HV 8/8: A cops amb la vida

Una dona pren una decisió radical en la seva vida. No li ha estat fàcil. Serà l'última? Mai es pot dir. Un cop començat un camí, mai se sap d'on poden venir els cops. Per això algú fa kick-boxing. Un relat que ens hem empescat l'Anna, La Meva (seva) Perdició, la Laura T. Marcel i un servidor (que vinc de suplent).


________________________________

A cops amb la vida

L'Elisabet caminava amb la mirada perduda, pel camí de terra que portava a dalt del turó on hi havia l'ermita. Caminava sense saber ben bé cap a on, sense adonar-se del que feia; semblava una mena de robot. Els pensaments li bullien al cap i les imatges li passaven a una velocitat vertiginosa. De sobte, el soroll d'un clàxon la va espantar i es va retirar al marge del camí amb un crit que va reprimir a la gola. Va deixar passar un tot terreny que en passar va aixecar un núvol de pols que la va fer tancar els ulls. Va ser aleshores que va prendre consciència del seu estat.

A poc a poc va acostar-se al banc de fusta que hi havia un xic més enllà, i s'hi va deixar caure. El plor va sorgir sense quasi adonar-se'n, primer amb silenci, però de seguida es va convertir en un plor amarg, que no era capaç de contenir. Els gemecs no semblaven humans, semblaven més un udol que un plor. Allò va durar uns minuts, però a l'Elisabet li va semblar que havia plorat hores i que el plor li sortia de les entranyes. Quan va ser capaç d'aturar-lo, tenia els ulls com si se'ls hagués refregat amb sabó. Li feia mal tot i el nas tan tapat que no podia respirar. Va recolzar el cap entre els braços sobre els genolls i encara sanglotava de tant en tant.

Com havia arribat a aquell punt?, es va preguntar. Com havia estat possible?

Ho tenia tot: una parella que l'estimava, dos fills magnífics, una feina que era l'enveja de les seves amigues.... I que? Què passava? Per què no havia estat capaç de ser feliç mai en tota la seva vida? Tot havia anat a l'inrevés... Quan va ser feliç per últim cop? Algun cop es va sentir realitzada? La resposta era massa trista per dir-la en veu alta. Mai, mai havia estat feliç. Mai, mai havia fet el que a ella li hagués agradat fer. Sempre havia fet el que s'esperava d'ella, sempre sense un retret, sense plantejar-se un altre camí que no fos el que els altres esperaven d'ella. I tot per què? Per qui?

I ara, que per una vegada a la vida que havia estat capaç de dir el que volia, tots s'havien girat en la seva contra. Sentia la ràbia de tota una existència de frustracions i silencis amargs.

Però malgrat tot el dolor i la ràbia, si tenia una cosa clara enmig del mar de dubtes i preguntes que la turmentaven, sabia que faria allò que el cor i l’ànima li demanava. Ja es podien posar tots de cul, li era ben bé igual, ella d'aquí a dues setmanes marxaria amb la Judit cap al Camerun. I l'Ernest i els nens, que si posin com vulguin. Això últim ho va dir en veu alta. Es va aixecar i va començar a caminar en direcció al poble. Caminava amb pas ferm i amb el cap ben alt. Havia pres una decisió i no pensava retrocedir de cap de les maneres. En arribar a casa començaria a preparar la maleta. Tant li feia el que pogués deixar en el camí. Tenia clar, que al cap i a la fi, el que rebria d'aquest viatge era molt més del que podia perdre.

Pel seu cantó, l'Ernest ja sabia a què atenir-se. La fugida de l'Elisabet amb la Judit Yuan no el sorprenia; li feia mal, sí, però sabia que era tan inevitable com el canvi d'estacions o el pas del temps. El que no podia perdonar-li a la seva dona era que l'Andreu, el seu fill gran de dotze anys ho hagués descobert de forma casual xafardejant pel Twitter, i que ell fos l'últim d'assabentar-se.

Ara, en aquell llit d'aigua del meublé del carrer Aribau, en braços d'una mulata caribenya, intentava recordar quan s'havia anat tot pel forat de l'aigüera. Sempre havien format un gran equip la Judit, l'Elisabet i ell, des que van coincidir a la universitat. Primer com a companys d’estudis, després com amics i amants, donant-se suport, lluitant plegats i tirant endavant la família.

Potser tot va començar quan l'Elisabet va perdre dos anys consecutius el campionat mundial de kick-boxing femení, primer al Camerun, i desprès a les Filipines. Després d'allò va intentar fer el cor fort i tornar-ho a intentar, però llavors va sortir aquell escàndol del combat arranjat i els medicaments prohibits. Per ella va ser un cop molt dur, i  quan li van comunicar la sanció de quatre anys, es va enfonsar.

En un primer moment l'Elisabet es va refugiar en l'Ernest i els nens, renunciant a la Judit. L'Ernest també ho va fer. La Judit va dir que ho entenia, va deixar de ser la seva mànager i va marxar. Però el temps passa ràpid, quatre anys no són rés, i l'Ernest ara veia clar que si l'Elisabet l'abandonava era per marxar amb la Judit Yuan al Camerun, reprendre la seva antiga relació i tornar a lluitar pel títol de kick-boxing, en el mateix lloc on va començar el seu declivi.

I per l’Elisabet, després d’aquells anys retirada, havia entès que no podia seguir mantenint la galeria. La vida “normal” que ella havia construït amb esforç no l’omplia. No havia estat dolenta, cert; hi havia bons sentiments tant cap als seus fills com cap a l’Ernest, però tot era molt lluny de l’espurna que la feia sentir-se viva. I aquestes situacions acaben petant, tard o d’hora, tal com havia succeït. Ho tornaria a provar amb la Judit, però ara sense interferències, sense triangles amorosos, sense cortines de fum per a tapar res.

La distància seria una circumstància al seu favor. Al Camerun, lluny del seu ambient d’aquests darrers anys, podria analitzar les coses amb una altra perspectiva que l’ajudaria a acabar d’aclarir-se. L’Elisabet tenia dues clares batalles a lliurar. Una, a cops de puny i l’altra a cops de cor. Però el que no sabia era que se li’n preparava una tercera.

El quart dia que eren allà, a l’arribar a l’hotel després dels entrenaments, el noi de la recepció li va  lliurar les claus de l’habitació i un sobre. Li va estranyar i sense saber perquè se’l va amargar a la butxaca sense que la Judit se n’adonés. Només arribar a dalt va deixar la bossa a sobre el llit i va tancar-se a la cambra de bany per llegir-lo. Alguna cosa li deia que no serien bones notícies:

Casa seva reps el trofeu? Que fort! L'esperaves a sac! Demà a les 19.30h al núm. 247 del New Street, de Yaoundé.  SOLA!!!

Dins el sobre hi havia una nota: 

Que volia dir tot allò? Rebre trofeu a casa seva? L’esperava a sac? I ara havia d’anar SOLA on?

No s’ho podia creure. Què carai estava passant? I aquell joc de paraules? Ostres, ara hi queia en que allò era un palíndrom, una de les seves aficions. Quina mena de joc era aquell? Qui estava al darrere de tot això?

Va decidir de no comentar res a la Judit; de moment. Se sentia miserable de no fer-ho. Però li semblava que allò tenia a veure amb la seva vida passada i totes dues havien decidit fer-ne taula rasa. Segurament s’equivocava de nou. Però era el seu destí: equivocar-se sovint. El pas d’abandonar l’Ernest i deixar-lo amb els nens havia estat difícil. Més per deixar-lo a ell que els seus fills; perquè si era sincera amb si mateixa, mai havia sentit a fons aquell sentiment matern que se li suposa a tota dona quan pareix. Quedar-se embarassada primer de l’Andreu i, dos anys després, del Ricard,  havia estat una taula de salvació amb l’Ernest i ara s’adonava de l’error. No el volia perdre i per això va accedir a deixar de prendre pastilles. Tenir els nens va fer que s’hi aboqués amb totes les seves forces, i que deixés el seu marit un pèl de banda. Ho feia per un sentiment de responsabilitat com a mare, però no per un amor profund cap a ells. Aquells dotze anys de vida casolana, tot i l’exercici constant malgrat els quatre anys de penalització i els combats amateurs de kick-boxing que mai va deixar de banda, per mantenir-se en forma, l’ havien endurit l’ànima i l’esperit. I se sentia miserable. Per això, quan colpejava les seves contrincants en el quadrilàter, ho feia amb aquella ànsia i angoixa acumulada a força d’anys; per expiar els antics pecats. Les antigues recances. Era l’ànsia i el neguit que la Judit va saber veure de nou en els seus ulls quan van retrobar-se. L’ànsia que posava quan li feia l’amor, d’una manera burda i salvatge. L’ànsia amb què ho va deixar  tot per començar de nou, lluny de tot.

Ara es trobava davant l’adreça indicada. Un edifici rònec i destarotat que semblava un garatge o antic magatzem, en un barriada llunyana del centre de la capital camerunesa. Que el carrer es digués New Street era una burda al·legoria, ja que de nou, no en tenia res, més aviat era brut i deixat, sense asfaltar i sense llums. I ja fosquejava. Li va dir al taxista que l’esperés. La zona era prou tranquil·la, però. Es veia alguna furgoneta aparcades davant del que semblaven magatzems o recintes fabrils. Res de cases habitades. No hi havia cap moviment al carrer. No va saber veure cap timbre i va mirar d’obrir la porta. Inútil. Va pensar si hi hauria alguna manera d’accedir-hi per una altre lloc. Va giravoltar l’edifici. Hi havia una porta de garatge entreoberta. La va aixecat i va entrar. L’interior semblava unes antigues oficines abandonades. Taules brutes, armaris desmuntats, cadires caigudes, papers escampats; algun ordinador desbaratat... Semblava com si fes temps que ningú fes servir el lloc.

D’unes escales que venien de les golfes va baixar una figura coneguda.

—Tu...! Què hi fas aquí? —va exclamar, sorpresa, l’Elisabet.

—Volia saber com estaves —va respondre l’Ernest, el seu marit, mentre baixava parsimoniosament l’escala metàl·lica. —Diríem que no vas fer un comiat com cal...

—I els nens, on són? —va inquirir ella mentre feia una mirada de cent vuitanta graus a l’espai.

—Tranquil·la, són a casa la mare. Ja saben que he vingut a veure’t. Però no es fan cap esperança de retrobar-te...

—Ho imagino. Ja vaig parlar amb ells. I amb tu. Crec que va quedar tot prou clar..., no? —va dir, mentre deixava caure la bossa en una taula que tenia a tocar.

—No. No va quedar res clar. Gens clar.

—Realment ets sorprenent... Amb la nota del  palíndrom hauria d’haver caigut que eres tu —va riurec l’Elisabet mentre se li atansava. No el va besar.

—Sí. Recordes quan jugàvem a inventar-nos-en a la facultat?

—La Judit sempre en treia els millors...

—Sí. La Judit. Sempre ha estat la millor..., en tot, oi? —va fer l’Ernest, en un aire de retret.

—És ella la que t’ha dit com trobar-me, no?

—La Judit? —riu. —No. Ella no en sap res que estic aquí. I pel que veig...; tampoc sap que tu hi ets.

—He fet cas de la nota, ja veus. He vingut sola. —i va afegir— I com t’ho has fet per trobar-me? Com has trobat aquest lloc?

Ell va prendre seient en un tamboret caigut mentre li oferia un altre a l’Elisabet perquè segués prop seu.

—Recordes en Woo? —va començar l’Ernest.

—El meu entrenador de fa anys?

—Sí. M’hi vaig posar en contacte per email. Em va indicar on podria trobar-te. No hi ha moltes catalanes participant al campionat mundial de kick-boxing, al Camerun. Parlar amb els organitzadors i saber l’ hotel on t’estaves tampoc va ser difícil... A més, coneix la ciutat i em va dir que aquí estaríem tranquils.

—T’haurà costat una fortuna venir fins aquí —va dir per resposta l’Elisabet.

—Tot sigui per recuperart-te... —i mentre li ho deia, li agafava la mà amb les seves. Però no et preocupis, el bitllet el puc encolomar a l’empresa. Ja saps que no seria el primer cop...

—És inútil. Saps que no tornaré —va fer mentre rebutjava educadament al seva mà.

—Jo crec que sí.

—Perquè?

—Per això...

Es va aixecar. Es va adreçar a una taula que quedava darrera seu on es veia una televisió connectada a un aparell de vídeo.  La va encendre i seguidament va prémer el play del vídeo. Al segon, la pantalla va mostrar una habitació. Semblava clarament d’hotel. Al centre, un llit. Se sent una porta obrint-se. Dues figures s’atansen al centre de l’escena,  agafades de la mà. Un és l’Ernest. L’altra és... la Judit! Xerren animosament, treuen begudes del mini bar i se serveixen. S’abracen. Es besen. Es magregen. Es despullen. Cauen entortolligats al llit. Ella li menja el sexe. Ell se li posa al damunt...Cavalquen entre besos i abraçades.

—Prou. Para això! —crida l’Elisabet. —De quan és la cinta?

—Pocs dies abans que em  deixessis..., ens deixessis...vull dir —li respon ell.

—La vas enganyar? —sense perdre la calma —Li has donat diners per jeure amb tu, oi? Ets ben capaç...

—No estimada. Això era  de feia poques setmanes, ja t’he dit. Però feia anys que durava... –i va afegir —Ja saps que la Judit i jo...

—La Judit no m’ho faria mai una cosa així...

—Ara sí que t’has posat melodramàtica. Las Judit, estimada, mai va suportar que t’acabés escollint a tu per viure plegats. Jo, sincerament, sempre vaig pensar que eres la millor. Per això m’hi vaig casar. Però la Judit folla de meravelles; això ja ho saps, oi? —i dient això, va esbossar un somrís malèfic. —I quan després de néixer els nens ens vam retrobar...; tu estaves tan capficada,... Ella em va venir a buscar després de l’enrenou aquell del combat amanyat. Estic segur que ja ho deuria tenir previst. Té un punt dianbòlic, ja saps. Jo,...no vaig poder resistir... —va seguir. Ella em buscava. I vaig caure.

—Ets un miserable. Fa dotze anys que m’enganyes... Que m’enganyeu! I previst, què tenia previst segons tu? —va cridar l’Elisabet, ja fora de si.

—Previst destrossar-nos —va respondre pausadament l’Ernest.  —Primer a mi. Ara, a tu.

—Has vingut a retreure’m  la cara que tu i ella us heu rigut de mi? Que heu follat a la meva esquena?

—No. Jo no m’he rigut de tu. Ella pot ser sí. De tu i de mi, alhora. Mentre follava amb mi, et buscava a tu. Com quan érem joves. La veritat, no sé què vol de tu. Jo tan sols t’he enganyat. És cert. Però ja veus amb qui. Ja veus de què és capaç ella...—i va continuar —He vingut a demanar-te perdó. A trencar amb tot i recomençar... A sincerar-me...

—Ets patètic... No t’imagines el fastig que em fas. Vomitaria damunt teu. De tu i d’ella...Per mi us podeu ben bé anar a la merda ben juntets...

I mentre ho deia, agafava el bolso i corria al taxi, el món a l’Elisabeth se li va venir al món a sobre. Els plors de dies passats van tornar com un gavadal. Tot un passat de passeigs, de nits d’estudis, de nits d’amor, de besades i orgasmes amb un i altre, li va venir a sobre. De cop. Tota la seva vida havia estat un engany. Ara ho veia clar. Una enganyifa. Una gran mentida. L’Elisabet va deixar-se caure en el seient mentre indicava l’adreça de l’hotel. Hauria esperat qualsevol cosa menys aquella traïció a dues bandes.

Aquella nit, el combat per les semifinals del campionat mundial,  la catalana Elisabet va perdre per no compareixença. La Judit en tornar a l’hotel, imaginava que no trobaria cap nota de comiat. Només l’Ernest,  a la barra del bar, amb dos gintonics de més al cos i un pastís al costat, esperant-la.

—Ha volat del niu. Per sempre. Ja s’ha fet gran. Ara ja no ens hem de preocupar d’ella mai més.

—Ets un autèntic cabró  —va dir ella, mentre se li llençava als braços.

—No. Som dos autèntics cabrons. Reconeixeu —li va respondre, mentre l’entomava per la cintura i li oferia un tros de crema que li regalimava dels llavis.

I mentre es besaven, un i altre pensaven alhora, sense dir-s’ho, si havien guanyat realment amb el canvi.

@ Anna, La Meva Perdició, Laura T. Marcel i Elveidedalt  (gener 2011)