dilluns, 12 de setembre de 2011

HV 9/3: Bústies

Van caient les Històries veïnals pendents. Aquesta començava prou bé, però no sé per quin estrany subterfugi ha derivat en un triangle amorós en el qual, algú n’ha sortit malparat. Ben malparat. Que consti que jo no n’he estat l’instigador. Els culpables del complot veïnal han estat, per ordre d’aparició, la suggerent Xurri, en mestre Puji, la ponderada Llum de dona i l’ínclit Robertinhos. En fi, quatre ments perverses que deixa’ls anar sols pel replà... Qualsevol semblança amb la realitat deu ser un desig volgut, obscur i inconfessable.

L’inic del conte correspon a un relat de Màrius Serra, darrerament de moda pel seu aforisme “Català a l’atac”, intitulat “Rip per Van Winckle”, inclòs al llibre Contagi, Ed. Columna. Barcelona, 1992; p.119. Si ho sabés...
 __________________________

Bústies

 imatge exterta del blog RePresentació

L’Oriol va encetar a la primera la clau al pany. Feia hores que no bevia. Havia marxat eufòric de despatx dijous a les sis de al tarda i tornava ara, vençut i feliç, a les vuit del vespre del diumenge. Tres dies de festa grossa. Esperà fins que la porta del carrer tornà a lloc i , a mig vestíbul, una obsessió rutinària el feu ajupir-se. Les bústies i la seva eterna passió per la literatura epistolar.

L’Oriol segrestava cartes.

Quan hi pensava, la paraula robar li semblava massa forta; no era la seva intenció interposar-se entre el remitent i el destinatari, només volia tafanejar i, de fet, sempre les tornava al seu receptor genuí. Tractava les cartes amb molta cura, les obria amb totes les precaucions i les tornava a tancar amb traça. Es pot dir que la seva tafaneria quedava completament dissimulada, i només retardava un mica l’arribada de notícies, invitacions, notificacions, declaracions o peticions als ulls del seu legítim propietari.

Res l’emocionava més que un sobre amb l’adreça manuscrita i aquella mida i gruix que anticipaven un contingut personal, dos o tres folis plens de cal·ligrafia variable on es desglossaven emocions humanes íntimament redactades en soledat. En ocasions hi havia premi gros i podia llegir apassionades cartes d’amor, o trencaments covards que no gosaven afrontar el risc de la confrontació, o drames lacrimògens de parents llunyans que després d’anys d’absència de cop reeixien per demanar diners. Potser hi trobaria una fotografia, un pètal, una entrada, un bitllet, un record...

El mal funcionament de correus i la generalització d’internet havien gairebé eliminat l’arribada d’aquest tipus de cartes, però encara, de tant en tant... Per això, cada cop que veia una bústia no podia deixar de mirar-hi, per si de cas... I si...?

Aquell diumenge s’apropà a les bústies amb poca fe, no era dia ni eren hores de trobar-hi res de particular, però...; i si...?

S’apropà a la bústia del veí de dalt, aquell que sempre anava com despistat, i... premi! Un sobre groc, gros, semblava que duia l’adreça escrita amb rotulador negre gruixut. No es veia prou. Allargà la mà i l’introduí per la boca de la bústia, per tal d’arribar a la peça d’alumini que la tancava, tan fàcil d’obrir... Llavors va sentir el soroll inequívoc d’unes claus que estaven a punt d’obrir el portal...

Ràpidament va treure la mà de la ranura, i tot i que no havia arribat a obrir la bústia ni a agafar la carta, i per tant, tècnicament, encara no havia fet res de dolent, el va envair una onada de culpabilitat i es va esmunyir com una anguila dins el quartet dels comptadors, el pany del qual feia anys que estava espatllat, i la desídia de la comunitat de veïns havia evitat que es reparés. Va ajustar la porta darrera seu, just a temps per veure que qui creuava el llindar del portal era la seva veïna de sota. Espectacular com sempre, empenyia la porta amb vehemència, fent voleiar la melena negra i arrissada, i escampant per tot el vestíbul el seu perfum i el seu erotisme. Duia un vestit estiuenc, lleuger, de viscosa, que se li ajustava al cos i li marcava les corbes, deixant poc marge a la imaginació.

La veïna, des de sempre, tenia un poder hipnòtic sobre l'Oriol, i la ressaca d'una festa maratoniana de tres dies no l'ajudava gaire, de manera que, recolzat al marc de la porta, observava mig catatònic com ella avançava decidida cap a l'escala.

Però en passar davant la filera de bústies va dubtar, va alentir el pas i les va mirar de reüll. Semblava que seguia el seu camí, però quan ja tenia un peu sobre el primer esglaó es va aturar, va sospirar, i va recular. Va anar directa a la bústia del veí despistat, va introduir els dits buscant la peça del pany, i amb una habilitat que superava amb escreix la de l'Oriol, va obrir la portella, va prendre el sobre marró, va tornar a tancar, i va arrencar a córrer escales amunt. El que no sospitava l’Oriol era la febrosa relació que mantenien el veí de dalt i la veïna de sota ni el mercadeig que a través de les bústies s’interaccionava entre l’un i l’altra. L’Oriol d’entrada no va lligar caps.

Què caram feia la veïna posant mà a la correspondència del veí? Com podia ser que tingués aquesta habilitat tan precisa només comparada a la que ell posseïa?
L’Oriol sabia que de tant en tant el veí despistat muntava festes al seu àtic... Què dic festes, festasses! I és clar, qui no tira l’ham amb tanta veïna de bon veure?. És el que l’Oriol va pensar de primeres mentre visionava de nou la roba acolorida del vestit de la veïna pujant l’escala, esglaó a esglaó, immutable a tota percepció forània. De sobte va sentir una necessitat imperiosa de saber-ne més, de descobrir què hi havia al sobre que la veïna de sota acabava de pescar de la bústia.

Va agafar l’ascensor per no perdre temps i es va instal·lar davant del seu telescopi encarant-lo al pis de la veïna. Sempre l’observava... i habitualment no era per aquests afers, sinó per altres més luxuriosos. La va veure allà, al seu petit estudi, amb el bolso i el sobre a les mans disposada a obrir-lo. I ell amorrant-se a les lents com si li anés la vida.

Un feix de bitllets de color blau que la veïna anava apilonant damunt de la taula el va deixar absort, totalment esmaperdut i sense parpellejar. Només el so del telèfon el va treure del seu recolliment. Va dubtar si deixar per a més tard la tasca a la qual s’havia abocat amb tots els cinc sentits o respondre a aquell so impertinent. Va continuar però, contemplant allò que sense explicació semblava un miratge: els bitllets blaus acariciats per aquells dits blancs i llargs de la veïna més encantadora del replà.

Va sospirar. El cap... aquella maleïda ressaca li passava factura de nou. Va anar al bany i es va prendre una aspirina. Ràpidament va tornar cap al telescopi. Ja no es veia la veïna, però els papers blaus havien estat disposats de dos en dos sobre la taula.  Tot confós va decidir baixar a les bústies. Va mirar la bústia del veí despistat i la veïna, però estaven buides.

Mai en tota la seva vida d’espia de correus havia estat tan neguitós. Què hi deia a la carta? Va decidir demanar una setmana de baixa al·legant malaltia comuna per a esbrinar què succeïa entre aquells dos veïns. Els seus dies transcorrerien de les bústies al telescopi.

Sorprès, un dels dies va veure com la veïna es seia a la taula –com estava la veïna!!! – i introduïa en un sobre els paperets i un paper. Va tornar a aparèixer vestida de carrer, va agafar el sobre i va desaparèixer. Aquest era el seu moment. Ràpidament es va vestir i va sortir cap a les bústies. No hi havia cap moviment, però va amagar-se una estona a la sala de comptadors. Quan estava segur que ningú el sorprendria, va anar cap a la bústia del veí despistat. Allí no hi havia res. Una mica desencantat, va decidir mirar la bústia de la veïna. Bingo! Allí hi havia la carta. Va dubtar una estona però finalment va agafar-la. Al arribar al pis la va obrir. Els paperets tenien noms estranys: “Fra Miquel”, “Rateta Mikey”, “Arare” i altres mots sense sentit. Un xic corprès va esperar trobar més pistes a la carta escrita,

Veí,

Carallot, malgrat que el darrer cop que vam estar junts no t’acabés de funcionar el teu petit aparell, no vol dir que siguis homosexual i ho tinguis que provar amb el Paseante. Fixa’t que fins i tot al Pelè li passa! Demana consell a un especialista.

Ja he fet les parelles. Si vols les discutim aquest vespre, a casa meva, a les 9 h. No cal que portis res. Tampoc de roba interior.

Sempre teva,

Violette

PD: Em sembla que el veí aquell tan estrafolari, el Puji crec que es diu, estava furgant les bústies.

Espantat i avergonyit sentint-se descobert, va deixar caure la carta, sense adonar-se que es tacava amb l’oli que li havia regalimat quan dinava pa amb tomàquet. Va recollir-ho tot ràpidament, va desar la carta i els bitllets blaus dins el sobre, va tancar-ho i va anar corrents a introduir la carta a la bústia de la veïna. Acte seguit, va amagar-se a la sala de comptadors, des d’on al cap d’unes hores d’espera va poder veure com el veí despistat obria maldestrament la bústia de la femme fatale i se’n duia la carta.

A les 9 h, des del telescopi, va veure com el veí despistat entrava al pis de la Violette. Ella estava seductora, en canvi el veí semblava més preocupat per la carta que a mirar-li l’escot. Semblava que estaven discutint d’alguna cosa. De cop van mirar cap al seu pis. Espantat va retrocedir. L’haurien vist? Quan es va tranquil·litzar i va recopilar el suficient valor, va tornar al telescopi. Res. Ja no hi havia ningú.

Els dies següents no va haver-hi correspondència i tampoc es va creuar amb els implicats.

De sobte una nit va sentir soroll a casa. En aixecar-se va trobar una nota a la taula. “Si parles, et matem”. Tan sols va tenir temps a sentir l’aroma suau del nou perfum de Dior, una mà que l’agafava pel coll i el tall fred del ganivet que li segava el coll i la vida. Les darreres paraules que va sentir van ser “Veí, ara podem seguir amb el pla”.

No van trobar el cadàver fins passat uns dies, quan la empresa va enviar-li un burofax amb l’anunci de l’acomiadament.

Al cap d’unes setmanes, el veí despistat i la femme fatale organitzaven una festassa al terrat amb les persones més influents del país. Els van anar assignant els noms estranys que el Puji havia vist al interceptar la carta. Segurs de que ningú s’interposava als seus plans, pensaven eliminar a tot aquell que no acceptés subordinar-se a les seves ordres i desitjos. No havien comptat que interceptar cartes alienes no era l’única afició del veí que havien assassinat. També les fotocopiava! I degut a aquest fet, ja feia temps que estaven sent espiats per una unitat de la policia. Quan es disposaven a executar tot allò que havien tramat, la policia els va caure a sobre, detenint a la femme fatale, el veí despistat i al Paseante, de qui la policia sospitava que era responsable d’haver assassinat a dues persones per ordre del veí despistat.

No es va poder acabar d’esbrinar quin era exactament el pla que tenien per aquella nit. La femme fatale deia que era crear un blog comú, el veí fer una orgia i el Paseante fer una teràpia contra la impotència del veí. Tampoc es va poder aclarir qui era el líder. La dona afirmava que tots tres i els altres dos tan sols deien que per descomptat no era l’altre. Finalment tots tres van ser acusats d’assassinat i complot gràcies a les proves trobades a casa del veí mort.

L’edifici va quedar commocionat, amb tot de veïns i veïnes totalment espantats i repetint que “semblaven tant normals”. Però la vida continua i al cap d’una setmana la normalitat havia tornat a l’escala i els veïns només parlaven de la nova operació de pits de la Ariadna Altra.  Al cap d’un any, el fet sol era recordat a les converses d’àvies, on alguna afirmava que el veí despistat tenia una pinta bastant estranya, que s’entenia amb els altres dos acusats i/o que l’havien vist vestit de Rompetechos al replà.

La vida, com les cartes, té aquesta màgia efímera. Des del moment que es reben comencen a ser oblidades..., i al cap del temps, gairebé ningú les recorda. I encara menys si no són seves.


©  Xurri, Puji, Llum de dona i Robertinhos (setembre 2011)


4 comentaris:

Violette ha dit...

Genial! Això ha estat una sorpresa ben divertida!! Encara que ens costi escriure no hauriem de deixar-ho de fer... (ehem! sí, sí... va per mi!!).

Una abraçada a tots quatre de la veïna implicada!!

Carme ha dit...

M'he divertit molt amb aquesta història. Trobo que l'heu lligada molt bé. Un aplaudiment veïns!

Joana ha dit...

Tenim el Veí estarrufat per uns dies...
S'ho mereix.
Gràcies carme per l'aplaudiment :)
Oooh! Violette...estàs bé?una abraçada!Ja veus ...t'enyorem1

Puji ha dit...

colló, quin mal rotllo... La camisa m'ha quedat estreta del coll, tot d'un plegat...