diumenge, 27 d’abril de 2008

HV 3/7: 9 mmm

Ja veig que us van les històries tenebroses; de novel.la negra. Neguits, destins fatals, el pes del records,... Una situació tensa la d'aquest relat. Angoixant i desesperant. Brillant, com tots. Ni el Dashiell Hammett ho hagues fet millor. El relat és obra del Robertinhos, que també s'ha empescat un meeting d'aquells calentons; la Violette, que sempre duu la poesia (i la rosa) als llavis; l'Uribetty, que també és poeta de la imatge i la Cau de llunes, que s'estrena amb nosaltres a les HV amb aquesta relat i que té un gran espill on reflectir-se i emmirallar-se.

Cada vegada m'agrada més això de les HV. Crec que hi ens hauríem de dedicar en ferm. Ara bé, que ningú ens dispari per l'esquena...

____________________

9 mm


La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-ne’n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències.

Ja ningú es preocupava d’observar aquestes coses, tots convertits en autòmats del temps. Va apurar fins al filtre la seva cigarreta tot mirant com el cotxe que acabava d’arrencar desfilava per davant seu fent ostentació de l’últim disc d’aquell paio italià. Va mirar el rellotge que li va regalar el seu avi quan va complir la majoria d’edat. Havia arribat l’hora. Va sortir del portal on s’havia aixoplugat. Tornava a ploure. Es va cenyir la gavardina i va entrar a l’escala que duia anotada en un post-it, Gran de Gràcia 8.

En arribar al replà que li havien senyalat, va agafar aire. El pes dels anys cada cop es feia més feixuc. L’aire dens i humit d’aquell edifici afavoria que els fantasmes del passat prenguessin cos en la seva ment. Els seus dits van buscar dins la seva gavardina fins a sentir el fred tacte de l’acer del revòlver de 9 mm. Amb la destresa que li donaven anys d’ofici va muntar-hi el silenciador.

Va forçar la balda amb dits de prestidigitador. En silenci i lentitud va entrar al rebedor, tancant la porta darrera seu. Ara ja sol, podia tirar endavant el pla previst. De sobte, es va fixar en la decoració del pis.

La figura de porcellana i el llum de sobre la tauleta del rebedor li eren extremadament familiars. Va respirar profundament... Aquella olor dolça i picant li recordava algú. Algú agradable i sensual, sí... molt sensual, algú que li havia estat força proper quan era nen. Lentament, la boira de la memòria es va començar a dissipar. Entreveia unes cames llargues i brillants, una bata blava de setí, unes sabatilles de taló amb borles blanques i vaporoses. I un nom... un nom que començava per M..., Marta? No, no era Marta..., Mercè? Tampoc... De sobte, un llampec va travessar els seus records adormits: Marga!


Marga... L’amant del seu pare, la tan odiada Marga per la seva mare, el nom de la qual a penes es pronunciava a casa. La va conèixer perquè el seu pare el feia acompanyar quan l’anava a visitar els dissabtes a la tarda. El petit Ricard era una tapadora perfecta. La Marga els sortia a rebre somrient, envoltada en un núvol de perfum i vestida amb una roba d’estar per casa un tant sofisticada. L’enviaven a la cuina on berenava amb un nen de la seva mateixa edat mentre una minyona vella i grassa cosia al costat de la ràdio. Després jugava a soldats amb aquell nen fins que, al cap d’un parell d’hores, el pare el venia a buscar i tornaven cap a casa.

De camí a casa sentia l’olor d’aquella dona...la Marga, però no estava al seu costat, l’olor la feia el pare, feia cara de cansat. Va sacsejar el cap, com si volgués treure’s aquells records, espolsant-los. Un cop tornat al món real, es va treure la 9mm, freda, pesada i rígida. La imatge perfecta, va pensar, relacionada amb aquella situació.

El sofà era al mateix lloc. No l’havien mogut. Continuava esperant, tens, immòbil, que algú hi seiés. Ell, amb la gavardina posada, va cedir a les seves paraules amb regust a passat. Esperava, fregant amb la mà esquerra la 9mm i la cigarreta gairebé consumida il·luminava el seu rostre, impassible i vigilant. Va tirar la burilla a terra, la va apagar amb el peu i, a les fosques, es va quedar mirant l’entrada, esperant que entressin els fantasmes del passat.


Estava acostumat a les llargues esperes, als indrets estranys, a les víctimes ignorants del seu destí que, justament el dia que havien de morir, com si ho sabessin, arribaven molt tard a casa. Un professional és un professional i la paciència és la clau.

Al que no estava avesat era a la invasió descontrolada d’imatges i sensacions de la seva pròpia vida: «Ricard, bufó, com va a l’escola?» I una Marga de trenta i tants anys petonejava la galta d’un Ricard de catorze embriagat d’escot i de perfum. «Ricard, preciós, que has vist el teu pare?» I una Marga de mitja rialla i un Ricard que descobreix el desig...

El crit de la Marga en arribar a casa va quedar ofegat: el pànic la va paralitzar. L’impuls primer va ser córrer cap a la porta, però no va tenir temps. No va reconèixer aquelles mans fermes i rudes que li tapaven la boca i la immobilitzaven. «Tranquil·la Marga... sóc jo, el Ricard.»

A poc a poc, la Marga va anar cedint a la força d’aquells braços i, sense acabar de creure-s’ho massa, es va girar per trobar la mirada d’ell. Un vell desig ressorgia de vés a saber quines cendres, quan les mans es nuaven i els llavis es fonien a negre.

Mentrestant, entre els coixins del sofà, la 9 mm esperava, tranquil·la, el seu torn.


Per Roberthinos, Violette Moulin, Uribetty i Cau de llunes (escala I)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

11 comentaris:

Jo Mateixa ha dit...

Genial, genial, genial, això podria esdevenir una pelicula!!!!

Ostres, quin nivellaç, fem por i tot entre tanta colla d'escriptorasos eh!!!

Felicitats als autors/es!!!!!

Caudellunes ha dit...

M'ho he passat de conya amb vosaltres: Roberthinos, Uribetty i Violette. Un bon repte, això de coordinar estils i argument i... TOT!

Cau

PS: No sé com ha anat, però aclareixo el tema dels noms
Laura G.(la persona) = La dona del mirall (blog) = Caudellunes (l'altre nom de la persona).

Una, que es "novata" i és clar, passa el que passa!;-P

Clint ha dit...

M'ha agradat moltíssim, (3 minuts d'ovació) mentre acabo el comentari!

El final obert perfecte!

Carme Fortià ha dit...

Aboslutament genial.
Com dius, Veí, tots els relats agafen un caire de novel.la negra, perquè serà?
Diferents encara que iniciades igual, amb milers de sensacions i imatges que es desprenen... I aquesta, final obert però una imatge val més que mil paraules, oi?

Felicitats veïns d'escala!

Laura ha dit...

Magnífic, veïns! Aquesta tongada hi ha cadàvers del passat, del present i del futur, sense comptar l'exquisit... Una abraçada!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

te tota la pinta de guió de cine, FA FALTA UN DIRECTOR !!!

núria ha dit...

Cada cop que llegeixo una història em queda la boca més oberta.
Enhorabona a tots/es.

Violette ha dit...

Sí que ha quedat bé....
M'ha encantat ser la segona!!! Per ara és l'ordre que més m'ha agradat tenir.

Felicitats, veïns de l'escala I!!

Uribetty ha dit...

Ostres ens ha quedat molt bé, no esperava menys ;)
Salut!

Joana ha dit...

Uala! Si la llegeix algun guionista de cinema ja us podeu preparar a fer els decorats! Boníssima!

caliope ha dit...

bó,bó, molt bó!