Somni d'una nit d'abril (I)

Som a L'Horiginal, una sala amb molt de pedigree a la Barcelona literària del moment. Una dissabte a la tarda d'un 14 d'abril. 

La gent va arribant a l'hora convinguda. Són  gent ferma i complidora, no es pot negar. Abraçades, encaixades i petons a dojo (sense llengua, però). Retrobaments i desvirtualitzacions (que no desvirgacions). Pagament reglamentari de la quota veïnal i etiquetatge personalitzat arran del pit. Somriures, bromes i anècdotes que van i vénen., de rondalla en rondalla.  Photocall oficial a càrrec de la nostra fotògrafa oficial de Blogville. Lliurament del llibre pel bookscrossing final  en un bagul formosament decorat ("Hosti! Jo no l'he dut embolicat!) i copeta de vi i patates per anar fent temps. "Què si jo sóc tal...", "Què si tu ets tal qual..." "Que quin vestit em porta aquella...","Que què guapo és el veí!", "Que què lleig el Barbollaire...", "Que qui és aquest tanoca de negre...?", "Que jo et feia més gran...", "I jo més prima..", "Que quan es jala aquí...", etc.

En un moment donat, arrenca el vídeo de presentació veïnal i es fa el silenci a  la sala  Comença, doncs, LA FESTA. I a tres quarts de vuit; a l'hora convinguda per la Comissió Blocaire del Sopar Veïnal (una gent de mal viure que no feia més que enredar, donar la tabarra i posar-me dels nervis), a mi em va donar per pujar a l'escenari i, enlloc de fer el numeret d'estriptease que havíem assajat amb el Paseante [carallot!,  el que et vas perdre: 26 donzelles pul·lulant tota la nit buscant-te], i deixo anar un discurset cap el respectable que havia assajat mil cops al mirall i que  horror!, hauria d'improvisar amb els papers caiguts pel terra. Els nervis, ja se sap... Això sí, la gent molt educada i fent veure que escoltava. Al final  algun aplaudiment (per una claca a sou, és clar). Unes paraules de benvinguda que vaig intitular "Somni d'una nit d'abril". I que aquí us deixo per a la Memòria i  desagravi de tots.

_____________________________

Somni d’un nit d’abril

"Mireu. Avui estic content perquè és un dia especial. Alguns pensareu que és especial perquè és14 d’abril. És cert. Podríem aprofitar que som aquí reunits, signar un manifest i declarar la instauració la República blocaire (que no la d’Ikea). No sé si som prou gent en aquesta sala, però segur que seríem prou valents. Però no estem avui, aquí, per això.

Alguns direu que és especial perquè som a una setmana de Sant Jordi, i això, a uns lletraferits malaltissos i romàntics picapedrers com nosaltres és una data que ens agrada i ens motiva. Però tampoc és aquest el motiu.

Alguns direu que és especial perquè d’aquí uns setmana hi haurà el partit de l’any. Confesso que amb els de la Comissió havíem previst fer aquesta trobada la setmana vinent, però quan ho vam comentar a les directives del Barça i el Madrid ens van demanar que avancéssim nosaltres la data, no fos que els traguéssim protagonisme. I com que som bona gent, els vam fer cas.

Alguns direu que avui és un dia especial perquè som aquí per celebrar una festa.  I que som aquí per celebrar un sopar. I per posar rostres a uns nicks que des de fa temps llegim en blogs personals.

I és cert. Per tot això que he dit, ja paga la pena ser-hi.

Però hi ha una cosa més important, encara. És cert que estem aquí per fer-nos unes fotos, per veure uns vídeos, per escoltar unes músiques, per fer unes lectures conjuntes, per intercanviar llibres, per jugar una estona i per xerrar. Per xerrar molt. Oi, veïnes? Però encara hi ha una cosa més important que ens aplega.

Algú un cop algú va dir una frase cèlebre. “I have I dream”. "Jo vaig tenir un somni."

Jo també vaig tenir un, de somni, fa temps. 

Vaig pensar en un indret obert a tothom. Un espai on la gent es trobés d’una manera tranquil·la, sense censures ni prejudicis. Aquest espai existia i existeix, i exisitirà. I es diu internet. Per això és tan potent i tan temut alhora.

Però el meu somni era més modest. Albirava tan sols trobar una petit territori, una petita illa, poblada de gent amable, divertida, encuriosida, inquieta,... per poder intercanviar relats, ressenyes, poemes, imatges, pensaments, acudits, escrits... Una petita illa on el veidedalt, el meu alter ego, es pogués créixer i fer-se gran.

I en aquest espai, fa uns quants anys, ens vam anar trobant, mig per causalitat, mig per necessitat, uns quants blocaires dels que avui som aquí.

Si em permeteu el símil, aquella petita illa es va anar poblant de nàufrags arribats d'arreu.

Jo us vaig trobar. Tu ens vas trobar. Ella ens va trobar. Nosaltres ens vam trobar. Vosaltres us vau trobar... Sembla que faci una classe de gramàtica, ara...! Aquella illa, aquell paisatge veïnal que surt al photocall de l’entrada [i que encapçala aquest post], no tenia cap mar al voltant.  Sempre ha estat un racó petit, cert; però amb uns horitzons immensos. Un indret virtual que algú, molt especial, amb un glamur de color violeta,  va batejar fa temps com a Blogville.

I ja teníem un nom per a la petita pàtria que ens acollia. Una pàtria comuna, diàfana i oberta a tothom. Una pàtria virtual. Cert. No ho oblidem. Però ben nostra.

Tambés es cert que hi ha moltes altres blogvilles arreu que naveguen en aquest oceà comú que és internet. Molts illots surant en aquest mar comú que fan un arxipèlag que algú ha anomenat la catosfera. No són illots ni millors ni pitjors, tots ells són diferents i peculiars, necessaris. I complementaris. I seguint el símil marítim -no sóc original, ja ho sé-, avui ens trobem els capitanes i capitanes de diversos vaixells que hi naveguen. Alguns, curiosament li han posat un nom semblant... 

Som molts, i venim de molts llocs i tenim moltes veus, i no sempre és fàcil de retrobar-se en un mateix port. I així, uns quants d’aquests vaixells, vam coincidir, ens vam conèixer, vam intimar i van construir petits projectes en comú. Que si el Blocaire invisible, que si el Pessebre blocaire, que si les Itineràncies poètiques, que si la Dash i Lilly, que si els Relats conjunts, que si el Calents i contents, que si les Sabates vermelles, que si Museu blocaire del disseny friki, que si el Blogs, roses i llibres, ...i tants alters que em deixo. Han estat molts projectes compartits.I  en vindran d'altres.

I un d’ells es va titular Històries veïnals.

Si la literatura és en essència creació i les xarxes socials són, en essència comunicació, era evident que de l’encontre entre tot dos móns havia de sorgir un producte singular. I així vau ajudar a construir un petit somni.

                      

I ja som al cap del carrer. És per això que avui estic content. Perquè de la virtualitat també hem passat a ser tangibles. A posar rostres i somriures. I a posar-hi la pell i la veu.

Ja ho sé: no som cap infants. No creiem en Reis Màgics. Ni en salvadors de pàtries.

Tampoc som ingenus, Ni il·luso. Senzillament som blocaires.

Però ens agrada saber que a vegades, tan sols a vegades, els somnis poden acomplir-se. 

I en els blogs, en els vostres blogs, aquests somnis, encara que només que sigui a vegades, es fan realitat.

Gràcies doncs, per se aquí i per seguir somiant plegats.

Sou collonuts!"

(continuarà)