diumenge, 25 d’octubre de 2009

HV 6/8: Ningú ma va saber qui era Lady Tupper

Ha costat arribar però al fi el tenim al sac. Una història de veïns, com nosaltres, però amb estranyes desaparicions i reconversions. I l'església -que tot ho sap, per enmig. Vaja, un thriller amb tots els ets i uts, i un misteri per resoldre: qui és aquest estranya laddy Tupper? Llegiu i esbrinareu la curiosa història sorgida de la ment de Gabriel, l'Anna, el Té la Mà Maria, elveidedalt, i en Josep.

____________________

Mai ningú va saber qui era Lady Tupper



Mai ningú va saber qui era Lady Tupper. Li deien així perquè es rumorejava que en comptes d’anar a la Universitat, ocupava les tardes en altres negocis més profitosos.


Un dia la van veure per última vegada. Sortia del metro i diuen que va pujar per últim cop al replà número 10, un sobreàtic fantàstic amb vistes a la ciutat. Llogar aquell pis no deuria ser pas barat i per això Lady Tupper compartia habitació amb Maiko, una japonesa, Claudio un argentí i Sandrine, una noia belga.


Tothom pensaria que per ser un pis d’estudiants deuria ser un pis sorollós per les típiques gresques i festes. Doncs no! Ningú coneixia realment què estudiaven aquells quatre joves. Hi ha qui deia que no necessitaven fer festes perquè eren budistes i vivien amb un formosa pau espiritual. Això ho diuen perquè el veí del davant l’únic que havia vist, cada cop que obrien la porta, era un Buda assegut.


Un mesos enrere abans que Lady Tupper desaparegués, el veí del davant la va ajudar a carregar uns paquets. De sobte un dels paquets es va trencar i en varen sortir uns meravellosos objectes sexuals. El veí del davant no es va ruboritzar gens, tot el contrari. Va recollir les andròmines i les va col·locar en altre paquet.


Un dia, en una reunió de la comunitat, el veí del davant se li va escapar l’anècdota i tot el veïnatge va començar a rumorejar que la noia en qüestió no era estudiant i que entre altres negocis es dedicava al tuppersex. Això va aixecar les sospites de les més grans i la curiositat de les més joves de poder assistir a alguna reunió per conèixer tals objectes.


Ningú sap perquè va marxar Lady Tupper. Així l’havien batejat a la comunitat. Devia diners? A qui? I per què? No l’ajudaven els companys de pis? Quina relació hi tenia?


Aquella tarda plovia a bots i barrals, i el Claudio va arribar de la facultat xop de cap a peus. Es va quedar una estona a l’entrada de l’escala per tal de no deixar un bassal d’aigua a l’ascensor. Però estava glaçat, i quan va veure que s’obrien les portes de l’ascensor, va entrar oblidant-se de l’aigua.


— Caram noi has quedat ben xop –li va dir en Carles, el veí del de davant de casa.

—Si, ja ho veus, es que no ha parat de ploure –li va respondre en Claudi, tremolant., amb aquell accent argentí tan melós.

—Escolta, que en saps alguna cosa de la teva companya de pis? – li preguntà en Carles –han passat més de dues setmanes d’ençà de la seva desaparició, no?

—Perdona, però he de pujar estic agafant fred –li va respondre secament, mentre es ficava a l’ascensor d’un rampell.


En Carles es va quedar d’una peça. Mentre veia com en Claudio tancava les portes i s’enfilava rumb a l’últim replà de l’escala, es preguntava per quin motiu s’havia trasbalsat d’aquella manera. Havia sortit per cames, però al Carles no se li va escapar el detall de com havia baixat la vista mentre el seu rostre perdia absolutament el color. En el moment de tancar les portes de l’ascensor, semblava un fantasma de tant pàl·lid com estava, i abans de desaparèixer li va dirigir una fugaç mirada, que al Carles li va semblar fruit del terror.


De que coi tenia por? Si ja feia dies que li rondaven mil preguntes, ara estava ben intrigat, i començava a pensar que potser li havia passat alguna cosa a la pobre Lady Tupper. Ara fins i tot li semblava lleig dir-li així. Es va acostar a les bústies a veure si esbrinava quin era el seu nom real.


Va quedar d’una peça quan va veure que havien arrencat la “xapeta” amb els noms dels inquilins del sobreàtic A.

Carles a partir d’aquella data va iniciar un dispositiu de vigilància als veïns del davant. Sempre mirava per l’espill de la porta cada vegada que sentia soroll al replà. També es va agenciar una còpia de la clau de la bústia dels veïns per comprovar la correspondència. Però tot va resultar en va. No hi havia cap indici interessant per esbrinar on era la Lady Tupper.


Un dia va arribar a l’edifici un paquet que el portava el noi de correus i com que tenia presa va demanar-li al Carles si es podria fer càrrec ell. Era pel pis del davant.


—Cap problema; ja firmaré jo i després el faré arribar al seu destinatari.


Es tractava d’un paquet retornat, ja que indicava remitent desconegut i l’enviava la Lady Tupper. Va ser llavors quan se’n va assabentat del seu veritable nom: Magdalena Rouco.


Rouco..., de què li sonava aquest nom. Va entrar a internet i ficant el seu nom a google va sortir ...“BINGO!” Era la neboda del Cardenal Arzobispo de Madrid Rouco Varela! Ara ho entenia tot, la màfia de l’església havia fet desaparèixer un familiar incòmode i que per més morbo, es dedicava a la venta del tuppersex.


Només li faltava parlar amb el Claudio. Va esperar a sentir soroll al pis del costat per anar-ho a explicar. Quan li va semblar que hi havia brogit, va sortir a trucar a la seva porta. Li va obrir la Sandrine la noia belga que compartia pis. No havien creuat mai cap paraula, però sabia qui era.


—Que hi es el Claudio ?

—El Claudi no hi es, però si et puc servir jo,... em dic Sandrine –li va fer mentre s’arrapava al llindar de la porta i el mirava amb ulls felins.

—Encantat, un servidor es diu Carles.

Mai havia tingut temps per les dones i no es que el meu físic no fos l’adient, però els estudis li ocupaven quasi la totalitat de les hores lliures i les relacions socials les havia deixat una mica al marge, però aquella noia el va impactar a primera vista.


En aquell moment, sortia en Claudi de l’ascensor. Va fer cara d’astorament en veure parlar en Carles i la Sandrine davant la porta.


—Claudi, el carter m’ha dut això –va dir en Carles, mentre ensenyava el sobre amb la mà alçada. –Crec que ja sé que li pot haver passat a la vostra companya de pis. Sabies que és familiar d’un bisbe?

En Claudi va posar un ulls com plats i va fer entrar en Carles dins el pis; quasi a empentes, com si no volgués que ningú escoltés la conversa.

—Què en saps tu de la Magadalena?

—A banda que tota l’escala li deia Lady Tupper, res més –va fer en Carles una mica sorprès pel comportament del seu veí –Crec que es dedica a vendre o comerciar amb objectes de sex-shop, oi?

—Com ho saps? T’ho ha dit el carter?

—No, home! Ho vaig veure un dia que li vaig ajudar a recollir un “carregament”...

—I això del bisbe?

—Es diu igual que un de molt famós: Rouco Varela.

—Molta gent es dirà així...

—Però cap surt a la coberta d’una revista...

I li va ensenyar un full imprès que havia descobert per internet...

—Collons! –va fer en Claudi.


La Sandrine va agafar el full que duia el Carles i el paquet. El va obrir. Dins va sortir una cinta de vídeo embolicada en una bossa de plàstic de bombolles. No hi havia cap etiqueta identificativa.


—La molt tonta deuria escriure l’adreça malament... Mira; “Adreça desconeguda”, posa al remitent –va dir la Sabrine mentre picava amb la cinta del VHS el seu braç.

—Així és ella veritat? La neboda del bisbe... –va començar a inquirir en Carles.–A veure si l’han segrestada aquesta gent per pagar el seu silenci i ara..

En Claudi va fer un rialla i va aixecar la mà.

—Para, para...no et facis pel.lícules, tu ara. Que les pel·lícules ja les fem nosaltres... La Magdalena, la Lady Tupper que tu dius, no ha desaparegut. Està aquí, ben tranquil·leta. Però ens interessava fer córrer la veu que havia desaparegut entre la seva família. Aquesta cinta que veus, era una prova intimidatòria d’un alt càrrec de l’Opus..., amic del seu oncle; que ens va venir a visitar fa un parell de setmanes.

—Claudi! Per què li expliqués res a aquest paio? No veus que se’n pot anar de la llengua...! –va dir la Sabrine.

—No. No crec. Em sembla que quan us conegui a vosaltres tres a fons, no voldrà tampoc sortir del pis... Passa i t’ho explico tot.

—I que es veu a la cinta?

—Ho vols saber de debò? –va dir en Claudio, posant-li una mà a l’espatlla i fent-lo entrar dins el pis. –Mirem-ho, doncs... Van entrar en una habitació que semblava realment un plató televisiu. Focus, càmeres de vídeo, cables, paraigües de fotògrafs, i un gran llit central; amplíssim.


La Sabrine es va mirar el Claudio amb cert neguit. En aquell moment s’obria la porta d’una habitació que donava a la sala i apareixien la Magdalena i la Miko, abillades amb un batí lligat per la cintura, i descalces. Els pits de les dues aflorien, turgents, per l’obertura superior i les cames nues de les dues insinuaven un camí d’encanteri cap a un tanga vermell en l’una; cap a un pubis rasurat en l’altra. Una olor de perfum fresc va envair l’estança.


—Aquí la tens la teva Lady Tupper. Sana i estàlvia...

—Collons! –li va sortir de l’anima, en Carles.


En Claudio havia posat la cinta a un DVD i al monitor de plasma apareixia l’habitació on eren ara tots cinc. S’hi veien tres noies vestides impecables de primera comunió estirades al llit; amb un home vestit de cardenal que les mirava i un home que semblava un escolanet al seu costat. Es va fixar en els rostres de dues noies que, ajupides, començaven a fer una fel·lació al que anava d’alta alcúrnia mentre la tercera feia postures obscenes i l’escolanet es posava darrera seu i li aixecava la sotana ensenyant a càmera que anava nu sota la mitra... Va mirar els rostres que apareixien en pantalla i no havia discussió: eren la Magdalena, la Sandrine i la Maiko; mentre el que estava darrera el que anava vestit de cardenal era en Claudio, que mostrava un penis erecte que apuntava directe el forat fosc del pobre home...


—Però..., què hi feu aquí, exactament...? –va balbucejar en Carles.

—Em sembla prou evident que és el que fem! –va exclamar la Magdalena Rouco.

—Si us plau, que som al segle XXI... –va afegir la Sandrine

—Com pots veure fem servir un material de primera qualitat: càmeres, il·luminació, equip de so... – va explicar amb la Magdalena Rouco com si fos una hostessa de la Fira de Mostres.

—Hem insonoritzat la casa perquè cap veí pateixi cap molèstia. Triple vidre a les finestres, doble capa d’escuma i cartró guix al terra i al sostre... –completava la Sandrine, amb una veu més pròpia d’una professora d’institut que no pas d’una actriu de cinema per a adults.

—Hauràs notat que, d’ençà que som en aquest edifici, que la connexió a internet va més ràpida, que ja no falla l’electricitat quan plou, que no es perd pressió en l’aigua corrent, i que ja no hi ha interferències en les connexions telefòniques –va dir la Maiko, que fins eixe moment havia estat en silenci.

—Doncs sí, en menys de 48 hores vam fer arreglar totes les instal·lacions de l’edifici. La majoria estàveu de pont i ni us en vau adonar. No cal que ens doneu les gràcies, aquestes despeses les tenim incorporades en el nostre pressupost anual. La millora en la vostra qualitat de vida es pot considerar el que els economistes diuen “una externalitat negativa” –el posat de la Magdalena era el d’una actriu porno sense límits, però la veu, el ritme de l’explicació i els continguts ja eren pròpies d’una catedràtica.

—A veure si ho he entès: us dediqueu al negoci del sexe. D’amagat de la resta de veïns?

—Què potser els hi hem de demanar permís? No generem pas cap molèstia, no fem res il·legal i no obliguem ningú a participar-hi.

—Ja sabeu com és aquesta ciutat: la gent s’escandalitza per no res.

—Sí, per això som ben discrets.

—Fins i tot la discreció és sospitosa. Sabíeu que els veïns d’aquest bloc, i dels blocs veïns, estaven molt intrigats? Intrigats i preocupats.

—Ens fem responsables de tot allò que fem, però les elucubracions mentals dels altres no són cosa nostra. I ara, si ens permets, tenim un guió per interpretar.

—I no acceptem espontanis –va afegir la Sabrine amb un puntet burleta.

—Sí, és clar.


El van acompanyar fins la sortida i la porta es va tancar, i tot d’una va semblar que tornava a la realitat. A poc a poc es va girar. Era real allò que acabava de veure i escoltar?


El Carles va entrar a sa casa, es va escarxofar al sofà i va sentir que tornava a l’adolescència. La llunyana i gens enyorada adolescència. En eixos anys difícils (sí, difícils per a tothom, però per a ell encara més) hi havia un somni que es repetia nit rere nit. El somni no era cap prodigi de creativitat, però l’efectivitat era total.


Arribava el carter amb un paquet per la veïna, però aquesta no hi era. Ell la recollia i més tard es passava per ca la veïna a lliurar-li el paquet en qüestió. Aquesta obria la porta, vestida només amb un batí de seda fina, lligat per la cintura i descalça. Els pits li eixien turgents, per l’obertura superior i les cames nues insinuaven un camí d’encanteri cap a un tanga vermell en l’una. Una olor de perfum fresc va envair l’estança. La veïna l’acompanyava fins un set de rodatge i li convidava a participar, compartint pla amb tres noies, en la filmació d’una pel·lícula porno.


—El somni de la meva adolescència fet realitat! –va exclamar el Carles.


Silenci a la casa.


—El somni de la meva adolescència fet realitat? –es va preguntar el Carles.


Estava confús: allò que durant tantes nits de la seva adolescència –de la seva trista, patètica i oblidable adolescència– havia somiat, ara s’havia fet realitat. O més ben dit: s’havia gairebé fet realitat.


—O he tingut una al·lucinació, o he estat a punt de fer realitat un somni –va dir en veu alta, com si esperés que algú el respongués.


O li donés una pista, si més no.


© Gabriel, Anna, Té la Mà Maria, elveidedalt i Josep Braut; octubre 2009


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

6 comentaris:

Carme ha dit...

Home! per fi se m'ha actualitzat aquest blog... Ja era hora, sempre el tenia allà baix de tot, com si estigués aturat des de mesos i no el visitava mai.

Quina història més ben lligada... entre tots.

Felicitats veïns!!!

Gabriel ha dit...

Per fi!! Ostres, genial, molt ben lligat!! I el personatge del Carles, el veí, m'ha agradat molt.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

tinc uns companys de narració que sou la pera, felicitats

Laura ha dit...

Molt bona! M'he imaginat perfectament la situació i la cara del Carles, ha, ha! Enhorabona!

fra miquel ha dit...

Un bon relat. Que s'ha fet esperar, però ha valgut la pena. Felicitats!

Llàstima de no haver-se realitzat el somni del Carles. Ho dic per ell.

Ricard ha dit...

Molt bo el relat.