtric al Guinardó. Vam a anar a fer un cafè al bar del costat del Rex, per res en concret, passejàvem per la zona i a mi em va fer gràcia anar-hi, per si de cas es presentava Ella.

«Ostres! –va començar a dir-. Ara que passem per costat de l'antic cinema Rex, tinc una malalta amb un trastorn psico-sexual que cada primer dissabte de mes, l'únic dia que la deixàvem sortir, sempre feia cap aquí i la seva dèria era tirar-se el primer paio que veia, creu-me era tota una nimfòmana, al sanatori li dèiem la "biblio", l'hi agradava molt inventar-se personatges amb els que satisfer les seves apetències sexuals. Tot un cas. Al sanatori li teníem pànic.

Sort farà que cosa d'uns dies el doctor que la tractava va decidir amb molt bon senderi canviar-la a un altra sanatori que la fundació té a un país africà, crec que es diu Gabardone o una cosa així. La clínica es diu "Precious" i crec que amb el canvis d'aires i una altra medicació, es pot arribar a curar d'aquesta, si li podem dir així, malaltia.»

El Silvio a vegades sense voler, pot fer molt de mal. A mi aquell dia em va donar una estocada de mort, vaig quedar blanc, esmaperdut, i ell ho va notar. «Que et passa alguna cosa? Et veig pàl·lid? «Res segur que he agafat un virus estomacal».

 Si sabes que el virus estomacal era Ella!


10 comentaris:

Carme ha dit...

Sou uns cracks, veïns!

No era fàcil i aconseguiu lligar-ho tot i sorprendre'ns.

Un aplaudiment!

Gerònima ha dit...

A mi també m'ha agradat molt!
Genial!

zel ha dit...

Recoi, i ami, ostres, lleig que ho digui jo, per els que ens han seguit han tingut una feinada que ha donat un fruit exquisit!
Ara, que, amb permís, si ho acaba el meu germanet, no pot fallar. Enhorabona veins!

novesflors ha dit...

Un relat molt ben travat. M'ha agradat molt, us ha quedat genial.

khalina ha dit...

Ohhh! Com m'ha agradat!
Potser no queda bé dir-ho perquè jo també hi participava, però trobo que entre tots ha quedat molt bé.

Un plaer veïns!

Té la mà Maria Reus ha dit...

ha estat tot un honor participar en aquest grup, hi havia nivell i m'ha costat un o... i part de l'altra, felicitats companys/es

Glo.bos.blog ha dit...

Quina història més sorprenent i divertida,
Felicitacions, companys, heu posat el llistó molt alt!

Daltvila ha dit...

Veí:

Me has dejado impresionada, completamente impresionada. Es un relato magnifico, pero no quiero que te infles, Please!

* He de confesarte que he tenido que traducir el texto porque no acababa de captarlo del todo (gracias por poner el traductor).

Daltvila ha dit...

Acabo de ver el video y me he enterado de que es una historia escrita conjuntamente. Es muy interesante. Una gran idea!!!

El resultado os quedó REDONDO. Genial la historia.

MIS FELICITACIONES PARA TODOS (Por tanto)

viu i llegeix ha dit...

Bona història i bon final