És ella qui parla? És ell qui escriu? És ella qui fuig? És ell qui espera?... Segurament deu ser el relat més líric dels penjats fins ara en aquesta tongada (el "quarteto" és de por...); i també qui deixa més portes obertes i més interrogants sobre la taula. O sobre els papers. Perquè, en el fons, perquè és la vida sino és per escriure-la? En aquest cas, ens ho diuen l'Anna Tarambana, el Jordi Casanovas, la Silver Blue Sea i el Gatot. Embriagueu-vos de sentiments...
________________________Escriure la vida
El repicar de la pluja la desperta. S'aixeca, i obrint els porticons veu el mar que, com cada matí, la crida. Es mira els peus descalços sobre els taulons de fusta. La cicatriu gairebé no es veu, només es marca una mica al fer cada passa sobre el terra cruixent de roure destenyit. Cada graó fa un petit grinyol que acompanyat d'un moviment imperceptible fa balancejar les herbes que s'assequen sota l'escala.
Fa fred a la cuina i mentre posa a escalfar la llet es queda pensativa mirant cada flama del gas. Avui no podrà sortir, la pluja fa encara més difícil la seva condemna, obligant-la a quedar-se en aquesta casa que no sent seva. Des de la cuina estant, darrere les cortines comença a veure com la cua de turistes, malgrat la pluja, va formant un rosari de gent cap a les columnes dòriques emmarcades sobre el cel gris.
Es mira el rellotge de mà. Tres quarts d'onze. El correu electrònic sembla mort, i a casa seva, a mils de quilòmetres d'aquí, ningú no contesta. Vol marxar, vol marxar d'aquest lloc gris, en vol marxar tant com el dia que va decidir refugiar-s'hi. Cap Súnion va ser un amagatall tan bo, que ha començat a perdre's a ella mateixa. Quan deixa la tassa sobre el marbre de la cuina, ja ha decidit que farà.
El cop d'un porticó l'espanta i instintivament agafa el ganivet de tallar pa. Que burra, pensa, amb un somriure el deixa reposar sobre el marbre fred, i puja escales amunt. A cada passa, el plec de la pell marca la cicatriu.
* * *
A dos mil dos-cents metres d’altitud es fàcil tenir fred encara que sigui ple estiu i asseguda a una de les terrasses del Machu Pichu s’arrauleix per suportar les esgarrifances que li agradaria que només fossin de fred.
Amb la barbeta sobre els genolls, fita l’horitzó mentre el vent li esbulla els cabells. Obre el termo que duu amb te calent i se li’n va el cap a no fa massa i no pot reprimir un altre calfred. Li sap tan greu tot plegat i ni havent fugit fins aquest cul de món pot evitar el remordiment.
Potser ha arribat l’hora d’encarar-ho, però se sent tant covard i malgrat tot si en fos capaç...
Pel camí que serpenteja muntanya amunt es veuen arribar els primers excursionistes, els turistes ho faran més tard i seran més sorollosos. Llavors plourà, de fet com cada dia en l’última setmana. Se li acaba el temps.
De la motxilla en treu el portàtil i hi connecta el mòdem via satèl•lit, això li costarà els últims diners que li queden. Ajusta l’antena. Iniciant la connexió...
Encén el seu últim cigarret posant el cap dins de la samarreta. A fora amb el vent és impossible. Aquí dalt duren moltíssim, li han dit que és culpa de l’alçada i de l’oxigen.
Obre el gmail i escriu:
Estimada Anna:
No puc sinó reviure una volta i una altra aquell vint d’abril quan vaig marxar per a tornar a néixer...
I de sobte tanca la coberta del portàtil d’una revolada perquè és conscient que no pot trobar paraules que expliquin com es va anar alliberant de la seva màscara per a “ésser” sense clova, per a renéixer dins aquest cos on s’arraulia morta de por i on ara, s’hi sent bressolada per una mà ferma que la duu més enllà de sí mateixa. L’Índia, úter atàvic on rau el saber que l’ha duta fins al coneixement i l’ha feta renunciar a aquell món que l’ofegava, a aquell Primer Món, ple de llibertats i gàbies daurades.
Des de la Zenara, la seva cambra, observa la quotidianitat i el brogit dels carrers de Jaipur i referma la sensació que és just on vol ser. De fa dos-cents onze anys que aquestes parets guarden les dones de l’harem de les mirades alienes, dins el Palau dels Vents.
Tot passant les puntes dels dits per sobre la cicatriu recorda com als deu dies exactes de la seva arribada va ser marcada. Des d’aleshores pertany al seu Senyor i no s’ha tornat a posar en contacte amb els seus. A estones els pensa, però sent que no tornarà mai més.
I un so que l’encalma com una fera amatent que espera l’Amo li omple el cor i la ment en sentir que Ell arriba. De genolls, sobre la tarima càlida agraeix l’aire fresc que s’escola per les finestres i la mà que li acarona la galta, vellutant-li la pell i libant el desig que corre per ses venes irrefrenable.
—Als vostres peus, Senyor...—xiuxiueja, tot abaixant la mirada.
“Prou!”
És una veu greu la que s'exclama. Però no és la veu de cap Senyor... És una veu que ressona més enllà i més endins de les seves oïdes, del seu cap..., és una veu que li puja de les entranyes, com el magma quan vol fer forat al volcà.
Se n’adona. Es va precipitar volent escriure els més íntims sentiments disfressats de relat de viatge. S'havia deixat captivar per l'estil Subirós des que va llegir i es va deixar seduir per la seva Cita a Tombuctú.
Però no té encara les eines ni el saber fer dels que saben escriure i comunicar. I pensa si no estarà disfressant de cicatriu el que de fet no és més que un desig insatisfet i no acabat de pair. Es mira el seu reflex al vidre de la finestra que, ara que fosqueja, es torna com un mirall translúcid. Veu el fosc perfil de les cases contrastat amb el blau del cel de la primera hora del vespre. I ella, amb ulls de desig, en primer pla.
Tanca el portàtil. Agafa les claus. Baixarà a comprar-li dàtils a Hassan, a la fruiteria de sota casa. Avui, sí. Li dirà: “Hassan... vull que aquests dàtils siguin meus.”
I ell li dirà: “Seran teus si els vols de veres.”
El veurà somriure amb ulls riallers. Ella farà el gest d'amagar el propi somriure. Ella ja ha decidit que la novel•la s'escriu plana a plana, en cada gest, en cada mirada, en cada paraula.
I, fluixet, deixarà anar: “Jo avui seré teva si em vols de veres...”.
© Anna Tarambana, Jordi Casanovas, The Silver Blue Sea, Gatot (juny 2010)
3 comentaris:
El veí té raó! quin relat més líric! molt dolç!
Ostres tu, quina passada!
Una fugida endavant captivadora. Felicitats als veïns de replà.
Publica un comentari a l'entrada