dijous, 23 de juliol de 2009

HV 6/7: El sobre

Un altre història sorprenent per a un mateix inici. I ara, amb flash-back; uns objectes-trampa i l'ús d'internet en la resolució del cas. Tot comença amb un sobre sospitós que assenyala pistes que més valdria no haver seguit. Però qui vol saber la veritat ha d'assumir les conseqüencies, no? Això és el que planteja, en un vídeo inicial de l'Anna; que ni el Dashiell Hammet (gràcies, noia!); segueix amb una línia agosarada en Jordi; manté la tensió l'Euria (que malgrat no manté el blog, li agraeixo seguir viva en les HV!) i remata amb fina venjança la Khalina.
Ja tenim la setena de la tongada al sac!

________________________


El sobre



http://www.youtube.com/watch?v=oGvnMb5zU6M


Feia un dia bonic i no sabia massa perquè havia decidit anar a l’adreça que havia trobat al sobre: carrer Marina, 30 6è 3a. Tot i que la consciència i les ganes d’aprimar-se li deien que havia de pujar a peu, ho va fer per l’ascensor.


Va entrar al pis i la llum groguenca i vella la va embolcallar.


—Bon dia venia per...

—Sí, sí... passi, passi jove­­ —L’home que li havia obert la porta anava amb pijama i duia una bata fina de seda que havia passat per millors èpoques. Als peus, sense mitjons, hi duia unes sabatilles de les de sempre; calçades de retaló. El vell, que devia tenir més de setanta anys feia olor d’avi que no es renta i tira de colònia. De fet tot el pis feia olor de resclosit, de tabac i d’aire reescalfat. Si hagués pogut hauria corregut a obrir les finestres.


Van caminar per un passadís llarg i la va fer entrar a una estança que hi havia a mà esquerra. L’habitació era gran i sense finestres. A dues de les quatre parets, una davant de l’altra, hi havia unes llibreries antigues de fusta fosca carregades de llibres. N’hi havia tants que en algunes postades n’hi havia una segona filera o llibres tombats a sobre dels verticals. A les altres parets hi havia quadres emmarcats barrocament amb força daurats i diplomes de color groc i tacats, carregats de lletra gòtica. Es va preguntar perquè es feia servir la lletra gòtica als diplomes. També hi havia un sant Crist, un rosari de boles grosses i la pell estesa d’una guineu que necessitava una jubilació urgent.


Al mig de la sala hi havia una taula d’escriptori antiga amb un portafolis de pell al damunt, un cendrer gran amb força burilles i un joc de plomes, tinter i secant que feia bonic, més que semblar ser útil. A l’esquerre, una pila amb mitja dotzena de carpetes. El vell va agafar la segona.


—Segui sisplau —va demanar mentre ell seia a l’altra banda de la taula i, després d’encendre’s un cigarret, repassava els papers que contenia la carpeta. Mentre el vell llegia va aixecar el cap i es va adonar que del sostre amb bigues de fusta, per il·luminar la sala només hi penjava un fil elèctric amb una bombeta de baix consum.


—Té la moneda? —va preguntar el vell.


Va obrir la bossa i de la butxaca interior amb cremallera en va treure els tres objectes que havia trobat a la bústia. Va allargar la mà mostrant-los. L’home va assentir i va prendre la moneda.


—Això altre s’ho pot guardar.

—Però em pot explicar de què es tracta tot plegat?

—Encara no —va dir mentre treia una lupa de joier i amb força traça, com si ho hagués fet tota la vida, se la posava a l’ull esquerre mentre tancava el dret i observava amb deteniment la peça. Li va donar un parell de voltes i la va fer dringar sobre la taula.

—Molt bé —va dir- Ja pot despullar-se.

—M’haig de despullar???

—Com vols que et prengui les mides, si no?


Li va dir que el seguís passadís avall. Van obrir una porta a banda esquerra. Era una estança ben diferent de la resta de la casa. Hi havia una cadira central i una finestra gran per on entrava molta llum. A davant de la cadira hi tenia dos cavallets amb teles de pintura.


Traces gruixudes i amb colors vius, tot allò era tan diferent de tot el que envoltava aquell individu.


—Deixa la roba sobre les caixes i ja pots seure a la cadira.

—Però perquè m’haig de despullar? Jo només vull saber què voleu de mi.

—T’han escollit, jo només sé que t’haig de dibuixar, que volen un nu i tu ets qui té més retirada. Seran unes hores i ja podràs marxar cap a casa. Això són negocis reïna i tu has vingut amb la moneda, la meva moneda.


Estranyament, no se sentia espantada. Sota la mirada del vell es va anar traient peça per peça i quedà nua sobre el parquet escalfat pel sol que entrava per la finestra. La va fer seure de costat, a la cadira amb les dues mans jaient sobre els genolls. Li va apartar el cabell de la cara i li pintà els llavis d’un roig intens.


El sol li escalfava l’esquena es sentia relaxada i ni notava com la resseguia aquell home tan estrany. Van passar unes quantes hores i encara es mantenia immòbil, fins que el vell li va fer un senyal amb el cap.


—Ja està. Ja pots marxar. Ja rebràs noticies. La moneda me la quedo jo.


Va posar a la bossa la resta de peces que hi havia al sobre, es va vestir en un moment i va marxar. En aquell moment va començar a córrer per les escales, les va baixar marcant una per una i no podia parar de seguir un ritme accelerat de caminar.


Quants dies passarien per dir-li alguna cosa? Com li ho farien saber? Semblava que en aquell moment s’havia fet conscient que podia córrer algun perill. Un nus a la gola va començar a fer-se-li evident.


Només quan va arribar a casa i va tancar la porta rere seu, es va sentir protegida.


La Giovanna caminava ràpidament. Tot li semblava una bogeria. Era ben absurd. Hauria d’haver anat a la policia. Però li feia por que en Marc patís les conseqüències.


Va entrar a un bar i va demanar una cervesa. Volia relaxar-se. Va encendre una cigarreta i va recordar tot el que havia passat des de la nit passada.


Primer de tot en Marc no era a casa. No havia deixat cap nota. Ni li havia enviat cap missatge al mòbil. Ell sempre l’avisava quan tenia partit de futbol sala o quedava amb algun amic. Després, aquella trucada anguniosa. Aquelles paraules que tenia clavades al cervell, repetint-se contínuament.


—Giovanna, és molt important que vagis a la bústia ara mateix. Allà trobaràs un sobre amb tres objectes i unes instruccions a seguir. Si us plau, segueix-les, o potser... (i llavors la seva veu havia tremolat) no tornaré... I sobretot no li ho diguis a ningú.


I havia penjat. No semblava cap broma. En Marc no feia bromes de mal gust.


Llavors ella va anar a la bústia i va trobar el sobre amb les tres adreces i l’hora que l’esperaven. Ja s’havia despullat davant d’aquell vell boig. Què hauria de fer passades dues hores a l’Hospitalet? En sortiria viva? I què passaria a quarts de dotze de la nit a Badalona? El cor li anava a cent per hora. Va pagar la cervesa i va agafar un taxi fins a casa.


El pis seguia igual que l’havia deixat. En Marc no hi era. Va obrir l’ordinador. En Marc des que vivien junts, anava a dormir ben tard per culpa d’internet. Ell li deia que jugava a jocs virtuals i que en el fòrum de futbol sempre tenien gresca, però potser li amagava alguna cosa. Seria algun estrany joc de rol? L’hauria captivat alguna secta? Volia matar-la de manera dissimulada? Alguna aposta estranya? Deutes de joc? Havia sentit tantes històries!


No sabia quin nick tenia. No sabia res de res. Es va adonar que malgrat l’amor que sentia per ell, no el coneixia prou. L’historial estava en blanc. No hi havia cap manera de saber per quins mons virtuals es movia en Marc.


Va posar al google “carrer Marina, 30 6è 3a”. Va clicar una pàgina web anomenada “trevol de la veritat, moneda”. Una suor freda li va recórrer l’esquena en veure aparèixer el seu quadre junt amb cinc quadres més de noies despullades en la mateixa postura que ella. Estava indignada! A dalt de tot un trèvol de quatre fulles negre i la famosa moneda.


Va seguir mirant què passaria amb el segon objecte a L’Hospitalet. No es creia el que veia! Hi havia tot de vídeos penjats amb noies cobertes de fang barallant-se. Eren les mateixes noies dels quadres! Pobre Marc, què li haurien fet a ell?


Abans de mirar els episodis amb el tercer objecte a Badalona, volia mirar la pàgina d' inici. Allò era massa! Una foto amb tot d’homes rient,vestits amb una samarreta amb un trèvol negre. I en Marc al mig! Amb lletres ben grosses: ARRIBA L’HORA DE LA VERITAT. DESCOBREIX FINS ON ARRIBA L’AMOR DE LES TEVES XICOTES.


Ho pagaria ben car. Ningú se’n reia d’ella. Ell tampoc la coneixia prou. No sabia quina sang corria per les seves venes. Seria dràstica: havia estat el seu pare fins que el van trobar ofegat en una piscina, deixant-la orfe de ben petita.


Va buscar al Google “matones”. Encara que li costés car, havia de cercar qui portaria els objectes a l’Hospitalet i Badalona, i de passada, podia disparar uns quants trets.


Adéu Trèvol de la veritat!


Adéu Marc!


4 comentaris:

Josep ha dit...

He d'enviar la meua continuació a l'ELI

Eli ha dit...

comorrrrr????
Quina continuació Josep???
Jo ja l'he fet la historia veïnal!!!

M'ha agradat força aquesta història, sobretot el video... Sí que esteu posats!!!
;-D

Unknown ha dit...

Josep. NO! Tu acabes el grup 10. el del Gabriel, Anna, Té la Mà, Veidedalt (que ja et vaig passar) i tu; el darrer. No et confonguis! A la Eli li tenies que haver enviat la apraula del teu vers del cadàver exquisit, que com que no ho feies, t'hem saltat! T'ho he dit en un correu! Ho tens clar?

Gabriel ha dit...

Ufff, quin final!
Realment brillant l'ús del video inicial i la manera d'anar encabalgant la intriga...
Però és una història que et quedes amb ganes de més...