HV 8/9: O tot, o res

Dos vells amics es retroben en un tuguri. Tenen un passat comú, fosc,  fet a cops de jugades mestres. Una dona es creua en el seu camí. Una maleta pel mig. Els agrada jugar fort a tots tres. "Rien ne va plus". És el que ens diuen la Joana, l'Òscar, la Clara, en Jordi Casanovas i la Zel. Veien com acaba l'aposta...

____________________________ 

O tot o res

 

 Va avançar pel passadís del tuguri, a través d’una espera boira que atapeïa el local. Era dijous i tocaven jazz. Dalt de l'escenari, al fons de la sala, en la semipenombra, un quartet afinava melodies nit rere nit. El New Jersey estava de moda i per allà hi desfilaven tota mena d’individus enlluernats per el boom turístic de la ciutat. Els negocis havien proliferat des que l’empresa petroliera havia contractat part dels antics miners aturats per la depressió econòmica. El carrer erea prou animat. Un casino obert al costat del club de jazz donava un cert glamour al barutxo que fins llavors havia estat l’única distracció dels amants de la música. A pocs metres els llums de neó perfilaven el rètol d’un meublé. Els clients d'un i altre local s'intercanviaven sense solució de continuïtat.

En Jefri es va asseure en una taula a prop de l’escenari. La maleta de cuir va reposar al seient del costat a tocar d’una jove que podia ser la seva filla. Uns cabells llargs rínxolats, poc maquillada, però d’un ulls blaus encesos, anava vestida tota de negre amb un vestit jaqueta  suggeridor. Se’l va mirar amb un somrís amable. Ell li va correspondre. Una il·luminació tènue enfocava directament als dits del seu antic amic (de lluny, el millor pianista des de feia anys). Tenia uns dits llargaruts i prims que acaronaven el teclat gairebé sense tocar-lo. No va tardar en adonar-se que en Jefri era allà assaborint el primer whisky de la nit. Es van saludar amb un cop de cap i un somriure ple de complicitat, de qui es coneix des de fa temps. A en Jefri li va venir al cap els anys de joventut, en què tots dos eren els amos de la nit i se’ls donaven bé els tripijocs. Quan la paraula negoci era sinònim de diners. Molts diners…

L’amic va continuar acaronant el teclat metre el saxo feia un solo digne del millor Charlie Parker. El públic va arrencar un aplaudiment sord propi dels locals engolits pel tabac, el fum i l’alcohol. Diners… Tots dos sabien que tornarien a desafiar a la llei i, de retruc, el seu destí. El quartet va fer una pausa.

Durant aquell silenci momentani, sense que cap nota surés a l’ambient del local, va recordar el matí en que tots dos van entrar al banc. Portaven una mitja a la cara, tal i com marcaven els cànons dels bons atracadors de l’època. La jugada els va sortir rodona, Van endur-se més diners dels que es podien imaginar i ningú va ser capaç de caçar-los. Amb els calés que van arreplegar aquell matí van poder viure uns quants anys sense haver de treballar, jugant al pòquer i tocant el piano.

El quartet va començar a tocar l’última cançó de la nit. Després d’ells hi actuava un grup de joves que tocaven cançons dels Dire Straits. Eren la sensació del moment, havien començat tocant pels amics en bars de mala mort i mica en mica s’havien fet un nom. Tocar al New Jersey era un somni que mesos enrere no es podien ni haver imaginat, però aquella nit eren allà, preparats per prendre el relleu d’aquells quatre vells arrugats.

En Jefri es va aixecar després de l’últim solo del seu vell amic, que va acabar tocant els darrers compassos de la cançó a peu dret. Tenia aquella mania, sempre acabava les seves actuacions dempeus, a punt per marxar corrents, com si el record de la fugida d’aquell banc l’hagués perseguit tota la vida.

Es van abraçar; feia mesos que no  parlaven. L’experiència que van viure amb les mitges al cap els havia unit per sempre sense haver-ho buscat ni volgut. Van creuar un parell de frases i van enfilar la sortida del local mentre dalt de l’escenari començaven a sonar els primers acords del «Telegraph Road». Van quedar-se a escoltar-los un parell de cançons acompanyades de sengles gots de whisky. La noia que tenien al costat, que semblava que s’anava, va venir a felicitar el pianista. Li va demanar de fer-li dos petons. I va demanar foc en Jefri Mentre aquest li oferia, va ajupir-se prou perquè ell es recreés en l’escot generós de la noia. «Gràcies». «Un plaer». Tots dos amics miraven com s’allunyava. «Un bon cul, sí senyor!» Seguidament, es van posar ràpidament al dia amb frases curtes. Mai havien estat gaire xerradors. «Una partida?», va fer en Jefri al cap d’una estona, mentre li mostrava la maleta. La va notar més lleugera. L’alcohol els encenia els ànims. «Som-hi», va respondre l’amic. Van entrar al casino que era a tocar. El pòquer els esperava.

El va mirar als ulls, i en Jefri sabia que aquella mirada volia dir alguna cosa. Encara no havien posar els peus dins del casino i l’amic ja li estava comunicant que anés amb compte. Seria una partida difícil, aquella, i encara era a temps de deixar-ho córrer. Era això el que li estava dient el seu vell amic, igual que aquell dia ja llunyà, tot just abans d’embotir-se les mitges al cap, li havia enviat un esguard similar... Aquell cop es tractava d’una empresa summament perillosa, però tot va acabar bé; de fet, molt millor del què es pensaven. Ara el risc era un altre, enfrontar-se a un dels millors jugadors de pòquer de tota la ciutat. En Jefri s’ho va rumiar per uns instants, però l’ambient ple de fum d’aquella sala del casino l’atreia massa, i els sofàs d’escai color crema el convidaven a prendre seient. El seu amic li va dir només una paraula, abans de deixar-lo sol davant d’aquella partida: “Mínim”. Un palíndrom ple de sentit en el codi secret dels dos vells col·legues. Mínim era la paraula que calia escoltar en cas de perill. I així en Jefri segué davant la taula, observant l’estol de cartes que s’obrien davant seu, repartides endreçadament en aquella taula de tapet verd. El seu contrincant se’l mirava des de l’altre costat amb un somriure sorneguer dibuixat als llavis.«Es el teu torn...» engegà... 

Va rebre les dues cartes de rigor. A ell li agradava més el pòquer clàssic de tota la vida però el texas s’havia posat de moda i ara tothom hi jugava.  Es va demanar un pastis amb aigua. De fet el Ricard el trobava fastigós i no se l’hauria begut ni que l’haguessin torturat. El demanava perquè sabia del cert que l’olor dolça i anisada molestava als altres jugadors i ja se sap que en aquell joc, tot compta.

—Hi vaig amb 2.500.

—Sense mirar? —va qüestionar l’home del davant.

—Perdó —va respondre–. Doncs  que siguin 5.000!— va trobar que era un bon dia per fer el ruc. I va afegir les fitxes que mancaven.

L’home va deixar de somriure i va aixecar les seves dues cartes. En veure la Q de rombes i l’as de piques va mantenir el posat hieràtic.

En Jefri mirant al sostre va començar a cantar:

«You’ve got to know when to hold ‘em

Know when to fold ‘em

Know when to walk away

Know when to run

You never count your money

When you’re sittin’ at the table

There’ll be time enough for countin’

When the dealin’s done»

La noia que feia de crupier se’l va mirar seriosa, ell va callar i li va picar l’ullet.

—Està bé  —va dir l’home– Ho veig.

Va deixar el valor de les 5.000 fitxes damunt de la taula de joc.

La crupier va obrir les tres primeres cartes: l’as de cors, la Q de trèvol i una altra la Q de cors.

—Fiuuuu! —va fer un dels jugadors.

En Jefri va sentir la vibració de l’Ipod a la butxaca, havia rebut un missatge al twitter. Sense mirar les seves cartes va dir:

—All in!

Jefri sabia del cert que aquell era el seu moment de sort. Es va permetre mirar sense angúnia les cartes, dos asos, una reina. Tenia al cap d’altres moments del passat, quan jugava com un loose player, sense por, amb mans diverses. Avui no li calia. Un cop d’ull a la noia. Ella li va retornar un somriure sense moure els llavis, només amb la mirada, que li va confirmar que aquell era el seu moment. Tot o res. Anar-hi o passar. 

La tensió es mastegava en l’aire, els nervis dels espectadors de la partida contrastaven amb la tranquil·litat de Jefri. El seu amic, mig amagat entre la gent, esguardava impacient el jugador. Als peus, la maleta. 

—Sí, ja, all in, no? Ho veig, això és el dret del show down, tot a la taula, el darrer parla...

Ràbia i certesa als ulls, el contrincant ensenya les cartes. 

—Full de reines i asos... Si volguessis, podries deixar la partida amb dignitat...

Jefri mira, somriu, i escampa les cartes. La cançó repica al cap, és el moment, no comptis els diners, fes el teu camí...

—Full d’asos i reines... Què, qui riu, ara?

Sospirs i grunys, a repartir segons el bàndol.

L’Ipod sona, gairebé al mateix temps que, davant seu l’home treu l’arma. Un goril.la de seguretat salta al seu damunt abans que pugui fer-ne ús. Sempre n’hi ha a prop de les taules on s’hi fan apostes fortes. Dos segurates més apareixen i se l’enduen arrossegant mentre ell forceja i crida com un porc que vagi a l’escorxador.  "Maleït!" Et mataré!" En Jefri sent unes mans que l’estiren, i d’una revolada la mossa i l’amic se l’enduen al fons, sortint del local mentre l’aldarull organitzar fa que ningú repari en ells. Abans, han pogut bescanviar les fitxes de per diners. L’amic pianista posa els feixos en la maleta. Una fortuna...

Al carreró, després de córrer una estona, ajupits, les mans als genolls panteixant, en Jefri se’ls mira incrèduls.

—Es pot saber què redimoni ha passat?

—Collons, com vam quedar Jefri? “Mínim, Mínim”!, no t’has adonat del missatge?

—Ni l’he mirat, quin recoi de perill hi havia?

—Que no teníem ni un puto duro a la maleta, carai! Tu i les dones. Ni t’has adonat que mentre tocava el piano, aquella joveneta que era al teu costat ens l’ha fotut. Canvi de maleta, Jefri, canvi de maleta!

Aleshores la crupier es treu la perruca, es passa una crema per la cara, i en Jefri reconeix la mossa del club.

—Nois, em sap greu. Tenia problemes greus de liquiditat  i es veia de lluny que teníeu pasta. He provat sort i m’ha sortit bé. Quan heu entrat al local i us heu assegut a la meva taula sabria que un dels dos acabaria per  reconèixer-me...

—Sóc bon fisonomista, jo... —va dir el pianista— I encara que vagis disfressada així, no se m’oblida una cara... I ara, torna’ns els diners de la maleta ara mateix! —va inquirir.

—Ja no els tinc. Els he donat a qui els devia. Amb el que heu guanyat avui teniu per una llarga temporada... No us vindrà d’uns quants més...

—Com? No els tens? —va exclamar el pianista— Doncs tornem ara mateix al casino i parlem amb la policia. Et deuen de trobar a faltar...

—Jo no ho faria, oi, Jefri? —va respondre-li la noia mirant-lo de ple.

—Per què no? —va demanar l’amic.

—Perquè he fet trampes...—va dir en Jefri fitant directament la noia

—Què? —va fer el seu amic

—Pensaves que no m’adonaria...? Sóc bona bescanviant maletes...i fent de crupier...

—I no m’has denunciat a l’encarregat...—en Jefri seguia mantenint-li la mirada.

—Sabia que el teu amic m’havia reconegut. També hi tenia molt a perdre, jo... —i mentre feia un pausa per encendre’s una cigarreta, va afegir —Fulld’asos i reines...! Ja! En cinc anys que hi sóc al casino, mai ningú havia tret una jugada així...El teu contrincant ha vist clar que alguna cosa passava.

—Així, doncs...tots en pau? —fa en Jefri.

Un moment de silenci. 

—No —diu la noia

Els dos amics es van mirar sorpresos. La noia, els va assenyalar el meublé que es veia al fons de l’avinguda mentre llençava lluny el cigarret mig consumit.

—No heu fet mai un trio?

Els dos amics es tornar mirar amb aquell esguard de complicitat que ja coneixen.

—Sí. Però si no et sap greu, jugarem a doble parelles aquest cop —va fer en Jefri, mentre li prenia la mà— Mentre ets amb un dels dos, l’altre vigilarà la maleta... No fos cas...

I mentre ho deia, rient, li passava la maleta a l’amic.

—Jo ja obriré la baralla...