dimarts, 29 de març de 2011

HV 8/10: Molt llest, tu, Albert!

Ha tardat, però amb l'excusa que el que és bo, diuen, es fa esperar; aquest relat deu ser la hòstia...! Amb aquest acabem tots els relats de la Vuitena tongada i esperem a la novena (no, no és una missa). Em refereixo a una nova convocatòria d'històries veïnals que faré aviat. Suposo que tindrem quòrum, oi?

En aquest cas, finalment hem estat tres els relators d'una història de sexe, amor i banyes. Vaja...el que ens va, perquè negar-ho. Els artífexs de l'artefacte hem estat, per odre, l'Arare, un servidor i en Puji. Un plaer de companys i veïns. Són ells que donen la nota al relat.

____________________________________


Molt llest, tu, Albert!




L’Albert surt del banc amb la mirada perduda en el més enllà. Amb la mà esquerra a la butxaca, prem el sobre amb els calés que necessita aquest matí amb una urgència que mai no hauria sospitat.


−Tio, se t’ha acabat la moma. No ets cap nen i no em diràs que per enrotllar-te amb mi no pots llogar una habitació d’un hotel en condicions. N’estic fins al monyo del puto soterrani del despatx!


Fa trenta anys que està casat amb la Paquita, l’Albert, i se li sap de memòria cada gest, cada paraula, cada situació i sap què passarà en cada moment, quan comparteixen el dia i també quan no el comparteixen. Ara que ha trobat la Miranda – que té nom de novel•la, ves per on – sap que, per molt que li costi, voldrà jugar a dues bandes. Ni deixar la Paquita, mare dels seus fills i dona de la seva vida, al menys, de la vida que ha tingut fins ara, i a qui sempre ha afirmat estimar amb bogeria, ni deixar la Miranda, aquesta doneta esplèndida de vint-i-cinc anys que la divina providència ha posat al seu abast en forma de becària que ha entrat a la seva empresa. La necessita. La necessita com l’aire que respira. La Miranda se li ha cruspit el cervell i també els baixos, que cada dia quan es lleva li couen de desig. I això, per tots els déus, que no ho vol perdre.


I ara se li ha acabat la moma. Hi ha un parell de paraules, però, que li fan mal. L’una és precisament aquesta: la moma. I l’altra, enrotllar-se. Enrotllar-se? Però què vol dir, «enrotllar-se»? Ell se n’ha enamorat! Està enamorat fins al moll dels ossos, per l’amor de Déu! Que no ho veu, això, la Miranda? Troba molt injust que li demani anar a fer-ho en un hotel quan, allà, al costat de la fotocopiadora s’hi està la mar de bé! Coi de dones, que no en tenen mai prou!


Per això, l’Albert prem el sobre amb els calés, per no perdre’ls, ell que està acostumat a pagar-ho tot amb targeta de crèdit. Però el meublé, que no pas l’hotel, el pagarà trinco-trinco, amb cash! No fos cas que encara el pesqués la Paquita, que per això dels números és molt llesta.


Mentre l’Albert compta d’amagat els 120 euros que duu a la cartera, pensa que són els més ben esmerçats des de fa anys per tres hores de plaer. L’habitació, d’un estil barroc, plena de miralls i detalls kisth, ha estat escenari ideal pel polvo de l’any. De la vida, diria. El sopar opípar i el cava a dojo han facilitat la desinhibició mútua. Mai fins ara havia sodomitzat una dona. Mai fins ara a ell li havien posat un consolador pel cul. Mai fins ara li havien deixat que ejaculés dins la boca. Mai fins ara una dona l’havia lligat mentre el follaven.

La Miranda està d’esquena, asseguda a l’altra banda del llit, ajustant-se el gafet dels sostenidors. L’Albert se la mira i pensa que té una sort que no se la mereix.

 —Tens una espatlla preciosa, ho sabies?

—L’espatlla també? Creia que era el cul, els pits, les cames, els ulls i el somriure... , per aquest ordre. Em deixo res? —fa ella, sorneguera.

—Ho tens tot. Ho saps. I em fas dir coses que abans no he dit a ningú...

Menteix, i ella ho sap. Però en el fons li plau que aquest home de quaranta anys sembli un adolescent als seus braços. Potser en podrà treure profit i tot d’aquest paio... I està casat. No hi ha perill. Allà ell amb la seva dona! A ella li agraden els tios que saben el que volen. No folla del tot malament, cert; però se’l veu insegur en molts dels gestos. Mentre va a buscar les sabates, aprofita per enviar un text al twitter, on té compte amb pseudònim: «Nit de vi i roses. Algú lliure?»

—A qui escrius? Et passes el dia enviant sms...

—Vam dir que no faríem preguntes, oi?

—...

—Tranquil. No estic fent cap trucada al despatx. El cabró del Sostres pot seguir pensant que em té al pot.


De retorn a casa, a mitjanit, després de deixar la Miranda prop del Born («He quedat amb unes amigues») va barrinant un discurs. Hauria de ser valent i dir-li-ho a la Paquita. Sí. Ella és una bona noia; sempre li ha fet costat en els mal tràngols i al cap i a la fi, és la mare dels seus fills. Mai li ha agradat el sexe com a ell i això ha motivat algun retret que han durat força dies per reconciliar-se. Per no parlar de la insofrible de la seva mare, tot el dia tafanejant i emprenyant amb els néts! L’aprecia, cert. Però no se l’estima. Fa temps que no riuen com abans. Tot i els dos parts i que és prop de la quarantena, té un cos envejable. Nota com els altres pares de l’escola, segurament tan obsessos com ell, se la miren de reüll amb el desig lasciu als llavis. Potser no es mereix el que li fa ni ell es mereix ser tan mesquí. Haurien de parlar.
Pensa en tot això i en molt més encara quan, en arribar a casa es troba una nota enganxada amb iman a la porta de la nevera. «On coi t’has fotut tota la nit? T’he trucat al mòbil deu vegades! No recordaves que avui m’operaven a les sis? M’hi ha hagut de dut la mare. Ja et pots inventar una bona excusa.»


Glups!


Merda! Com ha pogut oblidar-se de l’operació de la Paquita? Que és la seva dona, cony! Només era una operació de juanetes, però la Paquita estava espantada i necessitava el seu suport. I ell volia donar-li, que és la dona de la seva vida, al menys, de la vida que ha tingut fins ara, i ja no l’estima i no riuen com abans, però l’aprecia. És la mare dels seus fills! Tan menjat li té el cervell la Miranda com per passar-li per alt una cita tan important. Al final resultarà que és veritat que als homes els baixa la circulació a la cigala i esborren tota la resta. Es maleeix al pensar que mentre ell untava la ullera del cul de la Miranda amb crema lubricant, la Paquita entrava espantada en un quiròfan.


Se’n va al lavabo que cada matí del món comparteix amb la Paquita per comprovar davant del mirall que no li queda cap rastre de la voràgine sexual a la pell i a la roba, i corrent, se’n torna al cotxe i el condueix fins l’hospital. A recepció li indiquen que ha d’anar a l’habitació 101, primer pis, sortint de l’ascensor a l’esquerra. Quan entra, la mirada de la Paquita, que coneix tan bé, li fa saber que alguna cosa no va bé, però no sospita el desastre que es prepara.


—Una cosa és que te’n follis una altra.— diu ella, severa— Qui és? La neneta nova del despatx, no? — Ella sospira abans de continuar— I una altra és que t’oblidis de mi.

—Però Paquita... — balbuceja l’Albert.

—Calla.— el talla ella— Em són ben igual les teves amants. Jo només volia el teu afecte, Albert, i ni això has estat capaç de donar-me. Ets una desferra humana.

—Dona... ara estàs enfadada, però si em deixis que t’ho expliqui...

—No m’has d’explicar res. Torna-te’n a casa i fes la maleta. Quan torni no vull que hi siguis. Vés-te’n amb la teva puteta, si vols.


L'Albert es queda sense paraules, i capcot, se'n torna cap al passadís fred de l'hospital. L'ha ben cagada. Un cop més, fa cas a la Paquita i se'n va a casa, a preparar la maleta. Almenys una maleta per passar uns dies, que el gruix de coses sempre és a temps d'agafar-lo, i potser quan la Paquita es calmi el deixa tornar a casa.


Abans de marxar cap a un hotel menys sensual que el que ha estat al vespre, obre la nevera, on encara hi penja el post-it amb la nota, i agafa la llet per fer-se un cola-cao, i quan veu un tros de pastís que va sobrar de l'aniversari del petit se li escapa una llàgrima. No sap ni on són els nens, i intueix que aquella sensació serà habitual d'ara endavant.


Es registra a l'NH que hi ha al barri, i tot i que l'habitació fosca el deprimeix, estirat al llit mirant el sostre, amb les dues ampolletes de whisky dolent del minibar, buides sobre els llençols, decideix que allò que li ha passat és un senyal, que avui comença una nova vida per ell i la pensa viure. Sap molt bé que la Miranda només el té com un entreteniment, però ho pensa aprofitar i follar-hi tant com pugui, fins que ella se'n cansi, que després sempre en podrà trobar una altra. I si no anirà al bar de putes de davant de l'oficina, el Club Bulc, que tot i tenir per nom un palíndrom patètic, sempre en surten unes noies la mar de maques, que sempre n'ha tingut ganes, i ara no caldrà que s'amagui ni que tingui càrrecs de consciència. Pensa follar cada dia mentre encara se li aixequi, notant com l'escocès li va escalfant els pensaments, conclou: i a la frígida de la Paquita que la donin molt pel sac.


Just ha pres la determinació de viure al límit quan comença a notar una pressió al pit. Li fa mal el braç esquerre i li costa de respirar. Nota com se li congestiona la cara. Merda, està tenint un atac de cor! Es gira per localitzar el telèfon a la tauleta de nit, però ja no li queda oxigen a la sang per arribar-hi. S'està morint, i tot d'un plegat deixa de lluitar, i s'abandona a la dolçor de la mort. I busca un record ben alegre per acabar aquella vida voraginosa que ha durat dos minuts, i es veu a ell mateix a l'habitació del meublé, enculant la Miranda, i en el mirall que té davant, la noia alça el cap, però la cara que hi veu és la de la Paquita aquell primer cop que van fer l'amor a un hostal de Cadaqués. Li somriu, es besa la mà i li bufa el petó.


L'endemà, el forense comentarà amb els operaris de la policia funerària que és el primer cop en vint anys de carrera que veu un mort d'infart amb un somriure als llavis.

© Arare, elveidedalt, Puji (març 2011)

3 comentaris:

Montse ha dit...

Ooostres, ha semblat l'obra de la Seu, però, com diu el veí, el bo es fa esperar!

Arare

Carme ha dit...

Molt bé, veïns, us ha quedat rodona la història amb un final sorprenent i amb els somriure als llavis, com el mort!

Srta. Tiquismiquis ha dit...

m'ha encantat.