dilluns, 21 d’abril de 2014

HV 14/3. «Ja vénen!»

Feia temps que no teníem ciència ficció a les HV. Aquest cop, en un futur llunyà, un atac massiu d'exotentacles (poseu-hi la imatge que més us avingui) ens ataquen per totes bandes, Però és una realitat imaginada o una pensament fictici el que aquí es relata? En fi..., ja ho tñé això la literatura fantàstica. Posa-t'hi com vulguis que la cinquena dimensió ja ho té això: no saps per on agafar-la... Una obra de Sergi S. Oset, la Viu i llegeix, en Carles Mulet i la Mar.
_____________________________________________



«Ja vénen!»

Al fons de la sala s'obre una reixa que cau amb estrèpit damunt l'aigua estancada de les clavegueres. Les càmeres d'alta definició capten imatges carregades d'una lluïssor verdosa, resultat de les fuges reiterades de clorur de bari. Els oficials de la tercera brigada mecanitzada Omega Centauri atien els seus homes, parapetats a les improvisades trinxeres sòniques què, ara mateix, no em semblen gran cosa.

Una munió d'exotentacles gegantins flueix del pou de ventilació com un tsunami llefiscós. Els fusells d'assalt omplen la cambra amb el caos dels seus rajos vidriòlics. Veig el terror dels combatents reflectit als seus visors mentre els titans alienígenes esclafen tot el que s'interposa al seu pas.

Per les cent vestals d'Atek! Aquests marines són el millor que tenim. Han lluitat arreu dels sis vectors. Des de Nova Canadà fins als anells-portal de Ginebra IV... i ara, aquests éssers, els estan fent a miques al primer embat!

La carnisseria acaba en uns microns. Les pantalles dels holovisors tetraèdrics mostren la mateixa escena en cent punts diferents de les entranyes d'aquest planetoide condemnat: les detonacions dels làsers i les explosions de les bombes de fragmentació tenyeixen els objectius amb arcs de tons sangonosos fins que, un a un, perdem el senyal. Llavors, el centre de comandament només queda il·luminat pels generadors d'emergència. Un silenci premonitori precedeix les primeres envestides al camp de força del complex soterrat. Caurem. Com tota els altres abans.

Ordeno al meu equip que fugi a la plataforma de llançament d'emergència. Per primer cop en la meva carrera com a cònsol, alguns dels oficials al meu càrrec em desobeeixen.

Inspiro a través del tub d'oxigen que té el meu vestit biònic fins que aconsegueixo compassar el batec del cor amb els cops que ressonen sobre la volta de metall de la cambra. Cada cop més propers, cada cop més ràpids.

Ja vénen!

* * *

De cop i volta tot es va enfosquir i va sentir un petit brunzit al voltant des canells i turmells. Tot i que ja no controlava la vista i aviat deixaria de controlar els seus moviments, encara era capaç de pensar. Havia d'actuar abans no perdés tots els homes, i abans que el comandament central se n'adones del que estava passant. Quan s'adonessin del desastre, el desconnectarien i deixarien a la tropa al descobert, sense comandament. I la tropa, rai, que capturats o morts no podien revelar cap secret, no sabien res, no sentien res, no parlaven. Pura carn de canó, maniobra de distracció de cara a qualsevol enemic. Però ell ho tenia tot gravat. Si el capturaven abans de la desconnexió, el sistema estava perdut. Els havien entrenat per sacrificar-se en moments de perill, més valia que morís un home que deixar caure tota la organització. Tots els anys de preparació i lluita se li van passar pel cap en un moment. Havia passat totes les proves amb les millors puntuacions, tothom sabia que no tenia rival. Havia sortit en les missions mes perilloses i n 'havia tornat airós. Sempre. Mai no havia arribat ni a témer la seva desconnexió, però ara l'havien enxampat en una emboscada minuciosament preparada. Mai no hauria imaginat que els exotentacles el poguessin aniquilar, no eren un somni, eren allà ferint els seus ulls i fent vibrar el seu cos. Un nou brunzit el va sacsejar.

* * *

Li ha semblat que retornava d’un son profund, encara vivia, no podia obrir els ulls. Però sentia que els seu cos, nu, era totalment enfundat de tentacles. Uns tentacles que respiraven per ell, que l’alimentaven... Per què no l’havia desconnectat el comandament central? Si, com tot semblava, ara era captiu dels exotentacles, com és que no era conscient d’haver estat interrogat ni d’haver sofert cap tipus de forçament o de tortura?

De cop i volta tot anava fent-se clar sense necessitat d’obrir els ulls –en tenia? Fos com fos, ara semblava que ho veia tot a través dels milers i milers de puntes dels exotentacles que s’expandien com una teranyina pel cosmos. Tants tentacles, tants ulls. Una sensació de poder absolut.

Aleshores, s’ha vist allà al centre d’aquell asteroide condemnat, espantat a dins el centre de comandament, ordenant al seu equip que es retirés a la plataforma de llançament d’emergència, inspirant a través del tub del seu vestit biònic mentre el cercle va fent-se més pròxim, més estret…

Horror i èxtasi. Ell era el pensament que governava i el pols que executava. Navegant a contratemps ara es veia desdoblat a l’altra banda. Va comprendre el repte. Calia esbrinar en uns microns qui era ell i qui el seu miratge Era només d’Ell que depenia la seva sort!

* * *

Va fer un gest automàtic. Intentava mirar a banda i banda del seu cos però no se’n va reconèixer els límits. El record breu del combat era l’únic que el mantenia alerta.  De sobte, el silenci més eixordador el va envair i s’apoderà del seu, ja minvat, raciocini.

Va deixar de pensar, no tenia paraules, només un gran buit mental. Tot semblava haver-se esvaït i tanmateix els circuits elèctrics que ara controlaven els seus moviments emetien senyals lluminosos verds que van deixar de pampalluguejar en senyal inequívoc que la situació tornava a estar sota control. A poc a poc, el brot d’exotentacles del sector X2D es va anar esllanguint i reposaven en una indiferència calmosa.

Tot sota control. L’enemic aniquilat.

Una ombra de pensament de l’exotentacle X2Dd es va projectar en una de les pantalles dels holovisors. Un escamot d’oficials havien quedat atrapats a la plataforma X2D-473E. Un punt vermell molt feble n’alertava. Un altre exotentacle en alerta es va moure, un lleuger brunzit va reverberar espetegant i alertant la munió d’exotentacles del sector X2D. El grupet d’oficials supervivents que havien quedat protegits per un aleró, s’havien encabit dins d’una càpsula però no havien pogut fugir.

L’exotentacle en alerta va fer un gest, indolent. Amuntegats i en repòs la resta es van desactivar. El llum, vermell, feble, seguia intermitent. Tot d’una, en un moviment ràpid, X2Dd va arriscar la darrera alenada de lucidesa i va desactivar el fre extern de la càpsula que va sortir disparada i en breus microns va desviar-se de l’òrbita interestel·lar.

L’exèrcit d’exotentacles alarmats de nou, van percebre la magnitud de la tragèdia i van procedir a executar el protocol m0113, aniquilació immediata del traïdor.

Mort el record, mort el perill.


© Sergi G. Oset, Viu i llegeix, Carles Mulet i Mar  (abril 2014)

2 comentaris:

fra miquel ha dit...

Uff! quin patir!
Espero que aquests exotentacles no apareguin per aquí en molts milenis he he ;)
Abraçada pels autors/res

Sergi G. Oset ha dit...

Companys, el record de l’amenaça dels exotentacles serà recordada i perviurà com a llegenda fosca, xiuxiuejada als més petits en mil móns i sistemes planetaris.
Gràcies per aquesta oportunitat de participar en les juguesques veïnals, un plaer compartir replà amb tots vosaltres.
Aviat ens retrobarem més enllà d’Orió, prop de les portes de Tanhäuser, allà on reposen els somnis literaris. ^_^