diumenge, 25 de gener de 2009

HV 5/6: Recerca divina(el misticisme)

Ja ho deia una de les companyes que ens van entrevistar fa poc pel Diari de Barcelona (encara no l'heu vist? Què espereu!) . Hi ha cops que els veïns em feu por. I més si tractem temes tan escabrosos com aquest vuitè pecat capital del Malerianisme: el misticisme (serà per -ismes!). Va i resulta que l'Anna, el Puji i la Carme, que sortien plegats a l'entrevista, amb el concurs de la The silver han muntat una història rodona que sembla extreta del més enllà. I tot perquè se'ls ha acudit anar a la recerca de Déu. Collons! Que no sabeu encara que déu està al replà de l'escala, allà on esteu tots vosaltres? Juàs!
_________________

Recerca divina (el misticisme)



Corria muntanya avall com un esperitat, intentant esquivar els fiblons encaparrats a perforar les seves bombones d’oxigen. Ja podia intuir els contorns de la seva nau, estacionada tranquil·lament uns metres més avall entre els arbres grotescament deformats que dominaven la vall. Mentre provava de no entrebancar-se amb les arrels nuoses que cobrien el terra, va preguntar-se per enèsima vegada què carai feia allí, sol com un mussol, explorant galàxies en una closca de nou monoplaça, enlloc d’estar confortablement instal·lat en qualsevol dels planetes sota dominació humana.


Tot havia començat feia molts anys a la caseta amb vistes a Saturn que els seus pares tenien a Encelade, quan un dia va caure a les seves mans una revista infantil que explicava en to mofeta els absurds mites pre-hègira que havien dominat la Terra durant mil·lennis. Ell, però, no els havia trobat gens ridículs. Ben al contrari, havien estat com una mena de revel·lació, una finestra a un món fantàstic que l’havia subjugat. En aquell moment va descobrir la seva vocació, l’ambició que conduiria tota la seva vida: havia de trobar Déu. No tenia gaire clar com era; els mites eren molt confusos i tot sovint contradictoris, però estava segur que aconseguiria trobar-lo i, el més important de tot, convèncer-lo perquè tornés a fer-se càrrec del devenir dels humans. És clar que ara, repartits per la galàxia, tindria més feina, però no coincidien tots en que tenia grans poders?


I aquí es trobava ara, una vegada més sense haver trobat ni rastre d’aquesta entitat abstracta que l’obsessionava i, el que és pitjor, novament perseguit per una forma de vida desagradable i amb intencions homicides.


Passejà la seva mirada com feia sempre, lentament, per totes les arcuacions i pel parament dels carreus. Recordà com el va impressionar la primera vegada que va ser als peus de l’alta torre i tancà els ulls: el 10 de desembre de 1123, Ramon Guillem, bisbe de Roda-Barbastre, consagrà l’església després d’haver-se acabat les obres de reconstrucció que guardarien per sempre més aquell secret. Sota les pintures murals del seu interior tot quedaria ben segellat i la humanitat romandria aliena a aquella veritat torbadora. Però hi ha veritats que frisen per sortir a la llum, com si tinguessin vida. Hi ha veritats que es poden llegir als ulls dels que ens miren. I hi ha mirades que...


I no podia deixar de retornar la mirada a aquells ulls que de l’interior des de la màndorla estant el resseguien insistents. Uns ulls penetrants que havien estat pintats per a expressar l’autoritat d’un déu disposat a jutjar, flanquejat per l’alfa i l’omega, el principi i el fi de totes les coses. Aquella imatge de dimensions sobrehumanes beneïa amb la mà dreta el món, mentre l’esquerra sostenia el llibre de les escriptures.


Caminà fins a la primera columna del costat nord de l’interior de l’església, la més propera a l’àbsis, i va trobar la inscripció que buscava, pintada en lletres de color blanc i negre sobre fons roig, tal i com el seu informador li havia explicat: “Anno ab incarnacione, domini MºCºXXºIIIºIIIIº Idus Decembris, venit Raimundus Episcopus Barbastrensis et consercravit hanc ecclesiam in honore Sancti Clementis martiris et ponens reliquias in altare Sancti Cornelii episcopi et martiris”. Així doncs, estava prou clar. El que buscava era sota l’altar de Sant Corneli. Calia donar-se pressa.


I va córrer a buscar el manuscrit i les eines.


Així que va començar a picar amb l’escarpa es va adonar que alguna cosa no anava bé. Cadascun dels seus cops a la dura roca rebien com a resposta un grunyit d’ultratomba, però després de tants anys de perseguir el seu objectiu no pensava arronsar-se ara que el tenia tan a prop. Aquell so podia ser el so del déu que des de nen ansiava trobar. Mentre picava, la suor que li regalimava per les temples entelava el vidre del casc de l’escafandre. On havien arribat els humans, que per visitar la Terra, el seu planeta d’origen, ara es necessitaven escafandre i bombones d’oxigen!


A poc a poc es va anar obrint una fissura sota l’altar, per on el sinistre grunyit s’escapava cada cop amb més força. Un cop havia obert una clivella prou gran va substituir les eines rudimentàries per l’aparell multiusos d’ultrasons. La primera descàrrega ultrasònica va fer un forat gran, pel qual, a part del so inquietant, s’escolava un corrent d’aire viciat d’una pestilència ancestral i insuportable. La segona descàrrega va permetre l’entrada de llum a l’avenc que s’obria davant dels seus ulls, però només s’endevinaven els primers metres d’unes parets que semblaven infinites, i conduïen a la foscor absoluta. Ben decidit a continuar endavant va fer una tercera descàrrega que va fer caure les darreres restes de runa. Va deixar a terra l’aparell i va començar a preparar les cordes per despenjar-se a l’abisme.


Estava ajupit d’esquenes al clot, i no va veure venir l’embat homicida que gairebé li sega la vida. A pocs metres, a la seva esquerra, un tentacle viscós replet de fiblons esmolats es va estavellar contra la roca vella. Merda! S’havia tornat a equivocar. Però no hi havia temps per a les lamentacions. Si es volia salvar havia de córrer. Va sortir esperitat de l’església just a temps d’esquivar un altre tentacle. La llum del Sol, mancada dels filtres atmosfèrics que havia tingut abans de l’hègira, el va encegar, però sabia que no podia parar.


Va caure uns quilòmetres enllà, extenuat de cansament, enlluernat, ple de llum dins del cervell, però cec del tot al seu voltant, amarat de suor, començava a pujar-li la febre de la insolació, de la gana, de la set, de la desolació i de la desprotecció més absoluta.


I va ser aleshores, quan se sentia morir, quan es va adonar que aquella llum, no era només el Sol, quan va llegir la seva febre, com una febre de l’esperit. Déu l’havia posat a prova. Si moria havia mort en l’intent de trobar-lo i si vivia, ja sabia on era. Era la llum.


Quan es va despertar, dins la protecció de la “Nau d’experimentació científica, sobre d’experiències interiors humanes, produïdes directament en els circuits neuronals” li van demanar si havia quedat satisfet de l’experiència. Ell va contestar que sí, que havia estat molt dura, però havia tingut els seus fruits, els que buscava. Havia trobat la Llum. Dura? Van demanar-li. Però si el programa de misticisme és d’allò més suau i agradable” Mentre ell es preguntava com podia ser que allò fos considerat suau i agradable... la noia que l’atenia, va empal·lidir de sobte, mentre remenava les connexions dels aparells, es va disculpar i li va explicar que el programa que per error li havien posat no era l’M de misticisme, sinó l’EEAR (Exploracions Espacials d’Alt Risc). Que no es preocupés que ara mateix li posaven el que ell havia demanat, sense cap càrrec addicional, per descomptat.


Ell, enlluernat encara, va dir que ja no el necessitava, i va pensar que els camins de Déu sempre són inescrutables.


© Anna, The silver blue sea, Puji i Carme Rosanas, gener 2009


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

3 comentaris:

Anna ha dit...

jaja, no m'imaginava pas que el relat acabaria a Memory Call! :D

Cèlia ha dit...

Sembla mentida la curiositat humana que ens ha dut al cel però també sota l'altar! (si l'havien segellat, seria per alguna cosa!, però millor deixar les coses per escrit, així saps a quins perills pots estar exposat!)

khalina ha dit...

Quina imaginació tots plegats jaja. I quines aventures li feu passar al vostre prota jeje