Una creació que enceta de la Llum de dona amb dues línies que apunten amunt, que segueix la Eli amb magisteri, que uneix el Palimp en suspens i que deslloriga (o embolica més!) en un final obert la Cèlia. Apludiments!
Vides anònimes
Des de joveneta sempre m’he preguntat quina part d’un escriptor és real en les seves obres i quina és ficció. Quan llegeixo intento treure’n l’entrellat. Imaginar quina vida hi ha al darrere de la novel·la, darrere els dits que l’escriuen, darrere les nits de vetlla… M’emociono si veig matisos que em semblen verídics, allò que no és inventat. De fet tampoc ho sé del cert però el fet d’imaginar-m’ho em dóna ales per continuar esbrinant-t’ho. És clar que la ficció absoluta no existeix. Sempre deixem rastres, i els escriptors encara més.
La meva mare es va plantar a Barcelona als 17 anys, al bell mig de
Va estar-s’hi tres anys, a Barcelona i aquests anys donen per a escriure un relat o una novel·la. Real o de ficció.
Costa saber quin grau d’implicació personal hi ha en les novel·les que llegim. Quin tant per cent de vida hi ha retratada a cada capítol, en cada vivència, en cada mot.
No. No sóc escriptora ni la meva mare va anar a Barcelona a estudiar Periodisme ni res de semblant. No sé si m’agrada més la paraula verbal que l’escrita, els silencis o descobrir vides darrere les paraules escrites.
Vaig néixer en un poblet del Penedès. El meu pare és viticultor. Un lloc envoltat de ceps. Extensions immenses de vinyes. Dedicar-me a la viticultura ha estat la meva primera passió. Una feina delicada i precisa. Jugar amb les textures, els colors i les olors. La temperatura i cada grau d’humitat, cada anyada, la barreja del sol i la pluja… L’envelliment del vi a les bótes de roure. Un món ple de matisos aleatoris i alguns de controlables…, com la vida mateixa.
Torno a Barcelona per a un postgrau. Nou mesos a la capital i nou mesos per recordar i reviure… Un cop instal·lada al pis de
És fàcil, en una gran ciutat, tenir dues vides, o fins i tot, tres… Vides apassionants que llegim a les novel·les o veiem al cinema i que no es desvetllen al primer capítol però que ajuden a l’espectador a imaginar i a fantasiejar.
Quantes vegades un passat atrapat en el propi cos dóna peu a llibres que han passat a la història com vertaderes obres d’art: Ivánov de Chéjov, Madame Bovary de Flaubert…. A Belle de jour,
Surto del metro i faig via cap al pis on hi ha una altra vida escrita. La meva i la de la meva mare. Encara conservo la clau de quan hi vaig viure. Una part de la meva infantesa. Als rètols de les bústies hi ha els mateixos noms… A l’entrada, els barrets florejats estan penjats al mateix lloc. La flaire és la mateixa i les parets han canviat de color.
Entro i paro la música de l’mp3…
* * *
Com passa el temps!
Que diferent és l’mp3 del vell transistor. A la casa encara es conserva, i a mi m’agrada mirar-lo, i m’agrada deixar volar la ment… Imaginar una Conxa Piquer cantant a l’amor..., per exemple.
M’assec al vell divan que encara conserva
La mare sempre m’havia explicat que
Miro per la finestra, i recordo el paisatge de la meva infantesa. Ja no hi ha l’hort d’enciams i tomàquets conreat pel Sr. Agustí. Ara només hi ha edificis alts.
La casa està intacta, malgrat el pas dels anys. La Cesca no ha volgut fer mai cap canvi de decoració, perquè diu que li agrada sentir i reviure els moments del passat. (És estranya fins i tot per això!) A vegades em pregunto que devia passar entre aquestes quatre parets. Que ha estat tan i tan important, i que ha quedat tan impregnat? Fins i tot, encara guarden aquell bagul amb velles fotografies, amb llibres de pàgines groguenques i amb aquell diari tancat amb clau, del que només elles dues en guarden còpia. Sovint m’ha vingut ganes de saber què hi havia allà escrit, els secrets de dues adolescents ben guardats, sota clau, amagats per a que no surtin mai a la llum, però viscuts amb prou emoció i sentiment.
Mentre regiro el bagul ple de records i de pols, sona el telèfon. És el Xavi, el meu mig nuvi. I dic mig nuvi, perquè no tinc massa clar això de la vida compartida amb una sola persona. La mare sempre em diu que em quedaré per vestir sants, però a mi, la veritat, és que em resulta ben igual el que em digui la mare. Amb el Xavi, m’agrada passar estones divertides, i estones amoroses, però després vull tornar al meu espai. M’ha trucat per sortir aquest vespre, però li he que dit que avui no era un bon dia, encara he d’endreçar les meves coses, tot just acabo d’arribar i encara no he desfet la maleta.
* * *
Surto del metro i faig via cap al pis on hi ha una altra vida escrita. La meva i la de
—Què hi fas aquí? Com has entrat. Per...?
—Això t’he de preguntar jo a tu. Jo estic al pis de la meva companya! Tu qui ets?
—Sóc la mare de
No poden explicar-ho, és com si ja es coneguessin d’abans, de tota la vida, potser d’una vida anterior. Es miren de fit a fit i una descàrrega hormonal els crema per dins. Ella passa la mà per l’espatlla d’ell: “Tu?”, diu. “Si, suposo” contesta ell. “Jo...” S’agafen de les mans, els seus cossos s’apropen “Per què ets tu, no?” S’abracen. “No vull despertar”, diu ella. Ell l’abraça amb dolçor, com si la protegís d’un possible desgavell emocional. “Vull recordar” diu ella. I se l’enduu a l’habitació, lentament, cerimoniosament, deixant un rastre de gotes d’aigua que es van fonent en l’antic mosaic del pis. Ell es deix fer, engolit per una mena de vertigen que és incapaç de controlar, que no té ganes de controlar. Tanquen
Surto del metro i faig via cap al meu pis on hi he deixat que una altra vida també deixi escrita la seva empremta. La meva i la de la Júlia hi són ben vives, dins d’un bagul ben tancat. A l’entrada, els nostres barrets florejats encara pengen al mateix lloc, no vull tocar-los. La flaire és la mateixa i les parets, només les parets han canviat de color.
Entro i no hi ha música, dedueixo que no hi ha ningú i poso la TV, una pel·lícula espanyola que organitza un programa de vells cinemes de barri… Llavors observo que el nostre bagul ha estat obert!
M’assec al vell divan i agafo les cartes d’amor, les fotografies dels seus nus. Se les feien l’una a l’altra i les guardaven com a tresors. Mai van besar-se, mai van tocar-se. La Júlia era mare i no volia cap més desgavell emocional en la seva vida, ja n’havia tingut prou amb “ell”, només mirant la nuesa la de la Cesca ja en tenia prou i la Cesca ho comprenia. No li demanaria mai res, només mirar-la darrere l’objectiu... No s’adona que al seu darrere ha arribat la Núria i que l’observa ben callada, fins que aixeca els ulls i la veu:
—Cesca, veig que ja has tornat. Quina alegria!
—Hola Núria, sí, he tornat sense avisar. Ho sento. Has estat tu qui ha obert aquest bagul?
—No, ja saps que és la condició que em vareu posar la mare i tu perquè vingués a viure aquí, que no toqués mai el bagul, i no l’he tocat pas!
—L’he trobat obert…
—Però..., qui?
—Això dic jo… qui?
La Núria s’hi apropa i observa alguna fotografia que algú ha deixat sobre de
Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
6 comentaris:
Com pensàveu que es podia acabar la història? (ja sé que aquesta era la fàcil...!)
Jejejej Cèlia!!!
Una mica llarga però treballada. No podia imaginar-me com continuaríeu!
Ja ens podem apuntar a la pròxima HV!
Doncs sí.... Pensava, a veure cóm l'acabaran??? Estava intrigada!!!!
:-D
m'agradat.I tant! Clar que m'hagués agradat saber més del final. Cèlia, algun detall més off record?
Molt graciós el video. Entre els amics de la Núria, crec reconéixer algú.
Vaia currada, això és art!!!
... lo del video magnific!!! (no costarà gaire trobar-li local per fer monòlegs al mig nuvi de la Núria!!!)
AL final tot mesclat. Aplaudiments i per quan una altra entrega???
Buen final... y eso que no era fácil.
Publica un comentari a l'entrada