dilluns, 11 d’agost de 2008

HV 4/5: Algun dia tindré un disgust...

Noietes xafarderes, si viatgeu soletes per aquests cels de Déu, mireu bé a qui voleu caçar abans de llançar l'ham. Podria ser que la presa fos una altra! O sigui: vosaltres mateixes. És clar que si tot succeeix en un vol on es mesclen a Sade, en Woody Allen, el Gary More i un marquès-pintor d'aires divinitzants qualsevol cosa pot succeir! Les culpables d'aquest relat entre oníric, surrealista i excitant han estat la Núria (que engega els motors), el Puji (que el posa a mil), la Duschgel (que vol tocar de peus a terra) i la Júlia (que posa un llaç pictòric a l'assumpte).

Algú li agradaria tenir el disgust de la pobra Laura-Aitana?

_________________________

ALGUN DIA TINDRÉ UN DISGUST


«Nena, no parlis amb desconeguts!»
La mare a la Caputxeta
.

Buf! Just a temps, he arribat que ja tancaven les portes!!! Quin tip de córrer!!!

A veure si estic de sort i el seient de la finestra està buit. La de l’agència em va dir que no me’l podia donar, que estava reservat, però que hi havia la possibilitat que quan arribes no hi hagués ningú. Ostres! Que llarg, encara no s’acaba aquest coi de finger?

La hostessa m’han mirat amb mala cara perquè feia tard, a veure… 6, 7, 8…

No hi ha hagut sort, està ocupat, hauré de seure al passadís. Mirem-s’ho per la part bona, el tio està com un tren

-Bon dia!

Ni m’ha mirat. Està llegint com si li anés la vida, fa més de mitja que l’avió s’ha enlairat i no ha mogut ni un múscul, ni un sol cop ha aixecat la vista del llibre, deu ser molt interessant. A veure, dissimuladament miraré per la finestreta i donaré un cop d’ull al llibre... Ni un borrall no he entès, em sembla que està escrit en francès, qui se’n recorda del francès de l’escola? Jo no, llàstima! Quanta raó tenia la monja quan ens deia que el francès s’ha de dominar. No m’ha mirat ni un sol cop, i mira que estic bufona amb la samarreta que porto avui! No goso moure’m per por de tocar-lo, si miro de reüll li puc veure la cara, és guapíssim, i que fines les mans, es deu fer la manicura.

Ara he pescat una paraula: Justine. Deu ser la protagonista, no em sona de res. A classe de literatura tampoc no estava massa atenta. Fa mes de tres hores que llegeix, ni s’ha mogut, ni m’ha mirat (això és el més greu), ni tant sols ha mirat la hostessa quan li ha demanat si volia res. Aviat l’acabarà, li queden poques pàgines.

Sembla que li pesen els ulls, a veure si estic de sort i puc veure el títol abans que el desi. L’ha deixat sobre la tauleta... Brrrrrr! cap per avall i amb el llom cap a l’altre costat!!! Si s’adorm el giro, estic intrigadíssima, que pot ser tan interessant? Fa deu minuts que té els ulls tancats, respira acompassadament, segur que ja dorm. Lentament allargo la mà i giro el llibre deixant-lo amb la coberta a la vista.


Justine ou les malheurs de la vertu; Sade

Males hores? A la coberta hi ha una dona nua, l’autor em sona, però no sé de què, no hi havia una cantant que es deia Sade? Es desperta! Espero que no se’n adoni que l’he girat.

Mira el llibre, lentament gira el cap i per primer cop em mira. Les galtes em cremen, m’estic posant vermella...

Bé! Ha funcionat. S’ha posat vermella. El truc de fer-me l’adormit després de no fer-li ni cas durant tot el viatge ha donat els fruits esperats. La curiositat ha pogut amb ella i fins i tot ha gosat girar el llibre. En els breus moments en que les nostres mirades s’han creuat, fins i tot he pogut percebre un lleuger tremolor en les seves ninetes verdes. És guapa, molt guapa, i pel que he pogut intuir de reüll té un cos deliciós. El Marquès hauria gaudit de valent amb ella, i espero que jo també ho pugui fer. Segueixo mirant-la fixament, i ella ho sap. Tard o d’hora tornarà a mirar-me, i llavors serà el meu moment. Finalment ho fa. Molt tímidament, gira el cap per mirar-me des de baix, i no deixo passar l’ocasió.

-Hola, em dic Marc -li allargo la mà. Ella dubta, però l’encaixa amb la seva.

-Jo, Laura.

-Tens la pell molt suau. Vas a Nova York per feina?

-No, a veure una amiga – contesta ella- I tu?

-De turisme. Sempre hi he volgut anar, des de que vaig veure “Manhattan” del Woody Allen.

Ella somriu. Ja és meva. Tastaré els seus pits al lavabo de l’avió, però mai arribarà a Nova York. El Marquès estarà content amb mi.


- Per cert, em deixes passar un moment? Necessito fer una visita al “señor Roca”...

No he pogut evitar fer un soroll gutural estranyíssim en voler contenir-me l’esclat de riure.

- I si es diu "Grohe"? -goso dir-li pels nervis, per voler seguir la broma. Però..., que idiota que em poso, per Déu! Ja em cremen les galtes una altra vegada. Deu pensar que sóc tonta perduda!

Ei..., què fa? Em somriu, em mira fixament als ulls, s’apropa a mi en voler sortir al passadís... Se m’apropa molt... I em continua mirant... Els dits de la seva mà dreta s’atansen als meus, me’ls enfila, me’ls enganxa, me’ls encadena, i els meus passos han de seguir els d’ell, perquè ja no sóc capaç de pensar... Al cap només em sona aquella cançó que acudeix a mi quan se’m desperten els instints: Oh, Pretty Woman, del Gary Moore.

I els seients van passant a banda i banda de nosaltres, perquè jo vaig flotant en un núvol.

Obre la porta del lavabo: «Les senyoretes primer», sento que em diu. Una hostessa que és a prop del carretó del menjar ens mira de reüll i el seu company li pica l’ullet. El Marc entra darrera meu, però amb tanta estretor em quedo travada entre el wàter i ell. Tracta de tancar bé la porta amb uns quants cops, com si ens estiguéssim guardant en una maleta massa atapeïda de coses.

- Au!

Un cop al genoll contra la vora del wàter m’ha deixat mig seca.

- Que t’has fet mal, Aitana?

Em diu a cau d’orella, mentre m’esmuny descaradament els pits entre els seus dits.

- Però com saps que jo em dic...?

No puc acabar la frase. Sentir-me el nom de guerra m’ha deixat la gola eixuta, el cor se’m dispara descontrolat.

La beso profundament, la despullo i l’acarono. Ja no sap què fa. Tot ha sortit bé, fins ara, la meva fantasia s’està fent realitat. Defalleix, tem que la posseeixi però encara no ho faré, o potser no ho faré mai, no hi ha millor passió que la imaginada i encara ens espera un llarg camí abans de consumar la nostra possible unió.

-Deixa’t fer... –li mormolo a l’oïda.

La lligo de peus i mans, li embeno els ulls. Me la carrego a l’espatlla i surto del lavabo, tothom en mira, miren la meva arma, la pistola que m’he tret de la butxaca. Sort que pesa poc, la noia.

-Avisin als comandaments de l’avió, em cal aterrar a una illa, jo donaré instruccions.

El copilot és un home raonable, li explico una estranya història sobre la noia, li ensenyo documents falsos, sóc un agent secret, he d’entregar la noia a una base militar a l’illa de l’Aligator, li dono les dades. Sento Aitana que ploriqueja.

-No tinguis por... encara –li dic.

-Ha de dur-la en pilotes? –fa el copilot, estranyat.

-No faci preguntes, doni les ordres que calguin.

Tot funciona, a l’illa hi ha un bon camp d’aterratge. Avisen als passatgers, que estan aterrits. No passa res, una emergència, aterraran, ens deixaran a l’illa de l’Aligator i continuaran el viatge. Aitana sua, percebo la seva suor calenta, la seva pell fina com el vellut. No crec pas que sigui verge, però... qui sap. Baixem de l’avió i l’avió s’enlaira. Deslligo Aitana, nua, sense res més que el seu cos. És meva. Meva per sempre. Meva i del Marqués, és clar. El Marquès-pintor resta al seu palau de cristall, a la sala on nois i noies nus el serveixen. Tot és a punt.

-Has d’obeir-nos –insisteixo.

Al fons, l’elefant preferit del meu amo. M’indica que estiri la noia damunt un catafalc, ha decorat les parets amb una escena estranya, un paisatge eteri, que no puc identificar. Ella es vol escapar, ara, però l’amenaço amb un rifle que el Marquès-pintor m’amolla.

-Després te la podràs quedar... –fa, amb una rialleta inquietant. I afegeix: Aquesta serà la meva obra mestra, ‘El somni d’una verge’.

Al fons de la sala s’obre una porta, una reixa. Dos tigres s’atansen a Aitana que sembla haver-se desmaiat. Potser serà millor així...

El somni d'una verge, de Salvador Dalí

by Núria, Puji, Duschgel i Júlia (agost 2008)


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

8 comentaris:

Cèlia ha dit...

Si comences a jugar amb Sade, ja saps què pot passar! Us felicito, amb aquestes calors d'agost, una aventura ben calenta i... perillosa! (o no?)

Anna ha dit...

ja ho diu el veí a la presentació: oníric, surrealista i excitant. Em trauria el barret si en dugués! moltes felicitats als quatre pel relat.

Jo Mateixa ha dit...

Perdona la tardança en passar per aqui, però no creía que penjarieu les històries abans de l'estiu...

Son genials totes les que he llegit i el nivell, com sempre, es molt alt!!!!!!!!

zel ha dit...

Qui us va parir, casumlolla, quins nervis m'heu fet passar, recoi...
Bo, molt bo!

La Gallina Marcelina ha dit...

enhorabona, m'he quedat penjada en aquest blog! us afegeixo als meus preferits!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

ostres el nivel és altísim, l'idea de publicar-ho pot ser definitiva

felicitats al quatre

Carme ha dit...

Molt bé, tots quatre molt bé!

auf dem Weg ha dit...

:O

En serio que m'ha agradat molt (havia de dir-ho). M'he quedat sorpresa i tot!

;)

Petons!