Quan algú se'n va i algú es queda sol. Per molt temps? Què hi troba a faltar? Què deixa de tenir l'altra? No res, potser? Com redreça la situació? Això ens ho expliquen, amb palíndroms o sense, la Xica de Reykjavik, la Carme Fortià, en Robertinhos i en Pratinsky.
_______________________________
Absència
No sabia exactament quan de temps portava caminant, però s’havia anat fent de nit mentre deixava córrer les hores per carrers dels quals mai n’aprendria el nom.
La llum esmorteïda dels fanals, lluny de guiar les passes d’un cos—que ja no era un cos, sinó un bolidroc de pell, sang i ossos—; feia més trista, fins i tot insuportable, la realitat. Un desfici electritzant, gelatinós, li impedia deixar de caminar, perquè mentre caminava; era. Mentre caminava, el món, aquella ciutat, continuava sent un lloc real, difuminat i fràgil, però real; i en aquell context recent, palpable, havien passat coses, s’havien dit paraules, s’havien mantingut mirades que només havien deixat de ser al mudar en somriures, carícies o petons. I tot això havia estat tangible, encara que els records anaren desfent-se i assetjant les voreres amb aquell líquid dens i calent que ho embrutava tot; i aquella nota, dins del tremolós puny esquerre que la mantenia presonera, li recordava amb un silenci esfereïdor, la veritat trencadissa i cínica del que acabarien convertint-se els seus dies.
Aquell matí, al despertar, no podia imaginar com anaven a canviar les coses. Tot romania igual i no obstant això, tot era ja distint. La casa acusava l’absència inesperada d’una respiració i en un primer moment mentre travessava el tros de passadís des del dormitori fins a la cuina, amb la seguretat de trobar damunt la taula el mateix pastís de festucs i mascarpone de tots els dissabtes del matí que pogués recordar, no va ser capaç de reaccionar, de preveure el que significava aquell tros de paper, que ocupava el seu lloc, damunt la taula.
Feia dies que la seva mirada es trobava absent, dies que li havia semblat notar una buidor creixent, una tristor difosa en l’ambient que s’havia anat camuflant entre els somriures discrets que sorgien de les seves carícies cada nit. Però aquell matí el silenci fou complet, el blanc vertiginós de les parets l’acusava per totes les paraules no dites, per totes les veritats no explicades que havien crescut enverinades... La maleta no hi era; faltava la seva roba, el seu llibre preferit, el portàtil on desava totes les seves històries i la banda sonora de la seva vida. Mancava la seva pròpia ombra i la seva essència començava a desaparèixer. Ja només podia intentar buscar-la, atrapar la seva silueta vagant per la ciutat, desitjant que li concedís el perdó. I començà a caminar sota el sol del matí, seguí caminant sota la calor asfixiant del migdia, i pels carrers més foscos de la nit. En ocasions li semblava captar l’olor del seu perfum, veure el seu perfil en un banc, sentir la seva veu o el seu riure plaent. Però tot era el caprici de la seva culpabilitat, recordant-li allò que havia perdut, havent-se perdut a si mateix.
Va arribar al seu lloc de feina. Un dia més la mateixa porta, la cara antipàtica del recepcionista i la mateixa habitació tronada. Fotografies d’art déco de gust dubtós, llençols prims com paper de fumar de tantes rentades, esquitxades i suors aliens. Li esperaven vuit hores de separar la seva ment del seu cos, de volar lluny d’aquell antre on ni els escarabats gosaven entrar. Vuit hores per pensar que havia perdut l’únic que li importava a la seva vida. Vuit hores de llepar cossos estranys i de satisfer les demandes dels clients del meublé, de la casa de relax masculí on treballava. Vuit hores de suplici físic que, en aquell instant, li semblaven menys dures d’aguantar que el terror de tornar a casa seva, a una casa buida, testimoni de l’absència de la seva respiració.
On podia estar? On podia haver anat? Tan sols tenia aquell missatge, deixat al mateix lloc on abans hi solia trobar un pastís. S’estava tornant paranoic. La començava a veure arreu. Fins i tot al metro havia agafat a una noia per la cintura, fent-li aquella broma de sorprendre-la quan no s’ho esperava que tants riures i abraçades havia generat. Malauradament, a la desconeguda no li va agradar i tampoc es va creure les seves excuses. Tal espectacle van protagonitzar que va acabar a la comissaria de la Guardia Urbana. Per sort, el sergent de guàrdia era client habitual seu i, a canvi de no fer públic el seu vici secret i a quina part de la seva anatomia li agradava que li fiquessin un tipus especial de crema, el va deixar lliure sense càrrecs.
Cada dia anava a pitjor. Ja no vivia. La seva vida era una absència continuada. Havia de fer alguna cosa.
Va decidir-se a traspassar la porta del cibercafè pakistanès que tenia més proper al prostíbul on oferia els seus serveis. Va gogglejar frenèticament el nom d’ella amb resultats confosos. Seguint una entrada més enllà de la sisena pàgina de resultats, va trobar un enllaç que el va dirigir a Twitter, i que el va tensar més encara. Va trobar-lo en una pàgina d’esoterisme a la que s’oferien vidències i sanacions per un grup multiracial d’expertíssimes bruixes.
No podia creure que hagués pogut passar gairebé un any de la seva vida amb la vident Tnediv (tal i com informava el peu de fotografia de la web).
Va aprofitar per fer una trucada al número que apareixia a internet: 906 666 609. Una veu masculina però amb un to agut que portava a confusió, el va atendre sol·lícitament, però l’informà que malauradament la vident Tnediv en aquell moment no estava disponible. A canvi, el podia posar en contacte amb sis vidents de contrastada experiència, i que la tarifa del servei no superava els tres euros per minut (amb l’IVA a part). Intentà sense èxit que l’home de la veu dubtosa l’informés del horari en que la dona estaria disponible.
Van seguir molts dies de trucades al 906 666 609, a partir de les quals va descobrir que la veu atiplada que atenia el telèfon s’alternava amb una altra de femenina i poc modulada, però càlida al final. La tercera setmana de trucades va arribar el rebut d’Amema: 685,86 €. Això sí que era un problema, un veritable problema. Tot i haver renunciat al pastís de mascarpone i festucs, a finals de mes mai tenia més de 100 € al banc (la crisi l’havia portat a acceptar una feina de “puto” assalariat). el club el pagava per jornada treballada a finals de mes sense comptabilitzar clients ni la complexitat de cada encontre (això darrer quedava a discreció del client i aquí també la crisi feia estralls).
Fent mans i mànigues va recórrer al marit de la seva germana (mai s’havien fet patxoca, però ell en reconeixia un aspecte que la seva germana ni sospitava). Se li va oferir obertament i el bordegàs s’hi va atansar frenèticament.
Un mes més tard va recuperar amb ell la tradició del pastís sabàtic.
I aquí un gat i allà un gos, aquest palindrom ja és fos.
© La Xica de Reykjavik, Carme Fortià, Robertinhos i Pratinsky
1 comentari:
Felicitats veïns, veig que heu sabut redreçar bé la situació.
Publica un comentari a l'entrada