dilluns, 5 d’abril de 2010

HV 6/9: La perruca

Amb aquest relat tanquem la sisena tongada de les Històries Veïnals (HV 6).N’havien quedat dues històries penjades. Aquesta l’he acabat jo mateix perquè em sabia greu que la Sol Solet, L'Avi i la RaTeta Miquey (que havia donat el tret de sortida amb aquell vídeo) no la veiessin acabada. Ara ja està. L’altra, no es va ni començar i els membres que no la van poder seguir (Platxèria, Puji i Arare) –si ho volen- els mantinc en el mateix grup on jo em posaré com a iniciador del relat en la propera tongada. Ja em poso en contacte amb ells. Ara, amb la lectura d’aquest darrer relat dono per tancada la sisena tongada i obrim la setena.

T’hi apuntes?

____________________

HV 6/9 La perruca


Com cada dia s’havia llevat d’hora i havia anat a treballar. Res feia pensar que avui seria un dia diferent. Ella es prenia molt seriosament la seva feina. El seu lloc no era de massa responsabilitat, però ella sempre pensava que les coses sense ella no sortirien tan bé.

La seua empresa feia més de cinquanta anys que fabricava peces per a automòbils i era ella qui s’encarregava de contactar amb el departament de ventes per tal de passar la informació a l’encarregat del magatzem amb la finalitat que mai faltés de res. Sempre havia estat diligent, mai havia tingut cap problema; en cap cas li havien cridat l’atenció. Si fins i tot acudia a la feina quan no es trobava del tot bé!

Però avui cap a les deu s’havia aturat la planta. Els representants sindicals havien convocat una assemblea urgent. L’amo deia que plegava, que tancava la fàbrica, que hi havia crisi, que no guanya prou diners... I havia assistit a l’assemblea, primer amb una mica de conya, però a poc a poc prenent-ho més seriosament: cent cinquanta persones anirien al carrer la propera setmana. Encara no hi havia noms.

Ara tornava cap a casa, no se’n podia avenir. Els somnis dels últims mesos se n’anaven en orris. Li tocaria a ella? Tenia una hipoteca, com tothom, un cotxe, a mitges amb el banc, i les vacances de l’any passat encara per acabar d’amortitzar. En obrir la porta del pis, li va venir flaire de pollastre rostit. La seva parella cuinava, anaven a celebrar que feia dos anys que eren junts.

Va dir un hola apagat i es va deixar caure sense esma al sofà. Ell va sortir de la cuina eixugant-se les mans amb el drap que portava agafat a les betes del davantal. Li va fer un petó, breu, però amorós.  

-       Tot bé?
-       Psssst...

No tenia forces ni ganes d’explicar-li les seves cabòries. Ell, ho va entendre en seguida i va marxar silenciosament cap a la cuina. Ella va tancar els ulls i va continuar asseguda al sofà. Diiiiing! Dooooong! El timbre de la porta la va fer tornar a la realitat. D’un salt, es va incorporar i va anar a obrir

-       Ja obro jo.
-       Molt bé – va respondre ell des de la cuina.

Era la veïna del davant.

—Hola, Maite.
—Hola...
—Saps la notícia?
—Quina notícia?... Acabo d’arribar i precisament avui no tinc un bon dia
—La senyora Paquita...
—Què li passa a la senyora Paquita?
—Ha desaparegut.
—Com dius?
—El que sents, nena, ha desaparegut.
—Maite, que passa? —se sent des de dins del pis.
—Ai, Joan! És la Sra. Antònia, la veïna de davant. Diu que no troben a la Sra. Paquita…

La Sra. Paquita Riera Prieto era la tieta d’en Tomàs Riera Sales, l’amo de l’empresa on treballava la Maite Rius Ciurana. Havia trobat la feina gracies a que d’adolescents ell i en Joan Alcaide Cañas, el company de la Maite, eren inseparables. Jugaven a hoquei en el mateix equip i ella, la Maite Rius Ciurana, els veia jugar aprofitant que es treia un sou fent de cangur del seu germà petit, futbolista de vocació. A poc a poc es va enamorar d’en Joan Alcaide Cañas. Tots dos van recolzar en Tomàs (Riera Sales) quan de sobte el seu pare va morir deixant-lo a càrrec de l’empresa de recanvis i de la Noemí, la seva germana petita. La gent del barri, que els coneixia de tota la vida, no deixaven de repetir que havien tingut sort amb l’arribada de la Sra. Paquita Riera Prieto, la tieta de Barbate (Cadis) que no coneixien però que a l’assabentar-se de la mort del seu germà, va anar a Barcelona per tenir cura dels nebots. Era una dona ben curiosa. No gaire alta, més aviat grassona, sempre amb un monyo com una castanyeta i els llavis d’un vermell encès. A les butxaques, malgrat que tenia “sucre”, mai faltava algun “polvorón” perquè deia que li recordava al seu poble.

Amb el temps en Tomàs va resultar ser un home de negocis valent malgrat la inexperiència dels seus 24 anys. No va portar bé la relació entre ella i el Joan i a poc a poc es van anar distanciant sobretot després d’una conversa al despatx on ell li havia confessat el seu amor i ella, a quadres, l’havia rebutjat. Sabia que Tomàs no era home d’acceptar el NO i des de llavors sabia que el seu lloc a l’empresa estava supeditat als desitjos del cap.

Tot i així, quan es van assabentar que el pis de sota de la Sra. Paquita es buidava i ella i en Joan no s’ho van pensar dues vegades. El lloguer era un pèl excessiu però entre els dos sous i pocs extres, arribaven a finals de mes i fins i tot a fer alguna escapada durant les vacances d’estiu.

—Home… aquest mati quan anava a buscar el pa he vist a la Noemí, la seva neboda, pujar escales amunt. Li he preguntat on anava tant carregada, però feia tard i no s’ha parat. “Marxo”, m’ha dit. Però és que amb la Paquita havíem quedat per anar al Casal d’Avis. Els dijous hi fan ball, saps nena? M’ha estranyat que no vingués però com va dir que ahir nit miraria fins tard la tele… Això de la Champions… Com el Barça va guanyar, m’he pensat que ha allargat la becaina…

El Joan va deixar els ganivets amb els que tallava el rostit i vam trucar a tots els telèfons que coneixíem: al Tomàs, a la Noemí, però rés, ningú contestava.

—Ai, Joan… i si s’ha caigut, està dins i no pot parlar? O si s’ha desmaiat a la banyera? Ves a saber! —va dir la Sra. Antònia.
—Truquem als bombers i que obrin la porta! O al manyà! Li diem que ens hem deixat les claus dins —va fer en Joan.
—Si home, amb lo que ens costarà! Tal com està tot, jo a punt de quedar-me a l’atur i tu volent gastar els diners de mala manera… Dóna un cop fort a la porta,a veure si la tirem avall.

Gràcies a l’adolescència atlètica, en Joan (Alcaide Cañas) tenia un bon cos. Alt com era, espatlles amples, cuixes fortes i un xic peludes, mans grosses i un coll gruixut que la seduïa, va fer prou força com per tirar la porta avall. Una bafarada de naftalina es va escapar pel replà.

—Joan, entra tu primer. Jo vaig darrera. I vostè, Sra. Antònia, vingui, ajudi’ns a mirar si tot està en ordre.

Em vaig adonar que malgrat el temps que feia que érem veïns, poques vegades havia estat a la casa de la tieta d’en Tomàs. La casa estava força desordenada, la pica plena de plats, el cubell de la brossa vessant, la bugada sobre la taula per plegar i mitja dotzena de cerveses fent una petita muralla al voltant del sofà. La veritat és que mai hagués pensat que la Sra. Paquita (Riera Prieto), una dona pulcre, polida i neta del seu aspecte, tingués el pis d’aquella manera.

— Maite!!! Maite, vine!!!! Corre, vine!!!

En Joan em cridava des de l’habitació: Mira, mira què he trobat!

Davant del mirall del tocador, ben bé com si s’estigués mirant al mirall, la perruca de la Sra. Paquita estava esperant per ser-nos presentada:

Amb incredulitat ens vam mirar amb en Joan abans sentir un “ai-que-ara-ho-entenc-tot” i veure rodolar a la Sra. Antònia sobre la tarima del pis: “Maite, carinyu…, tu entens el que està passant?”

Una estona després, en Joan i la Mireia estan colpejant les galtes de la Sra. Antònia i donant-li a olorar conyac. Ella s’està ajaguda al sofà. Començava a recuperar-se. En Joan va encendre la televisió per trencar el silenci. Feien el Telenotícies-

— La Paquita tenia un amant —va començar a dir l’Antònia. La seva neboda, la Noemí ho havia descobert feia un mes. I s’havia oposat amb totes les seves forces. La noia no entenia que algú s’enamorés més enllà dels seixanta. Ho trobava contra natura. El que realment passava —seguí dient la Sra. Antònia—, és que estava gelosa de la seva tia. Ella, molt més jove, encara no havia tastat cap home. —I en dir això, va abaixar el cap—. La Paquita m’ho havia explicat.
 —És que és antipàtica dels collons aquesta Noemí!— va dir en Joan— Mai em saluda en creuar-nos a l’escala, sempre amb aquell post de perdonavides...
—Pobreta, doncs a mi em fa pena...; això de no haver anat amb paios...I té trenta anys, oi?—va replicar la Mireia.
—El que feia era la  vida impossible a la pobra Paquita —va continuar l’Antònia— No parva de donar-li la tabarra, regirar-li la bossa, espiar-li les trucades, controlar-li les passes...Volia saber qui era aquell home.Tot aquest merder que veieu per la casa és cosa seva. Enlloc d’ajudar-la, l’emprenyava tot el que podia. La pobra dona estava a punt del suïcidi...
—I en Tomàs, no en sabia re? —va demanar en Joan.
—Sí, però es feia el sord —respongué la Sra. Antònia— Ell només tenia ulls per la fàbrica. I això que havia estat com una mare per tots dos. La Paquita al principi no deia res però al final m’ho va explicar tot. Havia decidit fugar-se amb el seu amant quan ell li ho demanés.
—Caram! I perquè tant de secret? Podien viure plegats i llestos. O fer-ho públic i cascú a casa seva. Ara ja es veu de tot...—seguí en Joan.
—Hi havia un petit problema...
—Quin? —va demanar la Mireia.
—Ell era casat...
—Collons amb la Sra. Paquita!
—I per això la Noemí s’oposava tant, oi?
—Exacte. Però hi ha més...
—I...?
—Em va dir que el dia que es deixés la perruca, és que emprenia una nova vida. Que no la veuríem més. Que s’aniria lluny, amb ell...
—Com un signe convingut...

En aquell moment al Telenotícies sortia la fàbrica on treballava la Mireia, amb tot de gent manifestant-se al davant. La veu del locutor semblava greu: “...en Genís Rius fa un parell de dies que es trobava en un destí desconegut. Sembla que les dificultats econòmiques per les quals passava l’empresa de components de l’automòbil del poble es devia als desfalcs continuats del seu comptable que volia fugir a l’estranger. La Policia, que parla de vuit milions d’euros, l’ha detingut quan anava a agafar un vol al Brasil” I sortia una foto de l’al·ludit...

—Ostres! Però si és en Mateu! —va xisclar la Sra Antònia duent-se les mans a la boca.
—En Mateu? No! És en Genís Carbó, el comptable de la meva empresa! Ara sé perquè tot anava tan malament aquests mesos... Malparit! —va fer la Mireia
—Que no! Que és en Mateu! L’amant de la Paquita! Hem anat a ballar un munt cops plegats —va replicar la Sra. Antònia alçant-se amb la mà al cor.
—Queeeeè! —va fer en Joan i la Mireia mirant-la alhora.

La conversa que van tenir amb en Tomàs quinze minuts després va acabar d’aclarir-ho tot. Osti amb la Sra. Paquita! Havia cuidat en Tomàs i la Noemi durant anys i panys i ells la menystenien. Havia ordit una venjança. Havia engalipa’t el comptable de l’empresa i li va fer creure de fugir plegats amb una bona picossada per passar plegats un munt d’any plegats. A l’hora de la veritat, l’havia deixat plantat. Però sense els diners de l’empresa, que se’ls havia endut amb ella!

En Joan es va mirar la perruca i mentre la sostenia amb la mà, va dir per si: “És que no hi ha un pèl d’honradesa enlloc!”

© Sol Solet, L’Avi, la RaTeta Miquey i El veí de dalt (abril 2010)

3 comentaris:

Carme ha dit...

Je, je, je... és boníssim!

Tot el relat, pe`ro aquest final veí, t'ha quedat brodat!

Sembla que ja s'ha resolt el problema que tenia amb el blog d'HV que no se m'actualitzava...
ara sí!

Jop m'apunto a la següent!

Anna Tarambana ha dit...

Ep, jo també m'apunto a la propera!!! :)

La RaTeta Miquey ha dit...

Bó, bó, bó!!!!! m'ha encantat!!!