diumenge, 7 de juny de 2009

HV 6/2: Tanco la porta

L’escala 6 també ha fet els deures. I déu-n’hi-do com s’ha esplaiat. Geni de dones; tot i que entremig estava en Roertinhos. El noi ha tret la seva vessant més femenina per estar a l'alçada d'aquests tres mujerers de armas tomar (encara que siguin pacifistes), com són la Carme Rosanas, la Zel i la Rosalita. Buf! Poca broma... Ja veieu que hi ha geni al replà; i que no serveix de res anar pel món amb paraules vàcues o caragirades. Sempre de front i amb sense subterfugis. Als veïns que enganyen les veïnes els pot sortir el tret per la culata. O dur-se’n un cabàs de mots altisonants. Quedeu avisats.


Llegiu i entendreu..




HV 6/2: Tanco la porta



Quan vam entrar a la sala, tots dos, com apressats, ens vam adonar que ens havíem deixat la porta oberta. Vam riure una mica. Amb un riure incòmode. Ell, de seguida, va anar a tancar-la

He de reconèixer que en aquell moment van passar–me pel cap -i pel cor- dos sentiments ben diferents, oposats i tot. En primer lloc, vaig pensar que la passió i la pressa per veure’ns i estar junts ens feia oblidar fins i tot les coses més imprescindibles, com ara tancar la porta. Però immediatament, una segona veu interior, que venia de molt lluny i tenia un to més aviat agre, em va fer adonar que no recordava la seva frase preferida; la que pronunciava en el moment de trobar-nos: «Tanco la porta al món, tot queda fora, només entres tu».


I en aquest moment vaig saber que tot s’havia acabat. I ell encara no havia dit ni una sola paraula. Ni jo tampoc.


Va tancar la porta i en tornar, em va besar, intensament, com sempre.


Seria el darrer cop. Potser el millor; o tan sols un més.


En acabar el bes va pronunciar la seva frase estrella: “Tanco la porta al món, tot queda fora, només entres tu”. Li vaig contestar amb un somriure fred, però ell no se’n va adonar. Tan sols sentia la necessitat urgent de l’entrecuix. Em va tornar a besar. Alhora explorava la meva pell sota la roba. Em va acariciar amb una mà el pit, somrient com un adolescent que fa una malifeta.

No sé què em passava però no aconseguia sentir res. Potser seria millor parar-ho i confessar-li el que, semblava, no era evident per a ell. “Para”, li vaig dir. Em va mirar estranyat. “Què et passa?”, em va preguntar amb cara sorpresa i amb un to molest. Li havia tallat l’excitació. “No ho vull fer. De fet, no podem continuar amb aquesta història. Ens estem enganyant. Això no condueix a res. Tu ho saps, però no ho vols acceptar”.


Amb un posat alhora cínic però també emmurriat, em va etzibar, talment un macarra de bar: “Tot i això, tot i no tenir cap sortida, sempre podem fer un darrer barrejat. Tant tu com jo sabem gaudir d’un bon moment de sexe esborronador...I va afegir, cínicament: “I, tanmateix, potser, després ho veuràs d’una altra manera...”


Em va costar molt fer-li entendre que el mateix desig d’un dia, pot ser fàstic quan falta allò que només una dona pot definir. Allò que, fins i tot moltes dones entenen, però no troben les paraules per dir. Allò que et diu, “fuig, cony, que no em ve de gust, que ara ni la teva saliva suportaria a la meva boca”. Allò que el cos canta amb retrunys de disgust.


I llavors, per primera vegada, el vaig veure tal com era. Li vaig endevinar totes i cadascuna de les vegades que havia fet el mateix ritual amb moltes altres, amb les mateixes paraules, amb el mateix posat de fals enamorat. El meu olfacte va sentir cadascuna de les seves essències de mascle en zel, que ja no m’abellien. I el meu sisè sentit em va fer posar la mà a la bossa per treure’n allò que sempre duia amb mi.


Vaig agafar el sac de mots negatius que ja feia temps que començava a pesar dins la bossa, en el dia a dia de la nostra relació. Era com la brossa que s’omple sense mesura, i tot d’una t’adones que no pots ni llençar-hi la cua d’un tomàquet, i que hauràs de baixar al contenidor abans de posar-te a preparar el següent àpat.


Així doncs, amb una il·luminació sobtada i presa d’una fúria incontrolable, vaig engrapar els mots i els vaig començar a llançar amb tota la força cap el cràpula, fent xisclets embogits, com una hiena neguitosa: primer van volar mots com “ràbia”, “humiliació” i “despit”. Aquest darrer mot va encertar de ple el seu front, que estava desprevingut, i obria els ulls com taronges, incapaç de creure el què passava. Amb la cara i l’orgull ferit, va fer un intent d’aturar-me deixant anar un esperançat i conciliador “Gateta...”, però no el vaig deixar continuar, i vaig preparar un segon atac. Aquesta vegada vaig carregar amb “hostilitat”,” gelosia”, “malícia” i “recel”, que volaren per la sala com dards, mentre ell, ara ja sota avís, feia gestos patètics i desesperats per esquivar el meu atac. Saltava, s’ajupia, encreuava les mans davant el pit..., però no hi havia res a fer. Quan va veure que jo agafava els elements que més pesaven, “tírria” i “angoixa”, va iniciar la retirada. Es va parapetar un instant al rebedor per mirar-me incrèdul, i negant amb el cap, va dirigir-se a obrir la porta del carrer. Abans de sortir corrent, va treure el cap per dedicar-me un “coi de sonada!” que em va arrancar un riure histriònic i sorneguer alhora que llançava un últim mot, “infelicitat” que va quedar clavat al marc superior de la porta per la partícula “in”.


Més tranquil·la, vaig tancar els ulls momentàniament per deixar anar un sospir i vaig tancar la porta al meu món, alleugerida i orgullosa.


@ Carme Rosanas, Robertinhos, Ze i Rosalita (juny 2009)


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

9 comentaris:

zel ha dit...

Vaaaaaaaaaaaaaaaaa, comento jo a nosaltres mateixos, que a mi m'ha agradat molt com ha quedat, què coi!!! No hi esteu d'acord col.legues?

Joana ha dit...

Femení! I molt...
Felicitar en Robertinhos...A totes!!!
Quines sensacions i quin alliberament!
Bona nits a tots!
En sabeu molt :)

El veí de dalt ha dit...

Zel,
hi estic d'acord! Què estrany que les col.legues no diguin re.

Joana,
a veure què ens fas tu!

Rosalita ha dit...

Doncs no ha quedat malament del tot ;))
Ha estat una bona experiència, gràcies veí (i equip :))!

khalina ha dit...

ha quedat molt bé, tot i que m'ha deixat el cor una mica encongit. M'heu fet ficar dins d'ella.

fra miquel ha dit...

Bravo per la decisió d'ella. Us ha quedat molt bé, que coi!
Sembla que l'hagi escrit una sola persona. Sou un bon equip!
M'ha agradat molt com fa l'atac, amb paraules com a dards. Felicitats a tots!

viuillegeix ha dit...

Molt ben lligat,, tot legat.,i l'atac de paraules, boníssim!!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

quina bonica història !!

Anna ha dit...

Estic impresionada, no sembla escrit a quatre mans, sembla una sola, bona feina d'equip. Us felicito de veritat!