HV 4/9: Somnis

Això s'acaba. Una més i prou. Aquesta ha tardat per un malentès estiuenc però la tardor ens la resolt ben calenta. Un pintura desencadena un seguit de somnisque, som sol passar, el desig apaga. La Sol Solet posa el quadre, l'Arare la peli, la Trina la música i la Núria la poesia. Quatre dones somiadores en busca d'autor. Les fitxeu?

_____________________

Somnis

El quadre sempre l’havia fascinat. Ella de petita volia ser pintora, per això, el seu pare la va portar a una acadèmia de dibuix. Pintant aquest quadre, per a un exercici de classe, li van donar la notícia que aquell estiu podria anar a París. Era el seu somni.

Tenia quinze anys. Havia estudiat Miró i volia ser com ell, passar gana a París, patir fred, i al final... l’èxit. No debades, es passava hores contemplant les obres de l’artista i de totes, “El carnaval de l’arlequí”, era la que més l’atreia.

No va poder ser. Un accident de cotxe es va emportar el seu pare pocs dies més tard, i amb la seva mort, la mare es va adonar que s’havia quedat, a més de sola, en la més pura misèria. La casa, hipotecada, la van vendre en pocs dies. Es van traslladar a un pis petit i ella i el seu germà van haver de posar-se a treballar. Es van acabar de cop els somnis, els viatges, la vida fàcil...

Sempre havia conservat la reproducció del quadre, no se’n va voler desfer mai. Representava el seu passat i l’esperança d’un futur, on algú podria adonar-se que tenia talent com a artista, com quan el mestre la va elogiar tant, dient davant de tota la classe que havia estat la millor i que de l’exercici havia aconseguit la millor nota.

Han passat tres anys molt durs. S’ha preparat a fons, treballant en aquella botiga de queviures, deixant-hi la pell per quatre duros i assistint – els vespres- a uns acadèmia on ha cursat comerç. S’ha hagut d’aguantar amb això, la bossa no donava per més. Però valia la pena. Entrar al banc ha estat difícil, hi ha molta competència, però ho ha aconseguit. Com més dura és la vida més t’espavila, deia sempre el seu pare.

S’aixeca cada dia a les set del matí, es prepara un cafè i surt escopetejada. No pot fer tard. En el seu sou hi ha dipositades massa esperances. Una part per a la mare, una altra per als seus petits vicis, que són ben minsos: un paquet de tabac a la setmana, un bon tall de cabells en una bona perruqueria una vegada cada tres mesos, alguna peça de roba per anar més o menys a la moda i la resta, en un compte a terminis. La seva segona gran passió és el cinema. Li agraden, sobre tot, les pel·lícules antigues, aquelles en blanc i negre.

La millor, de llarg, aquella de la Dietrich; li sembla una dona estranya i fascinant a l’hora. Faccions dures, mirada de gel. “Testimoni de càrrec”, amb un Tyrone Power d’un cinisme que tomba d’esquena i un Charles Laugthon impecable, fent d’advocat. Li ho posen difícil, tanmateix. I és que Wilder és Wilder... «però no puc perdre el temps, he de quadrar els comptes abans de les dues, encara he de passar tota la pila de rebuts... algun dia me’n sortiré, si!»

De cop aquell client que sempre truca en el moment més inesperat...era aquell de Madrid, ho ha vist en el display del telèfon, que com que és de la capital no té espera:

- –Si, digui?

- –Buenos días Señorita Fuster. Esperaba su presupuesto para la concesión del préstamo a mi empresa, ¿lo recuerda?

- –Sí Sr. Menendez, estaba a punto de enviarselo. Lo tiene ya en su cuenta de correo electrónico.

- –Bien, gracias. Estaré en Barcelona esta tarde, nos vemos para cerrar el trato?

- –De acuerdo señor. Menéndez, ¿dónde y a qué hora?

- –A las 17 horas, en el hall del Omm

- –Perfecto, allí estaré. Buenos días.

- -Buenos días señorita Fuster.

-

Genial, és la oportunitat de la meva vida, pensa ella, si aconsegueixo signar el préstec hauré captat com a client del banc una de les més grans empreses i això serà un tant importantíssim per a la meva carrera.

Són les 16.55 h i ella es troba al hall de l'hotel Omm, sentint Eric Clapton i la seva Wonderful tonigth...la millor música per a fer aquesta tarda acabi en una nit meravellosa.

S’està fent tard. Són més de dos quarts de sis i el Sr. Menéndez no ha arribat, no ha donat senyals de vida. L’Eric Clapton ha donat pas a Madonna i a un Bruce que en altres moments la faria viatjar pels núvols, però que ara la posa nerviosa. On serà aquest home? L’haurà plantada? Mira insistentment cap a la porta i només veu un passadís llarg i la porta al final i enmig moltes cares que no són les del client.

Quan el rellotge marca les sis i deu, el veu aparèixer, neguitós, mirant a una banda i a l’altra. Ella s’aixeca i el va a esperar. Totes dues cares canvien. El Menéndez, que és un senyor, es disculpa pel retard: que si l’avió, que si el trànsit,... somriu i li proposa seure i prendre alguna cosa mentre parlen de feina.

El Sr. Menéndez escolta la proposta econòmica de la Sra. Fuster. Escolta i la mira. Aquells ulls, negres, rodons i brillants el captiven. És incapaç de concentrar-se en el que li explica, fa un esforç i es promet que si es concentra en el negoci i arriben a un acord la convidarà a sopar. Acaben signant. Ha triomfat la feina. Però en queda una altra de més àrdua.

Finalment van a sopar a en un restaurant petit, prou conegut, proper a les Rambla. Demana la taula del racó. Ella és una treballadora incansable amb un únic pensament: la pintura; ell un inesgotable negociador amb un altre únic pensament al cap: ella. Tots dos comparteixen el sopar, la nit, la conversa, els gustos, les lectures, els viatges; i apareixen les coincidències en les aficions, en el plaer per la pintura,... Hi ha quelcom que es va forjant a força de mirades insinuoses i mitges paraules. Des de fa estona que ella cova una idea. S’alça per anar al lavabo.Al tornar, abans de prendre les postres ell la sorprèn amb un regal que troba sota el tovalló: “Les dones i els dies”, de Gabriel Ferrater. “El coneixies?”. “I el llegeixo...Estoy aprenent català... Ja que vengo tant per aquí...”. Ell el troba encantador.

Quan després de pagar s’alcen de la taula ella s’adona que a la paret de darrera tenia una reproducció de “El carnaval de l’arlequí”. Quan ell s’adona que se’l mira amb atenció, ell li sap dir el títol i fer-ne una ràpida valoració. “Lo pintó el 1925. Miró partia de la memòria, de la fantasia i de la irracionalidad para crear obras que son transposiciones visuales de la poesia surrealista, puras metáforas oníricas..” Ella es gira, el mira astorada. Acaba d’adonar-se que aquest pot ser el seu home. Ell acaba de tocar el cel amb els dits. Ella el pren pel coll, li posa els llavis sobre el d'ell i hi deixa en un bes curt i melòs que ell no sap com tornar-li. Ella li posa el llibre davant el ulls li demana, amb un to felí i encès: “Vols saber com són les nits... i les dones... d’aquest país?”

L’obsessió per la pintura ha cedit terreny a l’amor.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: