diumenge, 31 d’agost de 2008

HV 4/6: La desmemòria del trapezista

Tornem de vacances i reprenem les HV, a veure si ho matem aquest setembre i l'octubre en comencen de noves... Aquest cop ha sortit ben liada la cosa. És que l'Striper fa un pseudohomenatge literari a un company d'escala. I és clar, això del circ sempre ha esta ben surrealista. Fins i tot parlen els animals! Si fora, poc, la Metamorfosi hi posa el seu granet de heavy metal (mai t'he dit que tens molt bon gust?) i fa vagar al pobre trapezista pels viaranys de la memòria. La Raquel, el porta lluny, en el temps i en l'espai: de petit i a Paris, en un toc de surrealisme dalinià, Total, que el pobre Jesús M. Tibau ho lliga tot i se'n surt per allà on li deixa el cinema, que sempre ha estat una fàbrica de somnis. Com aquest conte El títol? Jo me l'he empescat perquè venia sense. La desmemòria del trapezista

______________________

La desmemòria del trapezista

El gran circ internacional “Roda Món" dels germans Feliu feia 25 anys que, cada dia, sempre d’una festa major a una altrae, obria les seves portes donant mostres del seu art. L'arribada del petit circ aixecava molta expectació, i això els feia feliços i donava sentit a les seves vides. Feres salvatges, pallassos, un home bala..., però la seva principal figura era Tonet, el trapezista. Ara no podien dur a terme las seves representacions per culpa de El vertigen del trapezista.


Només haver-se d'enfilar al segon graó de l'escala de corda que pujava al trapezi, en Tonet sentia com li rodava el cap, com si tots els mals i totes les pors del món li caiguessin a sobre. Malgrat tots els remeis existents, la medicina tradicional, l'acupuntura, les flors de bach, el reiki..., en Tonet, considerat un dels millors del món amb el seu quàdruple salt mortal, no es guaria.

En Ramonet el domador de puces, va suggerir enviar un e-mail als altres circs per si s'havien trobat algun cop amb aquest problema. Les respostes que van arribar van ser totes negatives. El pessimisme ja guanyava a tota la gran família del circ. Els artistes, l'elefant i els cocodrils estaven també molt tristos.

Van fer una reunió i al dromedari se li va acudir posar un anunci als diaris. Al tercer dia, un personatge, molt petit i amb l'empremta de molts anys a la seva pell, va trucar a la caravana del Germans Feliu i els va dir que venia pel tema del trapezista, que segurament ell el guariria.

El van portar davant d'en Tonet. Aquell personatge va mirar al ulls al trapezista i va dir-li:


- Sí, definitivament has de ser tu qui he estat buscant tots aquests anys...
- Què diu?
- Eh... Com?... Oh, res, res, coses de vells. Que per a mi ets un gran repte, potser el repte de la meva vida..., no em facis cas.

I amb un dolç somriure i un punt d’enigmàtica brillantor als ulls, l’ancià va fer alçar en Tonet de l’atrotinada butaca de color taronja i es plantà al seu davant.

- Relaxa’t. Tanca els ulls, deixa caure els braços i relaxa’t. Ara només vull “sentir-te i que sentis”.


El vell va començar a passar les arrugades mans per damunt del cos d’en Tonet, des del cap fins els peus, resseguint-lo però sense tocar-lo, i amb els ulls també tancats. I en Tonet va començar a sentir moltes coses i de moltes maneres: sentia una estranya escalfor que el resseguia, sentia un formigueig a braços i cames, sentia una olor... ¿dolça?, ¿de fruites del bosc?, ¿d’espècies...? Malgrat li era molt familiar no aconseguia determinar de què podia ser aquella olor que l’embriagava. I també sentia..., què era allò, algú que cantava? Primer només era un murmuri que no podia entendre, però de mica en mica es va anar definint i la va reconèixer. Aquella cançó ja l’havia sentit abans... Què n’havien dit, d’aquella cançó...? El doble sentit de les paraules, el dimoni, ...

... and she's buying a stairway to heaven...But she wants to be sure

'Cause you know sometimes words have two meanings…

En Tonet no entenia què estava passant. No podia moure’s. Era allà palplantat, amb els sentits ben desperts, amb un problema com una casa –coi, que ell era trapezista i ara tenia vertigen, poca cosa, eh!- i el vell tocat del bolet que l’havia de guarir se li posava a cantar Stairway to heaven dels Led Zeppelin! Sort que allò era un circ...!


Sort del temps que s'havia pres per respirar quan havia de fer els vint anys. Tonet va estar a punt de fer-ho esclatar tot. El seu cap va començar a reproduir com va ser la vegada que va voler escapar-se. Sortint d’una classe de batxillerat nocturn, el seu amic li va dir que aniria a un concert dels Led Zeppelin. "T'hi apuntes o què?". Ell li va dir que no els havia escoltat mai, però després també es s’hi va enganxar.

No podia més, de tant fer les coses bé, i de tanta disciplina, i d’aquell mal d'esquena que li venia quan era dalt trapezi. Llavors els seus caps de setmana es van començar a fer llanguíssims perquè retardava cada vegada més l'arribada a la carpa. Per actuar s'ha d'estar concentrat i ben serè, li recordava la mare.

Mirant aquelles mans arrugades de l’ancià que, previsiblement, estava a punt d'extirpar-li una part vital d'ell mateix, amb els companys i les feres del circ expectants, va pensar en l'escapada a França d’aquell estiu. La seva mare es va tornar blanca, quan li va dir que segurament anirien a París.

Van pujar al cotxe, amb les cerveses i la música, i en algun moment van parar en un restaurant que més aviat era una casa particular on servien menjar sense tenir els permisos. Hi havia un vell borratxo, i, a la paret, o en un calendari, hi havia “La persistència de la memòria”, de Dalí.

El quadre el va tenir embadocat uns segons buscant no sé què que no hauria sabut explicar. Quan havia acabat de menjar i mentre s’embolicava un cigarret, el vell li va dir: “No facis el que van fer ells”. Ell no el va entendre. Els seus pares, si haguessin sabut que mai el coneixeria, no l'haurien deixat sortir, encara que només fos temporalment, del circ.

Els camins del pensament són ben estranys, i la visió del quadre el porta, sense saber-ne el motiu encara, cap a una famosa escena d’una pel·lícula de Hitchcock, Recorda, on Dalí va crear el decorat dels somnis del protagonista que emmascaren el passat.


El passat! Quin país més estrany i llunyà, de vegades, com una boira espessa que no ens deixa veure amb claredat el present.

Recordar, recordar, nota una estranya necessitat de recordar, com qui busca desesperadament les claus del seu futur, guiat per les notes de Stairway to heaven murmurades pel vell que li fa el massatge.

Però res sembla tenir sentit, ni tan sols la visió del nen que va ser un dia, amb tot just quatre anys, desafiant el pànic que sentia pel trapezi. No volia pujar-hi, però convertir-se en la riota del circ i decebre el seu pare no l’atreia gens, i es va haver d’empassar el somni de la seva vida, ser pintor.

El vell ha deixat de cantar i ja no nota les seves mans. Ja no li cal cap guia, ha retrobat la mena de persona que volia ser.


per Striper, Metamorfosi, Raquel Estrada i Jesús M. Tibau, agost 2008


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

6 comentaris:

Carme ha dit...

Molt bo, veïns! Pobret, si volia ser pintor! Clar home ara s'enten tot!

Jesús M. Tibau ha dit...

Per fi ha arribat al fi aquesta surrealista història

auf dem Weg ha dit...

Ei! Torbo una molt bona iniciativa això de les històries veïnals! Ja m'hi vaig passar el mes anterior, just quan començaveu la darrera tongada... Massa tard per apuntar-m'hi...

Encara em puc inscriure? Si es que això va així... Què he de fer per participar en aquest blog?

Petons!

(quin relat aquest... sí, una miqueta subrealista sí que ho és, però bon relat! :))

El veí de dalt ha dit...

CArme,
ho entens? Juàs!

Tibau,
és el que tenen els trapezistes, oi?

Auf,
(quin nom, oi?) Has d'estar atenta al blog quan es convoqui una nova tongada (a mitjan octubre)

Té la mà Maria - Reus ha dit...

com feu anar el "coco", quin deliri de història, subrealita és poc, molt bo companys/es

Laura ha dit...

Jo felicito a tots i especialment a Striper per la idea d'homenatjar "El vertigen...", que per cert m'he de llegir!