HV 4/8: Torna-la a tocar, Ramon...

No sé si m'hauré deixat res al tinter o a l'email, perquè aquest conte ha anat i vingut diverses vegades. El vaig penjar un dia amb un ordre incorrecte. Però que ara funcioni....Potser dilatar-lo tant en el temps ha fet que tingui un aire entre oníric, etílic i psicalíptic. A més, trobo a faltar la referència a la pintura que tot conte d'aquesta tongada hauria de tenir. Potser ens l'haurem de pintar a l'oli? En fi, aquest relat és obra del Clint, que me l'imagino en una barra fent de voltor-calavera (juàs!); de la Carme Fortià, que li dóna el toc musical al relat; de la Llum de Dona que li dona la vena literària i de la Cruella,.que li posa el to...cruella, Poesia de la quotidianeïtat.

Si trobeu un cambrer disposat a escoltar-vos... procureu no emborratxar-vos gaire....

____________________
Torna-la a tocar, Ramon

- Sempre ens quedarà París...
- Perdoni? què deia? Li omplo el got?
- No no nano, estic bé, parlava sol...

I és que no ho puc entendre, sol, aquí assegut a la barra d'aquest bar arran d'aquesta platja paradisíaca. .i sol! És que no ho entenc. Sempre m'he vist com Bogart a Casablanca, guapo, amb estil. Cony! em miro al mirall i em caurien les calces a terra si en portés... No m'avinc que no els passi el mateix a elles... Què deu ser el que no surt bé, que fa que totes acabin marxant lluny de mi?

- Nano! com et dius?
- Ramon, senyor...
- Molt bé Ramon, saps, posa'm un altre whisky per que em penso que això serà el començament d'una gran amistat...

La ràdio va entrelligar una mirada còmplice entre en Ramon i aquell home que seia a una punta de la barra amb un whisky a les mans. Un vel de nostàlgia omplí l’ambient, la veu d’un gran mite i els grans drames dels amors i desamors.

Something stupid. Realment la meva vida és estúpida i l’amor, el t’estimo també. Ja ho diu el vell Frank, les dones acaben fugint de mi i em veig d’aquí uns anys amb una copa a la mà, en una barra d’un bar, citant frases que em rememoraran altres temps millors.

- (taral.lejant) Like I love you
- Nano, aquesta és una de les frases que esperen sentir però de les que fugen, com si les empaitessin mil dimonis.

Se'l va quedar mirant, com qui creu estar davant d'un miratge de si mateix anys més tard. El buit de la solitud omplert amb un whisky, només li faltava la soda. Ella li diria la incapacitat de prendre decisions, d'ambicionar modelar la realitat al seu propi gust…; la immobilitat absoluta que els deixava preferint una barra de bar on els somnis s'escolen amb cada sospir perdut que viure, Something stupid…

Però… de cop, darrere les cortines de la cuineta, va aparèixer aquella dona, pèl-roja, amb aquell joc de malucs i aquell pitram.

"Si pogués refregar-los. Això sí que seria el paradís… Jo al paradís! L’ésser humà més mediocre, minso i poca-solta. Jo, un espècimen sense ànima, corcat per dins…" Només 'ella' pot tornar a fer-me sentir un home cabdal!"

Una injecció de sang va omplir-li el cervell i alguna cosa es mogué a l’entrecuix: El desig de posseir-la.

Sí, ella em somriu sovint i jo em perdo en un trist got de whisky… És com totes les dones : vital, esbojarrada, inconscient, independent, decidida…preciosa! Sembla la Gilda!

Ja ho deia Ninon de Lenclós al segle XVII en el llibre Cartes al marquès de Sévigné : Per ser correspost s’ha d’ésser amable i divertit” i “El vertader mèrit és aquell que agrada a la gent a la que desitgem agradar”… Quantes amants he tingut? I… quantes vegades he fracassat?

- Massa cops…
- Nano, pensa-t’hi bé abans de dedicar-te a l’ofici de “Casanova”.

La ràdio emmudeix i aprofito la deshinibició que em proporciona el whisky per apartar les cortines i endinsar-me dins la cuineta…

- Això és perquè no els ho dieu amb ànima d’autèntic poeta, senyor.
- El poeta, Ramon, és un fingidor. Veig que una educació progre i jipi t’ha impedit lectures de profit. Apa: posa’m un altre whisky.

Contra la filosofia de portera de barriada d’aquest cambreret petimetre, res com Fernando Pessoa. A sobre de destrossar Sinatra amb esgarips de karaoke, ara s’atrevia amb consells de repertori nyonyo. Que posi whiskies i es deixi d’hòsties.

- De whisky ja en teniu prou, em sembla. Quant a Pessoa, si m’ho permeteu, us diré que és d’aquells autors molt citats i poc llegits, més propi d’esnobs que de lectors avisats.
- Me cag en sa reputa i en vint-i-un farols! M’estàs insultant i et quedes tan ample???
- Va, va, no us poseu dialectal, que no n’hi ha per tant.

Sonava una altra cançó. Li va semblar quelcom molt apolillat del Toni Bennet, però no ho hagués pogut assegurar del cert: les bromes del whisky el tenien mig entabanat. Amb llengua de padàs i mirada extraviada i alcohòlica, va dirigir unes darreres paraules al barman, abans de perdre el sentit:

- Ramon, nano. Tu ets un savi.
- Gràcies, senyor. I vos teniu una retirada a Bogart, sabeu?

Segur que, d’estar conscient, li hauria fet gràcia saber-ho. En aquell scorzo impossible del clatell mal girat damunt la barra i els braços penjant a banda i banda, ningú no distingiria cap ombra del vell Humphrey. Això vol dir, sense dubte, que en Ramon, a més de savi, és un tros de pa beneït.

@ Clint, Carme Fortià, Llum de Dona i Cruella, setembre 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: